Cazarabet conversa con... Oriol Ràfols, autor de “Les costures de l’anell”
(Gregal)
Editorial Gregal ha
editat aquest llibre que és a més el VII Premi Gregal de
Novel-la.
L´escriptor
Oriol Ràfols ens brinda una
mena de thriller trepidant que profunditza
molt amb les personalitats dels protagonistes escarbant i ficant l´ ungla allà on cal.
La sinopsis del llibre:
El Miquel Sarroca, regidor de l’Ajuntament
de Vilafranca, es troba retingut en una habitació. No sap si es tracta d’un segrest exprés, o d’una venjança política, o d’algun afer pendent del seu passat a com
a director de Teixits Rius...
L’Ona Fontanals, que el
custodia, no sembla tenir gaire experiència, ni tampoc ser la responsable final del seu
segrest, tot fa pensar que
té altres preocupacions més urgents. El Ricard Montagut, el cap del partit a la comarca i
mentor del Miquel, segurament trobarà
la forma de treure’l de la situació
encara que a mesura que el segrest avança cada vegada es fa més
difícil entendre què està succeint.
El Miquel passa les hores examinant la seva vida i imaginant com hauria
de ser un segrest com cal. L’Ona aviat decidirà
que ja en té prou d’ensurts i que cal posar punt
final al segrest. Però el Ricard està decidit
a treure el màxim partit de l’afer. Vol aprofitar la popularitat recentment adquirida pel seu amic
per promoure la candidatura del Miquel a l’ alcaldia.
L´ autor, en Oriol Ràfols:
Oriol Ràfols Rubires (Barcelona, 1966) és llicenciat en Filosofia i des de fa més de vint-i-cinc anys es dedica a l’ensenyament, fent de professor a secundària, col·laborant en cursos de formació
per al professorat i elaborant
materials didàctics per a l’aula. Alterna el treball en projectes literaris amb la reflexió filosòfica que publica habitualment
al seu blog. Viu a Badalona
però, des de sempre, ha passat molts estius
al Penedès, d’on és originària la seva família.
Amb l’ obra Uu Aa va guanyar el premi Just M. Casero l’any 2001. El 2016 va publicar la novel·la La
casa invisible.
Cazarabet
conversa amb Oriol Ràfols:
-Oriol, què et va fer escriure aquest
llibre…tota una mena de thriller sociopolític?
-Tot comença amb
el record d’un fet anecdòtic, un segrest ocorregut al Penedès el 1979. Els membres d’una
banda de roc van segrestar
el secretari d’un ajuntament proper a Vilafranca per aconseguir fer un concert en una plaça de toros… Donant voltes a aquest fet em va semblar
que ecan servir per construir una ecanism
que ecanismo. Sobre aquesta
base vaig afegir altres qüestions: la política i els seus ecanismos
de funcionament més o menys ocults, la gent jove que busca el seu lloc en la societat, les relacions entre
persones i també les lluites mitològiques
que apareixen a les òperes
de Wagner.
-Per què
el segrest com a element
central?
-El segrest funciona com a motor de
la novel·la, posa en tensió
els personatges i força les seves relacions. Alhora el segrest és un temps
mort en el que es poden recordar fets
anteriors per revisar-los o provar
de veure si ajuden a aclarir què està
passant. El segrest em permet concentrar tota l’atenció en unes poques coses
que deixen de ser anècdotes
per convertir-se en els esdeveniments
centrals. Sota pressió els fets més
simples adquireixen aleshores
un valor simbòlic que va més
enllà d’ells mateixos i poden suggerir les aspiracions personals més profundes o una renuncia solemne: el Miquel s’imagina arribant descalç a un poble proper, de fet li han amagat les sabates i no té alternativa, però
així podria evocar com va morir el president Companys... l’Ona abandona la
idea de fer un hort pensant que això l’ajudarà a refer un projecte conjunt amb la seva parella...
-Em fa l’efecte que al sotmetre als personatges
a aquesta trama… la seva descripció t’ha esdevingut un treball molt fort. Què
ens pots comentar?
-M’interessa fixar-me en els personatges molt de prop, fer
que els seus gestos parlin d’ells tant
o més que les seves paraules, que el lector vegi com és el personatge
i tregui les seves pròpies conclusions… No es tracta de dir “l’Ona està emprenyada
amb la seva parella” sinó de veure com
reacciona l’Ona cada cop
que hi parla per telèfon o
es recorda del que li ha dit. El perill més gran que he detectat en aquesta forma de presentar els personatges és avorrir el lector amb excessives informacions i detalls per això procuro d’evitar-ho intercalant en la narració reflexions, somnis, records, històries alternatives, etc… que amplifiquen els fets presents connectant-los amb lters elements personals dels personatges.
-L’escenari geogràfic és Vilafranca… s’ha de conèixer molt a aquesta ciutat,oi… per a escriure entorn d’ella?
-És un escenari conegut des de la infància i en
el que he passat molts estius. A mi em va molt bé poder fer
servir com a marc de referència un entorn que m’és familiar. Encara que l’objectiu
no sigui descriure els carrers o el paisatge, quan un personatge va caminant de pressa cap a l’ajuntament
poder imaginar-me que el carrer fa pujada i que està ple de gent coneguda em permet
fer una descripció més viva de com camina o de què fa. I el mateix passa si algú va conduint per un camí ple de pols: veure la pols, la pols real tal com jo la recordo,
com s’enlaira, forma un núvol i es diposita poc a poc sobre les fulles dels ceps o la pintura dels vehicles formant
una capa finíssima em
facilita fer una descripció
consistent i realista. Encara que en el text no ho explico tot sinó que faig
una selecció de detalls:
explicar tres o quatre detalls
d’una situació viscuda acaba resultant més convincent que explicar els únics tres o quatre aspectes que he sabut imaginar en un escenari inventat per mi. Per ric que sigui un escenari imaginat sempre és més pobre que la realitat.
