Cazarabet conversa con... Jordi Marín i Monfort, autor de “Educar per al col·lapse.
Reflexions des de l’aula” (Onada)
Un llibre des d´Onada
Edicions , dins la col·lecció la nau minor,29—col·lecció vinculada a la divulgació científica--que ens ajuda a entendre com els docents
afronten el col·lapse i com les alumnes
i els alumnes participen i coparticipen d´aquestes
reflexions sobre el col·lapse?
La sinopsi del llibre:
El segle XXI estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica,
energètica, digital, social, de pèrdua de biodiversitat… La conjunció
d’aquestes crisis, si no hi ha una resposta ràpida i eficient, pot comportar un
col·lapse de la nostra civilització, que, inevitablement, donarà peu a una
altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.
Des del món educatiu no podem ser simples espectadors d’aquests canvis,
sinó que tenim la responsabilitat de preparar totes i cadascuna de les
generacions que passen per les nostres aules per a un futur que no serà tal com
es dibuixa des de certs sectors. Quins coneixements i quines eines seran les
que necessitarà el jovent per a adaptar-se a aquest futur? Va la comunitat
educativa (administració, docents, famílies) en la direcció adequada?
Amb Educar per al col·lapse Jordi Marín reflexiona sobre l’actitud
amb què l’àmbit educatiu hauria d’afrontar aquest escenari i convida tothom a
participar obertament d’un debat tan necessari com urgent.
L´autor, el mestre i professor,
Jordi Marín i Monfort (Ares del Maestrat, 1974) és professor d’Educació
Secundària i ha estat membre de l’Equip Lacenet
(Bages) i de l’Equip TIC de l’ICE de la UAB. Ha presentat ponències en
diferents jornades i congressos educatius i ha publicat articles en revistes de
l’àmbit educatiu com Graó, Cuadernos de Pedagogía, Revista de Física o Journal
of Immersive Education,
així com el llibre Educar en la sociedad del conocimiento (Horsori, 2011)
amb Ramon Barlam. És membre del Centre d’Estudis dels
Ports, de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat i del grup coordinador del
Fòrum de la Nova Ruralitat i com a tal ha publicat articles a les revistes El
Temps, Mètode, Saó i Temps de Franja. El seu compte a Twitter
és @jordimarin.
Cazarabet conversa amb
Jordi Marín i Monfort:
-Jordi, ens
pots explicar què et va fer escriure aquest llibre que ens explica com s´educa
tenint en compte el col·lapse?
-La
motivació per a escriure el llibre naix a l’aula i com a conseqüència d’una
pregunta que ens fem constantment els mestres: com serà la societat d’ací a uns
anys? Ens fem eixa pregunta perquè és a partir de la seua resposta que podem
dissenyar la nostra tasca docent per a, així, donar al nostre alumnat les
millors eines per a afrontar eixe futur. Quan me la vaig fer per darrera
vegada, abans de posar-me a escriure, em vaig adonar que el futur estava anant
en una direcció molt diferent de la que ens estaven venent en aquell moment.
Des de llavors, principis de 2021, hem acumulat moltes proves i evidències que
el món s’està adreçant, malauradament, a un col·lapse civilitzatori.
-S’ha de
tenir en compte que ara fa uns anys -més o menys quan tu degueres cursar primer
de BUP- s´educava i ens parlaven de la salut del planeta, de l´efecte
hivernacle, de la capa d´ozó… encara parlàvem de prevenció i tenies la sensació
de que estàvem a temps de molt.
-Sí,
és cert que aquells anys, a principis dels noranta del segle passat, la
consciència ecològica es va anar estenent a les aules. Es parlava de salvar el
planeta en termes ecològics, de contaminació sobretot, però jo no recordo que
em parlaren dels efectes sobre el clima. Es va treballar molt la qüestió
ecològica, que està molt bé, però va ser una llàstima que no es tractara l’altra part perquè era un moment crucial. Llavors
els negacionistes del canvi climàtic tenien molt de
pes i es van perdre unes dècades precioses per revertir o almenys aturar els
efectes del canvi climàtic. D’altra banda, el neoliberalisme començava la seua
expansió i, per tant, qualsevol discurs en contra del creixement era
automàticament esborrat de l’escena mediàtica.
-Què ha
passat per a estar parlant en uns trenta anys de com afrontar el col·lapse?
-El
que ha passat és que hem estat moltes dècades agranant la casa i amagant la
pols baix de l’estoreta i aquesta ja no dona per a més. Ja no ho podem amagar.
