La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Rosa Serra que en el nº 5 d´Eix
publica un reportatge sobre les Mines a la Conca de Mequinensa
Eix nº 5 surt a la llum.
La revista editada pel Museu de la Ciència i la Técnica de Catalunya,
ubicat físicament a la ciutat de
Terrassa ens ofereix un ventall ben
enriquidor de temes tots, escrits i tractats ,per
les plomes més especialitzades.
En aquest número d´Eix el Dossier
es dedica a l´exposició universal de
1888, quan Barcelona s´ obre al món més que mai a punt d´ encetar un segle
nou. Els textos d´aquest reportatge són escrits des de la ploma de Montse
Armegol.
Dins La descoberta ens duen de viatge a les mines de la conca de Mequinensa. Un article-reportatge d´una
perspectiva evolutiva més que interesant des de la ploma de Rosa Serra i de la
que podrem gaudir més acuradament des del nostre “Conversa con…”.
En l´apartat de Visita Guiada ens porta aquest número d´Eix al Museu del Suro de Palafrugell amb una acompant de luxe , na Rosa Regàs,
i amb una conversa amb ella que coordina Carme Escuder.Les fotos d´aquest
article són del mateix museu i d´Enrique Marco. Un viatge o visita guida pel món que deixa la visita
per les alzines sureres…
L´ictíneo ,
és el fabulós submarí de Narcís Monturiol
que forma part de l´apartat, de L´Eix nº5 , que s´apropa al apassionant món de
l´enginy. Segur que vos ensirarà aquest article. La ploma que escriu
aquest article és la d´Enric García
Domingo amb les fotos del Museu Marítim de Barcelona.
I anem
De viatge ,
endinsant-nos en el Turisme industrial
al País Valencià. El viatge ens porta al món del vidre, de la cerámica,, del ferro….i a les seves gents, així com als llocs comuns
que comparteixen. Signa l´article i aporta, també, les fotos en César Barba.
Ens aplega al projecte de Difusió
Cultural Cazarabet i a l´apartat del projecte que tracta sobre patrimoni
industrial e història del treball, Alarifes, el nº5 d´EIX d´aquesta revista
especialitzada en aquests temes i que té , a més,
d´una amplia i formidable participació en les seves plomes, així com una
documentació ,més que sobresalient ,amb els continguts , donant-nos un ventall
de pistes a seguir pels diferents temes
que tracten. La revista és, a més, molt interessant i sobresalient amb el que
mostra i demostra des de lo gràfic i des de com es componen els continguts i
com es presenten a tothom, sobretot pensant amb els lectors i lectores. Les editorials , d´aquesta publicació, no es queden, ni molt
menys, arrere. Són valentes i diuen o reivindiquen lo seu, prenent el pols a
l´actualitat i en aquests dies , això és difícil de trobar-hi perque estem en
dies en que la hipocresia s´imposa..així que és
d´agrair a aquells que prenent un camí
diferent i diferenciat des de moltes perspectives. En una paraula, coratge.
Però què tal si continuem el camí per
altres continguts de la present Eix nº5; perque
a banda de les temàtiques que miraven abans ens trobem amb La Marca on “la marca” Danone despega
des de Barcelona i cap al món. És “la casa Danone” qui aporta tota la
documentació gràfica de l´article signat pel propi Consell de Redacció.
És estiu, estem ja a l´estiu i són
dies d´escapades, així que des d´eix ens proposen anar-hi al Pallars ,on des d´aquesta
publicació s´afirma que es fa “industria
d´alta muntanya” . Aquest interesant article està signat per Sergi Ramis i
les fotografíes del mateix són de Sergi Ramis, César Barba i Óscar Rodberg.
I parlant de Patrimoni Industrial és
inqüestionable una parada pel Patrimoni
Industrial a Catalunya que aquesta vegada ens porta a la telegrafia òptica al Castell de San Miquel.
Article que està present des de la ploma de Jaume Pararnau i les fotos de Pere Català Roca.
Si a Cazarabet li agrada alguna cosa és el món
de les converses, així que ens fixem molt amb les entrevistes. En aquest número
cinc d´Eix l´entrevista va destinada a Magda Fernández, experta en didáctica
de les Ciències Socials i que va estar al capdavant dels plantetjaments
pedagògics del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya en els seus
primers dies. Al projecte hi continua arrelada com a
assessora amb criteris innovadors i que encara hi són ben vigents. L´entrevista
li la realitza Montse Armengol i les fotografíes d´ Enrique Marco.
Des de l ´apartat de Perspectives, també una mena de columna
fixa dins Eix, ens endinsem a Manresa,
any zero , (escrit per Josep Galopart i Soler)es tracta d´ apropar-se a la
ciutat catalana del Bages, que va sufrir les inundacions l´any 1907 amb un
aiguat que fou una autèntica catástrofe que encara està dins la memòria de les
seves gents .Perspectives també està
al món del cinema amb Delmiro de Caralt que desplega una verdadera Passió pel cinema que esdevingué acció
i actiu perque es tracta d´un autèntic “pioner” del fotograma en moviment, de
lo que és i sempre será cinema.L´article és de Mercé Rueda i Tebó amb fotos de
la mateixa articulista i de la Filmoteca de Catalunya.
