La
Librería de El Sueño Igualitario
UN LLIBRE QUE ENS APLEGA DES DE BROMERA
EDICIONS DES DE LA PLOMA DE JOSEP BALLESTAR.
UN LLIBRE QUE ENS FARÀ PENSAR I QUE TANT POT
AJUDAR-NOS A ENTENDRE LA HISTÒRIA, COM AL PRESENT I ENCARAR EL FUTUR…PERQUÈ LES
DIÀSPORES SÓN I SERAN SEMPRE.
AQUEST LLIBRE ÉS FINALISTA DEL PREMI D´ASSAIG
DE LA MANCOMUNITAT DE LA RIBERA ALTA.
ALLÒ QUE ENS CONTA EL LLIBRE.LA SINOPSI:
Tot ésser humà és un exiliat
en algun moment de la vida.
Diversos creadors han sentit
l’alé de la persecució, de
la pèrdua, de la diàspora a
la seua pell o sota la seua creació en algun moment. Els
refugiats formen part del present, passat i futur de la història de la humanitat. El desterrament no sols afecta d’una manera física,
i la política sempre hi té
a veure.
Aquest llibre
–finalista del Premi d’Assaig
Mancomunitat de la Ribera Alta– es converteix en una crida contra la desmemòria,
un recorregut a través dels
creadors perseguits, dels refugiats i dels exiliats, passats i presents. La inactivitat política davant de l’actual crisi dels refugiats sirians provoca la crispació
entre molts ciutadans que
es pregunten si som part d’una societat amnèsica o si la humanitat s’ha tornat cega
davant d’un nou drama humà. Textos com aquest són
una porta oberta a l’esperança.
L´ escritor i estudiós,
en Josep Ballester:
Josep Ballester (Alzira, 1961) treballa de professor
de literatura a la Universitat de València i ha conreat diversos gèneres literaris. És autor dels assajos Joan Fuster: una
aventura lírica (1990); Temps de quarantena.
Cultura i societat a la postguerra (1992 i 2006); La poesia catalana de postguerra al País Valencià
(1995) o L’educació literària
(1999 i 2007). Ha publicat uns
quants poemaris, entre els quals destaquen Tatuatge (1989), Premi Ausiàs March; L’holandés
errant (1994), Premi Ciutat de Palma; La mar (1997), Premi
Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, L’odi (Bromera, 2005), Premi Ciutat de València i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i El col·leccionista
de fades, Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.
Cazarabet conversa amb Josep Ballester:
-És una gran veritat això de que tots som exiliats
en algun tram de la nostra vida. És una gran veritat ,
però hi han exiliats que, fins i tot, no se´n adonen
de que ho són, no creus?
-Totalment d'acord. Com saps hi
ha moltes classes d'exili (interior, d'identitat, col·lectiu...fins i tot sexual) i hi ha moltes persones que no tenen consciència i ho són des dels tots
els punts de vista. Aquesta societat llança al marge a molta gent, que fins i tot no té consciència d'aquest desplaçament físic o interior.
-Hi ha exilis de tota
mena: exilis forçats per situacions dramàtiques com la fam, la falta de perspectives de futur, buscar a
un altre lloc allò que no es troba a la terra que ens ha vist nàixer, fugir
d´una guerra, d´un persecusió per les idees e ideals…No
m´atreveixo a justificar a uns
per damunt d´altres perquè són tots
molt forts, no?. Què ens
pots comentar?
-Tots són ben fotuts
com ens podem
imaginar. Sentir-se desplaçat, ja
siga físicament del teu context social normal, del teu
país o de la gent que estimes per obligació
o sentir-te desplaçat encara que no siga a nivell físic és
ben dur. Sovint és impossible eixir
d'aquesta angoixa que et
cala fins l'ànima.
