Cazarabet conversa con... Jordi Jordana, autor de “Després de la nit arriba l´alba”
(Pagès)
Una novel-la negra o
més ben dit, com a detectivescades de la ploma de
Jordi Jordana.
Es combina en aquesta lectura la novel-la detectivesca, no del tot negra, però molt
detectivesca i engrescadora amb molts trets històrics..
El ventall d´escriptors
pot ésser molt divers per aquesta proposta des de la ploma de l´escriptor Jordi Jordana.
La sinopsis del llibre:
Al final de maig del 1944 un industrial tèxtil de
Terrassa, afí a l’ enderrocat govern de la Generalitat i la República, es veu
obligat a exiliar-se a França, a través d’Andorra, després d’haver contactat
amb un passador. El passatger no va arribar al seu destí i mai més no se’n va
tornar a saber res. Quaranta-tres anys després, la Laura Viladomat,
llicenciada en Història, realitza la tesi doctoral sobre les guerrilles maquis
al Pirineu. Per dur-ho a terme sol·licita l’ajuda d’en Francesc, Quico, Orteu, professor
d’Història a l’ Institut de la Seu d’Urgell i s’instal·la, temporalment, a la
ciutat. La monòtona vida d’en Quico experimenta un
canvi radical quan ella entra, com un terbolí, a la seva vida. Al cap de poc
temps se n’enamora perdudament, si bé, cada dia que passa, és més conscient que
li amaga alguna cosa; un recòndit secret del qual no en vol fer partícip ningú.
Quan la Laura es veu obligada a compartir-lo, tots dos inicien una desenfrenada
recerca en la memòria del passat, que els porta a descobrir que, per més llarga
i fosca que sigui la nit, sempre, després, arriba l’alba.
L´ autor, Jordi Jordana: a néixer a la Seu
d’Urgell l’any 1958. És doctor en veterinària i professor de la UAB des de
l’any 1985. Els molts anys d’activitat docent i investigadora el van dur a
publicar la seva primera novel·la amb el rerefons dels centres de recerca i
universitaris, Índice de impacto
(2011). La temàtica del thriller científic va tenir continuïtat amb El equilibrio del miedo (2013) i
El peso de la duda (2020), totes tres editades
pel Servei de Publicacions de la UAB. Des de l’any 2013 és membre del jurat
dels premis de novel·la Valldaura-Memorial Pere
Calders, que atorguen l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i la Universitat
Autònoma de Barcelona. (https://jordijordana.uab.cat).
Cazarabet conversa amb Jordi Jordana:
-Jordi, com o què hi ha que
et fa escriure aquesta història, dins la recent història contemporània, però
amb un clar protagonisme del gènere de thriller d’intriga, gairebé detectivesc...
perquè aquesta tesi doctoral es converteix en tot un treball d investigació,
oi?---que em recorda les investigacions detectivesques--
-Sí, podem dir que en gran part és una novel·la
detectivesca, però sense detectius. I la raó? Doncs, fer-li un gir al que havia
vingut fent fins ara, que havien estat tres thrillers amb rerefons científic i
universitari (treballo a la UAB, jo). Tornar, perquè em venia molt de grat, a
les meves arrels pirinenques. Bastir un relat amb un encebador d’inici
argumental (rumors, històries, comentaris, llegendes...) que un dia vaig poder
escoltar o viure de forma més directa o indirecta, que em permetés muntar
posteriorment tota una història de ficció. La tesi doctoral de la Laura Viladomat (la prota) és l’element
vehicular que permet donar coherència i fer que engranin les situacions que es
van succeint, entrelligades. I tot això embolcallat en un marc que conec prou
bé, com van ser els escenaris pirinencs de la meva infantesa, adolescència i
joventut.
-També hi ha una important dosi amb la història d´ amor...?
-La novel·la està farcida d’amor. En primer lloc
el de la Laura envers els seus; i el del Quico
(l’altre prota) envers el pare, l’Antònio,
que més que amor serà devoció, i l’espill en el qual sempre es veurà reflectit.
I després, i tant, la passió esbojarrada que sorgirà entre ells dos, que farà
que sigui la clau de volta de tot plegat.
-Tot i que el motor desencadenant de tot el llibre és el secret que, una
vegada compartit, pren rumb de recerca desenfrenada, oi? Hi ha un moment en que
la trama necessita d´ aplegar com a un pic, establir-se com en un pla, per a
tornar a baixar, no?