I si Perspectives és una columna on
acudir en tots els números d´Eix un altre és Mirades que sempre és tan atractiu
com enriquidor i a l´hora inspirador.Allí ens trobem amb la Farinera Teixidor
Rafel Masó a Girona ciutat(http://www.rafaelmaso.org/cat/maso_obres_fitxa.php?id=41)
(https://ca.wikipedia.org/wiki/Farinera_Teixidor) ; el Safarejos de Guisona (https://es.wikipedia.org/wiki/Guisona
) i La Chartreuse , ací els redactors
d´Eix ens fan un xic de broma perquè no ens parlen del licor sinó de
l´edifici que s´alça a Tarragona i que
porta el nom d´aquest licor perquè ací s´elaborava aquest licor…Mireu vos
apropem a l´edifici de Tarragona, un edifici, una fàbrica de licor ben “xula”: https://www.tarragonaturisme.cat/es/punto-de-ruta/la-fabrica-de-la-chartreuse on es va començar a el-laborar textil,
després el licor pel qual es coneix la fàbrica i ara, en l´actualitat, és
l´Escola Oficial d´Idiomes de Tarragona.
També hi trobem els apartats de sempre
que es dediquen a l´agenda a tindre en compte i a les noticies, així com a un
resem de tot plegat.
Cazarabet conversa amb Rosa Serra que en
aquest nº 5 d´Eix ens il-lustra amb un reportatge sobre les Mines a la Conca de
Mequinensa:
-Amiga Rosa,
per què et veus com en la necessitat d´escriure sobre les mines localitzades a
la Conca de Mequinensa?
L’any 2007 vaig coincidir, en una fira
que organitzava l’ajuntament de Fabero (El Bierzo) sobre turisme miner al
mític Pozo Julia ,
amb dues dones fantàstiques: Lourdes Ibarz i Magdalena Godia. Les escoltava parlar
i sentia les veus femenines de l’obra de Montcada i no vaig poder fer res més
que acostar-me i parlar de Montcada i de carbó.
Elles i una colla de mequinensans han fet realitat la recuperació de la
figura de Montcada i del patrimoni miner de Mequinensa.
De fet jo soc una “intrusa” que
s’atreveix a parlar de Mequinensa. Tot el que se ho he aprés llegint i rellegint Montcada (porto 6 lectures de Camí de Sirga i
altres tantes d’Estremida memòria i em continua emocionat i continuo descobrint
paraules, fets,...). He aprés escoltant Lourdes i Magda i els mequinensans i
també, i molt, llegint amb molt de
respecte tota la bibliografia de Jaume Fullola Fuster.
-Les mines es van començar a explotar per que
es van adonar que per alimentar la cimentera feien ús d´un carbó molt pròxim?
-La recerca de carbó esdevé al s. XIX
una urgència per fer front a la demanada de la industrialització barcelonina i
estalviar-se el car carbó anglès. Per tant a la conca de Mequinensa i a totes
les zones identificades com a carboníferes es tracta d’obtenir concessions per
què, explotades o no, esdevenen una excel·lent inversió per les empreses que
tenen capital. La mineria exigeix grans inversions tant per posar en marxa una
mina com per transportar el mineral. Els jaciments de lignit van associats a la
pedra calcaria i amb aquesta es pot fabricar calç i ciment, i ambdós materials
de construcció i esdevenen claus des del primera revolució industrial: no es
poden construir fàbriques, ni ponts ni habitatges, per poses exemples
fàcils, sense ciment.
L’objectiu inicial es sempre carbó
però la possibilitat que ofereix fabricar ciment és una magnifica oportunitat
per aprofitar la inversió. En el cas de la fàbrica de ciment de la Granja
d’Escarp, la fabricació de ciment, en determinats moments, és més important que l’extracció de carbó.
-Parla´ns
una miqueta d´aquesta cimentera: els orígens i l´impacte social i amb l´entorn…
-Podríem dir que d´una mena de casualitat
surgeix un negoci?
-Però a les hores m´imagino que també feien
estudis previs per a veure la viabilitat de la futura explotació, oi?
Però com que la xarxa de transport
d’electricitat va requerir temps de construcció, el carbó fou combustible
apreciat i necessitat durant molt de temps. Disposar-ne d’emmagatzemat donava
autonomia a l’empresari per que no depenia de les interrupcions de la xarxa
(molt freqüents durant molt de temps per averies) i per exemple la manca
d’energia durant els anys de l’autarquia.
-Quina és la
principal família que aposta per explotar el carbó de la Conca de Mequinensa?
Aquets, els Girona, eren els més
coneguts però també vull destacar altres empreses molt grans que van explotar
el carbó i el ciment de la zona: l’Eectroquímica de Flix, per exemple, que
sense el carbó de la conca de Mequinensa no hauria pogut ni iniciar la seva
historia industrial. També la Mina Vallcarca SA propietat de la cimentera
Fradera Butsems del Vallcarca del Garraf
o el cas menys conegut però molt important de la Fabra i Coats, la gran tèxtil
(de la colònia tèxtil de Borgonyà, al Ter i la de Sant Andreu, a Barcelona) que era la propietari de les mines
de Mina Previsión, que alimentava la gran fàbrica de Barcelona.
