La Librería de Cazarabet Indignado
Un llibre
d´analítica i reflexió sobre la realitat social valenciana….des de la ploma de
Toni Mollà.
Estem al davant
d´un llibre que hauria d´esdevindre tot un fenòmen lector al País Valencià
perqué és un trevball excel-lent i que fica en valor a tot i a tothom en
aquests moments…Un llibre de reflexió social i ciutadana que val la pena anar
llegint amb molta cura i tranquillitat i anar comentant , amb serioses
reflexions, amb altres veus i pensaments….perquè el llibre convida al repàs
històric i a la reflexió de “lo social” que està passant al davant…
La
sociedad valenciana, com segurament, qualsevol altra és molt particular i, a
vegades sembla que viatja damunt una mena de bipolaritat….però també és ferma i
quan es cau es para a pensar per dictaminar….al País Valencià i entre la
societat valenciana hi ha molt més brou del que pareix per anar fent cultura i
poble….crec que això és allò que preté Toni Mollà quan escriu aquest llibre i
quan el publica: ens brinda diferents estris per a que , nosaltres i si som
valencians millor.ens ho pensem per a treballar i pensar.abocant les reflexions
per a un resultat final que deuria de tindre molt més valor del que té…
Què
significa ser valencià o valenciana avui en dia?; Com tenim i com retenim la
nostra identitat?; Sabem cap on anem? ; Sabem lo que som realment i sabem o hem
après a valorar-nos? ; Tenim por encara d´altres identitats o d´allò que
realment som?; Què podem anar sent si seguim lamentant-nos de segons quins trets de la terra e identitaris,
així com culturals, en compte de traure partit d´ells….?
Allò que
ens diu Publicaciomns de la Universitat de València…
En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un
ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància
com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de
control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes
d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la
destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una
societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències
valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.
L´autor,
en Toni Mollà…
Toni Mollà, llicenciat en Periodisme (UAB) i doctor en
Sociologia (UV), ha compaginat el treball a RTVV (1989-2013) amb la docència a
la Universitat de València. També ha estat professor visitant a la Brown
University (eua). És autor d’obres assagístiques com ara 'La utopia necessària'
(1994) i ha conreat el periodisme literari en 'Converses inacabades amb Joan
Fuster' (1992) i 'El Genovés' (1994). En el camp del dietarisme, ha publicat
'Espill d’insolències' (2000), 'Quadern d’entretemps' (2007), 'Més enllà de San
Francisco' (2010) i 'Un adéu a la tribu' (2013). Quant a la sociologia de la
llengua i de la comunicació, s’han de destacar 'La llengua dels mitjans de
comunicació' (1990), 'Llengües globals, llengües locals' (ed.) (2002), 'Manual
de sociolingüística' (2006), 'Quina política lingüística? '(2007) o 'Quina
televisió pública? Amenaces i oportunitats a l’era digital' (2009). És
col·laborador habitual de la premsa escrita, actualment a les pàgines del
Periódico de Catalunya.
Cazarabet
conversa amb Toni Mollà:
La primera pregunta, Toni, és un poc previsible i fonamental: estem, els
valencians, desconnectats de la resta de societat, inclosa la pròpia societat
valenciana? Hem viscut els valencians en una mena de “bambolla”?
El mateix concepte de “valencians” és discutit entre
“nosaltres, els valencians”. De manera que cadascú entén una cosa diferent quan
s’autoanomena “valencià”. La màxima desconnexió d’un grup social qualsevol s’esdevé
quan no sap ben bé ni com s’anomena. És llavors quan els “altres” et posen nom:
Región Valenciana, Sudeste, Levante, etc. Comunitat Valenciana és una
denominació funcionarial i grisa, sense cap mena de possibilitat d’adhesió
simbólica, que és la característica fonamental d’un nom propi. Tot això
explica, d’altra banda, que, entre nosaltres, siga tan freqüent, potser com a
reacció compensatòria, la literatura d’introspecció col·lectiva. La recerca de
la resposta ontològica i imposible a la pregunta del “què som?” Una pregunta que ja es feia
Parmènides fa més de tres mil anys. Deixem-la córrer, per tant, que perdrem el
temps. Personalment, m’interessa més “què fem i què hem de fer” els valencians,
que no “què som”. El meu llibre repassa, d’acord amb els meus interessos i la
meua valoració subjectiva, el “què fem” i fuig, voluntàriament, de l’odiosa
pregunta sobre la nostra “essència”, que, a mi, m’interessa poc o gens.
