Cazarabet conversa con... Pau Faner, autor de “El dia i la nit” (Gregal)
Pau Faner, escriu una novel-la, pletórica des de moltes
mirades i reflexions…
Aquesta narració
que tenim en català gràcies a Gregal, la pots trobar-hi en castellà sota el títol El día y la
noche edició digital, Selecta, Penguin
Random House.
La contalla refelxa una mescla, gairebé
perfecta, de maduresa, tendresa
i valentía en afrontar moltes realitats que ens esforcem, de males maneres, en amagar…
Lo bo i lo roïn de l´ésser humà sempre ha estat ahí com una mena de punxa i sempre ho estarà, només
hi ha que mirar-ho de
cara….i l´autor de la contalla,
en Pau Faner ho fa i ens ho presenta d´aquesta manera….
Aquesta novel-la té de tot:
amor, tendresa, fantasia,
al segle XVIII..tenint
com a escenari a Menorca i
al conjunt d´Europa.
Pot ser en la historia de les relacions hi haviga
tant de lloc per a l´amor com per a lódi….pot ser metafòricament
parlant ho podem extrapolar a l´amoor i a l´odi…
El retrat històric està molt
bé aconseguit. És com si, parlant
d´una peli, diguerem que la
pelité una molt bona
dirección artística.
Allò que ens proposa Gregal des de la sinopsi:
¿Quantes raons té el primogènit del comte Flor per odiar el seu germà bastard?
¿No n’hi ha prou que Florià sigui plantós,
agradable i un magnífic escriptor,
i Severià, en canvi, sigui lleig, intractable
i incapaç de crear una obra d’art?
¿Pot l’odi fer que un home mati el seu germà?
Si el seu pare prefereix el
bastard fins i tot per heretar el títol de comte; si ell aconsegueix robar-li les dones més boniques i tractar-les com esclaves; si triomfa a la França de la Revolució Francesa i entra a formar part
de la Cambra dels Lords a Gran Bretanya; si l’afavoreix Azhar, la més sensual de les criatures, i
també Amédée, l’amic més fidel; si és
menys intel·ligent que ell, menys capaç
d’enriquir-se, però més estimat i més
idolatrat, fins i tot per la seva pròpia esposa, Jeanne-Thérèse...
¿No són això prou raons per matar el seu germà?
Cal no oblidar que tot allò que té Florià és seu per raó del seu naixement...
Tot, fins i tot la vida.
L´autor, Pau Faner:
Pau Faner i Coll (Ciutadella de Menorca,
1949) es va estrenar com a pintor amb
una exposició a Barcelona l’any
1970 i després ha exposat a
Madrid, París i Nova York principalment; però l’any 1972 es va donar a conèixer com a escriptor a través del concurs de
narrativa Les Illes d’Or, de l’editorial
Moll. De seguida va començar
una carrera literària brillant
que ha produït una extensa obra en prosa en gèneres diversos i ha aconseguit
arribar a tots els públics, i àdhuc als programes d’ensenyament
secundari.
Un altre reconeixement assolit han estat nombrosos premis literaris de gran prestigi com el Sant Jordi, el Josep Pla,
el Ramon Llull, el Sant Joan o els de crítica literària. La collita de premis es completa en castellà, llengua amb la qual va aconseguir el premi Nadal. Es doctorà en Filologia Romànica i ha exercit de professor d’anglès a secundària.
El seu estil destaca per una adaptació
nostrada del realisme màgic, un context entre mític i costumista, a més d’una sèrie
de grans novel·les d’aventures, un llenguatge captivador i una tècnica
narrativa de ritme viu.
Cazarabet conversa amb Pau Faner:
-Amic Pau,
ens pots dir del per què d´aquesta novel·la? Què és
el que et va portar a escriure aquesta història?
-Coneixia
algunes coses del segle XVIII, a Menorca i a Europa, i també la història de Jan
Potocki, l’escriptor polonès autor de Manuscrit trobat a Saragossa, i ho vaig
voler lligar tot en una novel·la d’amor i aventures. Llavors em vaig empescar
la rivalitat a mort entre dos germans, per donar intriga i un fil lineal a la
història.
-Podríem dir que es tracta d´ una història de històries?
Com una mena de “nina Russa”.
-Ho podríem
dir. El Manuscrit de Jan Potocki era una història
d’històries, i la novel·la amb què vaig guanyar el Sant Jordi, l’any 1975, Un regne per a mi, va ser comparada a un
joc de nines russes per Pere Gimferrer. Però el fil conductor és la història de
Florià i Severià, els dos germans.
-Et remuntes a temps pretèrits…la documentació
si ja té que ésser feixuga, en aquest cas una mica més, no?La documentació és
molt de treball, però alhora és un treball molt enriquidor, oi?
-Vaig investigant,
buscant documentació, a mesura que m’ho demana la novel·la, i així es fa més
lleuger i més entretingut. La documentació ajuda a fer més creïble el relat.
-En aquesta història els personatges quin
pes tenen, respecte a la trama?
-Hi ha dos
o tres personatges importants, Florià, Severià, Florina. Aquests porten el pes de la trama, N’hi ha de
secundaris, com el comte Flor, que també serveixen per acolorir, i després hi
sol haver un seguit de personatges circumstancials –personatges plans— que hi treuen
el cap. Vegades m’agrada descriure un personatge amb poques paraules, com feia
Baroja (salvant les distàncies)
-Però l´ escenari i l´ època és fonamental, com una mena
d´ eix, no?
