Cazarabet conversa con...   Aina Fullana Llull, autora de “Els dies bons” (Bromera)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bromera Edita dins la col·lecció l´Eclèctica el darrer Premi de narrativa en valencià, la nostra llengua, Alfons el Magnànim.

Tots els entesos diuen d´ aquesta escriptora que ens hem de quedar amb el nom perquè promet i  molt.....

Allò que ens diu la sinopsi del llibre: Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta recorre del començament al final aquesta novel·la ambientada a l’illa de Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades. Gràcies a un joc subtil de veus narratives que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seva infantesa a Manacor fins a la seva relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna. Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tothora. 

Amb aquesta novel·la, que transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull debuta en aquest gènere amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un exercici enlluernador d’estil, que ha merescut el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim.

L´ autora Aina Fullana Llull: (Manacor, 1997) va estudiar Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears. Després d’un any dedicat a l’escriptura i els viatges, la pandèmia li va oferir l’oportunitat per a enllestir el projecte literari que desenvolupava des del principi dels seus estudis universitaris. El resultat d’aquest itinerari creatiu, Els dies bons, va guanyar el Premi València en la convocatòria del 2021. A hores d’ara, treballa a Palma com a professora de català per a adults.

 

 

 

Cazarabet conversa amb Aina Fullana Llull:

-Aina, què et va dur a escriure Els dies bons?; per què Els dies bons? Perquè, en efecte, retrata una època de bonança i renaixença en allò merament material, però en poc més.

-Jo vaig començar a escriure Els dies bons per acostar-me i, alhora, allunyar-me d’allò que ha marcat la meva vida. Es tracta d’una novel·la inspirada en la història de la meva família. Introduir-me en aquesta història i en tot allò que m’havia fet mal em va servir per deixar-ho enrere i, a més, per a poder fer realitat el meu somni de crear una ficció. Crec que és normal que les primeres vegades que escrivim ho fem pensant en experiències personals. Jo necessitava compartir la meva història per poder seguir endavant i, a la vegada, necessitava escriure i crear per viure.

El títol és evidentment irònic. Com tu dius, el llibre no retrata majoritàriament cap tipus de bonança o renaixença, sinó tot el contrari: un món que es desfà al voltant dels personatges i que els cau a sobre sense que ells ho puguin controlar. Ara bé, també té un sentit, aquest títol, i el podem trobar sobretot a la darrera part, en què la filla intenta mantenir viu el record dels moments bons que va tenir dins un entorn familiar més aviat complicat.

-Perquè, al mateix temps, és una època on certes misèries humanes estan allí com sempre i d’altres ja es deixen veure i/o s’intueixen de manera brutal i amenaçant, oi? Preguntat d’altra manera: què t'ha portat a escriure aquesta obra narrativa?

-Més que les misèries humanes, el que intent mostrar a Els dies bons és la complicació que suposen les relacions humanes; en aquest cas, sobretot les familiars. La novel·la exposa la manera com tots estam condicionats pel nostre entorn i especialment pels nostres traumes, i no passa res. Tothom té traumes! Són els traumes i la forma en què els acceptam o en fugim, allò que ens fa ser qui som. Els traumes i les relacions familiars i de qualsevol tipus solen anar sempre lligats.

-Amiga Aina, també parlarem, si et ve de gust, de l’exercici de l’escriptura; així, què és per a tu la narració?

-Per a mi, escriure ficció és poder donar una vida a totes aquelles parts de mi que no existeixen a la realitat, aquelles que han existit i vull que deixin d’existir, aquelles que m’agradaria que existissin... Escriure és crear un espai on puguin conviure lliurement tots els pensaments i sentiments que han passat alguna vegada per dins meu, fins i tot aquells dels quals jo no n’he estat conscient. Crec que totes les persones som moltes coses; de fet, crec que totes les persones ho som tot, però que només se’ns desperten algunes parts. Escriure permet despertar-les totes.

Per exemple, puc escriure un relat en què el narrador és un assassí. Jo no som una assassina, però al cap i a la fi som humana, i la condició humana permet la possibilitat de ser un assassí; per tant: tothom pot ser un assassí o, si més no, tothom pot imaginar que ho és.

