Cazarabet conversa con... Lluís Busquets i Grabulosa, autor de “El judici. Els
líders independentistes a la banqueta” (Gregal)
Un llibre des de la ploma
de Lluís Busquets i Grabulosa que ens parla i s’endinsa en el que fou el judici
als líders independentistes. Una crònica analítica de les sessions al Tribunal
Suprem.
Ho edita Gregal amb el
pròleg de Jaume Alonso-Cuevillas.
Un assaig que és tota una
crònica, la d’un judici que ha fet, i farà història.
La sinopsis des de
Gregal:
l llibre parteix d’una
cronologia per contextualitzar la jornada referendària de l’1 d’octubre del
2017. Aquest fet permet desgranar les claus del plet al Tribunal Suprem contra
Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi
Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó.
Tot seguit, el text segueix la crònica del dia a dia de les 52 sessions del
judici oral. Parteix de les qüestions prèvies (12/13-II) i les declaracions
dels acusats (14/26-II), segueix amb les proves testificals (17/II-23/V),
pericials (22/23-V) i documentals (27/29-V) i arriba, finalment, als informes
finals de l’acusació (4-VI) i dels defensors (11/12-VI) i a la darrera paraula
dels acusats (12-VI). Llegint-lo a fons, s’hi poden endevinar les raons que
determinaran la sentència.
Des del pròleg d´en Alonso-Cuevillas:
«L’autor confereix al
treball un caràcter de crònica històrica, i també processal, del
desenvolupament del judici, sessió a sessió. Un treball necessari que deixa
fidel constància d’aquesta important peça de la història que s’està escrivint.»
L´ autor, en Lluís
Busquets i Grabulosa:
Lluís Busquets i
Grabulosa (Olot, 1947) és un autor prolífic que ha publicat biografia (Lluís
M. Xirinacs, el profetisme radical i no violent, 2017), literatura infantil
i juvenil (Plantar cara, 1996) i poesia (el darrer dels seus poemaris, Si
voleu, desllegiu-me, 2019). Ha excel·lit també
per les seves novel·les per a adults: El llimerol. Papers d’un ionqui
(1984), Carn robada al paradís (1988), El testament de Moisès
(2007), Albada a Lisboa (2011), La mirada de l’auriga (2014), Llums
de sincrotró. La guerra (in)civil des dels ulls d’un batxiller d’avui (2018).
Alguns dels seus assajos bíblics han resultat polèmics, com ara Última
notícia de Jesús el Natzarè (2006), Els evangelis secrets de Maria i de
la Magdalena (2009), Carta al Papa d’un creient crític (2010), Jesús
era un heretge (2014), Heretges, perseguits i excomunicats: la cara
oculta de la història de l’Església (2015), Déu, el mal i el meu càncer (2017).
En aquest volum, el fet de no ser jurista li ha permès un posicionament crític
sense contaminacions.
Cazarabet conversa amb Lluís Busquets i Grabulosa:
-Amic Lluís, ens pots explicar
el per què sents la necessitat--perquè crec que és això, una mena de
necessitat—d’escriure aquest llibre?
—Sempre m’he trobat amb deute amb els nostres líders. Amb encerts i errors,
han fet més sacrificis que ningú. Era dedicar-los un temps com a ciutadà emprenyat
per la repressió que rep fa temps Catalunya. Alguns dies calia molta força de
voluntat per seguir el judici fil per randa.
-S´ha
escrit molt del judici i al voltant del mateix…què trobarem en aquest llibre
diferent i diferencial…quins buits ve a omplir?
—Començo per ordenar una cronologia. Hem viscut tan acceleradament que no
ens adonem de què hem viscut. Després
presento l’escenari, el tribunal (qui són els acusadors i els defensors) i
dades que em semblen clau. I després segueixo les vicissituds del judici dia a
dia, respectant la litúrgia judicial: Qüestions prèvies, Declaracions dels acusats, Proves testificals
(del 27-II al 23-III) Proves testificals de càrrec i de descàrrec, Proves
documentals, Informes finals i Última paraula.
