La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Pere Martí i Bertran, autor de “El
xiquet i el poble perdut / El niño y el pueblo perdido” (Ediciones del
Serbal)
EDICIONES
DEL SERBAL DEMOSTRA QUE SOVINT ARRERE LES HISTÒRIES MÉS SENZILLES I PETITES
ESTÀ LO MILLOR DE LO MILLOR.
PERE
MARTÍ I BERTRAN DEMOSTRA QUE AMB UN LLENGUATGE SENZILL I SENSE PRETENSIONS ES
POT APLEGAR A CONQUISTAR EL COR DELS LECTORS, PERÒ TAMBÉ A UNA LITERATURA QUE
ENS FARÀ OBRIR ELS ULLS AMB L´ENTRETENIMENT.
EL LLIBRE
HI CONTA AM LES IL-LUSTRACIONS DE JOAN MIRÓ ORÓ, EXCEL-LENTS.
UNA
LECTURA DEL TOT RECOMANABLE.
ARRERE EL LLIBRE ESTÀ, TAMBÉ, LA FUNDACIÓ SOLÀ.
Fundació Solà:
http://www.fundacioelsola.org/node/794
http://www.fundacioelsola.org/es
Enllaços que et donaran a conèixer a La Fatarella en la Gueerra Civil:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_la_Fatarella
http://elpais.com/diario/2007/01/25/quaderncat/1169689519_850215.html
http://www.raco.cat/index.php/EHA/article/viewFile/103003/145714
Per
saber un poc més de La Batalla de l´Ebre en La Fatarella,
pots apropar-te a la Viquipèdia i també
a:
http://lafatarella1938.com/es/que-es-la-fatarella-1938-2/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_l%27Ebre
Però el llibre
s´adentra dins alguns personatges importantísims:
Manuel
Tagüeña.
https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Tag%C3%BCe%C3%B1a
Màquines de cosir
“Singer”:
https://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%A1quina_de_coser_Singer
L´escriptor d´aquest
llibret meravellós:
Web: http://www.escriptors.cat/autors/martibertranp/
ALLÒ QUE
ENS DIU LA EDITORIAL DEL LLIBRE. LA SINOPSI:
La Guerra Civil ha estat
font d'inspiració literària des de fa una bona colla d'anys,
des del moment mateix en què es va acabar, gosaríem dir. El xiquet i el poble perdut n'és
una nova mostra, més concretament sobre la batalla de l'Ebre
i encara més sobre la serra
de la Fatarella. És una
mica especial perquè els personatges que hi apareixen són reals,
però novel lats; són locals, però universals;
transmeten unes vivències i
uns sentiments personals, pe ro compartits per qualsevol ésser humà. Una narració que no us deixarà indiferents.
Cazarabet
conversa amb Pere Martí:
-Pere,
per què et fixes em els ulls d´un xiquet i “d´un poble perdut”?
-Bàsicament
perquè el protagonista d’aquesta història és un xiquet que viu la Guerra civil,
amb ulls de xiquet, tot i que en recorda els fets viscuts quan ja té més de 80
anys, quan s’atreveix a tornar a recuperar aquells records que, com tants i
tants vençuts, va enterrar en un racó profund de la seva memòria, com van
intentar d’enterrar, els vencedors, tot el que quedava de la batalla de la
serra de la Fatarella i del “Poble perdut”, la seu del comandament del XV Cos
de L’Exèrcit Popular d ela República.
-Bé la Fatarella i els seus
voltants tenen i són molt coneguts per fets ben tràgics, no? Què ens en pots
comentar?
-Sí,
per desgràcia va ser una de les moltes poblacions que van viure la guerra amb
una duresa extrema. A final de gener de l’any 1937 s’hi va produir aquell
episodi de violència, conegut amb el nom de “Fets de la Fatarella”, que ha fet
córrer molta tinta i que va comportar la mort de 34 pagesos que no van acceptar
la col·lectivització de les terres en mans de grups anarquistes. A més a més la
població va canviar de bàndol en diverses ocasions i finalment, el terme
municipal, va ser un dels escenaris principals de la batalla de l’Ebre. Tots
aquests fets, val a dir-ho, són presents a El
xiquet i el poble perdut / El niño i el pueblo perdido.