Per una altra banda, escriure serveix per ordenar totes aquestes parts d’un mateix i per reconèixer els sentiments, pensaments, records, desitjos... Això em passa sobretot quan escric per a mi, al meu diari personal. Jacqueline Harpman, a la novel·la Jo, que no he conegut els homes, ho expressa així: “D’ençà que no camino, penso molt, però sense diàleg tinc la sensació que la reflexió de seguida es converteix en un cercle viciós. Per això trobo interessant d’escriure el que penso: quan els pensaments em tornen a venir per segon cop, els reconec i no els repeteixo”.

-En les teves creacions quin paper vols donar als personatges, prioritari enfront de la trama i a l'escenari?

-Crec que a Els dies bons la psicologia dels personatges, la seva personalitat i la versemblança amb què s’expressen hi són trets cabdals. El tema de les drogoaddiccions també hi és important, però encara ho és més la manera com els personatges viuen i parlen sobre aquest tema. És a dir, no és tant el que passa, sinó com s’explica. Com diu Norah Jones, “the stories have all been told before”...

-Perquè sembla que el paper de la trama sempre és l'eix sobre el qual gira tota la resta --fins a la paciència, satisfaccions i insatisfaccions de l'escriptor o escriptora--, però de vegades l'osmosi entre personatges i trama és tan fort que la resta ve a soles...

-Totalment. Els personatges arriben a tenir vida pròpia i interactuen amb la trama per si sols. De fet, normalment són els personatges els que acaben creant la trama.

-Quin i com és el paper que li atorgues a l'escenari, en aquest cas Mallorca, en què es passegen els personatges i es desenvolupa la trama?

-El fet d’emmarcar la història en un escenari real i amb referències reals és allò que li dona més versemblança, juntament amb el llenguatge, que imita l’oralitat i el dialecte de Mallorca.

-Amiga Aina, perquè tu què pretenies al submergir-nos en aquest exercici narratiu? Vols ensenyar-nos que ni els dies bons són tan bons i que darrere la bonança s’amaguen?

-Volia reafirmar allò que tothom sap: que la vida és incertesa i que, efectivament, tothom pot tenir dies dolents. El que passa a la novel·la podria passar dins qualsevol família i potser són coses que des de fora no es veuen. O sí, però s’intenten amagar.

-Es nota que t'ho has passat molt bé escrivint, creant i imaginant aquesta història, no?; perquè passa i es desenvolupa a Mallorca, la teva terra?

-Sí, la veritat és que m’ho he passat molt bé i, a més, he après molt! Per documentar-me vaig haver de demanar molta informació sobre els bars, el món de les drogues, la manera de viure la sexualitat, etc., de la generació dels meus pares. Era divertit imaginar-me que allò que passava a la novel·la podria haver passat als mateixos llocs que jo he trepitjat tantes vegades.

-Són personatges que mostres i fas desfilar a la teva història que han anat canviant des de com els vas pensar en un inici sota l' influx de la trama o és més aviat alguns trets de la trama dels que canvien sota la influència dels personatges?

-Com ja he dit, són els personatges els que van fent la trama, almenys en aquest cas. Amb cada decisió que prenen s’acosten cada vegada més al seu destí.

-Vols parlar també d’allò que no es veu ni es palpa, com la hipocresia?

-Pel que fa als protagonistes de la novel·la, jo parlaria més aviat d ’autoengany. Quan t’enganyes a tu mateix és inevitable enganyar la gent que t’envolta.

-Amiga, ens pots parlar del procés de documentació, recerca de fonts, lectura de llibres i altres que hi ha darrere d'aquest llibre?

-Com ja he explicat abans, la major part de la recerca que vaig haver de fer va estar relacionada amb la generació dels meus pares. El que va resultar més efectiu va ser demanar. Per sort, vaig tenir gent que em va ajudar en aquest procés de documentació. Algunes coses, sobretot pel que fa a la manera de drogar-se o a les diverses sensacions que brinda cada droga, també les vaig cercar a internet.

Crec que una lectura que va influir en l’evolució de l’obra, més que res en el llenguatge, és El vigilant del camp de sègol, de Salinger. Al començament del procés d’escriptura jo utilitzava un llenguatge molt més estàndard, formal, inofensiu o com ho vulguis dir. Després de llegir Salinger em vaig adonar que jo podia fer el que volgués, amb el llenguatge, i que la personalitat del personatge havia d’anar acompanyada de la seva parla.