El pots llegir a mena de
consulta. Què va passar tal dia? Quin dia declarava tal persona i què va dir? A més, miro
d’explicar el context del que passa entre declaracions. Tinguem en compte que
enmig dl judici hi ha hagut eleccions,
electes amb prohibicions de prendre possessió dels càrrecs abans d’estar
condemnats, immunitats preterides, etc.
-Com s’ho fa un “no jurista” per a ficar-se
tant endins del judici polític i social més important des de la transició i la
democràcia?
—Com un ciutadà simplement interessat a informar-se. L’Alonso-Cuevillas,
en el pròleg, diu que he pogut ser més
asèptic i objectiu que un professional del dret que sempre veu les coses des
del seu prisma professional. Em puc permetre insinuar coses que a d’altres
experts no se’ls perdonaria ni
permetria.
-És aquesta la teva crònica, molt
complimentada i documentada, del judici? Com era assistir-hi tots els dies --jo
que el vaig seguir la majoria del temps i allò que no veia d’una manera ho veia
d’una d’altra i vaig acabar cansada— i
què ens pots comentar d’aquesta experiència teva en el judici com a espectador
i contador del mateix?
—Servidor va seguir tot el judici per TV i, alguns contextos extrajudicials de referència, per les
xarxes. El primer dia que vaig escriure
m’ho vaig agafar amb conya. Va ser quan el jutge Marchena digué que no es podia
admetre la traducció simultània per manca d’auriculars a la sala. Vaig
escriure una beu columna demanant als
lectors del «Diari de Girona» que viatgessin amb AVE o en avió de guardar els
auriculars que s’hi ofereixen per escoltar música i els enviessin al Tribunal
Suprem, del qual donava l’adreça. Era una breu columna mig irònica mig
sarcàstica i el director em va dir que d’aquella mida n’hi podia seguir fent.
Sense pensar-m’ho abans de fer-ho
resulta que en vaig escriure cent vint. Això sol m’obligava a seguir el judici
amb una certa disciplina, perquè alguns dies, hauria tancat el televisor. Ara
bé, en una columna no m’hi cabia tot el que passava en una jornada. Però vaig acabar escrivint-ho tot i
enviant-ho a «L’Unilateral».
-Un llibre que és una espècie de
macro crònica periodística i analítica, sobre el Judici—macro judici-- envers
els consellers i conselleres del govern
de la Generalitat de Catalunya acusats de muntar el referèndum del 2017;i, a
més, la presidenta de Parlament Català i els activistes de les dues
i més emblemàtiques e influents entitats socioculturals l´Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, en Jordi
Sánchez i en Jordi Cuixart….
—És una crònica històrica, periodística, processal i judicial, amb anàlisi
i comentaris de cada sessió. Hem viscut les coses molt de pressa i cal
prendre’n consciència. El 16-X-17 la jutgessa Carmen Lamela
de l’Audiència Nacional, amb males formes, empresonà Sànchez
i Cuixart acusats de sedició. El 2-XI, l’endemà de
Tots Sants i sense temps a organitzar cap defensa, Lamela
enviava provisionalment a la presó Junqueras, Romeva, Turull, Rull, Bassa, M. Borràs, Mundó, Forn —tornat
voluntàriament de Brussel·les— i Santi Vila, que hi volgué anar per
solidaritat. Tots sortiren en llibertat provisional el 5-XI, menys Junqueras i Forn. La vigília, el 4-XI, Puigdemont, Comín, Serret, Ponsatí i Puig es
posaven a disposició de les autoritats belgues als jutjats de Brussel·les (res
de «fugats», doncs; si de cas «fugats de la justícia espanyola»). Justament
aquell dia moria el magistrat del Jutjat núm. 13 que havia fornit tant de
material a l’Audiència i al Suprem. El 9-XI, Pablo Llarena,
que seria l’instructor de la causa, deixà en llibertat sota fiança Carme
Forcadell i els altres membres de la Mesa del Parlament català. El 18 mori a
l’Argentina el fiscal general Maza, aquell que havia
titulat el dossier català «Más dura serà la caída»... El 24 Llarena unificà
la causa de l’Audiència dita Nacional al Suprem amb un objectiu pervers: acusar-los de rebel·lia per poder-los aplicar
l’article 384bis de la Llei
d’Enjudiciament Criminal, que equipara rebels amb terroristes, per la qual
cosa, podia deixar-los en presó provisional i quedaven automàticament
inhabilitats de qualsevol càrrec. El problema és que la condemna no va ser per
rebel·lia sinó per sedició. Llarena va quedar
retratat: no podia deixar-los en presó provisional perquè no eren rebels. Però,
ara, qui rescabala el temps de presó
provisional als que la van patir?
