Cazarabet conversa con... Rossend
Domènech, autor de “Els nous bàrbars” (Gregal)
Els nous bàrbarrs.
Un conjunct de tres assaig de Rossend Domènech
que hi compta amb els pròlegs, també tres, de Joan Roca, xef; Genís Sinca,
escriptor i pel catedràtic Enric Balaguer.
Allò que ens diu la editorial Gregal sobre
aquest llibre d´assaig:
No ens trobem enmig d’una crisi sinó d’un
canvi d’època de la història, com va succeir al final de l’Imperi romà o de
l’edat mitjana. Són canvis que es produeixen perquè succeeixen coses noves, se
n‘inventen d’altres i se’n destrueixen de velles. Ho fan els
forasters, els estranys. Els bàrbars. N’hi ha de bons i de dolents, constructors i destructors.
L’ autor
identifica, en «El bàrbar que salvà la Sixtina», la informàtica i les noves
tecnologies com un dels bàrbars que ja han arribat a dintre del «recinte» on
vivim.
En «El trauma dels llagostins bornis», s’hi presenten algunes de les
barbaritats –això mateix, els bàrbars– que en l’actualitat es fan presents en
la producció i comercialització dels aliments.
La informació actua com un tercer bàrbar. «Si les opinions públiques no estan
ben informades, tampoc podran moderar els poders econòmic i polític», es diu en
«Quatre cròniques al preu d’una». Hi ha grans interessos per a manipular els
mitjans de comunicació, fins a fer que el periodisme actual ja no sigui temut,
sinó inofensiu.
Els bàrbars poden crear unes societats noves i millors, però també
transformar-les en un desert de drets i valors.
L´autor, en Rossend Domènech:
És periodista i viu a Itàlia.Va ser un dels
fundadors d´Interviú i actualmente treballa a El Periódico de Catalunya. A més,
ha estat corresponsal de guerra durant
deu anys. Ha col-laborat amb els
suplements:Altaïr, Viajes—Nattional Geographic--, Clio
i Lonely Planet.Complementàriamenr¡t, ensenya temes agrícoles I d´alimentació i
és especialista en el cultiu de tomàquets autòctons de tot el món. Ha publicat
L´aventura de les finances vaticanes—1989—i en col-laboració amb Xavier Febrés
ha escrit Roma, passejar i civilitzar-se—1987—2000--. L´any 2005 va ser cofundador del Gruppo del Gusto en
l´àmbit de l´Associació de la prensa estrangera d´ Itàlia, grup que reuneix uns
110 corresponsals de tot el món que escriuen sobre agricultura i alimentació.
Entre d´altres, ha rebut els premis Mare Nostrum Awards 2015; Words of Wine
2014 i el Saint Vincent de periodismo de la Presidència de la República
italiana,2002.
Cazarabet conversa amb Rossend Domènech:
-Amic
Rossend com definiries aquest llibre que es compon de tres assaig amb tres
pròlegs que venen de mirades ben differents tant des de les formes com en els
continguts perquè , a més, cadascuna de les plomes
venen d´un camp ben diferent i diferenciat:en Joan Roca,xef; Genís Sinca,
escriptor; Enric Balaguer, catedràtic…
-El primer nom comú que vaig donar als tres
assajos que composen el llibre va ser “Els pamflets de la indignació”. Em
semblava que la indignació era una bona manera de reaccionar davant de les
molts canvis i innovacions que ens estan arribant i que la major part de les
persones se’ls prenen alegrament, inconscientment, com i fossin simples afegits
a la seva vida normal. No, no. Tot això que està arribant canviarà les nostres
vides i les de les pròximes generacions d’una manera total, I si no estem
atents, els canvis s’emportaran aquell conjunt de valors i de drets en els
quals hem viscut fins ara, o potser fins ahir. En la vida cotidiana, en els
aliments, en la qualitat de la informació.
Després vaig canviar el títol comú pel de “Els
nous bàrbars”, perquè em semblava menys subjectiu, menys meu, i en canvi més universal, perquè afectava a tothom.
Les introduccions fetes per tres bons amics són diferents,
perquè el contingut dels tres assajos és diferent. Per tant, calia buscar tres
introductors que fossin especialistes en cadascun dels temes.