Ens ha
despertat la crisi d’aquesta mena d’emmudiment?
La crisi --o, millor, les crisis en què vivim
immergits: financera, económica, social-- ens han despertat poc. De vegades
tinc la temptació de pensar que més aviat al contrari. La prova és, per
exemple, la gran acceptació social entre nosaltres de les propostes de la dreta
tradicionalista, o millor, involucionista, que patim --ara amagada sota les
sigles del Partit Popular. També tinc la temptació de pensar que, lluny de
despertar-nos, la crisi, les crisis, han creat un nivell de confusió tal que
molts valencians encara estan més i més enganxats a la pròpia perversió de la
identitat col·lectiva. De l’embolic, alguns sempre en trauen profit. El fet que
el Partit Popular potencie una Llei de símbols, per exemple, o els bous
embolats, les processons i altres perversions de la cultura popular, n’és una
prova de càrrec. Però m’espanta més encara que aquesta proposta d’alienació
col·lectiva de la dreta retardatària siga acceptada i aplaudida pels mateixos
valencians. És com un “viva las caenas” permanent. Una mena de síndrome
d’Estocolm col·lectiu. Al meu poble, i perdó per l’autocita localista, durant
la transició hi havia quatre associacions culturals que aportaven discurs
sociocultural i capital social al municipi; és a dir, una certa, encara que
modesta, renovació d’idees i de prioritats socials. Ara, per contra, hi ha cinc
penyes taurines que glorifiquen el salvatgisme i l’antiintel·lectualisme --que
són els gèrmens de tots els moviments de dominació simbólica i de colonialisme
mental. El fet que el PP atorgue, per exemple, la categoria de “bé cultural” a
les penyes de bous al carrer, trenca totes les jerarquies socioculturals
heretades, estigmatitza el coneixement il·lustrat en què s’hauria d’emmirallar
qualsevol societat moderna, i reforça l’hegemonia cultural del “pensament
captiu”, que diría Czeslaw Milosz. En general, el personal té por de
l’aïllament i de la solitud i, per tant, se sol apuntar a un bombardeig.
És, aquest, un llibre de pensament i anàlisi sobre l’Estat Social que té
als valencians i valencianes com a mostra de l‘estudi?
És un assaig --un conjunt d’assajos, ben mirat-- que
mira de compartir un “diagnòstic social” sobre el país, tan subjectiu com vostè
vulga, i que, modestament, i només de retruc, proposa un conjunt d’eines --la
meua “caixa de ferramentes”, d’acord amb el concepte de P. Bourdieu-- per a
(re)pensar-lo de dalt a baix. En els seus aspectes polítics, però també en els
socioculturals, mediàtics i econòmics, que em semblen indisociables. En efecte,
el País Valencià tampoc és tan diferent al seu entorn geogràfic, cultural o
polític. No som massa originals. Però la nostra originalitat tampoc no és per a
estar-ne massa orgullos. Especialment ara per ara.
És un llibre
que reflexiona sobre factors socials, econòmics, humans i que conflueixen dins
la societat valenciana des de l’entorn cap a dins.... Tens com a referent Joan
Fuster que fa un grapat d’anys va publicar Nosaltres els valencians...un
llibre, crec, més escrit de dins cap a fora....
Joan Fuster
és als valencians, entre altres coses, l’equivalent d’Emerson per als
nord-americans. El fundador i instigador de la nostra idea moderna de país. Per tant, és
imprescindible tindre’l en compte com a punt de partida. Però això no vol dir
tindre’l en formol, per descomptat. Qualsevol interpretació “ortodoxa” de
Fuster seria una interpretació antifusteriana. Ell era, en primer lloc, un
heterodox, un liberal radical, un “desinfectant” --com ell assegurava de
Bertrand Russell. El millor homenatge al mestratge de Joan Fuster és incorporar
noves maneres de mirar la societat, noves perspectives, nova bibliografía, que
enriquisquen el pensament social que ell va iniciar en una avançada solitària i
molt fructífera.
Estem al davant
d’un llibre on arrere cada reflexió hi ha una mena de compromís?
Jo, com li dic, només intente oferir el meu
diagnòstic. No tinc cap pretensió moralitzadora. Si algú està d’acord amb mi,
encantat de la vida. Si algun altre em retruca seré el més feliç del món a
llegir-lo i a pensar en la seua esmena. Precisament això, la dissidència, i no
l’aplaudiment, és el que fa avançar el pensament social. L’ortodòxia és
l’antídot de l’avanç social --de la il.lustració, en definitiva. Però en aquest
país quan discrepes d’algú pareix que estigues insultant sa mare, amb perdó.