-Els fets tràgics a pobles petits
tenen com a més importància… o més transcendència, per allò que tothom es
coneix?
-Sense
cap mena de dubte, i per això les ferides que provoquen es fan més difícils de
suturar. I també és per això que la família protagonista de la meva narració,
per molt que ho intenta, no pot viure al marge dels esdeveniments, no pot fer
veure que la guerra no és cosa seva.
-En les guerres, els ulls dels xiques
veuen allò que no han de veure…, pateixen molt per tot això i a més quan s’hi
han d’enfrontar quan encara no tenen totes les seves idees conformades. Què en
penses?
-Memòries
i textos literaris molt diversos (novel·les, contes, peces teatrals...) podríem
dir que ens donen visions diferents de com viuen les guerres els infants. D’una
banda hi ha aquelles que els fan viure la realitat que els envolta gairebé com
un joc, com uns fets que, com que no els acaben d’entendre i els superen, viuen
d’una manera absolutament diferent de com la viuen els adults, ja que no acaben
de ser conscients de tot el que comporten . De l’altra, hi ha els autors que
d’entrada presenten les vivències bèl·liques infantils d’una manera
absolutament traumàtica, de manera que els protagonistes difícilment poden
superar-ne les conseqüències. Jo, la veritat, a El xiquet i el poble perdut he volgut combinar les dues concepcions
i per això he fet que esdeveniments tan durs i traumàtics com pot ser un
assassinat a sang freda quan els moros entren al poble o els mateixos “Fets de
la Fatarella” siguin explicats, gairebé gosaria dir, amb candidesa. Però alhora
he volgut deixar clar com van arribar a ser de traumàtics per al protagonista,
sense que ell en fos ben conscient, fins al punt de fer-li esborrar tot allò
que va viure, de fer-li colgar-ho ben colgat, tant que no és capaç de
recuperar-ho fins que ja té més de 80 anys, i encara per uns esdeveniments
casuals que li disparen el que alguns crítics han anomenat la “memòria
involuntària” i que ens fa recular a moments del passat que en recuperar-los
ens fan adonar de quina ha estat de debò la nostra vida i, doncs, recupera el
sentit que en bona part havia perdut i ens omple de joia, de plenitud.
-I de la gent major, què dir-ne?
Perquè a certa edat veure certes coses?
-La
gent major és un tresor que en el món occidental cada vegada valorem menys.
Sembla que ens facin nosa, que no sapiguem què fer-ne. Jo, els he tingut
presents en moltes de les meves obres, perquè considero que són baules fonamentals
de les cadenes de transmissió lingüística, folklòrica..., cultural en
definitiva. A El xiquet i el poble perdut,
els avis hi havien de ser ben presents, perquè la família protagonista és una
família patriarcal, per molt que no sigui gaire nombrosa. I ,com pertoca al seu
paper tradicional, més aviat són conservadors i els sembla que ja ho han viscut
tot, que no els pot deparar res de nou o d’especial la vida. Però queda clar
que s’enganyen, que la realitat sempre ens pot sorprendre i, en una guerra, no
sol pas ser gratament. Però en la meva narració, com sol ser la realitat i com
puc dir que he viscut personalment, com tanta i tanta altra gent suposo, els
avis sempre són capaços de superar els traumes, de tirar endavant, d’alçar-se
de la desfeta més esgarrifosa i pensar en els fills, en els néts, en el futur,
per molt que de vegades ens sembli que ells ja no en tenen, de futur.
-Què
et va captivar d’aquesta història per tal d’escriure aquest relat?
-Me’n
van captivar moltes coses, però jo diria que de seguida em vaig adonar que
malgrat ser una història local i aparentment anecdòtica, en el fons era
universal i transcendent. De seguida vaig pensar que les vivències i els
sentiments dels personatges podien ser compartits per la majoria d’éssers
humans. A més, tot i ser una història del primer terç del segle XX, per
desgràcia era d’una actualitat esfereïdora, ja que sempre hi ha guerres en un
racó o altre de món, i aquestes guerres sempre ens mostren la part més fosca i
la part més lluminosa de l’ésser humà, com també crec que s’esdevé en aquest
meu relat, breu però intens.
