Cazarabet conversa con... Aina Fullana Llull, autora de “Els dies bons” (Bromera)
Bromera Edita dins la col·lecció
l´Eclèctica el darrer Premi de narrativa en valencià, la nostra llengua, Alfons
el Magnànim.
Tots els entesos diuen d´
aquesta escriptora que ens hem de quedar amb el nom perquè promet i molt.....
Allò que ens diu la
sinopsi del llibre: Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta
recorre del començament al final aquesta novel·la ambientada a l’illa de
Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de
llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades. Gràcies a un joc subtil
de veus narratives que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme
ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seva infantesa a
Manacor fins a la seva relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna.
Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els
embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tothora.
Amb aquesta novel·la, que
transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens
habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull
debuta en aquest gènere amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un
exercici enlluernador d’estil, que ha merescut el Premi València de la
Institució Alfons el Magnànim.
L´ autora Aina Fullana Llull: (Manacor, 1997) va estudiar Llengua i
Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears. Després d’un any
dedicat a l’escriptura i els viatges, la pandèmia li va oferir l’oportunitat
per a enllestir el projecte literari que desenvolupava des del principi dels
seus estudis universitaris. El resultat d’aquest itinerari creatiu, Els dies bons, va guanyar el Premi València en
la convocatòria del 2021. A hores d’ara, treballa a Palma com a professora de
català per a adults.
Cazarabet
conversa amb Aina Fullana Llull:
-Aina, què et va dur a
escriure Els dies bons?; per què Els dies bons? Perquè, en efecte, retrata una
època de bonança i renaixença en allò merament material, però en poc més.
-Jo vaig començar a
escriure Els dies bons per acostar-me i, alhora, allunyar-me d’allò que
ha marcat la meva vida. Es tracta d’una novel·la inspirada en la història de la
meva família. Introduir-me en aquesta història i en tot allò que m’havia fet
mal em va servir per deixar-ho enrere i, a més, per a poder fer realitat el meu
somni de crear una ficció. Crec que és normal que les primeres vegades que
escrivim ho fem pensant en experiències personals. Jo necessitava compartir la
meva història per poder seguir endavant i, a la vegada, necessitava escriure i
crear per viure.
El títol és evidentment
irònic. Com tu dius, el llibre no retrata majoritàriament cap tipus de bonança
o renaixença, sinó tot el contrari: un món que es desfà al voltant dels
personatges i que els cau a sobre sense que ells ho puguin controlar. Ara bé, també
té un sentit, aquest títol, i el podem trobar sobretot a la darrera part, en
què la filla intenta mantenir viu el record dels moments bons que va tenir dins
un entorn familiar més aviat complicat.
-Perquè, al mateix temps, és una època on certes misèries humanes
estan allí com sempre i d’altres ja es deixen veure i/o s’intueixen de
manera brutal i amenaçant, oi? Preguntat d’altra manera: què t'ha portat a
escriure aquesta obra narrativa?
-Més que les misèries
humanes, el que intent mostrar a Els dies bons és la complicació que
suposen les relacions humanes; en aquest cas, sobretot les familiars. La
novel·la exposa la manera com tots estam condicionats pel nostre entorn i
especialment pels nostres traumes, i no passa res. Tothom té traumes! Són els
traumes i la forma en què els acceptam o en fugim,
allò que ens fa ser qui som. Els traumes i les relacions familiars i de
qualsevol tipus solen anar sempre lligats.
-Amiga Aina, també parlarem, si et ve de gust, de l’exercici de
l’escriptura; així, què és per a tu la narració?
-Per a mi, escriure
ficció és poder donar una vida a totes aquelles parts de mi que no existeixen a
la realitat, aquelles que han existit i vull que deixin d’existir, aquelles que
m’agradaria que existissin... Escriure és crear un espai on puguin conviure
lliurement tots els pensaments i sentiments que han passat alguna vegada per
dins meu, fins i tot aquells dels quals jo no n’he estat conscient. Crec que
totes les persones som moltes coses; de fet, crec que totes les persones ho som
tot, però que només se’ns desperten algunes parts. Escriure permet
despertar-les totes.
Per exemple, puc escriure
un relat en què el narrador és un assassí. Jo no som una assassina, però al cap
i a la fi som humana, i la condició humana permet la possibilitat de ser un
assassí; per tant: tothom pot ser un assassí o, si més no, tothom pot imaginar
que ho és.