Les evidències són tantes i en tants camps que no podem seguir dissimulant o
buscant excuses de mal pagador. L’època de l’energia barata s’ha acabat. L’era
de la disponibilitat de recursos materials, com si aquestos
foren inesgotables, s’ha acabat. S’ha fet evident el que ja fa 50 anys
anunciava el Club de Roma amb el conegut informe Meadows:
el creixement infinit de l’economia és impossible en un planeta finit.
-Com a
estudiant, i després com a docent, com veus aquest viatge per la història de la
cura que deuríem de tindre pel planeta?
-Veig
que hi ha hagut una evolució perquè com a estudiant, fa 30 anys, la qüestió de
tenir cura del medi ambient es veia com una frivolitat d’uns quants malgrat que
els experts ja avisaven del que està succeint ara. Actualment, però, el discurs
ja no ve exclusivament dels sectors ecologistes o de la comunitat científica
sinó que s’hi han afegit els poder econòmics que veuen com la seua hegemonia
està en perill. La mala notícia és, però, que les mesures que s’estan prenent
segueixen apostant per un creixement econòmic. No han entès res.
-Perquè sí,
moltes trobades mundials, molts congressos… però sovint les millors respostes,
les més coherents es troben a peu de carrer, a l´aula…
-Quan
explico què vol dir créixer, indefinidament, un 2,5% anual als meus alumnes i
la dependència que té aquest creixement de la disponibilitat il·limitada
d’energia barata (fòssil) i recursos minerals, no tarden més de 30 minuts en
veure que això és impossible. Després d’un breu debat arriben a l’única
conclusió possible: hem de decréixer. Arriben a la mateixa conclusió que han
arribat els 100 ciutadans, triats aleatòriament, que han participat a
l’Assemblea pel Clima recentment.
L’IPCC
ho diu obertament, però els estats membres de les cimeres internacionals del
clima (les COP) ho segueixen negant i ocultant.
-Com
s´explica el col·lapse dins l´aula?
-El
primer que faig és treure del cap la idea que serà una cosa d’avui per demà. El
col·lapse no té data, es tracta d’un procés irreversible de degradació d’un
sistema que manté una societat. Això dona lloc a un altre sistema i, per tant,
la qüestió és, en primer lloc, que hem de reconèixer el procés de degradació en
què ens trobem i, en segon lloc, començar a pensar com ens adaptem i en com
construïm el nou sistema.
-Educar per
al col·lapse, com educar per a fer front a molts problemes socials i demés, depèn
més que res de l´empatia i la sensibilitat versus responsabilitat dels docents?
-Ens
arriben uns temps on la comunitat, el grup, serà vital. Hem de fer-nos a la idea
que ens necessitarem molt els uns als altres (com en altres moments de la
història) i, per tant, habilitats com l’empatia i la cooperació necessitaran
tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat. Ara bé,
aquesta responsabilitat ha de ser compartida per tota la societat, perquè és
tota la societat la que educa.
-Perquè els
temaris fan prou cas d´aquestes situacions que cerquen tant a l´ésser humà, en
aquest cas, en convivència amb la natura?
-No
sempre. de fet la nova llei d’educació es basa en els objectius de
desenvolupament sostenible (ODS) i aquests segueixen promovent el creixement
econòmic. Resulta increïble que amb la que ens està caient, una llei educativa
acabada d’estrenar seguisca parlant de creixement
econòmic. Es tracta d’una llei feta a mida per a les polítiques neoliberals,
justament les que estan accelerant el col·lapse.
-Vos sentiu
el col·lectiu de docents recolzats per les diferents administracions públiques
educatives?
-Doncs
la veritat és que no massa. Sovint som els últims en assabentar-nos de canvis
educatius que ens afecten directament. I no em referisc
a aspectes de la nostra feina sinó a aspectes educatius que afecten directament
l’alumnat. Ara mateix estem immersos en un procés de mercantilització
impressionant amb l’excusa d’una pretesa digitalització de les aules emparada
en els fons Next Generation.
Ens calen recursos digitals a les aules? És clar que sí. Però no ens han
demanat quins són els que necessitem, quan i com. Ara toca gastar milers de
milions d’euros en això i les polítiques europees van en eixa línia després de
la pressió exercida pels lobbies del sector durant
anys. És al·lucinant que en un context on la digitalització futura de la
societat està més que compromesa s’aposte per això.
Què no ho veuen que no hi ha microxips per als cotxes? Què no ho veuen que
falten minerals crítics per a desenvolupar aquesta digitalització?
-Allò que
més preocupa és que no ens enfrontem tan sols a una crisi, és més d´ una -amb
efectes col·laterals que duen a terme a crisis des de migratòries fins a
humanitàries per no pensar en les polítiques i socials- Què ens pots dir?