-A més està molt ben documentat ,
com ha estat aquesta tasca?
-Val
a dir que la gent de la Fatarella (sobretot la Fundació el Solà i l’Associació
Lo Riu) m’ho van posar molt i molt fàcil, perquè em van preparar excursions
pels indrets on transcorre la història, entrevistes amb els descendents dels
protagonistes... A més, és clar, de la bibliografia existent sobre els fets
narrats (“Fets de la Fatarella, batalla de l’Ebre...), que precisament em
permet de només esmentar-los o tocar-los gairebé d’escallimpada
perquè hi ha obres que els tracten amb rigor i coneixement de causa i que, per
tant, poden consultar tots aquells que hi vulguin aprofundir. D’aquí l’Apèndix
històric i la Bibliografia que hem inclòs al final de l’obra, i que és obra de
la professora Remei Domènech, que també és autora d’un joc titulat “L’oca del poble perdut”, relacionat amb els
fets narrats a l’obra.
-Són molt importants en aquest
relat, en aquesta història, les il·lustracions. Com ha sigut treballar amb les
de Joan Miró Oró?
-Des
de la Fundació el Solà, que és qui em va fer l’encàrrec, tenien clar des del
principi que en Joan havia de fer les il·lustracions, com ja havia fet les dels
altres volums de la col·lecció “Contes de terra i pedra”. No cal dir que jo no
solament ho vaig ratificar, sinó que en vaig estar molt content, perquè l’obra
que coneixia d’en Joan m’agradava, perquè sabia que en Joan era un home que coneixia a fons els indrets que havia de reproduir
i encara perquè sabia, i m’ho va corroborar a mesura que va anar fent-se
realitat el projecte, que en Joan era un home que
treballava amb un gran rigor, un gran respecte pel text i una capacitat de
síntesi que caracteritzen els bons artistes. Només us heu de fixar en la força
d’imatges com la de l’enterrament de l’oncle assassinat (p. 17), posem per cas,
en què el contrast de verds i negre sintetitzen magníficament les paraules del
text: “Va ser un enterrament trist, molt trist, als peus d’un ametller carregat
d’ametlles, esclatant de verd i de vida. Nosaltres anàvem tots negres.” (p. 16)
-I com ha estat fer-ho amb
Ediciones del Serbal?
-Val
a dir que ha estat una casualitat, molt benvinguda, ja que d’entrada només
havia de publicar el llibre la Fundació el Solà, i només en català. L’acord amb
Ediciones del Serbal ha permès publicar-lo també en
castellà (El niño
y el pueblo perdido,
traduït per M. Jesús Casado Jiménez) i crec que a més a més permetrà una
distribució i una difusió en centres escolars molt més àmplia i professional.
El tracta amb la gent de Serbal ha estat exquisit i
espero que no sigui pas la darrera vegada que col·laborem.
-És
un relat per a un parèntesi lector molt ampli. Una manera, també, d’iniciar en
la lectura els més jóvens, no?
-Sí,
sí, sóc dels que estan convençuts que la bona literatura, per molt que porti
l’etiqueta d’infantil o juvenil, pot arribar a tots els públics. Cadascú en
farà la seva lectura, cadascú, segons la seva formació, implicació..., en
traurà més o menys profit, però tots en gaudiran. A més, també sempre he dit
que feia meva aquella frase d’en Pep Albanell que diu, més o menys, que la
literatura infantil és aquella que també poden llegir els nens. I encara
aquella de l’Emili Teixidor que diu, també aproximadament, que la literatura
infantil és la que poden llegir els adults sense que els caigui la cara de
vergonya. I encara, si em permeteu el que podria semblar petulància, aquella
dita de Montaigne que, si fa o no fa, diu que ensenyar a un nen no és pas
omplir un buit que pugui tenir, sinó encendre un foc al seu interior. Espero
que amb El xiquet i el poble perdut
sigui una mica així.
