Cazarabet conversa amb... Elvira
Altés, autora de “Dones a les ones. La història de la ràdio a Catalunya en la
veu de les dones” (Pagès)
El llibre, editat per
Pagès Editors, tracta sobre la història de la ràdio a Catalunya en la veu de
les dones.
El llibre també forma
part de la Col-lecció de Monografies.
Podem percebre, en aquest
llibre d’investigació històrico sociològica que la
història de la radio és , en part, la història de Catalunya.
La sinopsi del llibre: La història de la ràdio a Catalunya transcorre paral·lela a la història
social i política del país que, en els darrers cent anys, ha passat per dues
dictadures, una república, una transició i la democràcia. En aquest fris, de
vegades lluminós i més sovint confús i bigarrat, s’hi dibuixen les vides de les
dones que van contribuir a fer de la ràdio el mitjà de comunicació que
coneixem.
Explicar les històries individuals de les locutores, periodistes, tècniques,
productores, guionistes, etc., entrellaçant-les amb la història de Catalunya i
de la ràdio, inspira aquest reportatge històric. El propòsit no és altre que
fer surar les veus de les radiofonistes, les seves
expectatives, les seves lluites i els seus assoliments, sense oblidar les
frustracions i desencants que com a dones provoca exercir una professió sota
les normes que la societat masculina imposa.
L´ autora Elvira Altés:
Els crèdits acadèmics d’Elvira Altés Rufias
passen per la Història i l’Antropologia i els professionals, pel Periodisme,
que ha practicat a la ràdio i a la premsa. Feminista des dels anys 70 (quan
ser-ho no donava rèdits, ans al contrari), ha estat fundadora de l’Associació
de Dones Periodistes de Catalunya i membre de la Junta de l’ Institut
Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere. Ha exercit la docència a la
Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, i paral·lelament s’ha dedicat
a la recerca en Comunicació i gènere, camp en el que ha produït diversos
treballs en coautoria, com El sexe de la notícia i La prensa por dentro, i ha
publicat Les periodistes en el temps de la república.
Cazarabet conversa amb Elvira Altès:
-Amiga, què
és el que vos va portar a investigar sobre la història de les dones dins les
ones? .-Hi ha o va haver-hi algun motiu inicial què t'ha fet o que vos ha fet
investigar sobre açò?
-Sempre
he treballat per fer evident la presència de les dones en els diferents àmbits,
així a la ràdio ja feia un espai que es deia Elles també hi eren, que vaig
continuar en una revista. L’any 2007 vaig publicar una recerca sobre Les
periodistes en el temps de la República, i per tant és coherent que al llegir
la bibliografia existent per escriure un article sobre les dones a la ràdio i
adonar-me de l’escassa menció a les radiofonistes que
s’hi feia, em vaig posar a la feina.
-La
presència de la dona a les ones va de la mà de la seva presència a altres llocs
de la societat?. O siga conforme va dona va fent-se
un lloc en la societat sigui treballant o educant-se...sigui
reivindicant-se com a dona?
-No
exactament, cal tenir present que en aquests gairebé cent anys la història de
la ràdio ha transcorregut en dues dictadures, una república, una transició i la
democràcia. En cadascun d’aquests règims polítics, la idea de com han de ser
les dones ha estat diferent, així mentre a la República es proposa una dona
nova, lliure, que pot fer-se càrrec de la seva vida, les etapes de dictadura
sotmeten a les dones a unes restriccions molt importants. Durant els anys del
franquisme les dones a la ràdio eren només un contrapunt, la veu que
s’encarrega de donar l’hora i l’indicatiu, i ha costat molt que les radiofonistes siguin considerades al mateix nivell que els
seus companys. De fet gairebé cent anys!!
-Durant
cent anys les dones han estat ací en el dial a les dures i a les madures...van
haver-hi veus que van estar tant a “les dures com a les madures”... què ens
podeu dir? Podem ficar-hi noms i ens pots contar quelcom...?
-Les
‘dures’ van ser les represàlies que van patir les locutores republicanes quan
van entrar els feixistes a Catalunya. Actrius i presentadores radiofòniques com
Rosa Cotó de Ràdio Barcelona, o Rosalia Rovira, de Ràdio Associació de
Catalunya, junt amb altres companyes i companys van passar pels processos de
depuració i no van poder treballar mai més ni a la ràdio ni als escenaris. A
moltes se les va apartar dels micròfons, com Francina Boris o Mercè Carbonell,
de Ràdio Associació, d’altres com Maria Tersa, de
Ràdio Lleida, que no va voler seguir a la ràdio franquista. De les ‘madures’ és
a dir, la capacitat de treballar en un mitjà de comunicació, en van gaudir les
dones de la secció femenina, les falangistes, que malgrat que el Règim
preconitzava que “la mujer abandonarà el taller y la
fàbrica para dedicarse al hogar”,
elles es feien visibles o audibles en un espai públic molt masculinitzat.
En l’actualitat, les coses han canviat molt, sortosament.
