Cazarabet conversa con... Laia Santanach i Sabatés, traductora del libro “Els
dies maleïts” (Quid Pro Quo) de Ivan Aleksèievitx Bunin
La narrativa exquisita, natural, realista
sincera…i una mica esquerpa d ´Ivan Alesksèievitx Bunin.
Edita aquest llibre la editorial de Ses Illes, Quid Pro Quo.
En aquest llibre l´ autor rus captura en forma de notes i d´ una mena de dietari allò que li apareix
els esdeveniments en la immediata post revolució rusa
del 17 que esdevingué amb el règim bolxevics….
Mostra el seu rebuig al nou règim bolxevic, sense embuts i amb força frustració….
La sinopsis del llibre: Els dies maleïts és un recull de les notes
que Ivan Bunin escrigué d’amagat just després de la Revolució d’Octubre, un
esdeveniment que va capgirar la història de Rússia i bona part del món. Primer
des de Moscou (1918) i després des de l’exili a Odessa (1919), la ploma de
Bunin no deixa a ningú indiferent. Els seus diaris encarnen el testimoni
literari d’un moment històric sense precedents i posen en evidència el rebuig
absolut del seu autor per un nou règim que no feu altra cosa que substituir
segles de vassallatge per la tirania i l’opressió dels bolxevics. Es tracta de
la narració en primera persona d’uns fets que només és possible entendre a
través de les paraules d’aquells que els visqueren, mitjançant les reflexions profundes
que Ivan Bunin esbossà entre les penombres d’una làmpada de querosè.
L ´autor, en Ivan Alesksèievitx Bunin:
Ivan Bunin va néixer un 22 d’octubre de 1870 a Vorónej,
una petita ciutat de la Rússia occidental enclavada a les proximitats de la
riba del riu Don. Descendent d’una família d’origen noble, però empobrida a
causa d’un desafortunat joc de cartes on el seu pare perdé la finca familiar,
va passar bona part de la seva infantesa al camp. Després de cursar cinc anys a
l’escola del llogarret de Ielets, va continuar la
seva formació des de casa amb l’ajuda del seu germà gran, en Iuli, qui aleshores era un estudiant universitari.
Precisament, fou el seu germà qui l’encoratjà a escriure i a continuar llegint
les obres dels clàssics russos com Gógol o Puixkin. De fet, l’evocació del camp de la seva infància és
un element present en la majoria dels relats i poemes de Bunin, on acostuma a
retratar amb el talent propi del pinzell d’un pintor, la vida de la pagesia i
la decadència de la noblesa, fent ús d’un to realista i punyent.
Amb només disset anys va publicar el seu primer poema en una revista
literària de Sant Petersburg, i mentre cursava estudis a la Universitat Estatal
de Moscou, va seguir divulgant alguns dels seus relats i poemes en diverses
revistes russes. Des dels seus inicis, va fer-se palès que el seu estil
narratiu estava fortament influenciat per l’obra d’Anton Txèkhov, amb qui
establí una llarga relació epistolar que acabà per forjar una sòlida amistat
entre ambdós escriptors. També admirava els treballs de Lev Tolstoi, malgrat
mai va acabar de compartir del tot la seva moralitat. I a principis del segle
XX, Bunin va conèixer a Maxim Gorki,
amb qui travà una amistat que es veié estroncada pel posicionament d’en Gorki durant els esdeveniments de la Revolució russa
d’octubre de 1917. Tanmateix, durant l’època prerevolucionària,
Gorki es convertí en l’editor de forces dels seus
relats, i ambdós escriptors es refugiaren plegats en diverses ocasions del fred
de l’hivern a l’illa de Capri.
L’any 1903, Bunin va rebre el Premi Puixkin de
l’Acadèmia Russa de les Ciències per les seves traduccions al rus dels poemes
de l’escriptor estatunidenc Henry Wadsworth Longfellow i dels escriptors anglesos Lord Byron i Lord Alfred Tennyson. No
obstant això, no fou fins l’any 1910 que la seva primera novel·la, L’aldea
(Derevnia), veié la llum. Abans de l’inici de
la Primera Guerra Mundial, Bunin va viatjar per l’interior de Rússia i també
per bona part de l’estranger, a Europa i a Àsia, així com per Palestina, Turquia,
Algèria i Egipte. El seu primer matrimoni fou una relació fugaç que acabà en
divorci, però l’any 1907, conegué a Vera Muromtseva-Bunina,
qui l’acompanyaria fins al final dels seus dies.
