Cazarabet conversa con... Javier Alcalde Villacampa, autor de “Esperanto i anarquisme: els orígens (1887-1907)” (Malcriàs d’Agràcia)

Javier Alcalde ens aproxima en aquesta edició d´Edicions Malcriàs d´Agràcia als orígens de l´anarquisme i a la seva relació amb l´anarquisme.

És un assaig històric, amb perspectives sociològiques i politòlogues, i que s’endinsa ,minuciosament, tal com diu l´autor: “...en la idiosincràsia dels idealistes que intentaren unir la utopia de la comunicació amb la lluita per la fraternitat i l’emancipació. El llibre ha estat editat per Edicions Malcriàs d’Agràcia i n’inaugura la col·lecció Quaderns Esperantistes…”

Allò que ens conta la sinopsi del llibre: Als anys 1920 i 1930 pràcticament tots els ateneus llibertaris de ciutats com Barcelona o València tenien una secció d’esperanto, llengua que havia esdevingut un element essencial de l’ideari àcrata.
Com sorgeix aquest vincle? Per què s’interessen els llibertaris per l’esperanto?
Aquest llibre presenta, per primera vegada, un estudi rigorós i sistemàtic sobre les bases històriques de la relació entre l’esperanto i l’anarquisme. Des dels socialistes utòpics fins a Malatesta, passant per Tolstoi, Pi i Margall, Reclus, Ramus, Landauer, Li o Sakae.

Sobre l’autor, en Javier Alcalde:

Javier Alcalde Villacampa. Barcelona, 1978
Politòleg de formació, dedica bona part del seu temps a la recerca sobre la història social de l’esperanto.
autor de diverses obres acadèmiques sobre moviments socials, teoria política i relacions internacionals, ens presenta ara els orígens de la relació entre esperanto i anarquisme, un tema que en el seu moment va tenir molta visibilitat, però que avui és desconegut.

Recentment, ha publicat els capítols:
– A special relationship: the Esperanto movement and pacifism in Zamenhof’s time (Hentrich & Hentrich, 2022)
– Pioneers of internationalism: Esperanto and the First World War (Bloomsbury, 2021)
– Eduardo Vivancos y el esperantismo libertario (Calumnia, 2019).
I els articles:
– “Kio okazis en la komunismaj landoj de meza kaj orienta Eŭropo?” (Esperantologio / Esperanto Studies, 2021)
– “Vers une fraternité universelle: Vingt ans de debats autour de l’espéranto dans les milieux anarchistes” (Mil neuf cent. Revue d’histoire intellectuelle, 2021)
– “Vides paral·leles. Esperanto i anarquisme als Països Catalans” (Kataluna Esperantisto, 2021)
– ‘Maro estas gutaro’: storia del movimento esperantista in Catalogna” (Zapruder. Revista di storia della conflittualità sociale, 2020).

Cazarabet conversa amb Javier Alcalde:

-Amic Javier, ens pots dir el perquè d’aquest llibre que es pregunta e investiga l’esperanto versus la societat? Quina raó de ser té aquest llibre? Què et va incentivar l’escriptura d’aquest llibre? Quin era el teu propòsit escrivint aquest llibre?

-Aquest llibre s’ha d’entendre en el context de la història de l’esperanto. És a dir, no és un llibre de lingüística. No explica com es formen els sufixos, d’on venen les arrels, com és la fonètica o quines són les regles ortogràfiques de l’idioma. Es tracta d’estudiar els membres del moviment social creat entorn de la llengua, -que podríem anomenar activistes per una comunicació igualitària i sense fronteres. Qui són? Quina ideologia tenen? Per què decideixen aprendre i difondre aquest idioma?

-Però ací et pares a investigar l’esperanto amb la seva relació amb l’anarquisme? Per què?

-Sabem que als anys 20 i 30 del segle passat a la majoria dels ateneus llibertaris de pobles i ciutats com València o Barcelona, si no a tots, hi havia una secció esperantista on s’ensenyava la llengua. De forma regular s’hi feien actes de tot tipus, de vegades amb centenars de persones, i l’idioma hi tenia una presència i visibilitat pública molt notable. El que investigo aquí, però, no és pas això, sinó els orígens d’aquesta relació: per què els llibertaris van interessar-se per l’esperanto? Fins ara, ningú havia estudiat de forma específica aquesta qüestió.

-Com, de quina manera i d’on aplega l’esperanto a nosaltres?