- Quins són, avui
i ara, aquests “nous bàrbars” que poden
fer trontollar “la crisi de la crisi” o allò que la sinopsi del llibre anomena
canvi d´època dins la història…és com dir que tots els trencaments i els començaments
dels diferents períodes som períodes on
els bàrbars es troven com a peixos dins l´aigua?
-Donar el nom de “bàrbars” a allò que n’he dit
canvis i innovacions podria fer pensar que es tracta de novetats dolentes,
negatives. No, en dic “bàrbars” perquè simplement són forasters, extranys,
coses que no hi hi eren, per exemple abans de la popularització d’ internet
(1991), i que ho estan canviant tot. Són forasters
bons i dolents, constructius i destructius. Això dependrà
de com els administrem tots plegats, ciutadants, associacions civils,
sindicats, politics, institucions internacionals.
Qui són aquests forasters? Ho és el mobil, l’ordinador, la tauleta, la manera de calcular
el PIB d’un país, Facebook, Google, les migracions, els sistemes wi-fi, les
inel.ligències artificials que van naixent i que canviaran tot el mercat
laboral i les vides personals...On ens portarà tot això? Moltes persones temen
aquests canvis, se’ls miren amb suspicàcia i sospita. Altres, amb por. Jo penso
que intentar parar els canvis és inúti, sino que cal doblegar-los,
administrar-los, ensenyar-los que esdevinguin uns forasters amables, que
millorin les nostres vides.
Però, de moment, encara no és així. És com si,
de cop, ens estigués caient a sobre una tempesta colossal.Però tant si ho volem
com si no, aquesta tempesta ho canviarà tot.Com va succesir quan Johann
Guttemberg va inventar l’impremta...i els europeus varen haver d’aprendre a
llegir i escriure. Va ser una revolució total, que va canviar Europa. El mateix
va succeir amb les dues revolucions industrials, originades a Gran Bretanya:
els pagesos es varen convestir en obrers, morien com mosques perquè no hi havia
cap sistema higiènic i de protecció laboral...però d’allò va neixer la
burguesia i els sindicats, per exemple, que varen ser dues coses positives pel
que va venir després.Totes les èpoques de la Història han canviat perquè es
varen produir uns fets que ho varen capgirar tot.
-Tot
i que quan els canvis d´època dins la història aboquen a la pobresa—de tot
tipus-- a tanta gent…podem parlar més de crisi o què?
-Els canvis que porten els forasters, els
“bàrbars”, no són pacífics. Fan patir. Internet, per exemple, está posant fi a
molts llocs de treball. La informàtica (siguin els correus electrònics,
Facebook, Twiter i totes les xarxes socials)
estan facilitant les relacions entre les persones, però també estan
creant gent incapaç de relacionar-se directamente amb l’altra gent...i estan
proprocionant a poques persones inforacions sobre la vida de molts, de la
majoria. La informació és poder,no?
Les novetats també comporten una “ ignorància de retorn”. A més d’avantatges, la informàtica,
per exemple, està comportant un analfabetisme nou: les persones saben escriure
un correu, o dir el que pensa per Twiter, però no sap, no ha après, ningú no
els ho ensenyat com usar aquests instruments nous per viure millor que abans.
Amb la informàtica a l’abast de tothom, ara també els ignorants, o els estúpids
fan arribar les seves tonteries arreu del món. Només caldria tenir-ho present,
saber-ho...i no espantar-se. L’aigua continua sent
aigua, els explotats econòmicament continuen sent explotats i els ignorants
segueixen sent ignorants. Però,
el traffic automovilístic de les ciutats funciona millor, els cotxes gasten
menys gasolina que abans, és més fàcil viatjar....Diria que el problema no són
els canvis, els “bàrbars”, sino el fet que nosaltres –no els nostres avis-- ho
estem vivint sobre la nostra pell, les families,el treball, els afectes.Sense haver après aban
com calia comportar-ses, perquè els canvis d’una Època històrica a una altra no
passen cada dia.
-D´ altra banda
el terme bàrbar ocupa una horquilla molt més ampla..de
primeres podriem enntendre que tots els bàrbars fan barbaritats dolentes, però
tú destapes als bàrbars que fan coses positives; què ens pots dir?
-El que he insinuat abans, o sigui, que les
novetats, els forasters, els “bàrbars” que ens arriben no son dolentes per sí
mateixos. Porten i poden portar més facilitats, menys esforços a l’hora de fer
treballs pesats, més rapidesa en les comunicacions, més temps per estar amb la
parella o amb els fills, una sanitat millor. I al revés. La informàtica ha
imprès més velocitat a les mateixes coses que es feien abans, però tambés als
errors són més ràpids, les pifiades, les
tonteries.