Per una altra banda,
escriure serveix per ordenar totes aquestes parts d’un mateix i per reconèixer
els sentiments, pensaments, records, desitjos... Això em passa sobretot quan
escric per a mi, al meu diari personal. Jacqueline Harpman,
a la novel·la Jo, que no he conegut els homes, ho expressa així: “D’ençà
que no camino, penso molt, però sense diàleg tinc la sensació que la reflexió
de seguida es converteix en un cercle viciós. Per això trobo interessant
d’escriure el que penso: quan els pensaments em tornen a venir per segon cop,
els reconec i no els repeteixo”.
-En les teves
creacions quin paper vols donar als personatges, prioritari enfront de la trama
i a l'escenari?
-Crec que a Els dies
bons la psicologia dels personatges, la seva personalitat i la versemblança
amb què s’expressen hi són trets cabdals. El tema de les drogoaddiccions també
hi és important, però encara ho és més la manera com els personatges viuen i
parlen sobre aquest tema. És a dir, no és tant el que passa, sinó com
s’explica. Com diu Norah Jones, “the stories have all been told before”...
-Perquè sembla
que el paper de la trama sempre és l'eix sobre el qual gira tota la resta
--fins a la paciència, satisfaccions i insatisfaccions de l'escriptor o
escriptora--, però de vegades l'osmosi entre personatges i trama és tan fort
que la resta ve a soles...
-Totalment. Els
personatges arriben a tenir vida pròpia i interactuen amb la trama per si sols.
De fet, normalment són els personatges els que acaben creant la trama.
-Quin i com és el
paper que li atorgues a l'escenari, en aquest cas Mallorca, en què es passegen
els personatges i es desenvolupa la trama?
-El fet d’emmarcar la
història en un escenari real i amb referències reals és allò que li dona més
versemblança, juntament amb el llenguatge, que imita l’oralitat i el dialecte
de Mallorca.
-Amiga Aina, perquè tu què pretenies al submergir-nos en aquest
exercici narratiu? Vols ensenyar-nos que ni els dies bons són tan bons i que
darrere la bonança s’amaguen?
-Volia reafirmar allò que
tothom sap: que la vida és incertesa i que, efectivament, tothom pot tenir dies
dolents. El que passa a la novel·la podria passar dins qualsevol família i
potser són coses que des de fora no es veuen. O sí, però s’intenten amagar.
-Es nota que t'ho
has passat molt bé escrivint, creant i imaginant aquesta història, no?; perquè
passa i es desenvolupa a Mallorca, la teva terra?
-Sí, la veritat és que
m’ho he passat molt bé i, a més, he après molt! Per documentar-me vaig haver de
demanar molta informació sobre els bars, el món de les drogues, la manera de
viure la sexualitat, etc., de la generació dels meus pares. Era divertit
imaginar-me que allò que passava a la novel·la podria haver passat als mateixos
llocs que jo he trepitjat tantes vegades.
-Són personatges que mostres i fas desfilar a la teva història que han anat
canviant des de com els vas pensar en un inici sota l' influx de la trama o és
més aviat alguns trets de la trama dels que canvien sota la influència dels
personatges?
-Com ja he dit, són els
personatges els que van fent la trama, almenys en aquest cas. Amb cada decisió
que prenen s’acosten cada vegada més al seu destí.
-Vols parlar també d’allò que no es veu ni es palpa, com la hipocresia?
-Pel que fa als
protagonistes de la novel·la, jo parlaria més aviat d ’autoengany. Quan
t’enganyes a tu mateix és inevitable enganyar la gent que t’envolta.
-Amiga, ens pots parlar del procés de documentació, recerca de fonts,
lectura de llibres i altres que hi ha darrere d'aquest llibre?
-Com ja he explicat
abans, la major part de la recerca que vaig haver de fer va estar relacionada
amb la generació dels meus pares. El que va resultar més efectiu va ser
demanar. Per sort, vaig tenir gent que em va ajudar en aquest procés de
documentació. Algunes coses, sobretot pel que fa a la manera de drogar-se o a
les diverses sensacions que brinda cada droga, també les vaig cercar a
internet.
Crec que una lectura que
va influir en l’evolució de l’obra, més que res en el llenguatge, és El
vigilant del camp de sègol, de Salinger. Al
començament del procés d’escriptura jo utilitzava un llenguatge molt més
estàndard, formal, inofensiu o com ho vulguis dir. Després de llegir Salinger em vaig adonar que jo podia fer el que volgués,
amb el llenguatge, i que la personalitat del personatge havia d’anar
acompanyada de la seva parla.