-Efectivament.
El col·lapse és fruit de la suma d’una sèrie de crisis que en uns casos
convergeixen en el temps i en altres fins i tot es retroalimenten.
La crisi climàtica és fruit d’un excés de crema de combustibles fòssils, cosa
que també ha desencadenat una crisi energètica. Aquestes dues estan provocant
una pèrdua d’ecosistemes i de biodiversitat sense precedents. Les crisis
socials associades ja les estem patint, i en vindran més. Sobretot perquè
desencadenaran una crisi alimentària descomunal. De fet, estem a les portes
d’aquesta crisi.
-Tu et
centres en la crisi climàtica, l’energètica, la digital i la social. Quina és
la més preocupant o que està més avançada e incontrolada?
-La
més preocupant és, com deia abans, l’alimentària. Aquesta és fruit de la
climàtica i l’energètica bàsicament i, totes juntes desencadenen la social. Una
crisi social en forma de migracions massives, guerres i conflictes arreu del
planeta pels aliments i per l’aigua. En aquest sentit el futur és molt
descoratjador, per això és tan important posar-nos a pensar com gestionem tot
això. Per desgràcia, l’opció que s’està prenent és una creixent militarització
dels països occidentals que, no ho perdem de vista, va lligada a un alt consum
de recursos energètics i minerals. Resumint, no fem més que agreujar el
problema amb l’estúpida solució que hem trobat.
-A les
aules cerqueu respostes i feu reflexions…quines respostes heu anat donant als
diferents problemes?
-A
l’aula, sobretot, el que busco és fer pensar els i les alumnes. Convidar-los a
fer-se preguntes, que reflexionen… Potser no trobem respostes immediates, però
almenys ens situem en el camí de trobar-les. En aquest sentit crec que és
important dotar l’alumnat del màxim d’arguments en forma de coneixements.
Quanta més informació tinguen al seu abast i més
estratègies d’us d’aquesta informació tinguen, més
probabilitats tindran de trobar respostes. Creure que els podem donar respostes
seria pretensiós per la nostra part. Com a molt els podem ensenyar la manera de
trobar-les, però aquest darrer pas l’hauran de fer ells més endavant.
-Creus que
des de diferents organismes i/o institucions ens manipulen alimentant aquest
engany del que ens parles en l´últim capítol del llibre?
-Em
sap greu dir-ho, però sí. Ens enganyen quan ens diuen que podrem fer una
transició ecològica com si res, que les renovables ho solucionaran tot, que
tindrem un desenvolupament sostenible. Ens enganyen perquè això és fals. El
desenvolupament sostenible és un eufemisme perquè el que es vol dir realment és
que hi ha un creixement sostenible. I això és un oxímoron, cap creixement és sostenible
en un planeta finit. Se’ns amaga constantment que els recursos minerals han
estat sobreexplotats i no hi ha suficients materials per fer el que ens diuen
que faran. Tenim suficients materials per viure d’una altra manera, però d’això
no en volen ni sentir a parlar. Es ven la transició com si així poguérem
continuar amb el mateix ritme de vida que ara, i això és impossible. Hem de
decréixer, i molt.
-Amic, com
va anar-hi el treball i/o treballs a aula, què van tindre de documentació, de
procés investigador?
-Escriure
aquest llibre ha estat tot un repte perquè, en tractar-se d’un assaig, he
volgut referenciar tot el que hi apareix tant com he pogut o he sabut. Això ha
volgut dedicar-hi moltes hores a llegir fonts, estudis, treballs, articles… Ha
estat una feina molt enriquidora per a mi i n’he aprés molt. Bé, de fet segueixo
aprenent-ne molt perquè continua apareixent molta informació sobre el tema i,
com podeu imaginar, m’interessa.
-Com ha
estat per a tu vestir-te de divulgador escrivint aquest llibre?
-Bé,
suposo que això de divulgador em queda una mica gran. La meua intenció amb el
llibre era simplement convidar al debat sobre el que està passant al nostre
voltant i de com hauríem de repensar la nostra acció docent. Si, a més, el
llibre ha servit perquè hi haja gent que descobrisca
coses que no coneixia, benvingut siga.
-Amic ens
pots dir en quins articles i demés estàs ficat ara?
-Doncs
ara estic escrivint un article per a la revista Compromiso
y Cultura que s’edita al Bajo Aragón sobre decreixement i ruralitat i, per una
altra banda, vaig recollint notes per a una possible edició ampliada d’Educar
per al Col·lapse on, molt probablement, la qüestió de l’alimentació serà
tractada amb més detall.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069