-Si entenc bé el que em preguntes, el recòndit
secret guardat per la Laura és el que fa anar de corcoll el Quim durant
capítols. No entén la seva manera d’actuar ni el que pretén. Tan sols vol fer
una tesi doctoral o hi ha alguna cosa més? Quan finalment se n’assabenta,
s’inicia la part més detectivesca de la novel·la. Tots dos s’aferren com
paparres a l’únic fil que sobresurt del cabdell i l’estiren tant com poden per
esbrinar-ne alguna cosa. L’interès de la trama va en
augment quan s’aproxima el desenllaç, motivat pel que ha anat sortint a la llum
i que involucra a tothom.
-En aquest llibre allò que més pes té és la trama, oi?... està pel damunt
de l’escenari i també dels personatges, oi?
-Escric per a entretenir i que m’entretingui. Les
quatre novel·les publicades i, gairebé segur, les tres que vindran, són
thrillers. Les primeres, d’entorns universitaris i de recerca, i aquesta, la
que inicia un seguit de conxorxes pirinenques. És clar que el que més
m’interessa és la trama! Procurar, i assolir-ho ja seria el súmmum, relligar un
argument ben trenat, amb grans dosis d’intriga i suspens, que facin badar el
lector.
-Quan una amiga em va veure llegir
la novel·la em va preguntar: “és una novel·la negra?”; li vaig dir que no, que
estava emmarcada en un context històric molt important, però que no era
històrica, tot i que sí, o almenys això sento jo com a lectora, té un aire
detectivesc i que proposa estripar en la memòria soterrada o amagada....
-En les meves novel·les sempre hi ha algun mort
que altre, i no per això sé si catalogar-les o no com a negres. Com deia abans,
són de suspens, detectivesques, però sense detectius. Els fets afecten gent normal,
i la resolució d’aquests fets també va a càrrec de gent normal, amb les
limitacions que això comporta —no disposen dels mitjans que pot disposar la policia, per exemple—; i això crec que fa,
almenys per a mi, que la cosa pugui resultar un pèl més interessant. Resolen
els problemes perquè s’hi veuen abocats, els cauen damunt i és la solució de
continuïtat lògica del que han de fer. Ni s’arriben a plantejar (per diferents
motius), que s’hagués pogut fer d’una altra manera.
També, i aquesta novel·la en particular, com bé
dius, no és històrica; encara que estigui centrada en un particular entorn
històric. El context de postguerra (falangistes, maquis, capellans,
contrabandistes, estraperlo...) només és l’escenari adequat que dona peu a
desenvolupar la veritable trama del relat, que versa bàsicament sobre les
relacions humanes, i el desenllaç de les quals té lloc quaranta-tres anys
després. Dius que la novel·la t’ha semblat que estripa en la memòria soterrada,
i és veritat. En ella mostrem i reflexionem, per boca i pell dels
protagonistes, com els condicionants passats poden repercutir, i de quina
manera, en les vides alienes posteriors.
-Enllaço amb la pregunta anterior, lo que vol dir que una mica un homenatge
a la memòria històrica sí que fas, oi?
-Per descomptat! Encara que la finalitat última
sigui d’entreteniment, aquest és un objectiu molt important de la història. La
memòria, de tot plegat del que un dia va passar, mai no s’ha de perdre. Com diu
algun dels personatges en algun moment: conèixer la veritat, per dura que pugui
ser, sempre serà més confortant que viure en el dubte i la ignorància. I ara,
això, que cadascú ho extrapoli.
-Per què els secrets que enseguida van agermanats dels silencis són motors
dels quals estireu tan els escriptors i escriptores... serà perquè el dia a
dia, la nostra pròpia vida i existència està plagada
de secrets i silencis?
-Evidentment, que la vida està farcida de secrets
i silencis, ni que siguin de no res. Qui no en té? ¿I què hi ha de més incitant
que saber una cosa que ningú altre sap; o, tan incitant de no saber-la, però
saber que hi és? Què donaríem per esbrinar-ho?
Que hi hagi un cert misteri en el relat és una
bona eina per a crear clima en el lector, i s’ha d’aprofitar. Quan veus que un
personatge es comporta d’una determinada manera i diu i fa coses que, com a
lector, no acabes d’entendre, et fa estar més l’aguait tot esperant que es
resolgui, en un moment o altre, el perquè. I més, quan, els altres personatges
també van de bòlit amb la manera d’actuar d’aquest.