L’any 1916, feu pública una altra de les novel·les que li valgueren el
reconeixement del públic i la crítica russa, El senyor de Sant Francisco
(Gospodin iz San
Francisco). Malgrat sempre mantingué que no pertanyia a cap corrent
literària ni tampoc es deixava emportar per la tendència política del moment,
la seva obra és una representació nostàlgica i realista de l’antiga Rússia,
encara que no destil·la un compromís social amb la decadència que descriu a
través d’una ploma pulcra i concisa. Sovint es parla de la seva obsessió per la
correcció i l’ús precís del llenguatge en els seus escrits, dels quals mai
n’acabava d’estar satisfet del tot.
Tanmateix, amb l’arribada de la Revolució d’Octubre, Bunin es va anar
allunyant paulatinament dels cercles literaris per continuar cultivant el seu
estil propi que diferia de la propaganda bolxevic que començava a impregnar
bona part de la literatura russa. Durant els anys de la Guerra Civil russa,
primer a Moscou i després a Odessa (1918-1919), escrigué vàries notes personals
on criticava obertament les contradiccions del nou govern bolxevic, però per
temor a les possibles represàlies, durant anys, Bunin ocultà aquestes notes per
diferents racons de casa seva. No va ser fins al seu exili a París (França) que
aquests escrits van donar-se a conèixer mitjançant una publicació per fascicles
que posteriorment es recopilaria en un únic llibre sota el nom Els dies
maleïts (Okaiannie dni).
Des de l’exili va perllongar la seva labor literària, deixant-nos, entre
d’altres obres, la publicació l’any 1925 d’una destacada novel·la curta
titulada L’amor d’en Mítia (Mitina liubov).
Bunin és considerat un il·lustre escriptor de l’emigració russa i un dels
darrers escriptors a mantenir la tradició prosaica russa d’autors tan cèlebres
com Txèkhov i Tolstoi. Malgrat a Rússia la seva obra fou víctima de la censura
soviètica fins la caiguda de la URSS, l’any 1933 es convertí en el primer
escriptor rus en rebre el Premi Nobel de Literatura. A París portà una
existència humil i turmentada pels records del terror d’aquella revolució que
capgirà la seva vida i la història de tot un país. Tan és així que el seu cor
fatigat va deixar de bategar un 8 de novembre de 1953 a París, justament el
mateix dia que l’any 1917 els bolxevics assaltaren el Palau d’Hivern a Sant
Petersburg i es proclamaren el nou govern de la seva estimada pàtria.
Laia Santanach
i Sabatés (Vic,
1982). Traductora i Professora. Llicenciada
en Filologia Eslava per la Universitat
de Barcelona, va ampliar els seus
estudis amb un postgrau a l’idec (Universitat Pompeu Fabra) i un màster
en Traducció Especialitzada
a la Universitat Oberta de Catalunya. Després de diverses estades a Moscou i a Sant Petersburg, actualment
resideix a Barcelona, on
compagina la traducció literària
amb la docència del castellà i el català com a llengua estrangera
per alumnes rus-parlants. Entre els
seus treballs més recents, destaquen una col·laboració amb la Coral Canigó
de Vic per a la traducció del text
les Danses polovtsianes
en cant coral de l’òpera El
Príncep Ígor del compositor rus
Aleksandr Borodín (1833-1887).
Cazarabet conversa amb Laia Santanach i Sabatés:
-Amiga, com és el paper d'una traductora en una obra com aquesta tan
intensa on el desengany, el desencís, la frustració i la ràbia pel
resultat de la Revolució bolxevic del 17 hi juga, en tot, un paper?
-Com bé heu dit, “intensa” segurament seria la paraula que
millor defineix aquesta obra i la feina del traductor a l’hora de fer front a
un dietari d’aquesta magnitud. És impossible no sentir-se aclaparat davant la voràgine d’emocions que si evoquen, i més sabent que no es
tracta d’una obra de ficció, sinó d’un llibre que constitueix un important
document social, històric i literari. La datació ens situa en un temps i un
espai que van capgirar el món, i això requereix ser molt rigorós amb tots els
fets i successos que s’hi narren, sense deixar-se emportar per la subjectivitat
de l’autor.
-Aquest escriptor em sembla que té un estil directe, a tu com a traductora
t’ho pareix...?
-Exacte, en tractar-se d’un diari, d’un recull de notes
personals, tot el text pren un caire intimista que no deixa de ser el reflex
directe de les emocions, els sentiments i els pensaments de Bunin. Tanmateix,
com a escriptor, evita caure en l’ús
d’un llenguatge més col·loquial o informal, i tracta els seus propis apunts com
una obra literària, fent ús d’un llenguatge culte i acurat.
