Cazarabet conversa con... Dolors Marín, autora de “Espiritistes
i lliurepensadores. Dones pioneres
en la lluita pels drets civils” (Angle)
Un llibre des de la
ploma pletórica i ferma de Dolors
Marín que edita Angle Editorial dins
la col-lecció El fil d´Ariadna.
Una lectura més que necessària i més que precisa.
La sinopsis del llibre,
allò que ens explica Angle Editorial:
A principi del segle XX Barcelona bullia amb els canvis
socials provocats per la industrialització però també amb inquietuds culturals i polítiques que representaven el trencament amb el segle anterior: utopies, obrerisme, construcció de la ciutat... En aquest magma destaquen un grup de
dones, la majoria d’elles oblidades per la història, que
van tenir una presència
real i forta en la construcció
d’una societat nova. Dones
que van trencar estereotips,
que van assolir la capacitació
i el reconeixement intel·lectual
i que van lluitar per la independència
econòmica i laboral creant
un referent que no podem
ignorar per més temps.
Són les responsables de portar a casa nostra l’espiritisme, que ja es practicava a la resta d’Europa, entès com una confrontació al sistema, com una manera d’espiritualitat
radical que capgira l’ordre
social representat per l’església
oficial i com un primer pas
cap al lliure pensament. Cándida Sanz, Matilde Fernández, Matilde Alonso,
Maria Trulls o Amalia
Domingo són algunes de les biografies que l’autora presenta
en aquest llibre únic que reivindica la historiografia
de la dissidència.
L´autora, en Dolors
Marín:
Nascuda el 1957, és
doctora en Història Contemporània.
Experta en la història dels
moviments socials europeus contemporanis, ha treballat sobre la formació de la
cultura llibertària a Catalunya, els
grups d’afinitat i la resistència armada al franquisme.
Ha fet de documentalista i comissària
d’exposicions, i d’assessora
per a reportatges i pel·lícules.
Entre altres llibres ha publicat Surrealisme i Etnografia amb Lluís Calvo;Clandestinos:
El maquis contra el franquismo; La
Barcelona Rebelde. Guía de una ciudad silenciada;Francesca
Bonnemaison: educadora de ciutadanes;
i Ministros anarquistas.
En l’actualitat,
combina la docència universitària
amb la seva feina com a assessora
i documentalista en exposicions i a la televisió. Forma part de l’equip de redacció del Diccionari biogràfic de dones.
Cazarabet
conversa amb Dolors Marín:
-Dolors, amiga, què et va dur a endinsar-te en
aquesta investigació...
-Vaig
posar-me a investigar sobre aquestes dones perquè les trobava sovint dins dels
actes d’agitació política, social i religiosa de finals el segle XIX. Volia visibilitzar-les, veure qui eren, que feien i sobretot que
pensaven. I poc a poc vaig anar investigant, i endinsant-me en un mon molt
desconegut per mi i que em feia replantejar coses, dubtes historiogràfics
importants.
Si,
es oblit el que cau sobre les dones i sobre tots aquells i aquelles que tenen
molt difícil l’accés a la lletra impresa, que es una de les fonts primordials
per investigar sobre el passat. Per desgracia allò que no surt publicat a les
noticies o en forma de llibres o memòries, no es visible als nostres ulls
d’investigadors del segle XXI. La manca de testimonis directes o indirectes ens
afecta molt, no només a l’hora de cercar, sinó, sobretot de narrar.
-Per què mires tant de prop a
Barcelona, com escenari?....
-Barcelona
i les seves perifèries urbanes formen part de la industrialització del segle
XIX. També altres zones com Sabadell, Terrassa, Igualada, Reus o les conques
del Ter i el Llobregat. La ràpida industrialització del tèxtil que provoca el
sistema de fabrica fa que amplies capes de la població es plantegin de nou
moltes preguntes sobre com viuen i perquè viuen. A partir d'aquí s’estableix
una dialèctica important entre els desplaçats del camp a la ciutat i allò que
es considera el pensament agrari, tradicional, que aviat es transforma en
pensament revolucionari per tal de canviar les condicions materials de vida. En
tot aquest procés les dones en son víctimes, ja que son les més pobres en
l’escala del proletariat assalariat, i alhora en son element transformador en
tant que agents socials i polítics molt poderosos. Surten de la postració i la
marginació a que les vol sotmetre l'església i el pensament tradicional i es
redrecen dins del món del treball articulant al seu entorn d’altres dones i tots
els moviments d’arrel veïnal que transformen barris i ciutats senceres. El marc
urbà, en aquest cas, molt més que el sindical -format en aquests anys casi
exclusivament per homes- es l’escenari perfecte per a les transformacions
radicals. Per això vaig voler trobar les trajectòries vitals de totes questes
dones revolucionaries i pioneres que actuen dins del camp de la desobediència
civil, que es una eina importantíssima de l’acció directa revolucionaria i que
coincideix amb les eines dels primers moviments feministes europeus i
americans, i aviat també, a casa nostra, amb l’anarcosindicalisme d’arrel
bakuninista i malatestiana que està penetrant en
aquests anys. La desobediència civil, a la que no s’ha pres massa atenció fins
ara, es una de les eines més importants d'aquests moviments que fins ara has
estat molt silenciats precisament perquè son forts i qüestionen no només la
diferencia salarial, sinó, i sobretot, el monopoli religiós i el paper
secundari de les dones dins de l’organigrama social.