Pensem en la informació o el periodisme. Els
ciutadants actuals no estan millor informats que abans d’internet. Estan més
informats, però no millor...perquè això
ja depen de com es faci el periodisme, que, d’altra banda, és un
instrument indispensable per tal que les democràcies rutllin, funcionin. Si els
ciutadans no estan ben informats, tampoc podran exercir bé els seus drets i si
els seu drets aniran disminuint, ni tan sols se n’adonaran. Els nostres fills
ja no saben que la generació anterior tenia uns drets que ells no tenen, ni
tindran. En canvi, si els ciutadans tenen una informació bona, podran actuar
millor.
-Ets periodista,des del punt de vista del periodista com veus que influeix
el tractament que es dona envers la informació?-Però el periodisme no es lliura
d´ésser sensible a les acciones dels bàrbars, oi? ; A més, conviuen entre
bàrbars…?
Jo crec que actualment els periodistes fem
pena, perquè en general ens hem tornat més superficials i per tant més
ignorants. Encara que sembli al revés, la informació actual està molt més
concentrada que abans de la informàtica.És menys plural, menys diferenciada. Hi
ha com un “pensament únic” pel que poques agències internacionals condicionen
el que després llegirà el ciutadà comú en un dari o sentirà en un telenoticies
de tot el món. Això de què ara estem més i millor informats és una tonteria.
Oh, sí, ara tothom sap desseguida que a tal lloc hi ha hagut un terratrèmol o
que un avió s’ha estavellat. Però, si la informació és bona, seriosa, rigurosa,
li ha d’explicar més coses sobre el terratrèmol o l’avió. Per exemple, que la
tal companyia no feia una selecció ben feta dels seus comandants. O que els
morts produïts pel terratrèmol han succeït en un lloc que era senyalat com de
risc sísmic i, per tant, les cases havien de ser construides d’una determinada
manera....i no havien estat construides així, potser a causa de la corrupció en
la construcció, o bé perquè les lleis no s’havien aplicat.
Crec que el periodisme hauria d’ajudar els
ciutadans a aprendre a conviure amb els “bàrbars”, tant els bons com els
destructors. Ensenyar-los a navegar amb
ells enmig de les moltes confusions actuals.Entenem-nos, els periodistes no som
mestres o educadors, ni missioners de la
veritat. Però ajudar a llegir i a interpretar el que succeix al nostre voltant,
això sí que és periodisme.Un petit exemple. Molts diarisi televisions dediquen
actualment espais a les novetats telefòniques i informàtiques, però quan ho fan
gairebé cap escriu o parla de com aquelles novetats necessiten un timó, o sigui
que cal aprendre a usar-les, que en llenguatge tècnic, vol dir saber-les
configurar bé. Si no s’explica això, els mitjans de comunicació fan un petit
servei a la vida personal, a la privadesa dels seus lectors i telespectadors. I
al final, només fan publicitat d’un producte nou.
-Viure
a Itàlia et fa veure les coses dels bàrbars que passen ací d´una altra manera
amb certa perspectiva o jugues en cert d´avantatge …m´explico,
em sembla que Itàlia ,per a certes coses, va una mica per endavant…ho viu tot i
ho pràctica abans que apleguin les coses o es practiquen a altres indrets. Com
ho veus?-Socialment parlant no som o no estem tan allunyats d´Itàlia ,oi?. Com ho veus i amic Rossend què ens pots comentar de les
coses que ens aproximen I les coses que ens allunyen?
-En Josep Pla va escriure que una de les coses
millor que et poden passar en la vida és tenir 17 anys i fer un viatge a
Itàlia. Itàlia t’ensenya la Bellesa. Quan has estat a Itàlia, ja res en el món
et semblarà mai tan bell com el que hi has vist.
Els italians viuen d’això, és a dir del seu
passat.Però, gràcies a aquesta Bellesa que mamen des de petits, continuen fent
coses belles. Amb un límit....i aquí ve la diferència amb Espanya en general.
Els italians son 54 milions i són 54 milions de genis, de persones genials.
