Cazarabet conversa con... Enric Vicedo i Rius, autor de “Història
econòmica de Lleida i de la Catalunya occidental. Territori, societat,
condicions de vida i canvi històric (1640-1975)” (Pagès)
És un llibre on es parla de territorio, societat,
de les condicions de vida i del canvi
històric de Lleida de 1640 a 1975.
El llibre ens ve des de la ploma d´Enric Vicedo i Rius.
El llibre ve a
sumar-se a la col·lecció de Monografies
en el seu número 125.
Nosaltres, difusors culturals des de Mas de las Matas a Terol,
ens sentim indentificats amb aquest estudi i diu l´editor: “està pensada perquè pugui ser llegida per qualsevol persona interessada en
la història de Lleida i de la Catalunya occidental, la qual cosa ha significat
incorporar algunes explicacions que segurament serien menys freqüents si només
anés adreçada a especialistes en història. (....)L'objectiu d'aquest
estudi és entendre els canvis socials i econòmics de la Catalunya occidental en
el context de la història de Catalunya i Europa.”
Està editat per Pagès Editors.
Allò que ens
conta el llibre: L’objectiu
principal del llibre és contribuir a la comprensió dels canvis socials,
econòmics i institucionals de la Catalunya occidental en el context de la
història de Catalunya, i de la història d’Europa. En el fons es tracta
d’intentar conèixer si les dinàmiques que descriurem eren adients amb les
possibilitats de Lleida i la Catalunya occidental i contrastar-les amb
l’evolució de les societats properes i no tan properes, com les economies més
dinàmiques. L’estudi abasta un ampli període, des de mitjan segle XVII fins a
la crisi dels anys 1970, i està dividit en dues grans parts: “Recuperació,
creixement i crisi de l’Antic Règim (1640-1840)” i “Societat, economia i
desenvolupament del capitalisme (1830/50-1975)”. Dues etapes històriques força
diferenciades que evidencien la complexitat de les transformacions de les
terres occidentals catalanes.
L´autor, Enric Vicedo i Rius: (Reus, 1952), doctor en història, catedràtic
d’Història i Institucions Econòmiques al Departament d’Història de la
Universitat de Lleida, ha publicat diversos estudis sobre la Catalunya
occidental, principalment amb relació als canvis socials, econòmics i
institucionals. Entre els seus treballs destaquen els llibres Les terres de
Lleida i el desenvolupament català del set-cents. Producció, propietat i renda
(1991); Pagesos i hortolans. El desenvolupament de l’horta de Lleida abans
de la fruita, 1716-1950 (1997); Empreses i institucions econòmiques
contemporànies a les terres de Lleida, 1850-1990 (1999); Terra, aigua,
societat i conflicte a la Catalunya Occidental (2000); Els canals de Pinyana i Fontanet. L’aigua com a factor transformador de
la regió de Lleida (2006); Els moviments socials contemporanis. Treball,
solidaritat i lluita a les terres de Lleida (amb Jordi Soldevila, 2015); Pagesia,
accés a la terra i desenvolupament històric. Els latifundis eclesiàstics a la
Catalunya occidental plana (XVII-XX) (2015); Pagesia, aigua i
institucions. El Canal de Pinyana (2017); i la
participació en obres col·lectives com Terra, treball i propietat
(1986), Història de Lleida (2004), Història agrària dels Països
Catalans (2006), Els orígens de l’època contemporània. Balanç
historiogràfic des dels estudis locals. Homenatge a Josep Fontana (2020).
Ha estat coordinador dels congressos sobre Sistemes agraris, organització
social i poder local (Patronat Josep Lladonosa
d’Alguaire-UdL).
Cazarabet conversa amb Enric Vicedo i Rius:
-Enric,
amic, què és allò que
et va fer investigar sobre la Història econòmica de Lleida i de la Catalunya
occidental en la que per fer-ho et vas centrar a desenvolupar reflexions,
preguntes i respostes sobre “territori, societat, condicions de vida i canvi
històric entre 1640 i 1975”?. Preguntat d´altra manera, què t'ha portat a
escriure aquest llibre?
-Tota la meva carrera com
a investigador s’ha centrat en la recerca i promoció d’aquesta sobre les terres
occidentals catalanes, especialment de la Regió de Lleida, és a dir, la zona
plana de la província de Lleida. Aquest llibre planteja les transformacions de
les terres occidentals en dues grans etapes: des del segle XVII fins la
liquidació del règim senyorial als anys 1830 i des d’aquest moment fins la
crisi de 1973 i el seu impacte. L’objectiu final és fer una interpretació del
canvi històric en cadascuna d’aquestes etapes, i una de global per tot el
període.