-Li dones una mena de cobertura molt plena a la reivindicació del treball
de les dones....
-La
majoria d’aquestes activistes no surten en els mitjans de comunicació del seu
temps, ja que n’hi havien pocs i no es dedicaven a parlar de les dones a no ser
que fos per riure´s d’elles. O per singularitats
excepcionals, com pot ser que parlessin en mítings d’homes. Però en canvi les
trobem en la premsa dels marges, on sembla que no facin mal, o en la premsa que
als nostres ulls sembli que no es perillosa, com l’espiritista, on fan una gran
tasca de reivindicació dels drets femenins, o fan campanya contra l’esclavatge,
la pena de mort o a favor de la deserció de qualsevol guerra colonial. Com que
ja gent es pensava que «estaven boges» o que «invocaven fantasmes» les van deixar
de banda, i elles van anar publicant i activant moviments socials molt i
importants.
-Com van esdevindre
aquells primers dies, aquells primers temps...?
-Em
va impressionar la força del moviment lliurepensador del finals del XIX on
coincideixen totes aquestes activistes. L'església catòlica les condemnava a
ser «l'àngel de la llar» i a morir d'avorriment a les cases si eren solteres o
a servir els homes ja fossin pares, marits, germans, fills, patrons de fabrica,
encarregats, capellans, etc. I elles es van rebel·lar i van acceptar el lliure
pensament o qualsevol forma espiritual de revolta que plantés cara a aquesta
segregació de gènere que les impedia l’accés al món del coneixement i de
l’actuació i representació social i cultural. Vaig haver d’investigar en
aquestes propostes espiritistes i esotèriques del XIX i en els fourierismes i
el socialisme utòpic que son els primers en comptar amb les dones dins de les
seves propostes de noves solucions socials. Sembla mentida com en son de
desconeguts aquests moviments a casa nostra. Vaig haver d’investigar en els
socialismes francesos i anglosaxons per veure si aquesta actitud de les dones
tenia un equivalent dins la lluita de les classes treballadores, i
efectivament, varis estudis historiogràfics fan menció d’aquestes trajectòries
femenines a l’Anglaterra dels debats de Putney i en
l’aparició de les primeres critiques al capitalisme des de els protestantismes
visionaris. Ho trobem també dins les obres de C. Hill,
E. P. Thompson, L. Schwartz,
A. L. Gaylor i sobretot per S. Rowbotham
i en el cas de França a partir de les activistes dels grups de Fourier o Saint Simon que presenten propostes
intel·lectuals, espirituals i sexuals d’arrel comunitària força radicals o de
historiadores contemporànies com N. Edelman, també a
Amèrica amb les antiesclavistes i lliurepensadores negres estudiades per Ch. Cameron, S. Hutchinson,, i
d’altres. Trobar models d’investigació per a mi ha estat important, ja que
estava caminant per territoris molt desconeguts. Després de la recerca encara
ha estat més bonic poder veure com la darrera obra de S. Rowbotham
torna a incidir sobre el tema a partir de les feministes lliurepensadores que
marxen del vell continent cap els Estat Units, es important veure com el que
fas té paral·lelismes amb d’altres estudis posats en marxa per d’altres
investigadores. Es a dir, que el que intueixes que pot ser il·luminador del
passat, te equivalències amb d’altres intuïcions d’altres dones a la recerca
d’unes passes comunes que conformaren part del passat de les dones i de les
classes treballadores en la lluita contra el pensament dominant tant patriarcal
com capitalista.
-Amiga, com et vas plantejar els temes que
tractes en aquest llibre d´ investigació, però també de pensament...