-Quan escrivies aquest llibre el
pensaves, també, per a jóvens que comencen a
apropar-se a esdeveniments històrics de la guerra o de les guerres?
-Sí,
sí, sense cap mena de dubte. Jo tinc clar que qualsevol tema s’ha de poder
tractar en la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil). Però també tinc clar que
s’ha de pensar molt bé com es tracta, tant des del punt de vista lingüístic com
estilístic. Per exemple, per cruel i violenta que pugui ser una guerra,
presentada als infants i joves no pot convertir-se en un conte o una novel·la
de sang i fetge. El dolor, la por la violència..., hi han de ser, però sovint
només s’hi han d’insinuar, d’apuntar. No ens hi podem rabejar. La guerra civil, tot i que ja ha estat
tractada per altres escriptors de LIJ, crec que encara és una temàtica poc
utilitzada. I a parer meu no pot ser que un període tan important, tan
transcendent de la nostra història s’amagui, si em permeteu la paraula, als
joves, mentre altres guerres sembla que siguin font d’inspiració inesgotable.
-A
més, tenint en compte que estem vivint temps de conflictes i de poca resposta,
en lo més humà, em refereixo que no som capaços d’aprendre de la pròpia
història i seguim construint camps de concentració enfangats que volem
anomenar-los camps de refugiats i que, donem l’esquena a gent que fuig de
conflictes que s’enquisten en les guerres més bestials: què ens en pots dir…?
-Com
he insinuat més amunt, és trist i sap greu en aquest cas, però el llibre és
d’allò més actual, perquè la brutalitat de la guerra, se’ns fa present cada dia
a través dels mitjans de comunicació, perquè sempre hi ha algun racó o altre
d’aquest nostre planeta que està en guerra. I no cal dir com és d’actual pel
que fa a una de les conseqüències més traumàtiques de tota guerra: l’exili. A El xiquet i el poble perdut, hi és ben
present, com ho és avui dia per als milers i milers de refugiats que han de
fugir de Síria, de l’Afganistan, d’Eritrea... Tant de bo tots tinguin
l’oportunitat de tornar a casa, si ho
desitgen, com finalment tenen els protagonistes d’aquesta meva narració.
-Amic, estàs treballant, ara, en l´actualitat en quelcom…?
-Sempre
tens coses que et ronden pel cap, projectes que el dia a dia et fa aparcar, o
que la crisi et fa veure que per ara són una quimera. Però no em puc queixar
gaire, la veritat, ja que tinc entre mans diverses coses. Per als més petits,
estic treballant en una col·lecció, “Rodolins, rodolins”, que ja ha començat a
publicar l’editorial Barcanova i que em fa molt
content que m’hagin acceptat, ja que és una introducció a la lectura global (de
text i d’imatges), que pel que sembla estan rebent molt bé tant les llibreries
com les escoles. També tinc entre mans un nou volum del llibre Endevinalles per a tothom (Baula, 2014),
ja que el primer, adreçat a un públic molt divers, ha funcionat molt bé i ha
tingut molt bones crítiques. I pel que fa a aquesta línia de literatura més compromesa,
més d’acostament a la realitat, adreçada als joves, tinc una història sobre l’Alzheimer que m’agradaria que s’acabés publicant, però
que encara he de revisar a fons, i una sobre la immigració clandestina que tot
just és un esquema, i... Paro, perquè si segueixo així em direu que us estic
explicant el conte de la lletera i res més lluny de la meva intenció. Només us
mostro, ja que m’ho heu preguntat, les meves ganes d’escriure, les meves ganes
de fer jugar amb la llengua, i també de fer reflexionar, joves i grans.
23817
El xiquet i el poble perdut / El niño y el pueblo perdido. Pere Martí i Bertran.
Ilustraciones de Joan Miró Oró
64 páginas
13 x 21 cms.
