La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Laura Pinyol, autora de “El risc més gran” (Amsterdam)
Laura Pinyol escriu
un llibre, una novel-la, atrevida i que
s´afronta al dia a dia de cadascú de nosaltres…
Es tracta d´ una de les
novel-les més
“im-pres-cin-di-bles” en literatura catalana en els
darrers anys.Tot i que és la primera vegada que aquesta
periodista es fica a escriure
ficció.
Laura Pinyol construeix una novel-la memorable des del contingut
al continent…des dels diferents escenaris als personatges que hi són protagonistes…fent de la trama quelcom especial
i fonamental que t´atrapa
des de la primera página.
És
una novel-la que parla, i molt,
del coratge des de la humiltat
i des de la desacceleració que la
protagonista vol envers la seva vida.
També és una mena de tribut o gest de complicitat als pobles i a “lo rural”...està ambientada a Prat de
Compte , Terra Alta.
Sens cap mena de dubte pareix o ens pareix que la por i com ens enfrontem a
ella és com un eix a tota la trama.
És
un llibre senzill, escrit amb senzillesa…directe i sobtosament , tot i la sinceritat
, amable perque ens idenficiquem amb la vida. Allò que ens diu
la sinopsis del llibre:
El risc més gran és una novel·la vitalista i commovedora, de dones poderoses, d’universos familiars molt diversos, d’amors explosius i relacions intenses, i
de personatges tan sòlids
que se t’arrapen a la pell
i a l’ànima.
El desig, la pèrdua, les renúncies i l’amor es passegen per la vida de la Júlia, una dona de trenta-quatre anys que es trasllada a viure a la Terra Alta
amb els seus
dos fills després d’una trencadissa emocional. Lluny de ciutat, la Júlia es
reinventa i reneix. Aprèn a
viure amb els buits que han deixat les persones que s’estima
—la mare carismàtica, el marit
distanciat, l’amant esquívol, la seva amiga Tona—, a endreçar els records i a començar de zero.
Laura Pinyol ens proposa,
mitjançant la mirada serena i rebel
de la Júlia, un salt al buit
per descobrir què som capaços de fer quan perdem
la por i ens atrevim a viure en llibertat.
L´autora,
na Laura Pinyol: Laura Pinyol Puig
(Terrassa, 1979) és periodista i aquesta
és la seva novel·la de debut. Especialitzada
en comunicació, també col·labora
en diversos mitjans escrits,
com el diari Ara (especialment en el suplement Ara
Criatures), Nació Digital i Descobrir, a més de dirigir una agència de comunicació.
Cazarabet
conversa amb Laura Pinyol:
-Laura, què t´ha
fet escriure o què t´ha
dut a pensar aquesta història tan humana?
-La vaig començar a pensar com un divertimento, després de fer un reportatge sobre pobles
petits que feien crides perquè famílies amb fills hi anessin i no s’hagués de
tancar l’escola. El meu reportatge tractava els casos de Prat de Comte i Gòsol, devia ser cap a l’any 2014 i em va quedar el rau-rau
que era una bona arrencada per a una novel·la.
-Una
novel·la que està causant tot un
neguit, això sí
positiu, entre els crítics literaris i allò que és més important entre lectores
i lectors…Ets conscient?. Què et pareix? Què ens pots dir?
-Bé, no sé si això és així... Estic molt contenta i
afalagada que els lectors hagin rebut bé el llibre, les quatre edicions avalen
que ha funcionat entre el públic, això és molt més del que jo podia esperar
quan vaig acabar la novel·la, que em pensava que només llegirien quatre amics.
M’emociona que la gent em digui que s’ha fet seva la història i els personatges
i que m’expliquin circumstàncies de la seva vida que, potser, els semblen
coincidents perquè aprenc noves coses, matisos o punts de vista que no se
m’havien acudit.
-La
gent que està llegint el llibre o l´ha llegit
coincideix amb mi o amb d´altres quan em diu que es sentes identificades e identificats?
-Sí, en bona part. De fet, però, són els personatges
els que generen aquest efecte mimètic. Em trobo gent que s’identifica amb la
Joana, d’altres amb el Sebastià i, molts, clar, amb la Júlia. Però també gent
que em diu que la vida de la Tona és la seva vida. I això fa patir més.
-Trama
o manera de moure i d’imaginar la història; escenaris; personatges. A què li
dones, no sé, com més importància? Per què?
-Per mi el llibre s’estructurava sobre uns
personatges i la relació que hi havia entre ells, en base al passat i al
present. Tots els personatges estan triangulats entre sí. La Júlia viu entre
tres homes (el Roger, el Jordi i l’Esteve). La seva família, però, és el seu
pare, els seus fills i el seu germanastre, que s’evoca en la Joana, un
personatge omnipresent que també té tres punts de referència: la Júlia i el
Sebastià, l’Héctor i l’Octavi i ella mateixa en la seva magnitud. La Júlia té
tres amics imprescindibles... però, alhora, el paisatge és una constant i també
pivota entre l’ambient rural i de muntanya com és la Terra Alta, el Vallès i les
ciutats on viuen uns o altres
Per mi que les històries del passat, el que hem
viscut i no hem viscut, el que han viscut els altres, les converses pendents,
els remordiments, les decisions, les pors, les frustracions però també les
esperances era el que havia de conduir cap al final. Un final on tot s’intenta
conjugar.
-Pas a
pas: anem amb l´escenari d´escenaris…fabulós
perquè t’encamines a “lo rural” —en concret a Prat de Compte— per què escollieix Laura aquest poble de la Terra Alta de Tarragona? ;
fent com un viatge de retorn, trucant a “la
calma”, per
què? Hi
ha molta necessitat d´això no?