-Bé,
des de una perspectiva multi disciplinar i a través de fer primer una breu
introducció al temps històric i el lloc i després intentar explicar que fou el
fenomen del lliure pensament i sobretot, el de l’espiritisme sense parlar
d’aparicions, espectres o fantasmes, sinó de explicar quina fou la seva
fenomenologia social i política, se que ha estat difícil però crec que ho he
aconseguit. També val a dir, que ho he tractat amb tot el respecte que mereixen
les creences dels altres, tant dels nostres contemporanis, com dels homes i
dones del passat. A voltes ho faig més des de el punt de vista de
l’antropologia cultural i política que des de la ciència històrica, totes dues
es complementen. A partir d'aquí vaig intentar fer biografies de les
protagonistes d’aquest assaig. Vaig intentar fer les seves biografies sobretot
per ordenar idees i actuacions dins del temps històric i veure amb que
coincidien, amb revoltes urbanes, actes de propaganda, esdeveniments socials,
etc. I com no, vaig cercar la seva veu, els seus escrits, les seves opinions i
l’actuació en l’espai públic, amb les companyes i companys d’idees.
-El
treball de documentació sempre és apassionant i en aquest cas segur que ho ha sigut,però ha tingut que esdevindre, tal vegada, un treball de molta envergadura.Com
ho veus i com ens el pots explicar-hi....
-Sí,
vaig haver de llegir els llibres de teoria espiritista que vaig haver de cercar
en biblioteques públiques o comprar-los en llibreters de vell, calia que
entengués el llenguatge que utilitzaven, també he buidat anys sencers de premsa
espiritista, he hagut de familiaritzar-me amb els noms dels principals autors i
localitzar els centres d’associacions i reunions. Es a dir, he entrat en un nou
univers que m’ha fet sortir del meu món dels anarquistes on havia treballat
fins ara. Només així he pogut recrear l’entorn de les meves protagonistes i
entendre els seus escrits i les seves paraules. He buidat també la premsa
lliurepensadora i els periòdics afins, els dels amics que parlen d’elles. I com
deia abans, estudis que parlen de les europees i americanes, per veure si
coincidien amb les catalanes i espanyoles. Veure si s’expressaven de la mateixa
manera, si coincidien...
-I després, amiga Dolors, com hi
fiques ordre a tot això?. Parla´ ns per favor, una miqueta de la seva metodologia de treball
-Això
és el més difícil, més que buidar premsa i fer fitxes i apunts. Cal escriure
moltíssim, ordenar les idees i després llençar-ho a la brossa. A voltes els
manuscrits originals son molt llargs i després de deu pàgines en queda una. Sóc
molt exigent a l’hora de deixar anar un manuscrit perquè escric moltíssim i
també sóc molt critica amb mi mateixa. Puc passar dies i nits escrivint, sense
aturar-me, es un procés creatiu molt maco, no puc deixar d’escriure i alhora
d’anotar i cercar. Com a metodologia sóc molt bàsica: fitxes i apunts,
anotacions de llibres i premsa i escriure resums del que he trobat. També cal
tenir-ho tot al cap, repensar i rellegir el que he escrit i millorar-ho. No em
fa por llençar, al contrari, cal que s’entengui el que vull dir. I a més
m’agrada escriure. Cal afegir que també que per escriure bé cal llegir molt,
aprendre de l’escriptura del altres, i cercar models d’explicacions i
d’argumentacions.
-I la dona, dins de societats patriarcals, eren com més susceptibles i
sensibles a tot això, no?...
-Bé,
ens hem de situar en el seu temps històric i veure com reaccionen. Eren molt
vulnerables i amb una càrrega de violència física i verbal molt important en
contra d’elles. No podien anar al carrer de nit, anaven en grups per no ser
agredides cap el treball en carrers foscos sense cap llum a les nits, eren
vexades pels encarregats de les feines o pels seus patrons en les cases on
treballaven, si quedaven embarassades eren acomiadades per les mestresses que
les veien com a competidores pels homes de les llars. Eren casades en contra de
la seva voluntat per pares o germans a canvi de les dots econòmiques, o eren
tancades pels seus familiars en convents per a poder disposar de la seva
fortuna. I van començar a escriure sobre tot això, des de el cercles de Fourier, que es el primer, amb Flora Tristan,
Wollstonecraft i d’altres en denunciar totes aquestes
coses. El que es pitjor es que a voltes, si molestaven massa, si escrivien o es
manifestaven, les tancaven en manicomis amb un paper dels marit o del pare o
germà gran. És molt dolorós tot aquest tema, i més comú del que ens pensem.
L'església catòlica ajudava en tots aquests temes, no volien deixar de banda a
les dones a les que controlaven e influenciaven a partir de les confessions o
de les institucions associatives. Les espiritistes els van fer molt de mal, i
també les controvèrsies com les de Amàlia Domingo Soler que van aparèixer a la
premsa. Per primera vegada els homes d'església, críptics i mistèrics, eren
interpel·lats per una modista cega i visionaria que era capaç d’entrar en
disputa publica, en controvèrsia, Es van deixar atrapar en questa tela d’aranya
que havien teixit les dones. I van sortir ben escaldats. A més, totes aquestes
dones van portar a la pràctica la desobediència civil en nombrosos actes
públics i privats: des de enterraments, matrimonis o inscripció de nens amb
noms laics en els registres. No va ser fàcil, va ser una lluita d’anys per
implementar practiques laiques en un societat dominada pel catolicisme romà.