-La primera gramàtica de la llengua la va publicar el metge jueu Zamenhof el 1887 a Varsòvia, que llavors formava part de l’imperi rus. És en aquest entorn que es va difondre inicialment l’esperanto. En un segon moment, el centre neuràlgic del moviment es trasllada a Europa Occidental i és llavors quan arriba a nosaltres. Així, tot i que hi ha constància de la presència prèvia d’alguns esperantistes, es sol considerar que l’introductor a la península Ibèrica en va ser Francesc Pi i Margall (traductor també de Proudhon al castellà), quan a finals del segle XIX va parlar de l’esperanto de forma entusiasta en alguns articles a El Nuevo Régimen, publicació que ell mateix dirigia.

-Quina xarxa social l´abraçava? --em refereixo a l’esperanto--

-Malgrat el que es pugui pensar, el moviment esperantista és transversal. Especialment en el cas espanyol, estudiosos com el sociòleg Roberto Garvía han argumentat que la seva força radica justament en la seva diversitat. Citant la sinopsi del seu darrer llibre, hi havia “maçons i catòlics, militars i antimilitaristes, bolxevics i antibolxevics, anarquistes i tradicionalistes, nacionalistes i antinacionalistes, científics i pagesos, feministes i dones conservadores, empresaris i sindicalistes, escolapis i mestres racionalistes…” Tanmateix, si bé és cert que tots aquests col·lectius (i d’altres) hi estaven representats, alguns d’ells van tenir més rellevància que d’altres.

-Creus, de veres, que una de les “funcions” de l’esperanto és trencar fronteres d’un planeta de llengües i traure traves envers les llengües? Des de quan les llengües poden ser una trava...? (perdona, no és un retret)  

-Aquesta idea potser s’entèn millor amb un exemple: el llibre objecte d’aquesta entrevista ha estat escrit en català, però tracta una temàtica global. Quins haurien de ser els seus lectors? Els catalanoparlants? Sembla injust si ho comparem amb aquells autors que fan servir una llengua “més gran” per escriure. Per això estem mirant de traduir-lo a l’esperanto. La idea no és tant que el llegeixin els esperantistes d’altres països (que també), sinó que la versió en esperanto serveixi de pont perquè el llibre es pugui publicar en altres llengües, com el japonès o el coreà, trencant-se així algunes de les fronteres que comentes.

D’una manera similar és com es va poder llegir per primer cop en castellà el Tao Te King. Publicat a Caracas per l’editorial Ruta dels exiliats llibertaris, va ser traduït per l’anarquista barceloní Eduard Vivancos des d’una versió en esperanto que havia fet des del xinès tradicional l’esperantista (i anarquista) japonès Yamaga Taiji. Un altre exemple més actual: la revista literària Beletra Almanako, editada a Nova York, publica trimestralment poemes i relats d’arreu del món, que sovint no s’han traduït al català ni al castellà ni a l’anglès. Es trenquen així fronteres lingüístiques (i no només), sense que cap autor o lector es pugui sentir superior o inferior per tenir una determinada llengua materna.  

-Penso que totes les llengües són part de la identitat d’un poble i de nosaltres com a persones i que com més poguérem conrear i xerrar millor… i sí, ojalá l’esperanto estigués més present perquè ens aportaria més a totes i a tots...

-Molts esperantistes hi estarien d’acord. De fet, els estudis acadèmics mostren que els parlants d’esperanto saben parlar més llengües que la mitjana de la societat, són més conscients de la importància de la (bio)diversitat lingüística i s’interessen de forma natural per les qüestions de justícia lingüística. Són resultats robustos, que es confirmen en recerques portades a terme en països diferents. En el cas català això ho ha estudiat Hèctor Alòs, arribant a unes conclusions similars. Ara bé, alguns sociolingüistes et criticarien l’equivalència entre llengua i identitat d’un poble, perquè hi ha pobles amb més d’una llengua i llengües parlades per més d’un poble. Per la seva banda, Zamenhof et respondria que l’esperanto forma part de la identitat de la humanitat; de fet, alguns països com Polònia o Croàcia el tenen reconegut com a patrimoni immaterial de la humanitat.

-L’esperanto mai va vindre per desplaçar a la resta de llengües, oi? No va per ací la cosa… explica, perquè hi ha molts prejudicis...

-Al llibre tracto la proposta de Wilhelm Weitling, un socialista utòpic (reivindicat avui tant des de l’anarquisme com des del comunisme) que creia que la diversitat lingüística era una etapa històrica de la humanitat, la qual, de forma natural, per la necessitat que imposa la comunicació internacional, acabaria convergint en un únic idioma, de la mateixa manera que els humans s’han posat d’acord en moltes altres coses que antigament es feien de maneres diferents. Weitling és un autor de mitjans del segle XIX, però m’interessava tractar també aquest tipus de propostes per palesar que el debat sobre la llengua universal existia al moviment obrer (i també en altres sectors de la societat, com la ciència o la filosofia) des d’abans de l’arribada de l’esperanto.

