Cazarabet conversa con... Núria Martí Constans, autora de “Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen
a l’exili” (Curbet)
La historia d´en Joan Pacheco ens desvetlla com de malament ho va passar molta gent
en empendre el camí de l´ exili….i a més, tot el ventall de riscos que van tindre que anar esquivant..
Els
riscos que en Pacheco, el seu germà
i la resta de la familia van suportar es fa com trepidant en la lectura i gairebé
si no ens ho conten, com ben bé fa l´escriptora Núria
Martí des de la paraula
del propi nen, no ens creuriem que , amb
una mica de sort, es pot sobreviure a unes condicions dantesques envers la llibertat i la vida.
L´escriptora
té l´encert de transformar el testimoni
d´en Pacheco, aquell que visqué en vuit anys, en una historia novel-lada…molt
ben portada, sense pretencions
i amb l´ànim de contar qualcom molt humà.
Ho edita, molt encertadament, Editorial Curbet. Això de “molt encertadament” es diu perque es nota que allò que l´editor edita ho fa des del cor…amb passió,
amor i ganes d´apendre i d´ensenyar-nos
des d´una historia quiné s el camí,
el de la llibertat…
Pot
ser estaría bé entendre aquest llibre des de la
perspectiva de tindre a les portes d´Europa ,
el vell continent, un
problema que ens hauria d´ofegar de vergonya…els milers de milers
de persones que s´ arrosseguen per camps de refugiats que recorden als camps
de concentració i on el Meditarrani o els vatlles i murs fan que molts, per desgràcia, no puguin nio aplegar a tocar la terra d´un continent
ple de dogmes engominades…
Allò
que ens conta la editorial,
la sinopsis:
Joan Pacheco té vuit anys quan
l’any 1939 travessa la
frontera francesa a peu, al costat
de milers de persones que fugen
de l’avanç de les tropes de
Franco. Són els últims dies de la Guerra Civil espanyola i, passada la ratlla, en Joan comença el camí de l’exili, que el durà a recórrer França d’un cap
a l’altre, en una llarga odissea.
El seu testimoni, novel·lat per Núria Martí Constans,
ens fa memòria d’un passat que cal tenir ben present. Aquesta és una història, a vegades dura i a vegades tendra, que –tal com diu Ricard
Martorano al pròleg– “no deixa indiferent”.
Núria Martí és de Calella de la Costa, tot i
que viu a Girona.És escriptora i professora;llicenciada en filología catalana.Ha
publicat la novel-la Hores prohibides i els reculls de relats Naturalesa humana; Un excés de felicitat;Vint contes perversos i
Espècies invasores. Va aconquerir
el Premi de Novel-la curta de lectura fácil amb Trampa de foc i Set dies al llac.També coordina la
col-lecció de caire divulgatiu ,
Les rutes de Marcus Marc i n´ha escrit
el primer volum: Marcus Marc i la ruta del cacau. Treballa al CPNL e imparteix
tallers d´escriptura
creativa i. També és tutora a l´Aula
d´escriptura al Centre Cultural La Mercé. També ha adaptat diferents obres a Lectura Fàcil, sent col-laboradora de la Revista
de Girona, essent jurat de diferents premis literaris, entre els quals destaca el Premi Ramon Muntaner de novel-la
juvenil dins els Premis Literaris de Girona.
Cazarabet
conversa amb Núria Martí:
-Núria, què t´ ha fet escriure
aquest llibre?. Què és
allò que et va apropar a en
Joan Pacheco?
-En Joan Pacheco i jo
no ens coneixíem. Òmnium Gironès em va proposar escriure el testimoniatge d’en Joan per contribuir a
recuperar la omento omentoa. Ens
vam trobar a la seu d’Òmnium a Girona i em va fer un resum
del seu exili. A partir d’aquell omento vaig decidir que acceptava tirar endavant el projecte de convertir el testimoni
oral en escrit.
-Moltes hores d´ entrevista amb en Pacheco has tingut
que invertir per a traure aquest
llibre, no? Què ens en pots
contar?
-Sí, les entrevistes van ser bàsiques per escriure el llibre. De fet, tot el que em va explicar en Joan
és al llibre. Anava a casa seva amb la llibreta, el bolígraf i l’enregistradora de veu i ell xerra
que xerra. Després a casa, escoltava les gravacions i les transcrivia. Ricard Martorano, d’Òmnium, també va ser
present a totes les entrevistes.
-D´en Pacheco, que va ésser allò que et va cridar la teva atenció, al marge que sí, és veritat, és
una història de pel·lícula!