-Però la diáspora o les diàspores
ens poden pesar tota la vida; com
i de quina manera ens marca el compàs
de la mateixa? -Però també
presenten trets ben pareguts , alguns en alguns pensaments que es desfan dins nosaltres mateixos com a protagonistes de les diàspores…
-És ben clar que marca la vida, qualsevol persona pels motius que siguen que se senta desplaçada, aliena a una altra realitat, sentir-se estrany, que
no forma part ni de la nova realitat
ni de l'antiga, que és fàcil que ja no existesca com tu la vas conèixer afecta d'una manera
profunda i per a sempre. Recorda
que qualsevol exiliat o emigrant quan torna a aquella situació o país on vivia, tampoc no s'adapta. Ja no és ni d'ací ni d'enllà. Recordem els exiliats, per exemple, quan s'hi
va implantar la dictadura de Franco.Molts d'aquells que en un moment determinat van poder tornar, no s'hi
van adaptar a una realitat tant
diferent.
-Després estan els exilis
interns, sense moure´t, del mateix país, regió..quines
característiques tenen aquests diferencials respecte als altres…
-En el fons són molt
semblants ja que el sentiment de desplaçament, d'estranyesa, de no pertànyer, de
no formar part del teu àmbit és molt
paregut. I fins i tot, a voltes, molt més difícil d'assimilar ja que ningú no et te en compte per a
res. Ets invisible, almenys
tu penses que ho ets. I al no ser físic és molt més
complicat eixir d'aquest forat negre que ningú no veu, però que tu si que el sents com et consumeix.
-De tota manera, et diría que per molt que fem ús de les diàspores
alguns “fantesmes interns” es desplacen tal i com ens desplacem nosaltres…..
-Naturalment és un sentiment que portem a sobre com una llosa invisible que arrosseguem
estiguen on estiguem. Ací la fugida física ens pot salvar la vida, però no el sentiment, el fantamama que et mossega a dins, la consciència de no pertànyer i ser
una espècie d'apestat.
-Allò que volia dir en la pregunta o preguntes anteriors
es que podem arrastrar part
del nostre motiu de la
diáspora per tot un continent
i allà on ens assentem acabarem
trobar-nos en part del motiu que ens porta de lloc en lloc…
-D'acord, per això com a societat del primer món hem d'ajudar
a aquests éssers humans ja que són
exactament com nosaltres, portem a sobre les mateixes dèries i sentiments. Els racistes, els insolidaris,
els que rebutgen que acollim a altres sempre tenem por, sempre els ataquen tot comentant que són diferents, perillosos, no civilitzats....o
que provocarà més crisi econòmica o social. Són excuses de mal pagador davant
situacions molt dramàtiques.
-Et ficaré dos exemples de diáspora ben diferents
o diferenciats(des de la meua
humilitat com a llibreter i lector): mira, per exemple
una persona que marxa…va i ve d´un
lloc a un altre perquè té un carácter diguerem
que “poc sociable” e introvertit….que
cerca, constanment, el seu lloc en el món…..i un altre que marxa per situacions político-econòmiques d´un país del cor d´Àfrica, per ficar un exemple, i que aplega a Espanya i no li va massa bé, marxa
a França, tampoc troba el que buscaba i comença un
gran viatge de la seva
propia diáspora. Són molt diferents, clar que sí, però, a la vegada tenen trets que coincideixen..Què ens
pots comentar?
-Darrere de tot, encara que la diàspora que és per un motiu de força major sempre és
més sangnant i dura, ha estat una imposició per sobreviure, hi ha el sentiment de no sentir-se còmode,
que no pertanys a cap lloc, com he dit
abans ser un desplaçat que
no formes part d'enlloc. Però la de força major és molt
més tràgica, en el fons. El desampar i la solitud et
marca l'existència per a sempre.