Ara bé, avui dia pràcticament ningú defensa que l’esperanto (o una altra llengua planificada) hagi de substituir les altres llengües del planeta, sinó que és promogut com una interllengua que faciliti la comunicació entre persones que tenen diferents idiomes materns. Havent-hi milers de llengües, encara que volguéssim no podríem aprendre-les totes. I escollir-ne una de les nacionals o ètniques (com l’anglès) per jugar aquest rol, no sembla pas una opció òptima, ni des del punt de vista de la justícia ni des del de l’eficiència. En aquest sentit, es pot dir que hi ha prejudicis d’una banda (el que comentes sobre l’esperanto és només un d’ells), i també mites d’una altra (per exemple, la perspectiva acrítica sobre els beneficis de la difusió de l’anglès, considerat com a imperialisme lingüístic per autors com Robert Philipson o Tove Skutnabb-Kangas).

-Home, de tant en tant reconec que en una reunió de tres si cadascú parla la seva llengua i això l’esperanto ajuda i ajudaria i no poc… però crec que la verdadera idiosincràsia de l’esperanto va més enllà, no?

-Reprenent el fil del llibre, podríem dir que els anarquistes de fa un segle aprenien l’esperanto (el llatí dels obrers) perquè volien millorar el món. Pel contrari, avui estudiem l’anglès (la llengua de l'imperi) per millorar el nostre món personal. És evident que els valors predominants a les societats actuals no van en la línia dels ideals de fraternitat de Zamenhof ni tampoc en la dels anarquistes que volien construir aquell món nou que portaven als cors.

-S’utilitza, ara, prou l’esperanto?

-Probablement s’utilitza més del que creiem, però menys del que als esperantistes els hi agradaria. Per exemple, a Hongria l’esperanto és una de les llengües estrangeres més escollides pels estudiants de selectivitat; de fet, la universitat de Budapest realitza exàmens oficials vàlids internacionalment, com els de la universitat de Cambridge per l’anglès. El cert és, però, que no sabem del cert l’abast de l’ús actual de l’esperanto, perquè hi ha més recerca feta sobre la seva història que sobre el seu present, tot i que això està canviant. L’antropòleg Guilherme Fians acaba de publicar la seva tesi doctoral Esperanto Revolutionaries and Geeks, que tracta justament de l’ús de l’esperanto a l’actualitat, particularment entre els joves, i fent servir França com a cas d’estudi. I a la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, hi ha diverses investigacions en curs en aquest sentit, entre d’altres sobre el cas del Brasil.

I pel que fa al prou de la teva pregunta, cal esmentar una paradoxa. Essent avui la comunitat esperantista una minoria, quan es troben dos parlants d’esperanto immediatament hi ha quelcom que els fa sentir-se propers. En un hipotètic futur on augmentés exponencialment el número d’esperantistes això potser no seria així. De manera similar, si un país o la UE el fes oficial o l’imposés com a obligatori a l’ensenyament públic es guanyaria una sèrie de coses, però alhora es perdria aquest element de llibertat que caracteritza els seus parlants, donat que tots ells (amb l’excepció dels parlants natius) han escollit lliurement aprendre’l.

-Quines eren les circumstàncies socioculturals que van facilitar la seva implantació i expansió?

-L’esperanto va aparèixer en un context propici. D’una banda, la revolució en els transports i en les comunicacions apropaven persones i pobles que fins llavors pràcticament no havien tingut contacte. D’una altra, la societat internacional estava estandaritzant una sèrie d’elements compartits pels éssers humans: el fus horari, el sistema mètric decimal, el sistema de pesos i mesures, etc. L’esperanto encaixava en aquest tipus de canvis que feia la societat internacional cercant el progrés  d’una forma racional. A més, acabat el llarg període en què el llatí es va fer servir com a llengua franca internacional, els diferents països lluitaven perquè fos el seu idioma qui el substituís, però no hi havia un clar guanyador en aquesta batalla lingüística. El francès dominava a la diplomàcia, l’anglès al comerç, l’alemany a la ciència, el rus i el japonès estaven en expansió… Un científic, per poder estar actualitzat en el seu camp de recerca, havia de tenir una competència com a mínim passiva en moltes llengües. Llavors va sorgir l’esperanto, com a idioma neutral (en no ser de ningú podia ser de tothom) i relativament fàcil d’aprendre, fins i tot per aquells que passaven jornades de moltes hores a les fàbriques o als camps. No és difícil comprendre perquè va tenir tant d’èxit.