-T´has preguntat mai per què
ens aferrem tant als secrets i silencis?, sovint crec que tot seria més senzill
si ens desférem d’ells... què ens pots dir?
-Com deia abans, tothom té secrets, i alguns fins
i tot d’inconfessables. Aquests te’ls has de guardar només per a tu, fins que
et moris, a no ser que siguis un gran bocamoll. Però d’altres, i com seria el
cas particular del d’aquesta novel·la, la Laura el manté ocult per diverses
raons: en primer lloc, perquè pot pensar que ningú no n’ha de fer res i que
ella sola se’n pot sortir sense haver de donar explicacions; en segon lloc,
perquè si l’exposa obertament, es pot trobar que la tractin de beneita, se
l’espolsin de sobre d’una revolada i no aconsegueixi l’ajuda que necessita. Si
ella, de bon començament hagués tingut prou clar que això no passaria, ves a
saber si no l’hauria compartit més d’hora, fins i tot només arribar, i, com tu
dius, tot hauria estat més senzill. Però si una cosa no som, o no tenim, les
persones... i la vida, és la senzillesa.
-La Laura i en Quico... són els dos personatges
centrals de la novel·la... et vas fixant un poc en característiques de gent que
coneixes per tal de fer-los un retrat que és tan proper, planer... no sé, de
Laura i Quico, tal com els retrates, n’hi ha molts i n’hi
passen molts per la nostra vida...
-Sí que n’hi ha molts, de Laures i Quicos, pel món: i d’Antònios i
Nadals, i Consuelos i Aurores, algun Puigdevall i,
regirant regirant, encara trobaríem algun Ulleretes.
No és que aquests, en qui et fixes, siguin com ells; però tu et fas a la idea
que ho podien haver estat. I és clar, això ho has d’aprofitar, perquè et
facilita la feina. Quan escrius en tens una imatge al cap, i les coses que fan
i diuen te les creus més, perquè és com si ho estiguessis parlant amb gent
coneguda.
Tal vegada la Laura i el Quico
en siguin els més propers, perquè són amb qui ens podem identificar millor. Dos
joves protagonistes amb les mundanes preocupacions actuals de qualsevol de
nosaltres: la feina a l’institut, la tesi doctoral a
la universitat, l’amor que va i ve i que tot ho pot... en fi.
Sempre intentes treure algun tret d’algun conegut
que et serveixi d’inspiració; fins i tot de tu mateix, que et tens més a mà. De
vegades no hi ha manera, però... Com he dit, no han de ser com ells, per Déu!,
però aquella carcassa... aquella manera de fer... creus que s’ajustaria prou al
personatge. Després tot es va diluint i els de ficció adquireixen personalitat
i fesomia pròpia.
-L´ escenari d´ escenaris són les rutes que, passant per Andorra, feien
molts dels que anaven i venien del sud de França cap a Espanya o a l´inrevés.... sempre he vist quelcom de negoci brut amb
això, tot i que hi havia passants i passants... oi?
-Això mateix, passants i passants. Com deien
allò, de la vinya del Senyor... Doncs, això! En aquest assumpte sempre hi ha
hagut ideals i negoci. Oferta i demanda. Principis i oportunisme. En fi, de
tot. Com a les pelis de l’oest, bons i dolents. En aquesta mateixa novel·la es
veuen exemples de les dues bandes. Oi que no compararíem l’ Ulleretes amb el
Nadal? I de Nadals també en va haver-hi, i molts.
-Andorra, el Principat, creus que, en part, es va establir, dins el panorama
geopolític, fortament recolzada per una
economia ferma tant per ser ruta d´ escapades com pel l´ estraperlo?
-No vull entrar-hi, en això. La meva és una
novel·la de ficció.
-Amic, com ha estat la tasca de documentació e investigació envers aquesta
novel·la?, perquè estic segura que n’hi ha hagut... -És una feina pesada i
onerosa —perquè s´ ha d´ ésser rigorós i minuciós---, però també després –e
inclòs el procés de documentació e investigació— té que ser un treball
fascinant i amb moltes satisfaccions i recompenses... -Com és la teva
metodologia de treball?
-Sí que n’hi ha hagut, és clar, de documentació.