-De tota manera, Aina, tu tens una narrativa molt fresca i escrita com es llig, a força d’estrebades... el que em fa l’efecte que et
vas divertir i no poc... però amb un control del llibre que manté a les
lectores i lectors controlats....
-Moltes gràcies. Era la
intenció! Sí que em vaig divertir (sempre em divertesc,
quan escric), però a la vegada sempre m’ho vaig prendre molt seriosament. Jo em
podia divertir però els lectors no tant. Els lectors només s’havien de divertir
quan jo ho volgués, i no és, de cap de les maneres, durant tota la novel·la.
Una vegada, Bernat Nadal em va dir que escriure és patir i que aquest patiment
esdevé una teràpia necessària. Per a mi, hi ha molta més teràpia que patiment.
Des del moment que comences a escriure tot el dolor desapareix de la realitat i
queda, per sempre més, en el paper.
-Tot i que ets una escriptora jove escrius, ja, sobre experiències molt,
molt dures que ens peguen com una bufetada...
-No hi ha edat per a les males
experiències. I com més joves les vegem i les acceptem, més aviat ens podrem
reconciliar amb elles.
-Però no caus en ésser frívola en els plantejaments ni condescendent en res
ni amb ningú, oi?...perquè, a més, retrates la drogodependència dels que no
han de baixar als llocs més negres, bruts i aspres de la societat per
aconseguir una dosi... els allunyes de la delinqüència, però potser, per això,
despulles a la societat i a la hipocresia...a tota la hipocresia...
-Sí. Una mica el que
intentava era no jutjar els personatges. Com ja he dit, són personatges que s’autoenganyen, tots tres. Després aquest autoengany els du
a enganyar els seus éssers estimats. També volia mostrar, precisament, que un
ionqui no compleix sempre amb els estereotips. Un ionqui pot ser un pare, un
empresari d’èxit, un marit, un fill, tenir una casa preciosa i una mascota.
Com que això són coses
que poden passar a qualsevol família però que sempre s’intenten amagar, podríem
dir que la societat és hipòcrita en aquest sentit. Ara se’n parla molt amb això
de les xarxes socials: tots aparentam tenir una vida
perfecte, posam fotos dels nostres viatges, dels
llibres que llegim i de com d’units estam als amics, família i parella, però en
el fons ningú sap què és el que ens crea angoixa o de què tenim por en el
nostre dia a dia.
-Retrates i descrius a un ionqui de guant blanc al que no li cal
arrossegar-se pels carrerons, ni anar implorant...però que té els mateixos
problemes i desficis que qualsevol altre ionqui...arrastrant a tota la gent del
seu entorn...apareixent, sobretot, aquestes mares que s’estimen als fills
--lluitant per ells-- siguin ionquis o no...siguin ionquis que arrosseguen amb
tot i a tothom o siguin ionquis que lluiten i s’alcen...
-Efectivament. Els
mateixos problemes i desficis que qualsevol altre ionqui i que qualsevol altra
persona, en definitiva. Estic segura que tots hem estimat persones que ens han
fet mal d’una manera o una altra. Fins a quin punt un ionqui és culpable de
ser-ho? Fins a quin punt un ionqui tria fer mal la gent que l’estima?
-Els cas és que la
majoria dels ionquis desfan els entorns humans....a uns els afecta de manera
emocional, com a la germana... a d’altres, com els pares, els desfà la vida...
i ell només preocupat per la pròxima dosi i la seva vida...
-Sí, però com deia...
Fins a quin punt ells en són els culpables? Tal vegada la relació amb els pares
i els germans de què parles és allò que els ha duit a
ser ionquis. I tal vegada no, eh! No els estic lliurant de culpa. Tots som
culpables de tot i de res. Tot plegat és molt complicat i trist. Jo no en som
cap experta.
-Mentrestant la lectora i el lector, tot i voler sentir empatia, a estones
li és molt, molt difícil...
-Supòs
que això ja depèn del lector mateix. Les nostres circumstàncies vitals ens duen
a sentir-nos més o menys identificats amb els personatges dels llibres que
llegim. Hi haurà lectors que odiaran en Xavi, no entendran na Martina i
sentiran pena per n’Ariadna. D’altres empatitzaran
més amb en Xavi i sentiran ràbia per la situació de les altres dues
protagonistes. I així, hi ha possibilitats infinites.
També pel que he dit
abans sobre la condició humana: tots som ionquis encara que no ho siguem. Segur
que hi ha gent que, malgrat sentir ràbia o fins i tot fàstic davant el
comportament d’en Xavi, s’ha sentit identificat amb ell en algun moment.