8,50 euros
Ediciones del Serbal
La Guerra Civil ha estat font d'inspiració
literària des de fa una bona colla d'anys, des del moment mateix en què es va acabar, gosaríem dir. El xiquet i el poble perdut n'és una nova mostra, més concretament
sobre la batalla de l'Ebre i encara més sobre la serra de la Fatarella. És una mica especial perquè els personatges
que hi apareixen són reals, però
novel lats; són locals, però universals; transmeten unes vivències i uns sentiments personals, pe ro compartits per qualsevol ésser humà. Una narració que no us deixarà indiferents.
Pere Martí i Bertran (Sant
Quirze de Besora, Osona, 1952) ha escrit un gran
nombre d'obres de literatura infantil i juvenil, amb un estil realista caracteritzat
per la temàtica ecologista, la presència
d'animals en l'argument i l'elevada elaboració lingüística dels textos. Ha publicat En Griset (1997), En Griset aventurer (2000), Els tortugues de l'àvia (2001), La
tortuga d'en Hans (2004), Els
tresors del bosc (2005), L'avi ocellaire (2006), En Roger
i el xoriguer (2009), La Mariona Perquès
(2009), Paraules bessones
(2010), Endevinalles per a tothom(2014),
diversos títols de la col·lecció
"Rodolins, rodolins"
de l'editorial Barcanova, o
Vacances al poble dels avis (2016), entre molts uns altres. Algunes
de les seves obres han estat
editades en format Braille
i traduïdes al castellà, gallec i basc, i també ha traduït diverses obres del castellà i el francès al català. Fins a 2013 treballa com a professor de llengua i literatura catalanes en l'ensenyament
secundari. Col·labora en alguns mitjans de comunicació, on ha publicat nombrosos
articles i ressenyes sobre pedagogia i literatura infantil i juvenil. També ha treballat com a assessor literari per a editorials, com a jurat en premis literaris, i en l'organització de
conferències, congressos i actes relacionats amb literatura. Ha estat membre de la secció literària del "Institut d'Estudis Penedesencs"
(2002-2007), del "Consell Assessor
de la Llengua Catalana a l'Escola"
per a la comissió de Didàctica
de la Literatura (des de 2007), del "Grup de Treball del Projecte Cànon de la Institució dels Lletres Catalans"
(des de 2008), i del grup de treball
responsable del "Pla de Lectura de Centri del Departament d'Educació" (des
de 2009), entre uns altres.
Pere Martí i Bertran (Sant Quirze de Besora, Osona, 1952) ha escrito un gran número de obras de literatura infantil i juvenil, con un estilo realista caracterizado por la temática ecologista, la presencia de animales en el argumento y la elevada elaboración lingüística de los textos. Ha publicado En Griset (1997), En Griset aventurer (2000), Les tortugues de l'àvia (2001), La tortuga d'en Hans (2004), Els tresors del bosc (2005), L'avi ocellaire (2006), En Roger i el xoriguer (2009), La Mariona Perquès (2009), Paraules bessones (2010), Endevinalles per a tothom(2014), diversos títulos de la colección "Rodolins, rodolins" de la editorial Barcanova, o Vacances al poble dels avis (2016), entre muchos otros. Algunas de sus obras han sido editadas en formato Braille y traducidas al castellano, gallego y euskera, y también ha traducido diversas obras del castellano y el francés al catalán. Hasta 2013 trabaja como profesor de lengua y literatura catalanas en la enseñanza secundaria. Colabora en algunos medios de comunicación, donde ha publicado numerosos artículos y reseñas sobre pedagogía y literatura infantil y juvenil. También ha trabajado como asesor literario para editoriales, como jurado en premios literarios, y en la organización de conferencias, congresos y actos relacionados con literatura. Ha sido miembro de la sección literaria del "Institut d'Estudis Penedesencs" (2002-2007), del "Consell Assessor de la Llengua Catalana a l'Escola" para la comisión de Didáctica de la Literatura (desde 2007), del "Grup de Treball del Projecte Cànon de la Institució de les Lletres Catalanes" (desde 2008), y del grupo de trabajo responsable del "Pla de Lectura de Centre del Departament d'Educació" (desde 2009), entre otros.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069