-De tota manera, Aina, tu tens una narrativa molt fresca i escrita com es llig, a força d’estrebades... el que em fa l’efecte que et vas divertir i no poc... però amb un control del llibre que manté a les lectores i lectors controlats....

-Moltes gràcies. Era la intenció! Sí que em vaig divertir (sempre em divertesc, quan escric), però a la vegada sempre m’ho vaig prendre molt seriosament. Jo em podia divertir però els lectors no tant. Els lectors només s’havien de divertir quan jo ho volgués, i no és, de cap de les maneres, durant tota la novel·la. Una vegada, Bernat Nadal em va dir que escriure és patir i que aquest patiment esdevé una teràpia necessària. Per a mi, hi ha molta més teràpia que patiment. Des del moment que comences a escriure tot el dolor desapareix de la realitat i queda, per sempre més, en el paper.

-Tot i que ets una escriptora jove escrius, ja, sobre experiències molt, molt dures que ens peguen com una bufetada...

-No hi ha edat per a les males experiències. I com més joves les vegem i les acceptem, més aviat ens podrem reconciliar amb elles.

-Però no caus en ésser frívola en els plantejaments ni condescendent en res ni amb ningú, oi?...perquè, a més, retrates la drogodependència dels que no han de baixar als llocs més negres, bruts i aspres de la societat per aconseguir una dosi... els allunyes de la delinqüència, però potser, per això, despulles a la societat i a la hipocresia...a tota la hipocresia...

-Sí. Una mica el que intentava era no jutjar els personatges. Com ja he dit, són personatges que s’autoenganyen, tots tres. Després aquest autoengany els du a enganyar els seus éssers estimats. També volia mostrar, precisament, que un ionqui no compleix sempre amb els estereotips. Un ionqui pot ser un pare, un empresari d’èxit, un marit, un fill, tenir una casa preciosa i una mascota.

Com que això són coses que poden passar a qualsevol família però que sempre s’intenten amagar, podríem dir que la societat és hipòcrita en aquest sentit. Ara se’n parla molt amb això de les xarxes socials: tots aparentam tenir una vida perfecte, posam fotos dels nostres viatges, dels llibres que llegim i de com d’units estam als amics, família i parella, però en el fons ningú sap què és el que ens crea angoixa o de què tenim por en el nostre dia a dia.

-Retrates i descrius a un ionqui de guant blanc al que no li cal arrossegar-se pels carrerons, ni anar implorant...però que té els mateixos problemes i desficis que qualsevol altre ionqui...arrastrant a tota la gent del seu entorn...apareixent, sobretot, aquestes mares que s’estimen als fills --lluitant per ells-- siguin ionquis o no...siguin ionquis que arrosseguen amb tot i a tothom o siguin ionquis que lluiten i s’alcen...

-Efectivament. Els mateixos problemes i desficis que qualsevol altre ionqui i que qualsevol altra persona, en definitiva. Estic segura que tots hem estimat persones que ens han fet mal d’una manera o una altra. Fins a quin punt un ionqui és culpable de ser-ho? Fins a quin punt un ionqui tria fer mal la gent que l’estima?

-Els cas és que la majoria dels ionquis desfan els entorns humans....a uns els afecta de manera emocional, com a la germana... a d’altres, com els pares, els desfà la vida... i ell només preocupat per la pròxima dosi i la seva vida...

-Sí, però com deia... Fins a quin punt ells en són els culpables? Tal vegada la relació amb els pares i els germans de què parles és allò que els ha duit a ser ionquis. I tal vegada no, eh! No els estic lliurant de culpa. Tots som culpables de tot i de res. Tot plegat és molt complicat i trist. Jo no en som cap experta.

-Mentrestant la lectora i el lector, tot i voler sentir empatia, a estones li és molt, molt difícil...

-Supòs que això ja depèn del lector mateix. Les nostres circumstàncies vitals ens duen a sentir-nos més o menys identificats amb els personatges dels llibres que llegim. Hi haurà lectors que odiaran en Xavi, no entendran na Martina i sentiran pena per n’Ariadna. D’altres empatitzaran més amb en Xavi i sentiran ràbia per la situació de les altres dues protagonistes. I així, hi ha possibilitats infinites.

També pel que he dit abans sobre la condició humana: tots som ionquis encara que no ho siguem. Segur que hi ha gent que, malgrat sentir ràbia o fins i tot fàstic davant el comportament d’en Xavi, s’ha sentit identificat amb ell en algun moment.