-Amic, quan van detenir i
empresonar al President d´ Òmnium en Jordi Cuixart i
a en Jordi Sánchez, President d’assemblea Nacional Catalana ja es veia venir
que la cosa començava a pintar molt, molt malament…
—Sí; segons els informes, Lamela els tractà
grollerament, mirant el mòbil quan ells parlaven, i acabà deixant-los
empresonats el 16-X-17. Però ella els tractava de «rebels». El 5-XI deixa en
preventiva Junqueras i Forn. El 24-XI Llarena unifica la causa per «rebel»lia»
al Suprem, una causa que és única i està dividida entre el Suprem,
l’Audiència (per a la cúpula dels Mossos
d’Esquadra), el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (per a la Mesa del
Parlament, llevat de Forcadell), i el Jutjat número 13: algú m’hauria
d’explicar les raons d’aquesta divisió, tractant-se d’una mateixa causa. El
4-XII deixa a la presó els quatre que ja hi eren, els dos Jordis,
Junqueras i Forn, i en llibertat sota fiança Bassa,
Borràs, Romeva, Mundó, Rull i Turull, amb una
interlocutòria més política que judicial. I puja de to l’acusació, com he
explicat: de sediciosos passen a rebels.
-Però amb les eleccions del
21-XII l’Estat pensa que el sobiranisme serà
derrotat…
—Greu error. El vot sobiranista, sumat, pujà i C’s i els altres
partits dependentistes no sumaven ni va poder fer
govern. Havia guanyat Junts x Cat, el partit de Puigdemont. Noves grolleries
perquè no fos investit: El Consejo de Estado reunit
en dissabte (26-I-18) no va gosar anar en contra i va passar la pilota al
Tribunal Constitucional, el qual el 2-II es va haver de treure de la màniga un
altre nyap canviant les regles de joc a mig partit aplicant l’article 161 de la
Constitució. En definitiva, no s’acceptava el resultat de les eleccions i per
això, Llarena, criat del govern i del TC, va retirar les euro ordres contra els
exiliats i va denegar el permís als
electes d’assistir a la sessió d’investidura del dia 30-I. Un jutge contra la
voluntat d’uns electors! On s’ha vist mai si la justícia surt del poble? Amb la interlocutòria a Forn del 2-II
demostrà voler jutjar intencions. Per això, el 22-II Anna Gabriel s’exilià a
Suïssa i el 23-III prengué el camí de l’exili Marta Rovira. El problema era
saber qui seria investit president de la Generalitat, un cop Puigdemont havia
fet un pas al costat. El 7-III-18 el TS, en una nova ingerència del judicial en
el legislatiu, denegà a Jordi Sànchez assistir a la
pròpia investidura. I pitjor: veient que el 21-III es proposava un candidat
alternatiu com Jordi Turull, Llarena el cridà a
declarar el 23-III, pensant fer una jugada mestra. Però la sessió
d’investidura s’organitzà per a la
vigília dia 22 i, aquí, la CUP, cras error!,
no li donà els vots després del discurs d’investidura. S’hauria atrevit
l’Estat a empresonar un president electe? Galdós
espectacle! El 23 Turull, Forcadell,
Rull , Romeva i Bassa (Rovira, cridada també, com he dit, havia pres el camí de
l’exili) es presentaven davant Llarena i els deixava
en presó preventiva. El 25-III, dia de Rams, Puigdemont és empresonat a
Alemanya (Neuemünster) i deixat en llibertat pel
Tribunal d’Slevig-Hölstein el 5-IV perquè no
veia rebel·lió, que implica violència
enlloc. Un paperot per a Llarena que es va haver de
menjar el gripau. Fet i fet, Quim Torra no seria president de la Generalitat
fins al 14-V per tot aquest reguitzell d’intromissions del poder judicial en el
legislatiu.