Era una lluita brutal, calia fer força i presentar batalla dia a dia, barri a
barri i poble a poble. I van aconseguir moltes victòries ara desconegudes.
-La
educació en aquells temps i en aquelles circumstàncies era una peça fonamental. Què ens pots dir?...
-Elles
van veure que l’educació era necessària per emancipar a les dones i a les
classes treballadores. Com els seus companys van haver de lluitar per una
educació laica i racionalista en un país on no hi havia escola publica i que
menyspreava la lletra impresa. Moltes van optar per transformar-se en mestres a
partir de l’ auto aprenentatge nocturn fora de la fabrica, en les seves nits
arrencades al descans. Van optar per viure lliurement a partir de les seves
escoles obertes en les seves vivendes, o a intentar posar en marxa periòdics
destinats a les seves companyes. El mon de la lletra impresa va ser la seva
barricada i la lluita mateixa. Increïble dins aquella societat on havien de
canviar el nom i posar-se pseudònims masculins per ser tingudes en compte. I ho
van fer des de la premsa dels marges, de les religions menystingudes com
l’espiritisme, on consideraven la possibilitat de l’encarnació de l’esperit en
cossos de dones o homes. I d’aquí que en aquells reductes nocturns de
practiques alternatives dins la ciutat industrial fossin escoltades i
publicades. No es estrany que es fessin espiritistes, era l´ únic lloc on
podien parlar -posseïdes o no- en públic. Paradoxalment van optar per difondre
el racionalisme científic, es a dir Darwin, els
fòssils i tot això. Era un atac frontal al dogma catòlic i el discurs
patriarcal del vell testament. Els espiritistes deien que creien en Crist i el
seu missatge, però que aquest havia estat arrabassat pels capellans que havien
segrestat el missatge esotèric i només pensaven en els diners i els guanys
materials. Era un atac en tota regla. Deien que l’espiritisme no era en absolut
una religió, sinó una ciència, la «nova ciència» en deien, a partir de l´
electricitat, els fenòmens mediúmics a base del magnetisme, la hidroteràpia, el
telègraf, la telepatia, els avenços científics i un llarg etcètera que com un «totum revolutum» lligava la
investigació amb el món intangible en un anys en que aquest encara estava
poblat d'àngels i dimonis pels creients catòlics. Es a dir, avançaven en
l’explicació de l’intangible i parlaven del progrés de les animes en
successives reencarnacions, per això moltes societats parlen de «progrés
continuat» o utilitzen aquesta paraula. Per això mateix s’oposen a la pena de
mort, a la presó i al pecat. Si no hi ha cel i infern, si tothom pot
reencarnar-se i millorar, no hi ha sostre en les aspiracions humanes, no
serveix de res el càstig etern o terrenal. Només cal una millor educació per
tots i totes, un canvi radical en les relacions humanes.
-Amiga Dolors, ara i en el present, en l´ actualitat en que treballes ; per
cert, com ha estat treballar amb Angle Editorial?
-Bé,
ha estat un gust treballar amb els companys d’Angle i amb Rosa Rey la meva editora que ha vist el meu assaig amb una bona
perspectiva i no m’ha posat més impediment que la extensió en el meu treball.
Era un volum molt llarg i crec que hem fet be de fer-lo més lleuger, es a dir,
retallar-ne l’extensió. Estic molt contenta de com ha estat tot i de la paciència
que ha tingut amb el meu treball ja que vaig trigar una mica en deixar-lo anar.
Han estat més de sis anys d’investigació continuada, ja que l’he hagut de
combinar amb la meva feina de professora i amb el treball d’investigació en
arxius i biblioteques. Ara segueixo investigant en mil coses, com sempre. Tinc
varis fronts oberts a l’entorn dels anarquistes, com sempre, dins de contextos
urbans, i com no, les dones. Voldria treballar més algunes biografies de les
que apareixen en aquest volum, però també encetar-ne d’altres que encara son
desconegudes i que han anat treien el cap en el decurs dels meus treballs. A
voltes son elles mateixes les que em reclamen d’ entre les línies dels
periòdics i els actes. Sovint faig bromes amb els amics sobre les espiritistes
i els seus actes. Elles son, com els anarquistes, els grans actors socials de
les transformacions de la classe treballadora a casa nostra i els més oblidats
i menystinguts per certa, que no tota, historiografia establerta que segueix
perpetuant un cert regust patriarcal i franquista del passat comú. Ja saps que
segueixo escrivint per militància política, cultural i social. Es bonic i
divertit, després de tot! I molt gratificant, el dia que no em diverteixi
deixaré de fer-ho! Gràcies per tot.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069