-Quan vaig sentir la seva història vaig pensar que podia contribuir i molt a fer que la gent sabés què va passar
fa 80 anys. D’històries d’exili n’hi ha moltes. Totes són semblants però alhora diferents, perquè retraten un mateix èxode que tothom va viure amb moltes
penalitats i molt de dolor,
però també que cadascú va viure amb unes circumstàncies personals úniques. Aquestes petites històries fan la gran història.
-D’altra banda, en Joan sap parlar
molt bé i té una íneaa excepcional, ínea per poder
reconstruir aquesta seva íneaa.
-I és que si
no saberes que està al davant
teu deixant testimoni, és que pareix mentida, a vegades, que molts exiliats , com en Pacheco, pogueren sobreviure ja no només a aquesta
guerra sinó a un exili exigent i als nazis… Què ens en pots
dir?
En Joan i la seva
íneaa van anar a parar al nord de París i després van baixar a Carcassona, quan ja hi
havia els alemanys a França i la ínea de demarcació. Ell diu que va tenir sort i jo
hi estic totalment d’acord. Però l’editor, Quim Curbet, diu
que la sort es busca. I això
també és veritat. L’esperit actiu, combatiu i enèrgic de la mare d’en Joan té molt a veure amb el fet
que se’n sortissin.
-Sobreviure, sota aquelles circumstàncies ,
va esdevenir una qüestió de
sort, però, segurament, també de moltes coses
més. Conta´ns per favor!
-Te l’acabo de
respondre. Sí, sort, energia, confiança en un mateix, vivor, esperit de supervivència...
-Tot i el seu més
que valuós testimoni, segurament també et degueres
documentar, llegir més llibres, investigar una mica. Sol esdevenir
una faena dura, però també sol esdevenir
molt recompensada, oi?
-Quan escrius, la documentació sempre és necessària.
En aquest cas, hi va haver documentació ivíagráfica i treball de camp. Vaig visitar la Vajol, les Illes,
Carcassona, Bram, Argelers… Tot i que ja havia estat
a Occitània unes quantes vegades, hi havia
d’anar per veure exactament els escenaris de l’acció. Alguns edificis encara estan dempeus, com el col·legi Jean Jaurès, on anava
en Joan a Carcassona, o la casa on
ivía al Pont Rouge.
-I com és, després,
anar-hi ficant ordre a tot el que et contà en Joan Pacheco i a tot el
que envolta el procés de documentació?
-Quan escric, tinc tota la informació al davant i molta al cap. Abans de començar a escriure penso en l’estructura del llibre i en el primer i l’últim
capítol. Després tot és començar i anar
seguint. És un procés llarg.
-Què en destacaries de la personalitat d´en Pacheco encara avui, com si no hagués passat el temps?
-És un home fort, perseverant I molt vital. Tot el que va viure
el va formar per sempre i li
va ensenyar el valor de la llibertat.
-Veiem que ets una relatista molt ferma, tot i que ja et vas apropar a la novel·la, com és
el viatge d´un gènere a un altre?
-En un relat breu tot és
molt condensat, has de dir tot el que vols dir en poc
espai, anar al gra, i això m’agrada
molt. Escriure relats, a més, et permet descansar una mica entre un i altre.
Quan fas novel·la convius amb els
mateixos personatges i la mateixa història durant molt de temps. Això fa que t’hi arribis a obsessionar. També demana més paciència i jo soc una dona impacient. Un altre motiu per què escrigui
relats. De fet, però, m’agrada combinar-ho.
-Et veiem molt enfaenada, atrafegada… Què ens pots explicar de la teva relació diària
amb l´escriptura, la creació literària, les diferents plomes creatives—des de
l´escola als Premis—des del teu exercici d´escriptora i també com a professora? Quin diagnòstic et mereix l´actualitat de la
literatura en llengua catalana?
-Ha arribat un
omento en què l’escriptura
ha ocupat de ple la meva
vida laboral. També faig de professora,
és veritat. I m’agrada tant escriure
com ensenyar. El pas per la universitat em va donar eines i ara les faig servir. Pel que fa als premis, són
una bona manera d’accedir al món
editorial. A l’actualitat hi
ha moltes novetats literàries en català, però haurien d’augmentar
els lectors que llegeixen en català.
-Ens pots fer
cinc cèntims d´allò en que estàs treballant, amiga?
-Ara mateix treballo en adaptacions a la
Lectura Fàcil, en llibres
per a persones amb dificultats
lectores. Ja fa deu anys que també faig seguir aquest tipus d’escriptura
i m’ha donat moltes satisfaccions. Més d’una persona se m’ha acostat i m’ha dit que el meu llibre en Lectura Fàcil era el primer llibre que llegia en tota la seva vida. Això emociona.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069