-La literatura que ens ve de Rússia, en aquells anys, és de la que va sense
embuts...pot ésser més o menys cuidada, més o menys “ornamentada”, però de
sobte fa un gir contundent....és com viatjar damunt una muntanya russa...
-M’agrada pensar que tot plegat està intrínsecament
lligat amb el misteri de l’ànima russa que rau en la peculiaritat de la seva
ambivalència, de la qual l’escriptura de Bunin també n’és hereva, influenciat
com estava per l’obra d’autors tan cèlebres com Txékhov
o Tolstoi.
-Què t’ha costat més d’abordar com a traductora d’aquest escriptor rus….?
-Com deia abans, en tractar-se d’una obra de no-ficció, on
constantment es fa referència a publicacions, personalitats i esdeveniments
reals d’una època, va caldre fer una feina de documentació molt exhaustiva i
rigorosa, amb la finalitat d’ajudar el lector a seguir el fil narratiu i
cronològic dels fets a través d’un seguit de notes a peu de pàgina. Així
mateix, també era molt important conèixer amb profunditat tots els detalls de
la biografia de Bunin, per comprendre millor els matisos de les seves paraules
i poder ésser el més fidel possible al text original.
-I què t’ha sigut més fàcil?
-Traduir a un escriptor com Bunin és molt agraït. Ell
mateix reconeixia (i així es pot constatar en alguns passatges de “Els dies
maleïts”) que l’obsessionava la correcció lingüística dels seus textos i l’ús
precís, pulcre i concís del llenguatge rus. Evidentment, això facilita molt la
feina d’un traductor, sobretot en tractar-se d’un diari personal, on es podria
haver limitat a fer servir un to més col·loquial i redactar unes notes plenes
d’abreviatures, mots escurçats, sintagmes abreujats, etc. Però Bunin, no
renuncia mai a la pulcritud i precisió de la seva escriptura.
-És aquest llibre de Bunin com un exercici de catarsi?
-És inevitable acabar sentint una forta empatia amb la
por i el patiment de Bunin. No sé si el terme “catarsi” el podríem emprar tal i
com el definia Aristòtil en la tragèdia grega, però certament, el lector es
sent constantment interpel·lat per l’horror i la compassió davant la narració
d’una experiència vital tan profunda.
-És una mescla d’opinió sobre els esdeveniments polítics i socials, sobre
els sentiments envers les amistats que, pels desencontres
polítics, ha perdut.. sobre les que manté tot i el desgavell...és una obra,
també, de sofriment perquè allà on hi ha rancúnia, pèrdua, tristor...no pot
haver-hi lloc per a moltes joies, no?
-No hem de perdre de vista que Bunin va abandonar Moscou
el 21 de maig de 1918 i ja no hi va poder tornar mai més, convertint-se així en
un escriptor rus a l’exili. Això el va marcar per sempre i va viure turmentat
pels records del terror d’aquella revolució que ho va capgirar tot. La
melancolia el va acompanyar fins al final de la seva vida. De fet, curiosament,
va morir un 8 de novembre de 1953 a París, el mateix dia que l’any 1917 els
bolxevics van assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. Malgrat la seva
poesia no és gaire coneguda, en molts dels versos que va escriure des de
l’exili es mostra aquesta tristesa: “On et vas amagar, daurada alegria?”.
-Però, no sé, també detecto por perquè ell sabia que se la jugava...que les
revolucions solen ser sinònims de violència, què ens pots dir?
-Correcte, la por hi és present en tot moment. Bunin
pertanyia a una classe mitjana acabalada, i per tant, era conscient que podia
acabar essent objectiu de persecució i acusat d’enemic del poble. De fet, les
notes que configuren aquest dietari, les ocultava en llocs recòndits per temor
a qualsevol represàlia. En diversos passatges fa esment de la mancança
d’aliment, d’aigua potable, dels aldarulls als carrers, dels desertors armats a
peu de carrer, etc.
-Normalment, amiga Laia, veieu el vostre treball compensat... us
sentiu compensats, els traductors i traductores, pel col·lectiu de lectors?
