Cazarabet conversa con... Montserrat
Corretger y Francesc Foguet, editores de “L’exili perdurable. Epistolari
selecte” (Afers) de Domènec Guansé.
Domènec
Guansé vist, llegit i contemplat des del seu epistolari selecte.
Editorial
Afers del País Valencià edita, dins la seva col-lecció personatges, el llibre,
des d´un epistolari selecte: L´EXILI PERDURABLE. EPISTOLARI SELECTE.
La sinopsis
del libro, lo que éste nos ofrece:
Domènec Guansé teixí, entre
1950 i 1978, una extensa xarxa epistolar amb corresponsals de l’interior i de
l’exili republicà. Iròniques i punyents, les seves cartes revelen la nostàlgia
d’un temps perdut —el de la preguerra— i la voluntat tenaç de contribuir a la
reconstrucció dels pilars demolits de la cultura catalana, a Santiago de Xile
o, a partir del retorn el 1963, a Barcelona. Consagrat en cos i ànima a la
literatura, Guansé escriu el seu epistolari per lluitar contra les adversitats
i les limitacions de la distància o de la manca de llibertats, per afermar una
continuïtat cultural profundament malmesa després de la débâcle del 1939 i, si més no, per
conjurar la sensació d’«exiliat permanent» que tingué tant a la capital xilena
com a la catalana. L’exili perdurable aplega una selecció de les
cartes que Guansé envià a figures destacades del món de la política, les
lletres i la cultura catalanes del segle XX: Xavier Benguerel, Roser Bru, Josep
Ferrater Mora, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Josep Tarradellas o Rafael
Tasis, entre molts d’altres. Amb el relat autobiogràfic que hi ordeix, Guansé
deixa testimoni de les penúries professionals com a crític i escriptor, i de la
represa —tímida, però irreductible— de la vida literària durant gairebé tres
dècades. Espai per a la confidència i la memòria, aquest epistolari esdevé una
crònica col·lectiva d’un país i d’una cultura que hagueren de reviure de les
cendres d’una desfeta de conseqüències incalculables.
Qui era Domènec Guansé:
Crític, novel·lista i
dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894-Barcelona 1978) és considerat un dels
periodistes culturals catalans més rellevants del segle XX. Començà a
col·laborar de la mà d’Antoni Rovira i Virgili, que el 1924 li encarregà la
secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una
columna diària d’opinió a La Nau. Durant el període d’entreguerres, s’especialitzà com a crític
literari i teatral en publicacions de prestigi com ara D’Ací i d’Allà, Mirador, La Publicitat o La Rambla. Publicà també les primeres novel·les (Les cadenes d’Eva, 1932;Una nit, 1935) i peces dramàtiques (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939,
s’establí a Santiago de Xile, on fou l’ànima de la revista Germanor. A l’exili donà a conèixer La pluja d’or (1950) i Laberint (1952), a més d’un assaig
modèlic: Retrats literaris (1947). De retorn a Barcelona
el 1963, escriví les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964)
i Anselm Clavé (1966).
Si vols
saber quelcom més:
https://www.escriptors.cat/autors/guansed/pagina.php?id_sec=2681
Cazarabet conversa amb Montserrat
Corretger i Francesc Foguet:
-Amics, ens podeu ajudar a conèixer una
miqueta més Domènec Guansé?
-Domènec
Guansé va ser un dels crítics literaris més destacats del període
d’entreguerres. Podem considerar-lo un dels periodistes culturals més
rellevants del segle XX català. Va començar a col·laborar en les publicacions
de Barcelona de la mà del seu correligionari Antoni Rovira i Virgili, que, el
1924, li va encarregar la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya. Tot i que va publicar en diverses revistes de
prestigi (per exemple, D’Ací i d’Allà
o Mirador), va guanyar molt de renom
com a periodista de La Publicitat, el
diari de més densitat intel·lectual del moment. Més poc conegut és com a
novel·lista i dramaturg. Obligat a emprendre el camí de l’exili el 1939, va
establir-se a Santiago de Xile, on fou l’ànima de la revista Germanor. A l’exili va publicar el seu
millor assaig: Retrats literaris (1947),
un model exemplar del gènere. De tornada a Barcelona el 1963, va escriure
diverses biografies dedicades a Margarida Xirgu, Pompeu Fabra i Anselm Clavé.
-Aquest llibre vol
donar a conèixer algun tret en particular de Doménec Guansé?
-Sí, la
vessant més humana de Guansé. El volum aplega les cartes escrites per Guansé,
entre 1950 i 1978, a diversos destinataris, una autèntica xarxa epistolar de
corresponsals de l’interior i de l’exili republicà. Un dels temes que hi domina
és el caràcter “perdurable” de l’exili. A Santiago de Xile o a Barcelona,
Guansé es continuava sentint un exiliat. Lligat amb això, hi ha un sentiment de
nostàlgia d’un temps perdut (el de la preguerra) i la voluntat infatigable de
reconstruir els pilars demolits de la cultura catalana. De contribuir a la
reconstrucció del país, en definitiva.
