Cazarabet conversa con... Ferran Sáez Mateu, autor de “Els morts riallers” (Ara)
Ferran Sáez Mateu
fa, des de la seva narrativa, que el “modèlic procés de la transició” sofrisca un verdader terratrèmol…
Ho edita Ara
Llibres dins el seu segell Amsterdam…
Es tracta d´una
de les novel·les més irreverents sobre aquesta etapa històrica escrita fins
ara.
Tot i que és una novel·la
pareix un retrat rere un altre retrat….
Un llibre que
conta “una altra història” de la Transició.
I una ploma que
ho conta de manera molt diferent….
La sinopsis del llibre. Allò que ens conta Amsterdam/ Ara Llibres:
Si la veritat ofèn, expliquem-la amb una mentida. El
retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició.
L’any 1977, Sebastià Rovira va salvar de la ruïna la seva editorial explotant la
veta de les biografies per encàrrec. En ple canvi de règim, el passat pot
arribar a ser molt incòmode, i polítics i empresaris feien cua per reescriure
la seva història i fer-la apta per als nous temps.
Ara, molts anys després, l’editor revisita les biografies
exemplars que va publicar sobre Plàcid Escolà i Ernest Obach,
honorables prohoms de la Transició. Sota la capa de maquillatge que va inventar
per a ells, Rovira desvela la veritable naturalesa depredadora dels vencedors
de la postguerra. Despietats amb els dèbils, servils amb els forts i hàbils
manipuladors dels fils del poder. Aquesta és la història dels estrategs nats
que van canviar-ho tot per tal que no canviés res.
Amb una barreja quixotesca de realitat i ficció, tragèdia i comèdia, Els morts riallers
llança un torpede al règim del 78 i els seus beneficiaris, i exposa sense
embuts aspectes que encara avui ocupen el centre del debat polític del país.
«El que perdura són les bones històries, i nosaltres sabem com explicar-les,
Francesc. D’això vivim.»
L´autor, en Ferran Sáez Mateu:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_S%C3%A1ez_Mateu
Cazarabet conversa amb en Ferran Sáez Mateu:
-Com teu fas per
utilitzar la hagiografia com a instrument per a desenvolupar la trama de trames
que satiritza al procés de la transició?
-Les hagiografies
solen ser un símptoma de que alguna cosa va malament, i en aquell moment se'n
van fer moltes, tot i que encobertes. Les grans hagiografies són les que
s'escrivien sobre Stalin i altres personatges per l'estil. Neruda o Paul Eluard van dedicar-li odes. La d'Eluard,
que és del 1950, és especialment repugnant.
-Però tu ets més assagista, tot i altres incursions en la narrativa,
influeix això?. -Aquest tema ben bé s´ hagués pogut tractar en un assaig i més
destacant tu com assagista, però com i per què decideixes ficar-ho dins la
ficció narrativa?
-En les últimes
analítiques que m'he fet no surt que jo sigui assagista o novel·lista. Alfred Whitehead va dir que tota la filosofia no és res més que un
conjunt de notes a peu de plana sobre els diàlegs de Plató, que tenen una
estructura dramatitzada, teatral i una enorme voluntat d'estil literari. Els
tractats de lògica de Ramon Llull estan en vers. Etcètera. No es tracta de fer
incursions aquí o allà sinó de provar d'escriure coses que siguin alhora
substancials i intel·ligibles, sigui sobre la Transició o sobre la política
agrària d'Isabel II.
-És una mena de sàtira sobre les impostures i les hipocresies de la
Transició?
-És més aviat una
novel·la que utilitza recursos satírics per explicar una història. Aquesta
novel·la parla del cinisme i de la maldat. Està ambientada a la Transició però
es podria transposar a qualsevol altra època modificant poques coses.
-Tot comença, però, dins el món editorial, un món que coneixes molt
bé—directa e indirectament—oi?