-Les dones
de ment oberta, progressistes, obertes ho tenien pitjor segurament que les que
seguien l’ordre paternalista...? o és només una percepció meva? ---ho dic a l´hora de fer-se un lloc social o sigui que costa més si
vas amb el teu pensament lliure perquè no es facilitarà per a res el teu
progrés que si ets part d’un immens ramat---
-Tot
depèn de l’època de la qual parlem. En el llibre he intentat explicar el
rerefons polític i social, amb les lleis per les dones que regien en cada
moment, però si, durant molts i molts anys, amagar el pensament progressista i
catalanista era una necessitat si es volia mantenir el lloc de treball.
-Com ha
sigut el procés i la tasca àrdua d'investigació que, a més, té molt a veure amb
el procés de documentació?
-Aquest
procés l’he anat fent paral·lelament en la construcció del guió i la cerca de
material per l’exposició que es va dur a terme en el Museu d’Història de
Catalunya. Un element important ha estat recollir moltes entrevistes personals,
amb les professionals que encara hi són, tant si estan en actiu com no, i també
he extret les declaracions de les entrevistades les publicades en algun llibre
i en revistes de l’època, per tal de posar veu al que anava explicant. He
volgut que fossin les veus de les dones les que anessin marcant el contrapunt
de la història de la ràdio i la del país, i de com tot plegat afectava la seva
vida professional i personal.
-La
investigació, la recopilació de documentació, el contrastar tot això...el aproximar-se
a testimonis més o menys directes sobre el vostre treball...es una tasca que
requereix de molta minuciositat, però també de molta gratificació quan es veu
el resultat final.... què ens pots dir?
-Aquí
està el llibre, l’exposició, també un Banc de veus on anem recollint les veus
de les radiofonistes, la seva trajectòria radiofònica
i la seva imatge. El projecte Dones a les Ones, és un treball en procés que
seguim fent junt amb la Sandra Balagué i en Josep Maria Adell, i si, ens
gratifica poder posar en valor la presència i la contribució de les dones a un
mitjà de comunicació tan proper i tan estimat per moltes persones, com és la
ràdio.
-I quina
metodologia de treball sols seguir?
-Hi
ha una part de tria i una part d’atzar, més aleatòria, com a totes les
recerques. Vaig fer un primer cens de radiofonistes
des de 1924 fins l’actualitat i hem anat cercant enregistraments, documents,
històries personals, i tot això ho he anat introduint en la història general i
la de la ràdio, per això dic que és un reportatge històric, perquè l’he
treballat a la manera periodística, és a dir, context, testimonis, i narració,
o si es vol, estructura i conjuntura.
-Treballes
sobre un guió de qüestions i/o preguntes sobre les quals anar trobant
respostes?
-Les
entrevistes personals sí que tenien fixades algunes preguntes, i desprès
depenia de cada entrevistada i el que ens explicava.
-Quines
dones t´han sorprès més ?; per què?
-Moltes
m’han sorprès, Gemma Nierga, per exemple, en els seus
inicis mostrava una gran determinació a seguir en el mitjà, malgrat no saber
del tema que li tocava presentar; la por de moltes d’elles a no encaixar en un
registre diferent, com explica Àngels Barceló, quan va haver de passar dels
informatius als magazins; l’experiència humana de
Júlia Otero enfrontant-se a la malaltia i la claredat
de posició davant l’empresa quan eliminen el seu programa, o les situacions
viscudes a partir dels embarassos i les criances dels fills, com Pepa
Fernández, que va ser acomiadada quan li faltaven quinze dies per parir de
l’emissora dels bisbes, la Cope. El llibre és ple
d’històries, anècdotes i experiències que les dones que hem entrevistat ens han
explicat amb molta generositat i que ens permeten entendre com ha estat la
ràdio per les dones en cada moment històric.
-Aquestes
dones tenien, segurament ,més d´ un denominador comú, no?, ens pots parlar un
xic d’aquestes característiques comunes que comparteixen?
-Passió
per la ràdio, capacitat de tirar endavant amb el seu projecte vital, malgrat
les dificultats professionals, ideològiques, etc. derivades de les mentalitats
masclistes de la societat patriarcal.
-En quines
coses o característiques has trobat més trets diferencials?
-Cada
moment històric marca uns límits i obre unes possibilitats, elements que van
més enllà de la pròpia personalitat, i per tant, sovint les diferències en cada
trajectòria vital són més la conseqüència del context en que s’han hagut de
desenvolupar professionalment i personalment.
-Amiga
Elvira, en què estàs treballant ara..... Ens pots fer cinc cèntims?
-Aquest
anys 2021 l’Institut Català de les Dones m’ha demanat
que faci el comissariat de l’Any Victòria Pujolar, una lluitadora
antifranquista, que va viure la guerra, l’exili, la presó, la clandestinitat i
també va ser la veu femenina de les emissions en català de Radio Espanya
Independent, popularment coneguda com la Pirenaica. És un repte que entomo amb
il·lusió: donar a conèixer aquesta figura de dona coratjosa i solidària que va
ser Victòria Pujolar.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069