Són cartes
iròniques i punyents, gens melodramàtiques. Guansé és un home consagrat en cos
i ànima a la literatura. Escriu aquestes cartes per lluitar contra les
adversitats i les limitacions de la distància. O per contrarrestar la manca de
llibertats i afermar la continuïtat cultural. La Santa Continuïtat que deia
l’Eugeni d’Ors català. Era una manera de superar la débâcle del 1939, de conjurar l’exili permanent.
Cal tenir
en compte que Guansé escriu a figures molt destacades del món de la política,
les lletres i la cultura catalana del segle XX: Xavier Benguerel, Roser Bru,
Josep Ferrater Mora, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Josep Tarradellas o
Rafael Tasis, entre molts d’altres. En les cartes deixa testimoni de les
dificultats professionals com a crític i escriptor en uns anys molt durs per a
la cultura catalana. El seu testimoniatge ofereix més dades sobre la vida literària
d’aquelles dècades de repressió i misèria. En aquest aspecte, l’epistolari
també és una crònica col·lectiva d’un país i una cultura que, a despit de
l’intent de genocidi cultural franquista, van haver de reviure de les cendres
d’una desfeta de conseqüències incalculables. Encara la patim.
-Els llibres
construïts a partir d´epistolaris són molt, molt entretinguts…almenys a
nosaltres ens ho sembla… facilita la lectura i ens dona a conèixer molts trets
de la personalitat dels emissors, del seu tarannà i de la seva manera de fer i
desfer… així com de pensar. Sobre què ens pot fer reflexionar L’exili perdurable?
-En efecte,
un epistolari com el que editem ens dona molts indicis del tarannà de
l’escriptor i de l’home Domènec Guansé. No els desvetllarem aquí, però sí que
voldríem dir que el volum ens brinda una imatge molt humana i encomiable de
Guansé. D’un home que va mantenir-se ferm en el seus ideals. D’altra banda, el
llibre ens regala una lliçó sobre la duresa de l’exili, sobre la condició de
l’exiliat, que, per motius polítics, ha de marxar del seu país i, quan torna,
es troba que li han canviat, que ja no és el que era. Per a un home com Guansé,
que va viure la primavera republicana, havia de ser, va ser un cop molt dur. I
tanmateix, va continuar escrivint i va treballar per la represa cultural, com
van fer tants altres compatriotes seus. Gràcies això, gràcies a ells, tenim el
poc que tenim.
-L’exercici de
tenir cura d’aquesta edició és molt important i ha hagut de ser molt treballós,
oi?
-Moltes
hores de feina i de dedicació, efectivament. No ho sembla, però els epistolaris
són molt laboriosos. Cal transcriure els textos, editar-los segons uns
criteris, identificar noms i fets, escriure un pròleg que situï bé les cartes,
etc. Amb les cartes entrem en una dimensió confidencial, íntima sovint. Més
enllà del context històric. O de la conjuntura col·lectiva. Microhistòria en la
macrohistòria. Però, malgrat les hores esmerçades, recompensa el fet que pots
donar a conèixer una documentació fins aleshores inèdita que ens ajuda a
comprendre millor l’escriptor Domènec Guansé, la seva xarxa de relacions
literàries i personals i els contextos històrics i culturals en què va viure.
-Com va ésser
fer-se amb les cartes i els intercanvis epistolars de Domènec Guansé?
-Hi ha
diversos centres documentals que conserven les cartes de Guansé. Un, el més
destacat, és l’Arxiu Nacional de Catalunya, que preserva el fons personal de
l’escriptor tarragoní. Però n’hi ha d’altres, com ara la Biblioteca
d’Humanitats de la UAB, que atresora el fons de Rafael Tasis, o l’Arxiu
Montserrat Tarradellas i Macià, del monestir de Poblet, on es poden llegir les
cartes que Guansé intercanvià amb el president Tarradellas.
-Ens podeu comentar
una miqueta com ha esdevingut el treball de documentació?
És un
treball que reclama paciència i exhaustivitat. Com a investigadors literaris,
ja fa temps que Guansé ha estat objecte de les nostres recerques. Al final,
després d’anys de dedicació, arribem a disposar de nombrosa documentació
dispersa, trobada ací i allà, moltes vegades incompleta o parcial. S’imposa,
aleshores, publicar-ho. Per sort, hem trobat un editor, Vicent Olmos, de la
prestigiosa editorial Afers que va creure en el projecte.
-Amics, creieu que
els llibres fets o reconstruïts al voltant de correspondència pot esdevenir un
gènere?