-En quina època va viure la seva “edat d’or” l’esperanto?

-Es considera que va ser durant l’època d’entreguerres. En acabar la Gran Guerra, el sentiment pacifista i internacionalista era dominant. Era, doncs, un altre context propici, que es va traduir en una decidida acció en favor de l’esperanto tant des (d’una part) de les elits com des (d’una part) de les classes populars. Així, mentre la Societat de Nacions en discutia la seva aplicació a escala global, la llengua s’estenia en molts àmbits del moviment obrer, llavors un moviment de masses.  Ara bé, aquesta és una visió parcial, centrada en l’Europa occidental. Si ho analitzem des dels països de l’Europa central i oriental, probablement l’esperanto va viure la seva edat d’or durant la guerra freda, quan el moviment esperantista era probablement el moviment social més important a molts països. I en altres parts del món, per exemple al continent africà, hi ha qui argumenta que l’edat d’or tindrà lloc al segle XXI.

Quant als llibertaris, tenint en compte que tot just acabada la segona guerra mundial la Joventut Anarquista Internacional va decidir publicar el seu òrgan informatiu íntegrament en esperanto (que redactava a París l’exiliat català Eduard Vivancos), potser caldria emfasitzar també aquest període.

-Per què això és més difícil ara… perquè hem adoptat, per exemple, l’anglès com a idioma primari?

-Hi ha una part de raó en el que dius. Fa 100 anys no hi havia una llengua franca internacional, ni tampoc les tecnologies de traducció que tenim avui. Ara bé, la necessitat de comunicar-nos d’igual a igual amb qualsevol persona del món segueix existint i això no sembla que ho pugui solucionar la traducció automàtica, com a mínim a curt termini. D’altra banda, sense negar l’evidència quant a que és l’idioma més difós, hi ha molts mites respecte a l’anglès. Ni aquesta difusió ha tingut lloc de forma natural o espontània, ni és tan profunda com creiem. És a dir, més enllà de poder dir en un aeroport “Where is the toilet?” o en bar “I want this” (assenyalant amb la mà el que vols…), no hi ha tanta gent que parla l’anglès correctament, amb l’excepció d’alguns països concrets, com Holanda o els països escandinaus. A la resta, els angloparlants són una minoria, jove, educada i generalment de les classes benestants (com ha mostrat l’economista Michele Gazzola fent servir dades de la UE), o bé que es dedica a sectors molt específics, com el turisme. Però en canvi ens pensem que “tothom parla anglès” i que som els únics del nostre entorn que no ho fem, quan en realitat no és així. Aquesta dissonància cognitiva la vam estudiar amb un professor de psicologia de la Universitat de Sevilla, Vicente Manzano-Arrondo, arribant a uns resultats contundents en aquest sentit.

En definitiva, tot i les aparences, l’ideal esperantista (que qualsevol persona es pugui comunicar d’una manera senzilla i en igualtat de condicions amb qualsevol altra persona del món) és lluny d’haver-se complert, si tenim en compte el que avui dia ens ofereix l’anglès.

-Quina és la situació de l’esperanto en l’actualitat?

-Tot i que té menys visibilitat pública que en altres moments, possiblement el número de parlants sigui el més gran de la història, gràcies a les diferents possibilitats que ofereix Internet a l’hora d’aprendre la llengua de forma gratuïta (per exemple, mitjançant la plataforma Duolingo). Tanmateix, i de forma paral·lela a la situació de l’activisme en altres moviments socials i polítics, molts d’aquests nous parlants no senten la necessitat d’associar-se o sindicar-se, per la qual cosa es produeix la paradoxa d’un augment del número d’esperantistes que no necessàriament reverteix en la força de les associacions.

-Social i políticament parlant quins van éssers els precursors de l’esperanto?

-Durant segles les propostes de llengua internacional es comptaven per centenars, algunes de molt sofisticades. Això ho ha analitzat amb detall Umberto Eco, qui hi dedicà la seva tesi d’habilitació A la ricerca della lingua perfetta. Com a curiositat, un dels primers projectes que cita Eco és el de Ramon Llull. Un altre idioma internacional que va tenir una certa popularitat va ser el Solresol, la llengua musical. I entre els pensadors que s’han interessat per aquest tema hi ha filòsofs coneguts, com Leibniz o Descartes. És a dir, el tema era present a l’agenda científica i intel·lectual dels segles XVII, XVIII i XIX. I en aquesta evolució cronològica que ressegueix Eco buscant la llengua perfecta, el darrer capítol tracta justament de l’esperanto, l’única llengua planificada que ha sobreviscut a la mort del seu creador i que d’alguna manera el pensador italià considerava la més reeixida.