Qualsevol psicòleg ens podria explicar que els genis són també molt
infantils. I aquest és el “handicap”
d’Itàlia: els ciutadans són genials, però el país és infantil, capritxós, molt
difícil de governar i, per tant, molt
difícil d’aprovar lleis que valguin per a tothom i que, després, es facin
cumplir.
L’Estat, per exemple, amb totes les seves
ramificiacions verticals, és molt fluix, dèbil. Res a veure amb un Estat com
l’espanyol o el francés, que porten cinc-cents anys o més amb un govern
central. Un altre petit exemple. Una l lei qualsevol de la majoria dels Estats
europeus té un deterinat nombre d’articles, doncs bé, una llei italiana en té
el doble o el triple. Per què? Perquè aquella llei contempla moltes i moltes
excepcions...fet que, al final, comportarà també que la llei no s’apliqui o que
sigui molt dificil, complex i llarg d’aplicar. I, per tant, que el ciutadà es
pugui escapolir de cumplir-la.
Sense exagerar, diria que per algunes coses
Itàlia està 10 anys per endavant d’Espanya i que per altres és al revés. Un
exemple que cito en l’assaig sobre el aliments és l’oli d’oliva verge. Espanya
és el primer productor del món, però qui decideix els preus, qui controla la
part més gran de l’oli espanyol, són els italians. Per què ha de ser així?
-I clar, dins el
concepte de “lo social”… no ens acabem mai d´apropar a “lo social” sense
apropar-nos a allò que mengem i que diu i dirà molt de nosaltres..som el que mengem, oi?
-Paradoxalment, en l’actualitat jo diria que
“som el que no mengem”. No entenc perquè els ciutadans compren menjar econòmic.
Potser perquè pensen que estalvien. No senyor! No estalvien res, sino al
contrari. Com més barat comprin, més possibilitats tenen de contreure malestars
i malalties a causa de les porqueries, dels milers de porqueries que hi ha en
els aliments.Després hauran d’anar al metge, hauran de prendre, posem per cas,
digestius, fàrmacs contra la gastritis, alguna cosa pel fetxe, per la
circulació de la sang, per les funcions dels ronyons, etc. I això perquè mengen
pa dolent, verdures amb pesticides, formatges i carn amb antibiotics, peix amb
mercuri i àcids emprats per congelar-los, etc. etc.
No donant importància a la qualitat del menjar, en sofrirà l’humor,
la relació amb els altres, el sexe, els afectes, les relacions amb la parella i
els fills, la salut...Qui diu que no té temps per buscar menjar bo, mereix no fer una vida sana i digna. I no és una qüestió
de diners. “Tenim un sou baix, hem de comprar menjar econòmic”, diuen alguns.
No, senyor” Qui ho ha dit? Que comprin pa millor, més car, però que n’hauran de
menjar menys perquè atipa més i, per tant, compensarà. Però, és clar, qui ho ha
d’ensenyar això?Jo penso que, donat que les families
tadicionals han desaparegut gairebé
totes, se n’hauria d’ocupar l’escola i els mestres. I els ministeris d’Educació
i les Conselleries de Sanitat i Agricultura.
-Estic veien la
sèrie 1992—en primera temporada-- i 1993—segona temporada-- que no deixa de ser
un thriller socio polític que desgrana com va esdevindre la corrupció a Itàlia
i com era el clientelisme, les empreses que financien des de als partits
polítics fins als medis de comunicació o passar per tindre una completa òsmosi
amb la màfia…i tot i que no deixo de riure al veure alguna manera de fer i
això—és un somriure cínic, per no plorar---, però la realitat de allí---pel que
conec---i la d´ ací supera a qualsevol plantetjament de ficció . Com ho veus?