Som un país poc liberal, en aquest sentit.
El poder de la societat valenciana, molt “trufat” de corrupció, està
desconnectat de les necessitats més bàsiques dels ciutadans? Creus que coneixen
aquestes necessitats?
La corrupció i, molt especialment la corrupció política,
és el càncer de tota societat perquè atempta contra l’espina dorsal, la cohesió
i el capital socials. Per tant, és el punt més negre de l’actualitat i el
perill més greu a què ens enfrontem. La corrupció generalitzada comporta, al
capdavall, la dissolució del contracte social i, per tant, de la vida
col·lectiva. Valenciana, catalana i espanyola. Llatina, del sud! M’espante de
pensar fins a quin punt hi ha estés el seus tentacles la piovra i si no hem arribat a un punt de no-retorn, a la
metàstasi social. Només el meu optimisme patològic m’obliga a pensar que tot
allò que han fet les persones també ho poden regenerar les persones. Unes
altres persones, per descomptat.
Com creus, amic
Toni, que ha afectat la crisi a aquest anomenat Estat del Benestar dins la
societat valenciana?
Com a tot el món occidental, la crisi ha estat la gran
excusa per desmuntar el pacte social que va representar l’Estat del Benestar a
l’Europa de postguerra! L’erosió dels drets i les conquistes socials és
constant per banda de la dreta --que, com diu la cultura popular, sempre té el
cabet en la faena, és a dir, en els interessos de classe, que són materials,
malgrat la seua carcassa ideològica! Materials! Econòmics! Insistisc: la
ideología i la dominació simbólica de què parlàvem adés en són només el
mecanisme de legitimació! D’ací, per exemple, l’entrada del gran capital a
l’accionariat dels grans mitjans de comunicació i la lluita permanent contra
les ràdios i televisions públiques i independents. El poder econòmic --el poder!--necessita
més que mai els aparells ideològics de legitimació. I això és bàsicament
l’estructura de mitjans de comunicació de masses. Repassa els consells
d'aministració dels mitjans de comunicació espanyols i et topetaràs de cara amb
l'IBEX. Fa por! Torne al tema: la segona prioritat de totes els partits
anomenats progressistes --la primera és la lluita contra la corrupció!-- és,
precisament, la reconstrucció de l’Estat del Benestar, amb l’ensenyament
públic, la sanitat pública, els anomenats serveis socials i la comunicació
pública com a eixos preferents d’actuació. L’Estat del Benetar ha de ser el cor
i el cervell de qualsevol societat cohesionada. La paret mestra, per tant, de
qualsevol discurs diguem-ne “nacionalista” --en el sentit de “col·lectiu”,
vertebrador. I tot això, ara per ara, és imposible sense uns mitjans de
comunicación al servei de la societat. De tot això, n’he parlat a bastament com
a membre del Col·lectiu Ricard Blasco en el llibre RESET RTVV (Onada Ed, 2014).
S’està
fent justícia envers els casos de corrupció que tenen a veure amb la
societat valenciana?
Els valencians no som especials en això. Em fa
l’efecte que els països de “cultura católica”, en aquest tema, som més
permissius que no els protestants, per exemple, en els quals el ciutadà és
responsable directe davant de “Déu”, sense intermediaris … La correlativa falta
de “responsabilitat individual” en la nostra cultura --a diferència dels països
nòrdics o els EUA, per exemple-- permet tota mena d’excessos i d’excuses. La
corrupció, en conseqüència, s’ha de combatre amb armes polítiques i legals però
també amb un canvi de les mentalitats i unes polítiques comunicatives eficaces
en l’ordre sociocultural. En aquest sentit, crec que el laïcisme és un factor
imprescindible de qualsevol procés de modernització social. Del País Valencià o
de qualsevol país. I l’escola (pública) i la radiotelevisió (pública) els seus
factors de reproducció social. D’ací que l’una i l’altra, escola i radiotelevisió, estiguen sempre en la diana dels tea parties autòctons.
18287
La desconnexió valenciana.
Toni Mollà
220 páginas 13 x 21 cms.
14,00 euros
Universitat de València
En aquestes pàgines es
descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política,
alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats
i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar
o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política,
al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les
esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en
experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069