Quant al llibre Esperanto i anarquisme, per la seva vinculació ideològica amb el món llibertari em centro específicament en els socialistes utòpics, com Cabet, Fourier o Weitling, i provo de construir un fil conductor coherent, que arribi des de les seves propostes lingüístiques fins a les activitats dels esperantistes llibertaris.

-Va tindre l’esperanto detractors? Quins?

-En va tenir… i en segueix tenint. En primer lloc, el nacionalisme. O, com a mínim, alguns tipus de nacionalisme. Si entenem l’esperanto com quelcom essencialment internacionalista, és fàcil comprendre perquè no lliga massa amb moments d’efervescència nacionalista, com va ser, per exemple, la primera guerra mundial. Zamenhof n’era ben conscient i no voler formar part ni tan sols de l’associació esperantista de Palestina, formada pels sionistes d’aquell moment.

En segon lloc, el capitalisme. Els valors de cooperació i solidaritat que hi ha darrere l’esperanto són contraris a la competitivitat i l’individualisme capitalistes. Per això en l’època d’entreguerres, quan diverses utopies eren ben vives, l’esperanto va viure moments d’expansió. Potser no és casualitat que propostes recents hagin recuperat l’ideal de la llengua internacional com un dels elements d’una societat i una ètica alternatives (per exemple, a la pel·lícula Captain Fantastic).

En tercer lloc, l’autoritarisme. L’historiador Ulrich Lins ha estudiat amb detall les persecucions que va patir el moviment esperantista durant els anys 30 i 40 del segle passat per part de dictadures de signe contrari, que consideraven l’esperanto com una llengua perillosa. Tant Hitler com Stalin van intentar exterminar els esperantistes, amb un cert èxit. Després, McCarthy als EUA també inclouria als esperantistes a les seves llistes negres. Lins conclou que la salut del moviment esperantista és un barem força fiable de l’estat de la llibertat d’expressió i de la democràcia en un país.  

En quart lloc, els privilegiats pel règim lingüístic imperant. A la Societat de Nacions l’esperanto comptava amb el suport de molts països que no tenien l’anglès o el francès com a llengua oficial (els dos idiomes de treball d’aquesta institució), però va tenir l’oposició frontal de França, que va vetar qualsevol tipus de proposta favorable a l'esperanto. “Per què volem una llengua internacional si ja hi és el francès?”, es preguntava llavors el representant francès, amb una certa miopia. En tot cas, els francesos eren molt conscients que un nou règim lingüístic basat en l’esperanto suposaria un canvi revolucionari en les relacions internacionals que trencaria les jerarquies existents, i és fàcil veure perquè actualment els qui en surten beneficiats (es calcula que l’1% del PIB britànic depèn directament del fet que la resta d’europeus ens dediquem a intentar aprendre la seva llengua) no hi són massa favorables.

Quant al moviment obrer, Gramsci, Landauer o Nettlau són algunes de les (poques) figures que van criticar públicament l’esperanto. Al llibre parlo del debat entre Landauer i Pierre Ramus el 1907 a Die Freie Generation, que dirigia Ramus, esdevingut llavors un esperantista convençut i que als anys 1920 jugarà un paper rellevant a les organitzacions de l’esperantisme llibertari.

-Com i de quina manera entra en escena l’anarquisme versus l’esperanto? Per què van congeniar tan bé els esperantistes i els llibertaris? La comunicació fluida i com més immediata millor és fonamental per a apropar-se a la fraternitat i conquerir-la, no?

-Parlàvem abans dels socialistes utòpics, precursors de l’anarquisme, que ja s’havien interessat per la qüestió de la comunicació internacional. Aquest serà també un tema rellevant per un moviment internacional i internacionalista com és el moviment obrer. Al llibre parlo sobretot dels debats en el sí de la Primera Internacional, abans de l’expulsió de Bakunin i els seus partidaris. En aquell moment la comunicació internacional té lloc d’una manera no satisfactòria per als anarquistes. Es realitza mitjançant intermediaris, sovint poliglotes i d’un extracte social diferent del proletariat, que de forma natural acaben imposant els seus propis interessos, valors i objectius. Una llengua neutral com l’esperanto pot revolucionar aquest sistema lingüístic, fent innecessaris els intermediaris i donant el protagonisme a qualsevol persona que vulgui tenir contactes internacionals. A més, essent (relativament) fàcil d’aprendre, és apta fins i tot per als obrers després de jornades laborals maratonianes a la fàbrica o al camp, com mostra la pel·lícula La Ciutat Cremada.