-Prat de Comte l’escullo perquè era un dels pobles
del meu reportatge i em va semblar just reservar-li el marc de referència i l’entorn.
També perquè estimo la Terra Alta, és un indret fabulós, un recer poc conegut,
amb uns vins, unes muntanyes i una gent fantàstica que et fa estimar el
paisatge i sempre queden ganes de tornar-hi.
El fet de marxar a un poble així és, sí, més un retorn
que una fugida perquè la Júlia té necessitat de tornar a ser i li sembla que
lluny de tot (físicament, emocionalment) serà més fàcil endreçar els records i
posar ordre a allò que ha de reconstruir: la seva vida.
-Ets conscient que has retratat molt bé als
personatges? Jo en reconec a alguns o amb trets característics …
-Moltes gràcies.
-I
la trama és valenta, directa, ferma…sense embuts. La millor manera d’aplegar a
les lectores i lectors, no?
-No ho sé això, perquè tot és nou per mi i no tenia
aquesta pretensió. El que vaig fer és escriure una història, per mi, que em
sortia de dintre. Va agafar dimensió amb forma de llibre, en Joan Carles Girbés d’Amsterdam i va creure i va exercir molt d’editor
per millorar-ne el resultat final. No tinc gaire teoritzada l’acció de fer
literatura però sé què m’agrada com a lectora: històries veraces, amb
personatges definits que m’expliquin la història (encara que no sigui del tot
sencera o encara que hi hagi clarobscurs que quedin a la consciència del
lector).
-La
por es podria dir que és com “l’element” central de la trama que hi plantatges?
-La por és l’antítesi de la llibertat. I la gran
majoria estem més disposats a viure dins els paràmetres de la por perquè és més
fàcil i més còmode. Disposem tot de preceptes al nostre voltant per acotar-hi
la vida, no hi ha res que generi més “inseguretat” que veure com trontollen
aquestes “convencions” que responen a la por però en canvi ens governen la
vida: la feina, les relacions de parella, com vivim, on vivim, amb qui vivim.
La llibertat és el contrari però té molt més risc.
-Fugir
o ficar terra de per mig és com una mena de reacció innata i es sol equiparar
amb la covardia, però no sempre, ni molt menys, és així….què en penses al
respecte?
-Discrepo precisament pel què dèiem. Ens acostumem
a viure dins d’uns esquemes de normalitat que és difícil trencar. Sí que hi ha
gent que marxa i canvia de lloc on viure però sovint ho fan amb la “seguretat”
que dona un canvi de feina o un pretext que ordeni tot aquest “canvi”. Marxar,
a la valenta, per començar de nou a un lloc que no coneixes, i al damunt un
lloc petit, és un salt al buit. I, a més, sovint s’idealitza aquesta fugida a
l’entorn rural, amb poca gent, i mal connectats, i s’obvia com poden arribar a
ser d’angoixants aquests petits universos tan reclosos.
-Aquesta novel·la fomenta bastant
l´empatia, com ho veus?
-És un afalac? Gràcies! No sé si genera empatia, el
que jo volia és que, al final, tothom comprengués els personatges, amb tots els
seus matisos, cap no és perfecte ni cap acaba de ser només allò que vol ser.
-Parla´ns una mica d´ aquesta mena d’inspiració per escriure
la novel·la?
-No crec en la inspiració. Volia escriure una
novel·la; havia anat escrivint sempre i tenia un munt de coses començades. Un
dia vaig decidir que si ho volia fer m’hi havia de posar i això, com la meva
feina, que és fer de periodista, vol ofici: disciplina, rigor, constància. I,
aleshores, vaig començar. Cada dia, de nits, perquè durant el dia m’he d’ocupar
de la meva agència i dels projectes de comunicació per als meus clients. De
nit, em tancava i em dedicava a la teranyina de la Júlia. Aquesta va ser la
meva única inspiració, si se’n pot dir així: ser inflexible amb el propòsit i
dur-lo fins al final.
-Un
llibre fonamentat sota la lluita de lluites; amb el pas del temps i dels amors…
-Sí, la vida, no? La vida és el que ens passa
mentre ens dediquem a administrar el mentrestant, el dia a dia.
-Tota
novel·la ha de tenir un cert exercici de documentació. Què ens pots dir del
viatge envers aquesta novel·la?
-La Terra Alta ja la coneixia, hi havia passat
períodes vocacionals. M’interessava no ser impostora amb el paisatge, amb la
manera de connectar amb les muntanyes, els camins, els carrers del poble. Però
també és cert que això és una mirada i, com que volia que hi fos molt present,
em vaig dedicar a observar. Això sí, vaig escriure de memòria: no vaig tornar a
la Terra Alta i a Prat de Comte fins que el llibre no va estar enllestit.
-I després com t’ho has fet? Quina metodologia de treball utilitzes o com sols
escriure?
-Com et deia, buscant moments sense interrupcions i
de tirades de més o menys tres o quatre hores, preferentment, de nit. És un
moment en que ningú et demana, ningú truca, pots concentrar-te a fer una única
cosa. A mi em va anar bé treballar d’aquesta manera.
-Amiga
ens pots fer cinc cèntims d´allò en què estàs
treballant ara mateixa? Llegirem com una altra historia protagonitzada o co protagonitzada per na Júlia?
-Crec que la Júlia va dir: “fins aquí, s’ha acabat
ficar-te en les nostres coses” i que seria una frustració, en un sentit o un
altre, intentar estirar la seva vida. Segurament, seguiré escrivint però em
temo que no hi haurà una altra part d’El risc més
gran.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069