Encara que tots els personatges que intervenen són ficticis, també en surten
d’històrics, com en Quico Sabaté, el Marcel·lí
Massana, en Joaquim Baldrich o el malxinat de Sagardía, per posar-n’hi alguns; però aquests, i queda ben
palès a la novel·la, mai no entren a la trama. T’has de documentar una mica,
per no cagar-la massa. Més que res, perquè després fa
molta vergonya si t’ho retreuen.
Per altra banda, també soc de l’opinió —i és molt particular—, que sempre que no es
tracti d’una novel·la històrica, la quantitat d’informació que s’aporti ha de
ser la justa i necessària per posar el teu relat damunt l’escenari; i punt.
Aquest versa sobre les intricades relacions entre
els protagonistes per a resoldre un assumpte. Tota la resta és accessori. Ara
bé, s’ha d’embolcallar per posar-los en context. I fins aquí arriba la
documentació. El meu objectiu no és impartir classes d’història. Només vull
contar un relat que entretingui el lector i li faci sentir coses. I responent a
si és un treball fascinant i satisfactori, t’he de dir que sí, ja que t’ho
passes bé i aprens força.
Quant a la metodologia de treball? Doncs, llarga
i tediosa. En primer lloc, que se m’acudeixi una idea que valgui la pena... ser
contada. Per a mi el punt més important del procés creatiu, ja que no sempre
l’encertes, i com t’equivoquis t’han passat tres anys. Ara bé, en el procés
imaginatiu no penso en els lectors, sinó amb mi mateix. M’agrada la història
que se m’ha acudit? M’hi trobaré a gust desenvolupant-la durant un llarg temps?
Si em contesto que sí, la tiro endavant, i si no, doncs res, a buscar-ne una
altra.
Una vegada la tinc, escric l’argument breu del
que passarà; com una mena de resum de tot plegat. Quin serà el desencadenant i
com acabarà, i les quatre coses grosses que han de succeir pel mig. En aquesta
fase és quan començo a documentar-me. M’he de preocupar que el que faci fer als
personatges sigui factible i se’n puguin sortir; buscar les eines a què poden
recórrer per a resoldre un determinat problema. De vegades em costa trobar-les
i li he de donar moltes voltes. I en el cas últim que no les trobi, oblidar-me
de tot i canviar d’estratègia. Torno a recordar que, gairebé sempre, els meus
personatges són gent corrent amb una gran quantitat de limitacions.
El següent pas és passar-me, molt a poc a poc,
tota la pel·lícula pel cap i escriure-me-la. És el que anomenem Escaleta. Això
ho faig capítol a capítol i escena per escena, procurant que tot l’entrellat
quadri. En aquesta etapa el més important és l’argument, oblidant-me
completament de l’estil. I ara, quan tot això ha finalitzat, és quan començo a
escriure de veritat. L’escaleta serà la guia que m’acompanyarà en tot el
procés. I per últim, la revisió. El procés de depuració. Escapçar les sobreexplicacions i donar-li el ritme i la cadència
adequada a l’escrit.
I finalment, la part més feixuga de totes: trobar
algú que la publiqui. Però això ja són figues d’un altre paner.
-Amic Jordi, ens pots dir en què estàs treballant ara, ens pots fer cinc
cèntims?.- Com ha sigut treballar amb Pagès?
-La sèrie pirinenca, iniciada amb “Després de la
nit arriba l’alba”, és per reivindicar, o, si voleu millor, fer valer (a títol
personal) els paratges pirinencs. Que en aquestes tranquil·les i bucòliques
valls també passen coses, i algunes de molt fosques. I això serà el que anirem
reflectint en les pròximes entregues. D’aquí a uns mesos, per Sant Jordi,
sortirà “De la pell del diable”, una novel·la “molt negra” (tots són
amorosament molt dolents) que publicarà una editorial del meu poble, Edicions Salòria, ja que em feia molta il·lusió que una trama que
bàsicament transcorre a la Seu d’Urgell (també Andorra, Cerdanya i Pallars),
sortís publicada en una editorial de la Seu. I la darrera en què estic
treballant, “La princesa del riu”, ja en fase final de revisió, serà un altre
thriller, ambientat aquest al Pallars Sobirà en èpoques ja més recents.
Treballar amb Pagès? Un plaer i una gran
oportunitat. Que una editorial com Pagès et publiqui un llibre teu, és un gran
honor. Espero haver estat a l’altura.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069