Segons el meu argument, d’entre els diferents corrents socialistes va ser justament l’anarquisme amb qui inicialment hi va haver una major afinitat, perquè els valors de fraternitat que Zamenhof va transmetre al moviment esperantista ressonaven amb els ideals de solidaritat i emancipació humana que defensaven els llibertaris. Tanmateix, en altres contexts històrics i geogràfics la situació serà diferent, com ha posat de manifest la historiadora Brigid O’Keeffe a Esperanto and Languages of Internationalism in Revolutionary Russia, on explica el paper rellevant que van jugar els esperantistes a la Rússia revolucionària fins a les purgues de 1937-38.  

-Ací a l’Estat Espanyol l’esperanto també entra amb més força gràcies a l’anarquisme, no? O és més aviat un estri del que “s’enamora” l’anarquisme? Val a dir que a no poques escoles racionalistes es parlava...

-Les dues idees són correctes i complementàries. Hem constatat la presència de llibertaris entre els esperantistes, però també és cert que molts àcrates es van entusiasmar amb la llengua internacional. Tot i això, a l’Estat Espanyol l’anarquisme hi entra en un segon moment. Parlem sempre d’un moviment transversal i, curiosament, al principi els militars i els religiosos hi estaven sobrerrepresentats.

Pel que fa al moviment obrer, l’esperanto es difon àmpliament sobretot en el període d’entreguerres, entre d’altres a les escoles racionalistes i particularment a les que feien servir la pedagogia Freinet. Els joves anarquistes dels anys 30 a València o Barcelona pensaven que l’esperanto era un element més de l’ideal llibertari i era en aquest context que l’aprenien. Aquest pensament no estava tan allunyat de la realitat: tant la CNT com la FAI en els seus manifests fundacionals inclouen articles sobre la llengua internacional. Al llibre menciono també exemples d’altres parts del món, com França o Argentina, però també la Xina i el Japó. De fet, en els països asiàtics la relació entre esperanto i anarquisme està millor estudiada que als països occidentals.

-Però de la mancança de la comunicació i de la falta de fraternitat no li podem donar la culpa a que cadascú parli una llengua, no? Crec que és més responsabilitat de l’actitud i la predisposició per a la fraternitat de les ciutadanes i dels ciutadans, no? Què en penses?

L’existència de guerres civils és una mostra de la brutalitat amb la que els éssers humans som capaços de tractar persones amb les que no necessàriament tenim un problema de comunicació. Al mateix temps, tenim tendència a desconfiar d’allò que desconeixem. Així, un estranger que parla una llengua que no coneixem es converteix en l’Altre, del que conscientment o inconscient tendim a desconfiar (sobretot si per l’aspecte físic creiem que és més pobre que nosaltres).

D’altra banda, les injustícies lingüístiques són a la base de multitud de conflictes, també violents. Per exemple, Bangladesh és un país creat a partir d’una revolta que va fer la gent que parlava bengalí en un Paquistan que només reconeixia l’urdu com a llengua oficial, generant de facto ciutadans de primera classe i de segona. A Sudàfrica, la lluita contra l’apartheid va estar esperonada per la revolta de Soweto, que denunciava la imposició de l’afrikaans com a llengua d’instrucció a les escoles. Alguns investigadors pensem que si coneguéssim el grau d'injustícia lingüística en els diversos països podríem actuar en els casos més flagrants i evitar la gestió violenta d’aquests conflictes; la Universitat de l’Ulster està creant justament un índex de justícia lingüística que pot ser útil en aquest sentit.

-L’esperanto és un estri que pot ajudar a la fraternitat, però que mai és prou, no?

-És evident que el poder comunicar-nos de forma natural amb persones diferents ens ajuda a tenir més empatia. Ara bé, les causes de la falta de fraternitat són múltiples. Zamenhof n’era ben conscient, tot i que de vegades se l’ha volgut ridiculitzar. Ell no pensava que simplement per parlar esperanto la humanitat deixaria de produir guerres. Pel contrari, la seva aposta comunicativa, molt lligada a la noviolència, era només un dels elements del seu sistema filosòfic on, per exemple, era més rellevant l’aspecte religiós (recordem que Zamenhof era jueu, en un moment en què els pogroms a l’Europa central i oriental eren ben presents).

-Com es podia aprendre l’esperanto en el temps en que has realitzat la investigació? I com ha evolucionat fins ara?