-Sí, l’escenari és el segle XVIII a Menorca i a
Europa. Més que el segle XVIII, el final del segle XVIII, les guerres entre
francesos i anglesos, la Revolució Francesa, Napoleó... Llavors va ser quan es
van posar els fonaments de la societat nostra actual i de la Democràcia. Això
resulta molt atractiu.
-Amic , què hi ha entre l´ amor i l´ odi, sovint ben poc,
veritat? I entre aqueixa escletxa entre l´ amor, però també entre l´ odi que
entra a l´ amor entre dos germans? El fet de que sigui un d´ ells bastard què
té a veure?
-La
rivalitat entre dos germans por arribar a ser terrible. En aquesta novel·la jo
ho he volgut estudiar una mica. N’hi ha un de bo i un de dolent, com Abel i Caín –Florià i Severià--, i hi
ajuda el fet que siguin germans bastards i que Severià senti una enveja
perniciosa envers el seu germà. Això m’ajuda a muntar la trama de la novel·la.
És el xoc entre el bé i el mal, que encara avui la humanitat no ha sabut
superar.
-Amb qui pensaves a l´ hora d´ escriure aquesta
història….les lectores i lectors dels instituts de secundària que tant t´ han
llegit segur que es tornaran a fer amb aquesta nova proposta literària, però
també poden sumar-se a partir d’ací qualsevol edat
lectora, oi?. Ha de ser un orgull poder ser llegit per dues o tres generacions?
(imaginat contalles, les teves, que es passen de fills a avis, passant per els
pares)
-Pensava en
fer una història bona, ben escrita i alhora assequible al públic. A partir
d’aquí, m’agradaria que la pogués llegir tothom.
-Et vas
estrenar, artísticament parlant, com a pintor, després t´ ha donat, també, per
l´ escriptura…a la gent li pot parèixer que hi ha tot un món, però no és tant
així, no?. Penses més com un pintor que a l´ hora necessita de l´ escriptura o
és més aviat al contrari? O no sé, ni una cosa ni l´ altra: pots mantenir com
una mena de relació d’osmosis entre aquestes dues arts?. Què ens pots dir
per reflexionar-hi?
-Les meves
novel·les estan plenes d’imatges. Tothom sol destacar, a les meves obres, el
llenguatge i la imaginació, i la paraula imaginació ve d’imatge. D’altra banda,
un pintor s’expressa amb imatges plàstiques, que és el que abunda a les meves
novel·les. Així es relacionen els dos mons, el de la literatura i la pintura, a
través de les imatges, ja siguin expressades amb paraules o amb formes i
colors.
-T´ he preguntat, abans, per la documentació, però què hi
ha de “ficar ordre a tot això” combinant-ho en implantar-hi la
ficció…Com t’ho fas a l´ hora de treballar-hi; quina és la teva metodologia de
treball?
-Cal tenir
en compte que les meves novel·les son novel·les, no son pas llibres d’història,
encara que estiguin emmarcades en un temps històric determinat. Vull dir que
l’important és la història intrínseca de la novel·la, i que la història del món
hi ve reflectida a través de l’acció, com a base, no com a finalitat. Llavors
jo penso una història fictícia i vaig buscant dades quan les necessito per
situar l’acció imaginada, per fonamentar-la en la realitat. Ho vaig fent a
mesura que escric, quan em poso a planificar cada nou capítol.
-Amic, llegint aquesta novel·la com d´ altres
inspirades i ficades dins altres temps…sovint penso que la gent feia menys cas
a la vida…com que es mouen més amb “allò primer que fa que la sang bulli i ens
aplegui a fer coses…Tot i que, en aquest cas, tot pareix ser més planificat,
no?
-El cert és
que la gent d’altre temps no vivia tan bé com ara. Al segle XVIII hi havia
esclaus, les dones estaven sotmeses als homes, i els pobres als rics. El lema
de la Il·lustració era tot per al poble, però sense el poble. Els francesos,
després de matar el rei Lluis XVI, es van buscar un emperador en Napoleó. Les
guerres, si no tan cruentes com ara –perquè la tecnologia no ho permetia— eren
encara més cruels que ara amb els vençuts. Per descomptat que els vencedors no
feien gens de cas de la vida dels vençuts. No sé si arribarem a fer mai un món
realment humà, però la història ens hi hauria de servir de lliçó.
-Escrivint trobes respostes al comportament humà o a
certes respostes humanes davant certes situacions que poden parèixer ben
comunes o quotidianes?
-És el que he dit tot
just ara: la història ens hauria d’ensenyar a ser més humans, en el bon sentit.
Hauríem d’aprendre d’una vegada a desterrar les guerres per sempre més i viure
en harmonia amb el proïsme. Llavors tots seríem rics, si no feliços, no hi hauria
aquestes desigualtats esfereïdores entre països rics i països pobres.
Segurament és una utopia, perquè a força de voler ser humans deixaríem de ser
humans. Però tindríem la vertadera humanitat, la que dona l’amor, la
intel·ligència i la tolerància.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069