--Arran de la violència per part
de l’estat damunt de les ciutadanes i
ciutadans que anaven a votar el primer d’octubre en el referèndum…,en sortirà
aigua clara?
—Em temo que no. He dit i escrit que la sentència és defensiva (de cara a
Europa), errònia (fa Bassa responsable del moviment Escoles
Obertes en comptes de Ponsatí, que era la consellera
d’ensenyament), cruel (no escolta líders mundials de la no-violencia
i de la desobediència civil com Lederach, perit de
descàrrec) i covarda (Marchena no va voler saber mai qui havia donat l’ordre de
carregar, malgrat agents de les FGCSE deixaven
el coordinador d’aquell dia, Pérez de los Cobos,
en entredit com a perjur, perquè ell deia que van actuar a partir de quarts de
deu del matí, quan va percebre que els Mossos d’Esquadra no complien el
previst, i alguns agents asseguraren que
ja i s’havien fet breefings i reunions la vigília,
amb llistes de llocs on actuar. Al
jutjat núm 7 de BArcleona,
a principis de desembre, els inspectors imputats, van fer responsable sota el
nom de «Marte»
el comissari antidisturbis o Cap de la Unitat d’Intervenció Policial, Josep
Miquel Ruiz Iguzquiza. Però a aquests enyor ni li ha
passat perquè Marchena, covard, no va
voler esbrinar-ho malgrat alguns agents li ho deixaven clar ni va voler cap
acarament entre de los Cobos i Ferran López, el segon
de Trapero. Preferí esborrar d’un cop de ploma totes
aquelles declaracions de «barreras humanas, muros de mobiliario y miradas de odio»,
per massa càrrega emotiva, diu en la sentència, perquè si els feia cas havia
d’admetre que s’havien fet reunions abans de l-O com
han declarat els inspectors imputats.
--Els Mossos no van complir el
previst l’1-O?
—S’havia previst un binomi a cada lloc de votació, i ho van complir
taxativament. Més i tot: van ser els únics que
van complir al peu de la lletra
les ordres rebudes, especialment l’ordre de la jutgessa Armas
de «no alterar la convivencia
ciudadana» i del secretari d’Estat Sr.Nieto («antes la Seguridad que la eficàcia»). Aquí torna
a aparèixer la covardia de Marchena en la sentència, quan, sense voler-los
interpretar com cal, diu que aquests mots, ben fàcils d’entendre, tradueixen les característiques de totes les
actuacions policials ( congruència, proporcionalitat, oportunitat i
racionalitat).
-Creus que l’estat Espanyol i els
principals partits --sempre penso que hi ha una mena de Comissió per a tractar
segons quins temes—estaven al corrent de tot el que podia passar aquell dia i,
vist que hi podia haver diferents supòsits, havien preparat una resposta a
tots? En d’altres paraules, l’estat tenia un full de ruta establert per a l´1 O
i per a més enllà?
—Consideres la part repressiva de l’Estat
molt intel·ligent... En el cas català ens volen fer creure que
reaccionen a accions nostres, però no t’ho creguis. Ells tenen un pla
preconcebut. Diuen que van reaccionar a la inacció del Mossos? Mentida com s’ha
comprovat. Ho tenien planificat abans.
No haurien aplicat el 144 si Puigdemont
convocava eleccions? Mentida, com di Rajoy en les seves desmemòries.