-En un primer moment, era habitual rebre una carta en esperanto amb una petita guia que incloïa la gramàtica i el vocabulari de la llengua, que servia per poder llegir la carta i aprendre així la base de l’idioma. Tolstoi explicava que havia trigat un parell d’hores en fer-ho.

A principis del segle XX es creaven grups d’esperanto en tot tipus d’associacions i organitzacions, des de cambres de comerç fins a seminaris religiosos, passant també per sindicats, ateneus i un llarg etcètera. De vegades, era l’ateneu el que era tot ell esperantista i incloïa diferents seccions, com l’excursionista o la de cultura física, que també participaven d’aquesta identitat esperantista. Al llibre em centro específicament en el moviment obrer i, en concret, en els grups esperantistes sorgits en entorns llibertaris.

Evidentment, també hi havia manuals per aprendre l’esperanto. Essent una llengua completament fonètica, on cada so correspon a una única grafia i cada lletra a un únic so, era (i és) possible aprendre-la amb un manual. D’altra banda, era freqüent la presència de professors estrangers que viatjaven a un altre país per ensenyar l’idioma, el que obligava als seus alumnes a haver-s’hi de comunicar en esperanto, creant-se així condicions similars a la immersió lingüística. Per la seva pròpia idiosincràsia, els esperantistes s’avançaven a innovacions pedagògiques en l’ensenyament d’idiomes que molt després es faran populars a la resta d’idiomes.

Tots aquests mètodes segueixen existint avui, però són minoritaris davant la quantitat de recursos (la majoria gratuïts) que hi ha disponibles a Internet: des de materials didàctics fins a grups de conversa, passant per literatura de tot tipus (original i traduïda), professors voluntaris, grups de música, youtubers…

-És la llengua planificada més parlada, no? Per davant del volapük, de l’ido…? Quines diferències presentaven aquestes llengües planificades?

El volapük va aparèixer uns anys abans de l’esperanto. Malgrat ser una llengua poc intuïtiva (el mateix nom de la llengua està basat en les paraules world i speak, però difícilment es reconeixen), de seguida hi van sorgir grups d’entusiastes, amb les seves publicacions periòdiques i tot un moviment social entorn de l’idioma. Això palesava la necessitat que hi havia d’aquest tipus de projectes. El mateix Zamenhof s’hi interessà quan era adolescent i en va aprendre els rudiments. El sacerdot alemany Schleyer, que l’havia creat atenent a una revelació divina, la considerava però una propietat personal. L’esperanto, pel contrari, va voler ser un idioma més fàcil d’aprendre i també més democràtic: Zamenhof renuncià a qualsevol tipus de dret envers l’esperanto. Molts dels partidaris del Volapük es van passar llavors a la nova llengua.

L’ido va venir després i és un cas diferent. En esperanto és una paraula que vol dir fill o descendent. I és que és una mena d’esperanto reformat, sobretot per fer-lo menys eslau i apropar-lo encara més a les llengües llatines. No va acabar de quallar, perquè un cop comences a modificar un idioma és difícil arribar a un consens sobre com (i quan deixar de) fer-ho, però sobretot perquè quan va sorgir l’ido (el 1907) l’esperanto portava vint anys d’expansió i ja estava molt difós. Tanmateix, es calcula que un 25% dels intel·lectuals esperantistes es van passar a l’ido. Alguns anarquistes (sobretot individualistes) van preferir aquesta variant, perquè associaven l’esperanto als esperantistes burgesos. A l’època d’entreguerres, a revistes com Acción Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols, era habitual que els lectors escrivissin cartes al director preguntant quina de les dues llengües havien d’aprendre, ja que en aquells moments coexistien ambdós grups, tot i que la majoria d’idistes eren també esperantistes.

-Per què a l’esperanto com a les altres llengües planificades se la relaciona amb l’esquerra i és depreciada pels partits de la dreta?