-Hi fiques un altre element, el de la incomunicació i una mena d’aïllament entre els personatges, per què? Bé, el cert és que molts dels problemes de la societat actual són els silencis i els problemes amb les comunicacions, oi?; per què?

-Totalment. Les relacions humanes són molt complicades, i moltes vegades ens costa aprendre a comunicar-nos i expressar els nostres sentiments als altres. Si no ens sentim còmodes expressant les nostres inquietuds als éssers que ens envolten, serà molt més difícil que ens puguem conèixer a nosaltres mateixos. Això, al seu torn, ens durà a ser incapaços de comunicar-nos correctament. És una roda infinita. Bé, això és el que penso jo, que tampoc no som psicòloga, ha, ha.

-Període apassionant, però molt afanyós i laboriós que, de vegades, fins i tot ens pot submergir en certa ansietat, oi?

-Esper que sí, perquè era la intenció que tenia quan el vaig escriure. No és que vulgui que els lectors ho passin malament, vaja, però sí que se’ls remogui alguna cosa per dins, que sempre recordin Els dies bons, sigui pel motiu que sigui. Que se submergeixin tant en el llibre que puguin sentir l’angoixa i l’ansietat dels personatges. I, com dèiem, que els puguin arribar a odiar o a estimar. Si la novel·la aconsegueix alguna d’aquestes coses em don per més que satisfeta.

-I, com ha estat el dia a dia de treball, el teu metodologia de treball per construir aquest llibre de narració que és una novel.la ---de ficció que ben bé podria ésser de no-ficció---?

-Ha estat un procés llarg perquè, fins que no va arribar el confinament arran de la pandèmia, no m’hi havia pogut dedicar al cent per cent. Mentre estudiava a la universitat, escrivia sovint durant la nit, cada dia una mica. Després vaig tenir etapes en què no vaig escriure tant i fins i tot estava un poc desesperançada, però l’any abans de la pandèmia ja vaig decidir que acabaria la novel·la i que intentaria publicar-la. El confinament, malgrat totes les coses dolentes que va dur, em va donar l’oportunitat de dedicar-m’hi en cos i ànima. Així la vaig acabar i vaig anar provant amb diferents premis, fins als premis València Alfons el Magnànim.

-Aquest treball, amiga Aina, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels aspectes tractats en el mateix? Ens pots parlar de treballs en què estàs submergit ara?

-De moment el que estic fent és gaudir d’aquest somni que és per a mi tenir la novel·la a les mans; observar les reaccions dels lectors, que, per cert, han acollit la novel·la amb molt d’amor, i n’estic infinitament agraïda; passar gust de fer entrevistes com aquesta, i assimilar que tot això està passant de veritat. Clar que vull seguir escrivint, però no hi ha pressa. Passa a passa.

-Amiga, què ha suposat per a vos guanyar amb aquesta novel·la el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim i que té com a editorial Bromera amb la seva col·lecció L’Eclèctica?

-Un somni. No ho puc expressar d’altra manera. Un somni i, a més, una manera d’introduir-me dins el món de la literatura d’una forma més seriosa. Som conscient que aquest premi m’obri portes que hauria estat molt difícil obrir jo tota sola.

-Dones classes de llengua catalana a adults, segons he llegit, a Mallorca....la llengua, un estri de comunicació, d’identitat, de cultura, de pobles, d’enriquiment i que darrerament està massa damunt la taula política...la llengua, la nostra –mallorquins, valencians i catalans-- que s’ha de reivindicar i anar lluitant en el dia a dia, oi... perquè és part de nosaltres com a tret identitari, cultural...què ens podries reflexionar al respecte?

-Ui, sobre això en podríem parlar durant hores i hores. Per desgràcia, si avui dia volem reivindicar la llengua catalana l’hem de fer atractiva. No hauria de ser així, però no podem negar la realitat.

La meva petita aportació és ensenyar català de la millor manera que sé i també escriure en aquesta llengua. Si cream productes en català que la gent gaudeixi no ens farà falta recórrer a una altra llengua per a consumir, que és el que més feim actualment. I sobretot, el més important perquè una llengua esdevengui normal és parlar-la.

Però bé, amb això no basta ni de lluny. Si els governs i institucions polítiques de tot tipus, els mitjans de comunicació i les grans empreses prenguessin mesures realment efectives tot seria molt més fàcil.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com