-La sèrie (ara està per sortir 1994)retrata molt bé
aquells anys, que vaig viure directament.Però allò que s’hi veu en la
sèrie no és exclusiu d’Itàlia. Succeix el mateix en tots els altres paísos, o
gairebé tots. Amb una diferència. A Itàlia succeïx amb més quantitat,
però sobretot, a Itàlia s’arriba a saber que succeeix. En els altres països és més difícil i
això perquè els poders econòmics i polítics són més homogenis. No hi ha la
dispersió i fragmentació que hi ha a Itàlia, que és la raó per la que que,
abans o després, surten els escàndols. A Itàlia tots tenen algun document que
compromet un poder polític o econòmic.El tenen guardat –en diuen la seva
polissa d’assegurances-- i només el faran públic en cas de necessitat.D’aquesta
manera, des d’un punt de vista estructural, el país –entès com un conjunt--
està sempre immòbil.Fins que no arriba un geni que descobreix les ones curtes
(Marconi) o que pinta la Sixtina (MiquelÀngel) o fa Piazza Navona (Bernini)
iAnem a visitar,almenys des del meu punt de
vista aquest particular món dels “nous bàrbars”:
-Amic
què ha suposat informar , com a corresponsal a Itàlia,
de tot allò que esdevé a El Vaticà?.La financiació del Vaticà, la pròpia
ideosincràsia de la Banca Vaticana, “les
dos bisbes de Roma”, el tema dels abusos sexuals…
-L’error que fan molts catòlics i també molts
informadors és confondre o identificar el cristianisme/catolicisme amb el
Vaticà. Si les dues coses s’identifiquen, només es podrà escriure sobre el
Vaticà amb un cert fervor ideològic. Res impedeix que un catòlic ho faci, però
uninformador no pot fer-ho.
Si puc il.lustrar-ho així, diria que el Vaticà
és un contenidor i que a dintre seu hi ha la cimera d’una religió, la catòlica,
amb el Papa que mana i les seves jerarquies.Però són dues coses diferents. De
vegades coincideixen i altres no.
Una de les conseqüències d’això és que “el
Papa no mana, ni controla tot el Vaticà”. Dit així pot
semblar molt fort. Però és així. A Roma diuen “els Papes passen i el Vaticà permaneix”. I
també “mort un Papa se’n fa un altre”.
Es podria dir d’una altra manera: per informar
sobre el Vaticà cal no perdre de vista aquesta dicotomia, aquella separació de
les dues realitats. Altrament, és molt dificil d’informar bé. Els Papes
intenten, cadascun a la seva manera, que les dues realitats coincideixin, però
cap ho ha aconseguit mai del tot. Ni potser ho aconseguirà mai.Ja sant Pere i
sant Pau es barellaven per decidir si el centre del cristianisme havia de ser
Roma o Jerusalem!
D’altra banda, no hauria
de ser dificil d’entendre-ho, fins i tot per un catòlic. El Vaticà és un Estat i a la vegada
una Església. Dues coses difícils de casar. De vegades, segons quin Papa hi
hagi, preval el primer, de vegades la segona.
La banca, per exemple, o l’Institut per a les
Obres de Religió (IOR.). Oficialment és una petita banca a disposició del Papa.
Va néixer durant el nazisme, per tal de poder ajudar amb llibertat els catòlics
alemanys, ofegats per Hitler. Una bona raó, no? Però
amb els anys, aquella petita banca va començar a ser usada per altres
finalitats, que el mateixos Papes desconeixien. De tant en tant sortia algun
escàndols, s’arregleva i després tornava l’opacitat. Amb Francesc s’ha arreglat
una mica millor. S’han tancat 12.000 comptes corrents que no eren legals i s’ha
establert un control financer internacional, com succeeix a totes les banques
occidentals.
La qüestió dels “dos Papes” és inedita a
Vaticà. Mai cap Papa havia dimitit i l’únic que es sol citar, Celestí V, el
varen fer dimitir posant-li l’espasa contra la seva panxa. No va ser un acte
voluntari, diguem. Joseph Ratzinger (Benet XVI) i Jorge Begoglio (Francesc) porten una bona convivència,tot i que de tant en tant molts pressionen per tal que
Ratzinger sigui més crític envers el seu successor.
Hi ha quatre cardenals, un d’ells dels EuA,
que intenten organitzar una oposició interna contra Francesc. A darrera d’ells
hi ha una part de la dreta (Republicans) dels Estats Units. La raó? No suporten les crítiques del Papa a “l’economia que
mata”, que fa “rebutxos humans”, que “descarta qui no es productiu”, que “ven
armes a països en guerra”, etc. Acusen a Francesc de ser un “tercer mundista” y
un defensor dels pobres en contra dels
rics (Bergoglio no ha dit mai res contra els rics, sino contra la concentració
de les riqueses).