L’Estat no volia que es repetís el precedent de la Jornada participativa del 9N del 2014. Cal recordar que mesos
abans, el 8-IV-2014, uns comissionats del nostre Parlament van
anar a les Corts demanant un nou encaix a Catalunya després que el TC
maneflegés l’Estatut que havia estat referendat pel poble, cosa única al
món? Cal recordar que el Congrés de Diputats (les Cortes) rebutjà la petició que li
van anar a fer Turull (CDC), Rovira
(ERC) i Herrera (ICV) —només 47 vots en
contra del rebuig— a fi que la Generalitat de Catalunya pogués rebre les competències per poder
celebrar un referèndum d’autodeterminació d’acord amb l’art. 150.2 de la
Constitució, que permet les consultes pactades (emprat el 1996 per ales competències de tràfic)? De provatures
de diàleg ja n’hem fet. De sempre que han estat rebutjades i ens vam
sentir aculats contra una paret. Per part espanyola no n’hi ha hagut cap, de
voluntat de diàleg. . Per part catalana, en canvi, el Consell de la Transició,
ja fa anys, havia proposat cinc camins
pe fer una consulta i per aquest ordre: 1r, cercar voluntats polítiques i carregar-se
de raons (mai no s’assolí); 2n. emprar les lleis de consultes catalanes; 3r.
recórrer a l’art 92, que permet sotmetre a referèndum decisions polítiques
d’especial transcendència,; 4t, recórrer a l’art.
150.2, que permet la transferència de l’Estat a una comunitat autònoma
d’una potestat com la d’organitzar un referèndum (i Rajoy tenia perfectament en
comte quan deia «No quiero»)
i 5è, fer unes eleccions plebiscitàries. Tots els camins es van temptejar i
res, davant hi teníem la cadira buida. Per això, el 25-X-17 es va fer una DUI
(Declaració Unilateral d’Independència), que
era un punt desesperada i no era del gust de ningú, però que fer quan
se’ns havien barrat tots els altres camins possibles? Ara caldria que l’Estat
tingués una alternativa al seu esquema repressiu contra Catalunya, però em temo
que és hereu d’allò de «cagalla y no emmendalla».
-Al govern que en aquell moment
estava al poder a l’estat Espanyol ja li anava bé el fet d’anar forçant les coses? S’ha seguit
veient això en el dia a dia del judici i en el post judici?
—Anar contra Catalunya no va bé a cap govern. Ni tan sols va bé a la
Monarquia, encara que sembli estar a la inòpia del cas. I menys forçant les coses, que és el que s’ha
fet judicialitzant un conflicte que és polític. El PP
s’hi va fer la pell amb la moció de censura de l’1-VI-18. I si Pedro Sànchez no vigila s’hi pot fer la seva. Jo acabo el llibre
dient que la repressió contra Catalunya no ha acabat. Aleshores faltaven tres
judicis: el de la cúpula dels Mossos, el de la Mesa del Parlament, el dels
encausats al 13. Ara cal afegir el del
president Torra, el dels CDR... O a Madrid es posen a fer política sense judicialitzar-la o malament rai. Ara hi som, en el post
judici.
—Amb la llei mordassa al carrer
era i és molt fàcil acusar de desobediència….i lo de sedició i rebel·lió ja és
una altra cosa, però igualment fàcil… Una població que no pot aixecar-se a
protestar i amb total llibertat d’expressió no es pot dir que visqui en un ple
Estat de Dret, no? Som en una mena d’estat disfressa…?