-De fet, ho
és i ha estat considerat així pels estudiosos de la literatura autobiogràfica.
En tenim un exponent en les recerques, riques i plurals, publicades pel grup
d’estudis de literatura autobiogràfica del Departament de Filologia Catalana de
la Universitat d’Alacant, una de les quals –un dels llibres més interessants–
fou editat precisament per Afers: Autobiografies,
memòries, autoficcions (2011). En
el cas de l’epistolari de l’exili, encara té una plus afegit, ja que a través
de la correspondència d’escriptors, artistes o polítics que van haver de patir
l’exili podem reconstruir la memòria de l’èxode dels republicans catalans.
Encara hi ha molta feina per fer, tanmateix, perquè queden molts jocs
epistolars per recuperar i treure a la llum.
-Es pot dibuixar un
retrat de Doménec Guansé amb aquest volum?
-L’estudi
preliminar està redactat en aquest sentit, evitant les valoracions buides,
centrat en la documentació, en la recerca directa (arxiu personal, hemeroteca)
dins la trajectòria biogràfica i intel·lectual de Domènec Guansé, de qui
prèviament, com dèiem, tots dos hem publicat estudis monogràfics que són una
base important per al treball actual. Conjuntament, tots dos hem tingut cura de
dues antologies de textos de Guansé, publicades aquests darrers anys: Catalunya a l’exili (2013) i Retrats de l’exili (2015).
-Com us heu repartit el treball i com han estat les metodologies que
heu desplegat per a conquerir aquest resultat final?
Va ser difícil la tria de les cartes?
-Són anys
de recol·lecció i reflexió. Els estudis sobre Guansé que hem fet han assentat
els fonaments d’aquest treball de cura epistolar. Com que ja hem col·laborat
altres vegades junts, ens és fàcil de repartir-nos les feines. Treballar
plegats ens esperona, ens encoratja. També ens fem complementaris: allà on no
arriba l’un, arriba l’altre, i viceversa. Això és possible perquè tots dos som
uns apassionats de Guansé i de la recerca literària. És una dèria molt sana i
recomanable. Quan trobem papers, de seguida tenim l’instint de publicar-los, de
compartir-los, de garantir-ne la seva perdurabilitat. D’altra banda, la tria de
les cartes respon a uns criteris que expliquem en la nota d’edició preliminar.
Tota tria és difícil, perquè d’entrada pensem que totes les cartes són
importants, però, treballant-les a fons, se’ns n’imposa una destil·lació.
-Com ha estat,
amics, treballar amb Afers i amb el seu editor, en Vicent Olmos?
-És un
editor exigent, amb caràcter, que sap molt bé que una editorial com la seva
depèn d’un bon catàleg. L’editorial treballa amb molta pulcritud i ofereix uns
volums d’edició elegant i acurada. Treballar amb editors que s’ho pensen dues
vegades abans d’acceptar una proposta i que, quan diuen que sí, hi posen tots
els esforços i afanys, és un plaer. L’Olmos és un editor que construeix, maó a
maó, una casa editora sòlida i necessària per al conjunt dels Països Catalans.
Mai no li ho agraïrem prou.
-Des de l’exili com
van esdevenir per a Guansé les comunicacions envers amics i companys de
professió?
-Molt
complicades, però també molt més reposades. Penseu que les cartes havien de
travessar tot un oceà. Tardaven molt a arribar. Era una comunicació en diferit,
no pas instantània com la que tenim avui. Les cartes són extenses, meditades,
plenes de reflexions i propostes. Les comunicacions eren difícils, per la
penúria de tot plegat, però alhora molt intenses, molt humanes. Tant Guansé com
els seus destinataris són homes i dones d’una humanitat rica i admirable.
-Quin perfil tenien
els seus interlocutors? Quins eren els principals interlocutors de Guansé en
l’exili?
-En el
pròleg intentem explicar amb detall qui són els destinataris de les cartes. I
en les notes que hem afegit al final d’algunes de les missives també mirem
d’aclarir-ho. Només avancem que es tracta d’un espectre molt ampli de
personalitats de la vida cultural, literària, artística i política del moment.
Les cartes ofereixen dades i novetats, val a dir-ho, també dels destinataris.
Naturalment, des de l’òptica guanseniana.
-L’enyorança,
l’aspror de l’exili, el tenir els amics i companys tan dispersos i veure’s
allunyat per força de la seva terra... es combatia, d’alguna manera, amb
l´exercici d´intercanvi epistolar?
-Sens
dubte. Era una manera catàrtica de lluitar contra l’adversitat de l’exili. De
fer-hi front buscant l’escalfor humà i la reciprocitat d’una carta de tornada.
Suposava afirmar-se un mateix i mantenir el lligam amb els altres i amb la
terra. És també una conjuració contra la pena i l’oblit.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069