El carbó i el ciment de l’Ebre, i està
clar, la comunitat minera, han contribuït enormement a la prosperitat i al
creixement de Catalunya.
-Bé i tota explotació minera engendra un
teixit humà que és qui realment extrau el mineral. La força humana…la suor i
les vides consagrades a un treball molt pesat. Quin era el perfil dels
treballadors del carbó a la Conca de Mequinensa?
A partir de l’aleshores comença una nova etapa amb la modernització
de la mina i de reconeixement de l’ofici: millors sous, horaris més reduïts, compensacions laborals
(jubilacions per exemple), seguretat en el treball, formació laboral i
professional, i un reconeixement de l’ofici,
molta maquinaria i nous sistemes d’explotació. La mina esdevé moderna,
segura i aleshores s’acaba... ja no es competida. El carbó surt massa car
comparat amb els preus del carbó dels països productors que en un món global
posen preus a rebentar. I les mines
tanquen. A Mequinensa i a tot arreu de Catalunya i d’Espanya. Abans ho havien
fet a l’Europa occidental.
-Quins
neguits socials van voler a conquerir o van poder anar demanant?. Com eren les relacions amb els empresaris?
Les principals reivindicacions són
sempre seguretat i sou. La seguretat és la garantia de la vida en un medi
hostil com és l’interior de la mina: esllavissades, grisú, incendis, i amb la progressiva mecanització s’hi
afegeix els accidents provocats per la maquinaria. Fins ben entrats els anys seixanta no es
generalitza l’ús del casc i per tant les làmpades de casc poden substituir els
Carburos. La ventilació de les mines exigeix electrificació forçada per
eliminar gasos, baixar temperatures i treballar
a profunditat... La mina sempre es cobra el seu tribut de mort.
I el sou: a la mina s’ha treballat
sempre a preu fet; bé amb un sou base i després primes a la producció. Si que
els sous han estat sempre una mica més alts que a la resta de sectors
industrials però evidentment és per reconèixer un risc laboral altíssim. Fins
el 1982 no es va posar ordre i es van reformar temes miners tant importants com
els sous, les jubilacions, el reconeixement d’un estatut miner actualitzat als
nous temps, etc. A partir d’aleshores el treball a la mina va conèixer un salt espectacular
i va abandonar aquella imatges que són ser el clixé: miners bruts amb la boina
cada fins a les celles, amb el llum de carbur penjat a l’esquena i empentant
vagonetes. El Museu de la Mineria de
Mequinensa ho explica molt bé.
-El transport del mineral genera més teixit
social entorn al treball i ací entren els llaüts,…Què ens pots contar-hi?
-Com és el Museu de la Mineria de Mequinensa?.
Em sembla que un dels petits indrets on és precís anar-hi…
-I si vas a Mequinensa i t ´agrada la
literatura no pots deixar de pensar-hi i
no poc amb l´escriptor de la terra, Jesús Moncada…tot un referent de la franja
d´aquesta terra de fronteres que és el Bajo Cinca….un home que li va escriure a
Mequinensa i al seu bateg…
La historia de la mina de la conca de
Mequinensa té, en l’obra de Montcada, un
protagonisme molt gran, al costat de l’Ebre. Un privilegi per què una
obra d’aquesta categoria literària té molt valor per difondre aquest patrimoni
i per que la gent se’n sentí orgullosa. De la mina, de la seva història, del
riu, de la llengua, del patrimoni que representen les runes del poble vell que
una generació estima molt i una altre, la dels joves, no coneixeria sense el
llegat Montcada.
A l’entorn de l’obra de Montcada hi ha
rutes literàries, activitats calendaritzades, lectures públiques, pàgines web, projectes
didàctics, el mateix museu, ... una llarga llista de possibilitats per conèixer
una obra de primera categoria, i un autor que continua viu.
-Amiga
creiem que deus de ser prou inquieta…ens pots fer cinc cèntims en què estàs
treballant ara?
I el segon tema, es el de la historia
de la minera del carbó del Berguedà. Fa anys que hi
treballo. Vaig treballar entre 1999 i 2006 al Museu de les Mines de Cercs i
encara porto la olor de carbó al cor.
-Com ha sigut treballar amb aquesta revista de
patrimoni industrial, Eix—respaldada pel Museu de la Ciència i de la
Tècnica—envers aquest tema?
El text va acompanyat de magnifiques
fotografies, especialment us destaca la que a doble pagina mostra
l’aiguabarreig del Segre, el Cinca i l’Ebre. Una fotografia aèria on es veu
l’impressionant aiguabarreig i el toll d’aigua que formen els rius, el poble
nou i vell de Mequinensa, el castell i el pont cap a la Granja d’Escarp. Tot un
món per descobrir!.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069