—Marchena sabia que no els podia acusar de
rebel·lió, perquè li mancava la violència. Schleswig-Holstein
li va marcar el camí i no volia fer el ridícul a Europa. Aleshores s’afanyà a
elaborar la sedició. Però amb molt de
compte: per una banda no podia dir que la DIU posà l’Estat en un atzucac perquè
l’Estat no va aplicar cap Llei de les d’estat de setge; ergo diu que la DIU va
ser una simple «quimera». D’altra banda,
la rebel·lió ha de se «tumultuària», però no pot dir que es van devastar els pàtrols
de la GC, atès que a dins hi havia armes llargues que no es van tocar: com pot
ser «tumultuària» si no es toquen les armes? Solució, no fer aparèixer els
jeeps a la sentència. Tampoc no pot deixar de los Cobos
com un perjur, segons asseguraven els seus agents subordinats com ja he
explicat, dient que s’havien fet reunions abans del dia 1-O, i es carrega
centenars de declaracions, Que la concentració del 20-IX-17 fos «tumultuària»
s’ho ha de manegar gràcies a la
Secretària Judicial que va haver de sortir, temorenca ella, pel terrat del Coliseum, no pel teulat, com deia la Brunete
mediàtica. Em parles de desobediència i
va tenir com a pèrit de descàrrec una autoritat mundial en el judici, John
Paul Lederach,
experta en desobediència civil, que assegurà que el 20-IX, davant al Conselleria
d’Economia, no hi va haver res més que això. I li dedica un foli a la sentència
per contradir-lo, sense desmuntar cap argument.Com es pot veure, més que en un
Estat de dret som en un Estat de tort.
-Com penses o, millor dit, com
vas pensar-hi l’estructura del llibre?
—T’ho he contestat quan t’he parlat dels buits que volia omplir. Un judici és una funció teatral, amb escenari,
les togues i les punyetes de disfressa per impressionar, llenguatge arcaic
(«Con la venia») i actors que ocupen el seu lloc respectiu, amb un ritual establert: Qüestions prèvies,
declaració dels acusats i proves de càrrec i de descàrrec (testificals,
pericials, documentals). Arribats aquí, hi ha els informes finals d’acusadors i defensa i els acusats poden
exercir una última paraula, que val a dir, va ser molt digna en tots. La litúrgia em
proporcionà l’estructura: no podia parlar d’una cosa abans de l’altra. Com en
una cura de braus no puc parlar de de l’«arrastre» de cap toro abans del toreig ni de la sort de vares abans de les
banderilles. Ara, això sí, vaig fer una conclusió acabada amb una frase de Juvenal: «La venjança només és un plaer per a les ànimes
mesquines».
-Com et vas documentar abans del
judici? I durant la macro causa judicial…?, perquè inevitablement
poden sorgir dubtes tècnics arran del dret i demés…
—Com un ciutadà normal. Llegeixo els diaris, veig la TV, miro les xarxes...
Potser amb un fet d’excepció: tenia el pdf del Codi de Dret Penal i de la Llei d’Enjudiciament
Criminal a l’ordinador a punt de consulta.
m’agradava escriure la jornada i, a la nit, veure què deia el Dr. Queralt al Més 3/24,per veure fins on
coincidia amb un expert com ell.
-Podem parlar de manca de
llibertat d’expressió i de persecució de les idees envers l’independentista? I
quan no serà l’independentista, per la mateixa regla de tres, què hi serà o què
està sent?
—Va més enllà de la persecució o la manca de llibertat d’expressió. És
genètic. Castella té moltes qualitats, però no sap parlar de tu a tu amb els
seus germans. N’he parlat en dos llibres que vam elaborar amb el Dr. Carles Bastons El primer Castilla y Catalunya frente a frente. Antología para un debate cultural (2003), escrit en castellà per fer-nos
entendre al sud de l’Ebre, va rebre crítiques carpetovetòniques. El segon, en
català, fruit d’un treball a la Universitat Catalana d’Estiu, El procés nacional caalà:
història del debat sobre la identitat de
Catalunya entre intel·lectuals castellans i catalans (2015), s’ha hagut de
reeditar, ampliat i posat al dia, aquest, aquest 2019. Amb això està dit tot.