-Perquè parlar d´economia a la Catalunya Occidental és parlar-hi d´economia
majoritàriament de Lleida?.- Serà, també, a banda de la geografia, Lleida és la
gran província occidental i perquè és la província a catalana on es concentra
més la vinculació amb el sector primari que tenia molta preponderància entre
els anys en que realitzes l´estudi de 1640 a 1975?.- Per cert, per què tries
aquest parèntesi temporal?
-He volgut agafar un
període sobre el qual he fet o faig recerca pròpia. Des de 1975 fins l’actualitat
no n’he fet i no m’ha semblat adequat fer una tercera part amb resultats
elaborats principalment per economistes, molts dels quals treballen a la
Universitat de Lleida.
En les etapes que estudio
he incorporat aquells elements d’altres autors que he pogut encaixar en la meva
visió de la història de Lleida i de la Catalunya Occidental. El llibre no és
una síntesi de tot allò que he fet jo mateix i altres autors, entre els quals
alguns alumnes als quals els he dirigit recerques concretes. Es tracta de fer
una visió integradora de les realitats que van canviant, amb ritmes diferents,
la qual cosa m’ha permès incorporar noves recerques i materials no publicats
anteriorment.
Cal dir que en el llibre
s’inclou la Val d’Aran, terra occitana molt vinculada a les terres catalanes; i
referències concretes a les relacions econòmiques amb la part occidental
d’Aragó.
-Hi ha que recalcar que no és una” investigació econòmica”, és més aviat de
la història de l´ economia, no?.- Quines diferències hi ha entre una investigació
u altra o és pràcticament el mateix?
-L’economia és una
ciència social que analitza la producció i distribució dels recursos escassos
entre la societat. Per això els estudis dels economistes són força
conjunturals, referits a un moment concret. Un economista actual no pot aplicar
la seva disciplina al segle XVIII, per exemple, ja que no tindria cap efecte en
aquell moment.
Un historiador de
l’economia, en definitiva historiador, analitza els canvis, per la qual cosa
pot utilitzar fonts diverses d’arxiu, escrites, etc. I emprar els treballs
d’economistes de diversos moments històrics. Per exemple, William Petty, Adam Smith, Karl Marx o John Maynard Keynes.
Un economista que
incorpora la perspectiva històrica està fent història. Per exemple, Karl Marx,
a “El capital” incorpora moltes anàlisis històriques sobre temes concrets, tot
i que l’estructura de la seva obra gira en torn de l’estructura de l’economia
capitalista. És fonamentalment un llibre d’economia.
-Ens pots comentar què
volies que ens quedés clar en el llibre ...quins són també els teus objectius
quan et planteges aquesta escriptura ?
-En les conclusions de
cada part i en les del final del llibre el que es vol és mostrar les
aportacions històriques de la pagesia i altres grups socials –com artesans i
comerciants-. Es destaquen els èxits, sovint relatius, de la pagesia de les
terres de Lleida.
-Perquè, des de 1640 l´ economia sofreix canvis al estar sotmesa a molts
transformacions en les institucions socio-polítiques,
en les transformacions agràries i amb tot això a Lleida ,com arreu, es va
removent tot i tothom, oi?
-Lleida, com a zona
d’interacció entre Catalunya i la resta de l’estat, ha patit amb força duresa
els conflictes militars. Ja sigui el 1640, el 1707 o el 1808. Això ja ho va
destacar Josep Lladonosa en les seves obres. En el
llibre s’analitzen amb força detall l’impacte d’aquestes crisis. I els canvis
polítics que generaren.
Per exemple, l’aplicació
de la Nova Planta a l’Ajuntament de Lleida, eliminant el règim de Paeria, va
tenir unes conseqüències terribles. Per exemple, hi havia unes institucions,
les prohomenies, que gestionaven diverses qüestions. Foren suprimides les
prohomenies de la sèquia de Pinyana i de la sèquia de
Fontanet. Es posà en mans d’un regidor la gestió de cadascun d’aquests dos
recs. Els abusos i arbitrarietats foren tals que la pagesia s’organitzà a
través de la Confraria de Llauradors, s’endeutà, i portà els regidors i
l’ajuntament a la Reial Audiència. El 1754 aquesta ordenà la creació de la
Junta de Sequiatge, amb una composició complexa, i legalment es carregà contra
aquest ajuntament “borbònic”.
-També intervenien amb la història econòmica de Lleida i de la Catalunya
Occidental factors que, a la vegada, interfereixen com: la demografia, el
territori, l´ activitat econòmica, les comunicacions i les compres i
vendes...l´ activitat comercial...