-Això és cert només en part. Aquí a la guerra del 1936 s’hi van enfrontar esperantistes als dos bàndols, si bé entre els republicans l’esperanto va tenir un paper més rellevant, tant quantitativament com qualitativa. D’altra banda, durant la guerra freda va haver-hi una relació estreta a l’Europa de l’Est entre l’esperantisme i alguns règims comunistes i, com a reacció, des dels anys 90 una part dels esperantistes d’aquesta part del món són anticomunistes. Al Brasil, per diversos motius, hi ha una vinculació històrica entre esperantisme i espiritisme, que avui es tradueix en un nombre rellevant d’esperantistes partidaris de Bolsonaro

Tanmateix, aquests casos no deixen de ser excepcionals. Des de la meva perspectiva, la resposta a la teva pregunta té a veure amb el fet que la comunitat de parlants d’esperanto forma un moviment social, com pot ser el feminista o l’ecologista. Tots ells representen propostes de transformació diverses (i complementàries) amb l’objectiu de crear un altre món, possible i imprescindible. De manera similar, entre els llibertaris estudiats era habitual lligar la llengua internacional a idees i actituds progressistes i innovadores, com l’antimilitarisme, l’higienisme, el vegetarianisme, el naturisme, l’excursionisme, el neomalthusianisme, la sexualitat lliure…

-Amic, què és allò que t'ha fet investigar a tu com a politòleg sobre la relació entre l’esperanto i l’anarquisme?

-Probablement té a veure amb la meva coneixença de la sociologia dels moviments socials. Abans d’interessar-me per aquest tema ja n’havia estudiat altres, com el pacifista, l’okupa, el zapatista o el de solidaritat amb les persones refugiades. Alhora, en ensenyar la teoria i pràctica de la democràcia apareixia sovint la pregunta “de quina manera es pot gestionar democràticament la diversitat quan tenim un demos culturalment heterogeni?” La filosofia política estudia aquesta qüestió des del prisma interdisciplinari de la justícia lingüística, preguntant-se per les diferents solucions en termes d’eficiència i d’equitat. Tenint tot això en ment, vaig voler investigar què volia dir Zamenhof quan afirmava que l’esperanto adquireix el seu significat com a llengua democràtica en ser adoptat pels obrers. Què s’entén per llengua democràtica en aquest context? La resposta em va portar a l’anarquisme.  

-Parla'ns, si us plau, del procés d'investigació... d'aquesta tasca tan àrdua, de recerca, molta lectura, posar ordre… Treballes tenint en compte un guió de qüestions a anar contestant, a anar donant resposta? Un cop recopilat tot, com és la metodologia de treball que fas servir? Com li poses ordre a tot?

-Aquest llibre és fruit de molts anys de lectura i recerca, i això ha permès que el procés d’escriptura hagi estat relativament ràpid. Ara fa un any vaig començar a pensar que una part del material recopilat podria tenir una certa coherència i unitat, i finalment que tenia sentit donar-li forma de llibre. A més, vaig decidir adoptar una perspectiva diacrònica a l’hora d’explicar la història. Això ajuda al lector a anar seguint el fil conductor, però també em permet plantejar un relat coherent i ordenat.

Pel que fa a la metodologia de treball, podríem dir que faig servir una barreja entre el mètode deductiu i l’inductiu. Tinc algunes preguntes i hipòtesis inicials, però també hi vaig afegint d’altres, a mesura que vaig dialogant amb la pròpia recerca. Faig servir molt l’instint (basat en l’experiència), però alhora sóc una mica obsessiu i quan trobo un fil del que estirar, ho faig de manera sistemàtica; fins i tot durant el procés de maquetació hi he anat afegint detalls i referències, perquè tot i que afirmo que no pretenc l’exhaustivitat, de vegades tampoc m’hi vull quedar massa lluny.

-Amic, em fa l’efecte que aquest és com un llibre introductori i que hi haurà més llibres que ens seguiran parlant de la relació entre esperanto i anarquisme… ens pots dir quelcom?

-Estic d’acord en què aquest llibre no esgota el tema de recerca i és molt possible que no sigui el darrer. Entre altres coses, sóc conscient que lectors i ressenyadors es pregunten què va passar després del 1907. Per tant, d’alguna manera haurem de continuar aquesta història… No et puc dir, però, de quina manera serà. Tinc diversos projectes entre mans, tant pel que fa a la relació entre l’esperanto i l’anarquisme, com als vincles entre l’esperanto i l’antimilitarisme, i especialment al paper dels esperantistes (molts d’ells anarquistes) durant la guerra d’Espanya i a l’exili. Fa temps que treballo també en la biografia d’Eduard Vivancos, una figura fascinant i molt desconeguda.  

Ara bé, no sóc pas l’únic investigador que s’interessa per aquests temes. És un camp fèrtil que d’una manera creixent atreu estudiosos que decideixen fer recerca sobre el moviment esperantista o que simplement obren la ment a possibles relacions entre l’esperanto i objectes d’estudi més tradicionals, com el moviment obrer, el pacifisme, els maçons, els mestres racionalistes i un llarg etcètera. La ciència avança a les espatlles de gegants i entre tots hi anem posant els nostre petit gra de sorra.

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com