La pederastia és una altra qüestió. La major part dels casos són dels
anys 60-80 del segle passat i viscuts amb el principi, errat, d’evitar
escàndols, de tal manera que els Papes de Roma varen afavorir indirectament i
els bisbes locals directament, el silenci. Amagar els casos. Fins a Joan Pau II
ja es coneixien molts casos, però aquell Papa va preferir deixar-los amagats i
va impedir al llavors cardenal Joseph Ratzinger que s’investigués millor tota
la qüestió. Va ser un error colossal, perquè els temps estaven canviant, la
transparència era considerda un valor...i, sobretot, els tribunals varen
començar a ocupar-se dels eclesiàstics pederastes. De fet, els primers
escàndols es varen produir als Estats Units, però només cap el 2010, quan els
tribunals varen començar a treure sentències. Jo en vaig escriure dues pàgines
d’un diari l’any 2000, o sigui 10 anys abans, i em varen dir que era un
llunàtic.
-Amic creus que
avui les cròniques són com més properes al periodisme literari que abans? o per
a que això es done, aquestes cròniques
s´han de produir envers un escenari concret i amb de certa experiència per part
del cronista (que fassi que aquest mai deixi d´informar a banda d´incloure
formes més literàries…).
-En el periodisme, és més facil fer literatura
barata que informar. Aquest és un dels problemes, que no l’únic de la crisi de
la informació.Jo crec que un diari és com un món, un univers, que ha de portar
de tot. Cròniques literàries, informació, anàlisis,
comentaris, opinions i potser fins i tot xafarderies (“gossip”). L’important és que sigui fiable i ben
escrit. “Hi haurà periodisme mentre hi
hagin bones histories”, deia un gat vell dels Estats Units. Que vol dir mentre
hi hagin fets per explicar i siguin relatats bé. Per sort o per desgràcia de fets
a relatar n’hi haurà sempre, que no vol dir que sempre hi hagin bons narradors.
Es pot escriure sobre un accident automovilístic amb una prosa en certa manera
literària.
-De
tota manera, avui en dia, els “nous bàrbars” estan més que mai condicionats
pels “egos” , els malaïts “egos” o per allò que diu: “ets més papista que el Papa” o “jo calentet
que cadascú…”. D aquesta manera , ens trobem que estan els nous bàrbars a l´arrere del telèfon que ens permet tindre uns avantatges que ens faciliten la vida i
una mica el treball, però que ens té localitzats, presos del treball, que ens
té sotmesos i que a més ,condemna, més o menys directament, als que en
condicions d ´esclavatge trauen de les
mines ,envers el cor del continent Africà ,els minerals que fan falta
per tal que molts es canvien de telèfon com el que es canvia de samarreta…Ací
tenim l´ exemple d´ alguns nous bàrbars, no?, inclosos els que s´ aprofiten de
les circunstàncies…
-En totes les èpoques del món hi ha hagut
esclaus. A Micenes, a Grecia, a Roma, als
Estats Units. I avui continuen haven-n’hi. Més endavant, Karl Marx els va donar
el nom de “obrers” i així el ”comunisme” tal com va
ser plasmat a la Unió Soviètica. Després les esquerres, els partits
d’esquerres, varen entendre que havien de trobar algun acord amb el Capital i
va néixer la Socialdemocràcia, els partits socialdemòcrates. Això són la SPD
alemana, el PSF francès, el Labour britanic, el Psoe espanyol, el Pasok grec.
Són temptatives, fallides totes elles, de pactar un missatge polític
d’esquerres (que vol dir la re-distribució de la riquesa entre tots, d’una
manera directa o indirecta, per exemple amb una Seguretat Social universal) amb
la necessitat de facilitar la producció de riquesa. Però, tot això va passar en
un món nascut amb les Revolucions Industrials
dels segles divuit i dinou. Ara esten entrant en un altre món, en el que
caldrà reinventar-ho tot i de nou.
“Els nous bàrbars” que estan arribant entre
nosaltres estan produint riquesa, riquesa nova, però també esclaus, nous
esclaus. Abans se’n deien sotsproletaris i ara se’n diuen marginats o pobres.
La substància no ha canviat.O millor, sí. Abans es va construir una Seguretat
Social per a tots, ara es fa beneficiència.
Però, com he dit abans “els nous bàrbars” són
ambivalents, ambigus.Com un ganivet, que pot servir per pelar una poma, o per
fer mal. Faciliten la feina i les comunicacios i les relacions, però tenen un
preu: poden disminuir i eliminar la vida privada. Tothom està
sempre connectat, però tots estan cada vegada mé sols i aïllats. Tammateix això no és automàtic,
inevitabile. Depen de si aprendrem a domar aquesta “bàrbars”.