-Però després amb la trama que planteges està, també, molt present el dominar la relació d´un personatge
entre quatre parets sense saber res i la de la seva
guarda que el té custodiat…
-Darrera de qualsevol acció sempre hi
ha relacions entre persones i en aquest
cas també: les accions que duen
a terme per separat tant el Miquel com l’Ona no son accions aïllades sinó una mena de diàleg a cegues. Un diàleg o una lluita a tres bandes en realitat si comptem amb el tercer implicat. I és també una lluita a la desesperada, el futur
de cadascun d’ells dependrà en bona part de com es resolgui el segrest i tothom s’esforça per treure’n el millor resultat possible. Encara que hi ha tants factors incontrolables que
poden decidir el final que qualsevol gest per petit que sigui o qualsevol paraula poden ser decisius. Endevinar que farà l’altre i anticipar-se als seus moviments pot marcar la diferència i permetre controlar la situació.
-Queda
molt clar que són dos els segrestats,
en Miquel i l´Ona…
-Sí, la ituación ja de per sí complicada
es va allargant i va quedant
clar que tot dos estan atrapats en el mateix parany… Encara que no
poden abordar la ituación conjuntament
perquè cadascú defensa el seu paper fins
al final convençut que només
jugant les cartes que té pot guanyar la partida.
-I
està la figura del “manipulador”, del que vol traure profit
de la ituación com sigui i de la manera que sigui…
-Hi ha persones que pel que sigui tenen una posició privilegiada i s’aprofiten
de la confiança que els altres els tenen
per manipular-los. Alguns simplement
busquen un benefici personal i altres
estan convençuts que el seu gran projecte serà bo per a tothom i, és clar, això
justifica qualsevol maniobra que es faci. Si tot es fa pel bé de la societat
perquè aturar-se? Crec que algunes propostes polítiques son d’aquest tipus: grans idees que poden ser bones però que tenen el problema de no comptar amb la gent. Quan es volen
portar a la pràctica es justifiquen en nom del bé comú
però és una concepció del bé col·lectiu que no és “comú” sinó “privat”.
Sovint els grups polítics pretenen tenir l’exclusiva sobre aquestes qüestions i aleshores cert temes queden “segrestats”.
-Oriol, crec que aquesta novel·la és la típica que una o un la veu
tota l´estona o la sent molt propera a ésser interpretada dins un guió
per aquestes sèries que fan
avui en dia… o per a una pel·lícula… què ens pots dir?
-Podria ser… Sí que és cert que quan escric
imagino moltes de les accions
i dels espais en clau iterariaáfica: un cert enquadrament, normalment en primer pla; un determinat moviment de la càmera seguint els passos del personatge per exemple o enfocant l’entorn de forma subjectiva, des
del punt de vista del protagonista… Crec que una bona part dels recursos narratius del llenguatge audiovisual també funcionen en la narració iteraria. Podria ser que la proximitat de llenguatges facilités passar de la literatura a l’audiovisual.
-Com t´has documentat
per a dur a terme aquesta narració?
-Durant el temps que preparo la novel·la, això poden ser dos o
tres anys, i vaig imaginant els personatges
i els elements principals de la història busco informacions diverses. Algunes m’ajuden a completar i ampliar
els detalls de la narració, altres les acabo descartant perquè incorporar-les m’allunyaria de la fil principal de la narració.
Sigui com sigui buscar informació m’ajuda a desenvolupar la idea
inicial i polir els detalls que se’m van acudint. Bàsicament consulto l’hemeroteca, en aquest cas
noticies sobre el segrest del 1979 i alguns segrestos exprés més recents ocorreguts
a l’entorn de Vilafranca.
També altres informacions, molt sovint accessibles
des d’Internet. Per a la segona
part de la novel·la
em van ser molt útils les ponències d’un recent congrés
d’història sobre la Guerra de Successió
al Penedès.
-I
com és la teva metodologia de treball?
-El meu sistema de treball -tant per bé com
per mal- està marcat pel ritme del curs escolar. Soc professor de secundària. Després de deixar passar un temps per oblidar-me de la novel·la anterior i començar a
aplegar idees per a la nova em poso a escriure. Això sol ser durant les vacances d’estiu. Quan començo
a escriure una novel·la prenc decisions sobre molts aspectes que donaran la
forma definitiva a idees que fins ara estaven soltes: quin ordre seguirà
la narració, quin protagonisme tindrà cada personatge en cada moment, quins diversos fils narratius hauran d’assegurar la continuïtat, etc... Per posar en marxa tot això cal una certa calma i les vacances són un bon moment. Un cop començada la novel·la hi treballo
unes dues hores cada dia que puc: dependrà
de temporades d’exàmens o d’altres circumstàncies. En
general aconsegueixo treballar-hi
cinc o sis dies per setmana. Cada dia començo revisant i corregint el que he escrit el dia anterior i continuo. Dedico molta
estona a pensar què escric i un cop ho acabo només ho reviso una vegada, ja no ho torno a mirar més fins a la revisió final.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069