Allà al rei li fan una reverència; aquí no el tractàvem ni de rei, Comte de
Barcelona i encara gràcies, malgrat tenim dos palaus reials a Barcelona i
diverses Places del Rei disperses pel territori. Espanya és una amalgama de nacions, però els primers
enganyats són els de Castella. Després
dels «comuneros« els van fer creure el sinècdoque del
fet que eren Espanya. I, com que no saben pactar, sinó conquerir, voldrien els
catalans junyits i agenollats abans de dialogar... Això ve de lluny: 1640,
1714, Espartero que volia bombardejar Barcelona cada
50 anys, l’Estatut nonat de Cambó, l’Estatut de Núria llimat, la guerra
(in)civil, l’Estatut de Sau, el de Miravet. Mai estaran contents amb nosaltres
perquè ens veuen dinàmics i emprenedors. Ho dia no fa gaire amb unes
eclesiàstics: Macià era verí, Companys fou afusellat, Pujol titllat de corrupte, Maragall massa
nacionalista, Montilla un desafecte, Mas
un ambiciós, Puigdemont un agosarat, Torra un... Quin president els aniria
bé? Només un que ells poguessin imposar
i manejar!
-Quan de temps t’ha dut aquest
treball immens i minuciós? Quina metodologia de treball vas utilitzar-hi?
-La metodologia, ja ha quedat clara: escoltar, prendre apunts, fer-se
càrrec de tot, comprar el que pensava amb el que opinaven d’altres experts a la
xarxa o a la Tv. Vaig dedicar-hi el temps que va durar el judici que s’acabà el
12 de juny i un mes més, perquè m’havia compromès amb l’editor que tindria el
llibre abans del 15 de juliol. Va ser un treball una mica forçant la màquina,
sí.
-Aquest és un llibre que fa
història perquè narra un fet, de fets, històrics…però també una mena de lliçó
pràctica del dret processal, no? ho veus així?, què ens pots dir?
—Alonso-Cuevillas du que és una crònica història, processal
i judicial, que servirà de cara al futur. Però això ho han de dir els experts.
-Amic, tu t’esperaves, si fa o no
fa, la manera en que es va desenvolupar el judici?
—No. Vaig tenir molts sorpreses amb el
comportament de Marchena, començant per no deixar parlar en català ni contrastar els testimonis orals amb els
documentals d’imatges. I moltes d’altres, en el context de les sessions, quan
hi havia problemes sorgits de les eleccions amb processats electes. No sabia
que un President podia imposar-se dient per exemple «Si yo
le digo que no procede, no procede», ¡vaja
raó! A la pobra advocadessa de l’Estat,
a la qual va acabar donant raó, que era l’única que demanava sedició, al
començament del judici la feia c¡qedar cada dia com
un drap inservible. I tampoc no m’imaginava que
els Fiscals fossin tan matussers
en alguns moments: em demanava si ja sabien que jugaven a casa o què?.
-I la sentència?
—N’he publicat diversos articles per demostrar que és una sentència
defensiva, covarda, errònia i cruel, tant al «Diari de Girona« com a
l’Unilateral».
-El judici, parlant clar, fa l’efecte que és una mena d’estafa a la
llibertat i a la democràcia?
—Doncs sí, Vist que la sedició va ser un muntatge i l DUI una «quimera» en
paraules de Marchena, s’havia d’haver resolt
per la banda de la desobediència. La malversació havia estat rebutjada
pel ministre Montoro. Les seves funcionàries, sumant
peres i plàtans, no van arribar a trobar més enllà d’un milió d’euros... L’«operación Copérnico» d’enviar les
CS E a Catalunya va costar 87 milions d’euros! I no sembla pas que ningú
se’n faci responsable.
-La veritat és que hi ha una mena
d´escletxa de dalt a baix entre els independentistes
i els que no ho són…també, diria que entre els partidaris dels dret a decidir i
del dret de tot poble---tingui o no raons històriques al darrera—a
l’autodeterminació i els que no volen sentir-ne ni a parlar. Què et
sembla? Hi veus sortida a aquest mirall
trencat?