Fa vint anys, els ordinadors eren criatures
bàrbares, que vares comportar moltes barbaritats. Actualment, els hem domat
força. Varen arribar els virus? Doncs es varen
invesntar els antivirus. Els “spyare” o espies? Dons
hi ha els antispyare...i així. Actualmente, si un té l’ordinador ben
configurat, actualitzat i amb les defenses que han han sorgit, pot treballar
més segur que vint anys enrrere. Amb els mòbils passarà el mateix, tot i que,
per ara, són com espies de les nostres vides que portem tranquil.lament i
irresponsablement a la butxaca.
Esperem només que no n’aprenguem quan sigui
massa tard...com fets com el de Cabridge Analytica han demostrat. És a dir que
les dades personals, en aquell cas de Facebook, varen ser venudes per influir
sobre les decisions polítiques les ciutadans. La Unió Europea ha clavat 5.000
milions de multa a Facebook, però no és suficient. Com no és sufiient, o millor
és permiciós, que la majoria de les persones busqui les informacions que
necessita només a través de Google, de manera que el buscador més usat del món
sap més coses d’una persona de les que aquella persona sap de sí mateixa.
S’hauran d’introduir regles i normes mundials, per més que algún ximple encara
digui que internet és lliure i ha de serguir sense “constitucions” o regles del
joc. Uns ingenus, són.
-Com ha estat
col-laborar amb aquests “il-lustrats” que t´han fet els pròlegs als teus tres
assaig, en Joan Roca—xef--, Genís Sinca—escriptor—i en Enric
Blaguer—catedràtic? ----m´interesa com ha estat l´experiència vital,humana…tant o més que la intel-lectual—
-Amb en Joan Roca tenim des de fa anys una
afinitat sobre la qualitat dels aliments. A més és de Giorna, com jo, i la gent
de Girona som...especials. Amb Genis Sinca ens vàrem conéixer a Roma, quan ell
era jovenet i sortia de l’ou professional per veure món, fet del que va neíxer
una amistat sòlida. L’Enric Balaguer té aquella mirada filosòfica sobre el món
que està desapareixent. A cap país d’Europa és obligatori l’estudi de la
filosofia, exepte a Itàlia. I això és
una desgràcia, perquè la filosofia dona una visió general que permet, després,
d’insertar-hi cadascuna de les qüestions vitals que ens toquen d’aprop. Si tots
estudiessin filosofia, les persones viurien millor, perquè no comprarien
aliments insans i als diaris trobarien una informació de qualitat, gràcies a la
qual podrien exercir millor els seus drets. Per què les gran multinacionals
volen directius que també estiguin preparts en filosofia?
-Amic vius a
Itàlia i treballes des d´allí i allí…com teu fas en el teu dia a dia com a
corresponsal i com a escriptor…?
-Des de petit volia fer aquesta feina. No sabia perquè, però era així. Després vaig descobrir que ser periodista
comporta una forma de viure. Potser la millor del món. La més difícil també, si
la vols fer bé. Com deia el Gran Inquisidor de Dostoievski, “la gent no vol
pensar, sino que altres pensin per ella”. Això no pot ser, però l’única manera
de lluitar-hi és ajudar els ciutadans a saber les raons,els
per quès del que succeeïx al seu
voltant.
En el dia a dia no tinc horaris. Depenc del
ritme de la feina i cada dia és diferent.Això comporta que cada dia tingui
també un ritme diferent. Durant deu anys vaig treballar com corresponsal de
guerra i la vida diària va ser d’una manera. Abans havia
treballat deu anys per un setmanari i els ritmes eren altres. Ara treballo per
un diari i torna a ser diferent. Crec que el secret està en harmonitzar-se una mica amb els horaris de la redacció i
deixar que tota la resta vagi sortint espontàniament. Enmig d’aquesta
espontaneïtat trobes després les hores per escriure altres coses. Un dia
m’agradaria escriure, per exemple, un llibre entorn de Borromini, l’artista
adversari de Bernini, idea que em va venir tot esmorçant cada matí, tenint al
davant la finestra d’un campanar construit per ell. Doncs bé, ara esmorço amb
uns fulls al costat i vaig prenent apunts. Potser un dia seran un llibre. Potser.
He de dir que,al
contrari del que veig al meu voltant, llegeixo i estudio molt. És una
necessitat per estar al dia. Al dia del que succeeix i també per posar al dia
el propi cap.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069