-El tema dels refugiats
de les guerres, sobretot els que, en l´actualitat, estan en tan males condicions en certs llocs d´Europa,
passant la Mediterrània de qualsevol manera o morint en l´intent…ens diu
molt de la poca empatía humana que hi ha en aquest continent…Ells i elles, només cerquen fugir de l´horror i nosaltres no els hem sabut
cercar una solució digna i humana, per què? Què falla?.---sobretot quan molta
ciutadania, sovint els més humils,
són els que els obririen les portes totalment—però són els magnataris els que tanquen les portes d´un problema que s´ha alimentat des d´ací o dels països més
poderosos…Què ens pots reflexionar?. I més tenint el compte la de diàspores internes que ha sofert
Europa –la pròia Espanya---
dins el segle XX, per no parlar d´altres…
-El motiu és que preferim
mirar cap a un altre costat, com si no anés amb nosaltres
i naturalment que va amb tots nosaltres, per exemple, en l'actual crisi a Síria, el govern d'Espanya va acceptar un nombre de possibles refugiats que acolliria, exactament al voltant de quinze mil o vint mil persones, això ja fa quasi
dos anys, sols per ara, a aquestes alçades, no ha arribat al miler. I això que moltes comunitats autònomes i ciutats han demanat acollir-ne. Falla la humanitat,
la solidaritat i recordar que en temps
passats hem estat carn d'emigració.
No interessa la memòria històrica i és molt senzill mirar cap a un altre costat.I recordem que en l'actualitat tenim molta joventut preparada en altres països per poder buscar-se
la vida. Això que el govern
actual del PP diu "turisme
econòmic".
-Sembla que els que estem , més o menys, ben asentats o tenim sostre i llit on dormir….som els que permitim
o veiem passar davant de nosaltres drames humans d´altres,
però que són més nostres perquè
són com un gota a gota a la
nostra consciencia, no?
-És una qüestió de drets humans i de justícia. Ningú fuig de casa seua, del seu poble, del seu país...abandonant-ho tot sense motius.
És un drama que per justícia
social i humanitària ens hem de solidaritzar i en el fons sempre és
positiva. La interculturalitat ens
enriqueix com a poble i com a éssers
humans.
-Però la pitjot diáspora
és la de tots aquells i aquelles que tenint el poder per parar aquesta
hemorràgia, no ho fan i no ho fan perquè trauent
profit de la mateixa, no?. Aquestes persones, pot ser dins el seu egoisme, no s´adonen que están perduts dins els valors
de la humanitat, no?...en un
viatge gens digne….Què ens pots dir?
-En aquests moments Europa ha fallat o l'administració governamental europea ha estat cega i insolidària. No m'interessa una Europa d'aquestes
característiques, fa vergonya.
S'omplin la boca amb la defensa
de la democràcia, els drets humans, la societat del benestar...i és tot ben fals.
26521
Diàspores. Paraules
i geografies d'exili. Josep Ballester
198 páginas 15 x 23 cms.
19.95 euros
Bromera
Tot ésser humà és un exiliat
en algun moment de la vida.
Diversos creadors han sentit
l’alé de la persecució, de
la pèrdua, de la diàspora a
la seua pell o sota la seua creació en algun moment. Els
refugiats formen part del present, passat i futur de la història de la humanitat. El desterrament no sols afecta d’una manera física,
i la política sempre hi té
a veure.
Aquest llibre –finalista
del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta– es converteix
en una crida contra la desmemòria, un recorregut a través dels creadors perseguits, dels refugiats i dels exiliats, passats i presents. La inactivitat política davant de l’actual crisi dels refugiats sirians provoca la crispació
entre molts ciutadans que
es pregunten si som part d’una societat amnèsica o si la humanitat s’ha tornat cega
davant d’un nou drama humà. Textos com aquest són
una porta oberta a l’esperança.
Josep
Ballester (Alzira, 1961)
treballa de professor de literatura a la Universitat
de València i ha conreat
diversos gèneres literaris.
És autor dels assajos Joan Fuster: una aventura lírica (1990); Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1992 i 2006); La poesia catalana de postguerra al País Valencià
(1995) o L’educació literària
(1999 i 2007). Ha publicat uns
quants poemaris, entre els quals destaquen Tatuatge (1989), Premi Ausiàs March; L’holandés
errant (1994), Premi Ciutat de Palma; La mar (1997), Premi
Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, L’odi (Bromera, 2005), Premi Ciutat de València i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i El col·leccionista de fades, Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069