-La meva
experiència editorial directa és escassa tot i que, òbviament, he tingut
tractes amb editors des de que vaig començar a publicar a finals de la dècada
del 1980. El món editorial és un ecosistema com un altre, però permet un entrar
i un sortir més interessant que el de les sempre rutinàries novel·les
policials. En una novel·la el personal ha d'entrar i sortir d'algun lloc, com
passa en qualsevol escenari teatral. En aquest cas l'escenari principal és una
editorial. Això és tot.
-Aquesta és una història de manipuladors, de persones que seu pensen dues
vegades per fer i desfer... de persones calculadores, oi?
-Amb els anys, un
aprèn a distingir entre persones calculadores i persones intel·ligents. Quan
una persona no és intel·ligent però tampoc no és forta no li queda cap altre
remei que ser calculadora per sobreviure. La paparra sap esperar als matolls
fins que passa el gos al qui pot xuclar-li la sang. Pur càlcul. Això sí: les
persones calculadores no solen morir en pau, i això sempre és un consol.
-És un relat ple
d´ emocions i d´ emotivitats, particularment em “toca la fibra”...què
ens pots explicar-hi?
-Soc una persona
emocionalment continguda i això m'ha permès d'observar les emocions alienes des
d'una distància que crec adequada per poder reflectir-les a nivell literari.
Les grans emocions que pertorben l'ànima humana són sempre les mateixes:
l'atracció, l'odi, l'enveja, la compassió... La llista, en realitat, és més
curta del que sembla, per molt que els autors de manuals d' autoajuda l'inflin
artificialment. Els gran experts en explorar els plecs més recòndits de l'ànima
humana són els novel·listes francesos de finals del XIX, i molt especialment
Flaubert.
-Amic, em permetràs que et digui que tot i que podem estar-hi molt d´ acord
en que la Transició tingui més forats que un colador....que és molt fàcil
veureu tot al cap d´ uns anys... aleshores, en aquells moments, què
es veia i què no es veia?
-És impossible,
per definició, disposar de perspectiva històrica quan les coses encara estan
passant. Podria semblar que aquesta incertesa implica per força una mena de
condemna al fracàs, però per sort també pot generar un estat d'ànim positiu. De fet, aquesta és la base de l'optimisme, que sempre té un
punt d'inconsciència. Tot i tractar-se d'una hipòtesi d'impossible comprovació, podríem aventurar
que si l'any 1975 algú hagués pogut comprovar com acabarien al cap de 40 anys
determinats atacs d'amnèsia fingida, avui les coses serien d'una altra
manera... però no sé si millor o pitjor.
-Com t´ has documentat envers aquest llibre que, segons tinc entès, el
tenies en marxa des dels anys noranta...?.- Com ha sigut el procés d´
investigació i demés?
-Aquesta novel·la
es va escriure entre els anys 1995 i 1996, i inicialment tenia un altre títol.
Després em vaig dedicar gairebé en exclusiva a l'assaig i es va quedar en un
calaix. La versió que el lector té a les mans va ser severament revisada, però
no reescrita. No volia fer una novel·la històrica, i per això he evitat les
rutines metodològiques que li són inherents. De fet, quan una cosa sonava massa
real, la canviava. En la mesura que és una contradicció en els termes, la
ficció històrica no m'ha interessat mai. Algunes, fins i tot, m'han arribat a
ruboritzar. En tot cas, que cadascú escrigui o llegeixi el que consideri
oportú.
-Amb els personatges t´ has hagut de divertir molt, oi?
-La credibilitat
d'un personatge, de qualsevol personatge, es basa en el fet que ningú és
absolutament i permanentment dolent ni absolutament i permanentment bo. Si més
no, jo no he conegut mai ningú que fos així. A Els morts riallers, als personatges més moralment repulsius se'ls
dona l'oportunitat d'explicar perquè són d'aquesta manera. Això no els redimeix
de la seva condició, però evita que siguin plans, que és el pitjor que li pot
passar a la ficció literària. Cal dir, però, que si tenim en compte com estan
escrits determinats best sellers
actuals, la clau de l'èxit és justament que els personatges siguin plans. Hi ha
una generació que s'ha educat llegit i una altra que ho ha fet mirant sèries, i
això condiciona moltes coses.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069