-Cada vegada és més habitual que els traductors constin a
la portada d’una obra, juntament amb el seu autor. Al cap i a la fi, és
important saber qui l’ha traduït, ja que una traducció no deixa de ser una
interpretació del text original. Això fa que els lectors també siguin més
exigents amb la qualitat de les traduccions i que decideixin llegir una llibre
o altre en funció de qui l’hi ha posat veu en la nostra llengua. Aquesta
visibilitat de la feina, és a l’hora una responsabilitat molt gran. I això
m’agrada molt. Les primeres traduccions que es van publicar d’obres russes,
moltes vegades no provenien ni tan sols de la font original, sinó de
traduccions del francès o l’anglès, per tant, allò que arribava als lectors
d’aquí era la traducció d’una traducció, on s’acaba perdent l’essència i el
sentit de l’original.
-Quan una persona es dedica a la traducció, a què es condemna per bé i per
a mal?
-No sóc la persona més indicada
per respondre a aquesta pregunta, ja que jo no he aconseguit dedicar-me en
exclusiva a la traducció literària. De fet, més aviat em guanyo la vida com a
professora i és tot el temps lliure del qual disposo el que dedico a la meva
vocació: traduir autors russos clàssics al català.
-Una traductora s'especialitza en temes i en determinades plomes?, com ha
estat en el cas de Bunin?
-Quan més has llegit d’un autor, més en coneixes la seva
trajectòria, els girs en la seva escriptura, les etapes que la marquen... i
això facilita força la feina. S’estableix una connexió que et permet moure’t
entre les seves paraules i el seu estil d’una manera més segura. Tanmateix, per
adquirir experiència com a traductor, crec que és bo fer front a diverses
tipologies d’autors, ja que suposa un repte més gran a nivell professional i un
camí d’aprenentatge constant que t’obliga a sortir de la teva zona de confort.
-Parla'ns de la relació amb els editors perquè són ells els que et
contracten, no?
-En el meu cas,
com que per motius laborals no em puc comprometre amb determinats terminis
d’entrega, més aviat sóc jo qui proposo a les
editorials amb qui col·laboro la traducció d’un o altre llibre en el qual ja he
començat a treballar. Si el llibre encaixa en el seu projecte editorial,
aleshores firmem el contracte. Cada vegada hi ha més editorials independents
que aposten per les traduccions de qualitat i per recuperar els clàssics.
-Amiga, en què consisteix el treball de traductora perquè és molt més que
"traduir" tal com l'entenem... requereix molt més del que aparentment
es veu, encara que quedeu en un tercer pla...?
-A vegades et pots passar tot un dia encallat amb una
paraula per la qual no trobes el símil més adequat en la teva llengua sense
renunciar als matisos de l’expressió original. És com un trencaclosques, on cal
buscar la peça més adequada en cada cas, per tal que el lector pugui llegir
l’autor sense percebre que és una traducció, on tot encaixa a la perfecció.
D’altres dies, el treball és més fluid. Cal documentar-se molt, des de
contextos històrics, cites, referències, usos del llenguatge en diferents
èpoques, etc. I aquesta part, m’encanta. També penso que mai acabes d’estar
satisfet del tot amb el resultat de la teva feina i que amb el pas del temps i
l’adquisició de nous coneixements i experiència, segurament tornaries a retocar
la darrera versió que vas fer de qualsevol traducció anterior.
-Explica’ns, per favor, perquè tots o totes sou majoritàriament
filòlegs, no ?, o ja la llicenciatura en traducció està guanyant pas...?; Quin
és el perfil de les i els que es dediquen a la traducció?
-Si parlem de les traduccions literàries que provenen del
rus, segurament té molt a veure amb l’existència de la llicenciatura de
filologia eslava que existia fa uns anys a la universitat (crec que ara l’han
integrat en d’altres estudis). Una de les branques per especialitzar-se era la
traducció literària. De fet, als estudis de filologia, a part de llegir moltíssim,
aprofundeixes molt en la cultura, la història, la llengua, l’etimologia de les
paraules, etc. I això és un gran baluard per tot traductor literari. En el meu
cas, no crec que estigués preparada per a traduir altra cosa, com textos de
naturalesa científica, jurídica, etc. Penso que en aquests casos és molt
necessària una llicenciatura de traducció on es treballen específicament tots
aquests altres camps.
-Què ens recomanaries des de la literatura russa
...quines obres, quins autors o autores creus que deuen formar part d’un
decàleg “d’imprescindibles”?
-Limitar-me a un decàleg em resulta impossible. A mi
m’agrada especialment la literatura russa del segle XIX i XX, per tant, a tota
biblioteca hi hauria d’haver quelcom de Dostoievski, Tolstoi, Txékhov, Gógol, Turguénev, Puixkin, Bulgàkov i Pasternak entre d’altres, sense oblidar-nos de
Bunin, és clar.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069