-Sí totes aquestes
variables tenen cabuda en el llibre i són nombrosos els gràfics i quadres que,
en la mesura d’allò possible, caracteritzen els diversos aspectes. Tot i que la
demografia de les terres de Lleida mai ha estat gran, la producció agrària ha
jugat i juga encara un paper clau en el subministrament de productes agraris a
Catalunya. Ja siguin cereals panificable, cereals pinso, vi, oli i carn. I
productes d’alt valor comercial com el cànem. I més recentment la fruita i el
porquí.
-Històricament com ha anat canviant la propietat agrària i el com es
contractava als treballadors i treballadores?
-Fins 1945 bona part de
la propietat pagesa era quasipropietat emfitèutica.
L’emfiteusi és d’origen feudal, segons la qual hi ha una divisió de dominis: el
directe que es reserva el senyor i el útil –propietat útil- que rep el pagès,
sovint, a les terres de Lleida, a perpetuïtat. Aquest paga unes rendes
emfitèutiques. Amb la reforma liberal del segle XIX es considera l’emfiteusi
com un contracte més. Hi ha molts obstacles perquè el pagès tingui la plena
propietat. La principal és que ha de capitalitzar la renda que paga a qui té el
domini directe a un preu molt elevat. El 1945, en ple franquisme, el ministre
de Justícia, Eduardo Aunós, que era un propietari de
Lleida, abarateix la capitalització de la renda i això facilita l’accés pagès a
la plena propietat. Aquesta llei afecta tot Espanya, principalment a les zones
del nord o est –inclòs Aragó- on l’emfiteusi era molt important.
Sobre els assalariats, la
petita pagesia sempre ha hagut d’accedir al mercat de treball, en moments de la
sega, per exemple, ja que la poca terra que tenia no arribava per a aconseguir
la reproducció de la unitat familiar pagesa.
-Sempre, això sí, em pareix que la majoria de les
gents tenien unes condicions de vida molt dures, tot i portant més d´ una
activitat per tal de que entressin ingressos a moltes economies familiars, front
a uns pocs que eren els que tenien grans propietats i la mà per pagar com
gairebé volien...era així?...
-Efectivament.
En el llibre que comentem s’analitzen diversos moments i diverses realitats. A
les terres en propietat – o en emfiteusi que, segons Pierre Vilar, eren
assimilables a aquelles, s’hi afegien algunes terres en parceria, i membres de
la família –homes i dones- anaven a jornal en determinats moments de l’any o
feien de criats o pastors durant tot l’any. I tot el que es pogués obtenir de
més, com recursos naturals sempre que en tinguessin, o algunes activitats
domèstiques de caràcter transformador – artesanies diverses.
-Podríem
dir que el feudalisme econòmic acaba allà on comença el capitalisme tot i que
ací a Espanya el capitalisme aplega més tard que a França---on sempre crec que
pesa la Revolució--, Anglaterra—on hi ha que tindre molt en compte la Revolució
Industrial, les companyies que comercien amb les colònies--- ... què ens pots
dir?
-A
Espanya, i també a les terres de Lleida, el capitalisme es consolidà amb una
sèrie de lleis favorables als propietaris més benestants. No hi hagué una
reforma agrària limitada com a França, en què el govern repartí entre la
pagesia les terres de nobles i eclesiàstics contraris a la revolució, però molt
millor que a Anglaterra, on amb la consolidació de les grans propietats –“enclosures”- pràcticament es quedaren totes les terres dels
petits pagesos. Si comparem l’estructura de la propietat anglesa amb la
francesa a la segona meitat del segle XIX, veurem el resultat: força petits i
mitjans pagesos a França i grans propietats –més del que podem endevinar- a
Anglaterra.
-El trànsit cap al capitalisme com es fa i com
afecta a Lleida i a la Catalunya Occidental? –Com s´ estableix el capitalisme i
com ho mou i remou tot?
-En
el cas espanyol la transició cap a l’estat liberal i l capitalisme es feu de
manera consensuada entre la burgesia i l’aristocràcia. La burgesia era
minoritària i hagué de transaccionar amb la noblesa
perquè acceptés la supressió del règim senyorial. El preu fou que aquesta
conservà la seva riquesa. Per exemple, els senyorius es transformaren en
propietat burgesa, les emfiteusis pageses en contractes agraris. No serà fins
1889 que es permeté a la pagesia adquirir el domini directe de la terra que
cultivava, pagant als senyors. Com ja hem vist era molt car, i la pagesia no ho
va fer fins després de 1945, com ja hem dit. L’accés dels emfiteutes a terres
que treballaven de l’església, que es va poder fer des del primer moment,
tampoc es feu fins 1945.