-Hi fiques un
altre element, el de la incomunicació i una mena d’aïllament entre els
personatges, per què? Bé, el cert és que molts dels problemes de la societat
actual són els silencis i els problemes amb les comunicacions, oi?; per què?
-Totalment. Les relacions
humanes són molt complicades, i moltes vegades ens costa aprendre a
comunicar-nos i expressar els nostres sentiments als altres. Si no ens sentim
còmodes expressant les nostres inquietuds als éssers que ens envolten, serà
molt més difícil que ens puguem conèixer a nosaltres mateixos. Això, al seu
torn, ens durà a ser incapaços de comunicar-nos correctament. És una roda
infinita. Bé, això és el que penso jo, que tampoc no som psicòloga, ha, ha.
-Període
apassionant, però molt afanyós i laboriós que, de vegades, fins i tot ens pot
submergir en certa ansietat, oi?
-Esper que sí, perquè era
la intenció que tenia quan el vaig escriure. No és que vulgui que els lectors
ho passin malament, vaja, però sí que se’ls remogui alguna cosa per dins, que
sempre recordin Els dies bons, sigui pel motiu que sigui. Que se
submergeixin tant en el llibre que puguin sentir l’angoixa i l’ansietat dels
personatges. I, com dèiem, que els puguin arribar a odiar o a estimar. Si la
novel·la aconsegueix alguna d’aquestes coses em don per més que satisfeta.
-I, com ha estat
el dia a dia de treball, el teu metodologia de treball per construir aquest
llibre de narració que és una novel.la ---de ficció que ben bé podria ésser de
no-ficció---?
-Ha estat un procés llarg
perquè, fins que no va arribar el confinament arran de la pandèmia, no m’hi
havia pogut dedicar al cent per cent. Mentre estudiava a la universitat,
escrivia sovint durant la nit, cada dia una mica. Després vaig tenir etapes en
què no vaig escriure tant i fins i tot estava un poc desesperançada, però l’any
abans de la pandèmia ja vaig decidir que acabaria la novel·la i que intentaria
publicar-la. El confinament, malgrat totes les coses dolentes que va dur, em va
donar l’oportunitat de dedicar-m’hi en cos i ànima. Així la vaig acabar i vaig
anar provant amb diferents premis, fins als premis València Alfons el Magnànim.
-Aquest treball,
amiga Aina, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels
aspectes tractats en el mateix? Ens pots parlar de treballs en què estàs
submergit ara?
-De moment el que estic
fent és gaudir d’aquest somni que és per a mi tenir la novel·la a les mans;
observar les reaccions dels lectors, que, per cert, han acollit la novel·la amb
molt d’amor, i n’estic infinitament agraïda; passar gust de fer entrevistes com
aquesta, i assimilar que tot això està passant de veritat. Clar que vull seguir
escrivint, però no hi ha pressa. Passa a passa.
-Amiga, què ha suposat per a vos guanyar amb aquesta novel·la el Premi
València de la Institució Alfons el Magnànim i que té com a editorial Bromera
amb la seva col·lecció L’Eclèctica?
-Un somni. No ho puc
expressar d’altra manera. Un somni i, a més, una manera d’introduir-me dins el
món de la literatura d’una forma més seriosa. Som conscient que aquest premi
m’obri portes que hauria estat molt difícil obrir jo tota sola.
-Dones classes de llengua catalana a adults, segons he llegit, a
Mallorca....la llengua, un estri de comunicació, d’identitat, de cultura, de
pobles, d’enriquiment i que darrerament està massa damunt la taula
política...la llengua, la nostra –mallorquins, valencians i catalans-- que s’ha
de reivindicar i anar lluitant en el dia a dia, oi... perquè és part de
nosaltres com a tret identitari, cultural...què ens
podries reflexionar al respecte?
-Ui, sobre això en
podríem parlar durant hores i hores. Per desgràcia, si avui dia volem reivindicar
la llengua catalana l’hem de fer atractiva. No hauria de ser així, però no
podem negar la realitat.
La meva petita aportació
és ensenyar català de la millor manera que sé i també escriure en aquesta
llengua. Si cream productes en català que la gent
gaudeixi no ens farà falta recórrer a una altra llengua per a consumir, que és
el que més feim actualment. I sobretot, el més
important perquè una llengua esdevengui normal és
parlar-la.
Però bé, amb això no
basta ni de lluny. Si els governs i institucions polítiques de tot tipus, els
mitjans de comunicació i les grans empreses prenguessin mesures realment
efectives tot seria molt més fàcil.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069