—Dret a decidir i autodeterminació són sinònims. Catalunya és l’única
autonomia que es regeix per un Estatut
que el poble o va referendar sinó que va imposar un Tribunal Constitucional amb
membres amb mandat caducat. Hi ha gent tan inculta com Eduardo Inda per a qui les raons històriques no compten: necessiten
dir que Catalunya mai no ha estat cap nació per no haver-hi de parlar d’igual a
igual. I el bo del cas d’aquests espanyolistes és que no es deixen dir nacionalistes! «Quantes nacions hi ha a
Espanya?», li demanava Casado a Pedro Sánchez en la darrera campanya. Sánchez
li havia d’haver contestat que li
respondria quan li expliqués la
diferencia entre nació i nacionalitat, mot sancionat per la Constitució. El tema es va debatre en les discussions
constitucionals. Xirinacs, al Senat ho va discutir amb gent de la categoria de
Julián Marías. Les nacions que no ofereixen cap dubte són aquestes:1) Països
Castellans (amb les regions preautonòmiques de Lleó i
Castella, la Mancha, Extremadura
i Múrcia i, afegia Xirinacs, «tal vegada
Cantàbria i la Rioja»); 2) Euskadi (ambles províncies
del nord amputades per acords internacionals) i Navarra; 3) la pàtria Gallega
(i segurament hauria de formar part d’una gran nació galaico-portuguesa,
amb Portugal inclosa; 4) els Països Catalans (amb els illencs de les Balears i
les Pitiüses, el regne de València, els catalans del Principat, incloent els
andorrans i els catalans arrancats de la nostra comunitat pel tractat dels
Pirineus). A aquestes quatre nacions indubtables, Xirinacs hi afegia com a
unitats nacionals Andalusia, Canàries, Aragó i Astúries. Total, 8. Segons Iceta a «La Razón» del
passat 8-XII «els Estatuts de Galícia, Aragó, València, les Balears, les Canàries, Andalusia, País Basc i Catalunya diuen que són nacionalitats, o nacionalitats històriques». Les va comptar.
I seguint el seu preàmbul, hi afegia Navarra. Total, nou (bandejava Astúries i Cantàbria). La Constitució, que va acabar fent un nyap
considerant Madrid com a comunitat autonòmica, a banda de les ciutats autònomes
de Ceuta i Melilla, admet 16 comunitats autònomes, per ordre alfabètic: Aragó,
Astúries, Balears, Euskadi, Canàries, Cantàbria, Castella-La Mancha, Castella-Lleó, Catalunya, Extremadura,
Galícia, Madrid, Múrcia, Navarra, La Rioja i País Valencià. Ni Iceta ni la Constitució no van seguir les arrels històrico-culturals que conformen una nació. I passa el que
passa. Va ser el «cafè para todos», del qual es
queixà Terradellas. Molts catalans no trobem l’encaix
que ens cal a Espanya. Als catalans que
l’hi troben, els dependentistes d’Espanya, els demano
per què volen ser-ne dependents. L’última que em faltava per sentir és el que
vaig llegir el passar 8-XII d’Enrique Barón,
expresident del Parlament Europeu: «El nacionalisme és una forma de passió cega
que condueix al deliri». Hauria de
revisar Pierre Vilar: va arribar a Catalunya amb els seus esquemes marxistes
dels nacionalismes com anacronismes i s’adonà que, a Catalunya el nacionalisme
havia estat i seguia sent un moviment dinamitzador. Espanya, en canvi, és un
estat en fallida tècnica. Per això, com una sangonera, no ens volen deixar anar. Saben llegir les balances
fiscals. Empren dos mantres falsos: primer, l’autodeterminació només s’aplica a pobles colonials (és
mentida, però és que, a més, som un poble colonitzat des del 1714); segon, el 18% de la població catalana vol imposar el
seu criteri al 82 % restant dels espanyols (nova mentida, per dues raons:
primera, no s’ha fet cap referèndum a Espanya sobre l’autodeterminació de
Catalunya i, segona, quan un tema toca a una comunitat autònoma, des de quan
vota tot Espanya? És que els catalans vam votar l’Estatut posem per cas, de Madrid o Andalusia?). Per
tant, no, no veig cap sortida satisfactòria d’un encaix de Catalunya a Espanya. Ja ens han
enganyat massa vegades. Quan més aviat ens en anem, menys mal ens faran.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069