-Com intercedeixen històricament parlant i mirant
l´ economia les solidaritats de pagesos, el sindicalisme, i el cooperativisme?
-En
totes les èpoques hi ha hagut solidaritats pageses. Algunes revoltes ens donen
indicis d’aquestes realitats. Però la petita solidaritat envers els membres més
fràgils de la societat queden invisibles, no ens consten o surten poc. En algun
cas hem documentat que, a les terres de Lleida, alguns pobres de solemnitat
tenien unes poques arnes. De ben segur que venien la mel als veïns que,
segurament, els ajudaven. De vegades, les solidaritats es concreten en
associacions com la Confraria de Llauradores de Lleida, que jugà un paper de
defensa i assoliment de reivindicacions pageses. Per exemple, la creació de la
Junta de Sequiatge a Lleida. Les comunitats de regants o els sindicats de reg
són també importants en la nostra zona, destacant l’Urgell, el Segrià o la
Conca de Tremp. Les germandats o els pòsits foren institucions que anaven en el
mateix sentit de les solidaritats pageses.
Ja
en els segles XIX i XX la creació d’associacions pageses a les terres de
Lleida, a partir de la llei d’associacions de 1887, de la llei de Cambres
agràries de 1890 i que es transformaren en sindicats-cooperatives a partir de
la llei sindical de 1906, que afavorí el creixement de sindicats-cooperatives.
En el llibre es mostren molts d’aquests, alguns dels quals incorporaren una
cooperativa de crèdit. I l’aparició del sindicalisme de classe sota inspiració
marxista o bé llibertària. En el cas de l’àrea de Lleida, tingué força
importància la Unió de Colons, que reivindicava l’accés a la propietat de les
terres treballades en els latifundis eclesiàstics del Segrià.
-Els recs són una mena de revolució agrària per a
Lleida i la Catalunya Occidental, com i de quina manera?.- Podríem dir que és
on comença l´ expansionisme agrari en aquestes terres?
-L’aigua
és una condició necessària per a la pràctica agrària. En la zona plana, regió
VIII, les precipitacions venen a ser la meitat de l’aigua que es perd per
l’evapotranspiració de les plantes i de l’efecte de la calor, comptat sense
considerar els cultius concrets, només el paisatge natural.
No
ens ha d’estranyar que les terres cultivades a les Edats Mitjana i Moderna
fossin força limitades, per la manca d’aigua suficient i també d’adobs. En el
llibre juga un paper clau aquesta anàlisi. I l’augment de l’àrea de cultius
dels regs històrics que es van ampliant segle rere segle, i dels “nous” a
partir, per exemple, dels anys 1860 amb el Canal d’Urgell i de 1910 amb el
Canal de Catalunya i Aragó.
No
seria una revolució agrària, que pròpiament no es desenvolupa fins la
incorporació de fertilitzants químics i minerals des de començaments del segle
XX, la mecanització des dels anys 1950 i l’especialització fruitera també en
aquests moments.
Els
regs, més que una revolució agrària, sobretot possibiliten la pròpia producció
agrària en més espais de cultiu.
-Parla’ns, si us plau, amic Enric del procés d’
investigació ... d’aquesta tasca tan àrdua, de recerca, molta lectura, posar
ordre... -Treballes tenint en compte com un guió de qüestions a anar
contestant, a anar donant resposta .-Un cop recopilat tot, com és la
metodologia de treball que fas servir ?; Com li poses ordre a tot?
-De fet són moltes les
metodologies que s’incorporen en aquest treball, metodologies que he anat
emprant durant tota la meva vida acadèmica, i que ara he aplicat per a
realitzar una interpretació de la història rural de les terres de Lleida i
l’Aran. El mètode central és el mètode comparatiu que ens va aportar, ja fa
temps, Marc Bloch en la seva “Història Rural
Francesa” i Pierre Vilar a “Catalunya dins l’Espanya Moderna”.
La conclusió del llibre
mostra l’esforç que hagué de fer la societat de la Catalunya occidental, amb
alguns èxits clars que no explico ara per no frustrar el lector de l’obra.
Penseu, per exemple, que l’àrea de Lleida hagué de reconstruir el territori i
la producció després de 1640, 1707 i 1808 per només parlar de la primera part
del llibre i sense fons “Next Generation”
ni “ERTOS”. El llibre també contrasta la zona del Pirineu amb la zona plana,
especialment a l’edat contemporània. I reflexiona sobre l’origen de la
Catalunya Pobra en el marc del desenvolupament del capitalisme.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069