Cazarabet conversa con... Jaume Fuster,
autor de “Celistre. Cala Rajada en blanc i negre”
(Documenta Balear)
Jaume Fuster escriu dins Documenta Balear una
historia, una narrativa breu, que ens commourà com a mínim fins arrancar tota
una mena d’emocions i emotivitats…
El llibre es troba dins la col·lecció Magatzem Can Toni.
La sinopsis del llibre o més aviat dues
ressenyes:
«A Celistre, l’autor ens guia per un paisatge
humà amarat de sensibilitat, farcit de detalls i vivències que escalfen el
relat, amb un llenguatge que flueix amb naturalitat i cuidat fins al més ínfim
detall|...|. Aquí descobrireu l’itinerari de tot un poble de la mà d’un guia
excel·lent, un recorregut ple de calidesa. En acabar la lectura us sentireu més
identificats i propers a una Cala Rajada que mereix ser més coneguda i
estimada.»
(Del pròleg de Josep Terrassa).
«Amb el temps [en Jaume] ha anat arreplegant tot el que creu que és important
per tal que siguin el seu centre, la seva llar. No cal dir que, en el seu cas,
l’eix principal de gravetat és Cala Rajada i, més encara, el seu moll, i encara
el viu com si res no hagués passat. Conserva dins la memòria totes les roques,
les seves platgetes, les seves barques i també les persones, amb els seus noms,
amb les seves tasques.»
(De l’epíleg de Miquel Llull).
En Jaume Fuster, l’autor: (Cala Rajada,
1946).Membre de Cap Vermell i filòleg, com a glosador és l’autor de
l’Argument de Sant Antoni entre els anys 1992 i 1997, i del 2004 ençà, a banda
de nombroses col·laboracions amb el pseudònim Es pastor de Son Perdiu. En
aquest camp ha guanyat els premis Pau Sarol (Sóller)
i Festa des Vermar (Binissalem).
Ha publicat el llibre de poemes El vent de les paraules i les obres de teatre
Un geni, aproximadament (2000), Capdepera,
700 anys (2000), (totes dues estrenades pel grup Es
Mussol). Així mateix, ha publicat el treball Els malnoms de Capdepera (2001)
i Torcebraç (2012). Com a prosista, ha guanyat el premi Ploma de
Ferro i el Premi Artà de narrativa curta.
Cazarabet conversa amb Jaume Fuster:
-Amic aquest llibre, Celistre, ens conta la historia d’aquell lloc en el
món que tots tenim i retenim, tot i no reconèixer o no trobar-hi en algunes
vegades?
-La memòria, capritxosament, estotja engrunes del que
hem estat i hem fet, amb un lloc preferent – si més no en el meu cas ‒
per a aquella pàtria de l’home que, segons Rilke, és la infantesa. Punts de
llum del passat que, per a sorpresa nostra, a vegades s’encenen i il·luminen
retalls de la nostra vida.
-Com podries definir Celistre? O
com el presentaries a les lectores i/o lectors?
-És precisament el que he dit: un recull d’elements
de la meva vida que, davant l’ordinador, han anat compareixent, sovint de
manera bastant anàrquica. Jo no soc historiador i, per tant, no hi ha rigor
cronològic ni de tractament de dades. Tot està tenyit del color d’una certa
nostàlgia i potser que fins i tot voregi un sentimentalisme que he estat
incapaç d’evitar. El llibre també és un homenatge a les persones anònimes, als meus
herois infantils que, al capdavall eren la gent amb qui convivia. Finalment,
crec que a les pàgines de “Celistre” hi trobareu l’esperit d’un poble, en plena
postguerra, que maldava per sobreviure, abans que el turisme ho transformés tot
(no sempre per bé).
-Narrar la vida d’un poble i el
seu pàlpit a recer d´ un moll…pot esdevindre
quelcom plàcid…com la cerimònia ,any rera any, dels
cirerers en flor al Japó…no sé hi ha certa contemplació….com un pintor
naturalista i realista…
- Efectivament. Els meus treballs com a pintor es
mouen en l’àmbit del realisme, però el que en surt no és la realitat, sinó la
que els meus ulls veuen, és a dir, la meva realitat. Això mateix passa al
llibre: no hi ha objectivitat possible. No és la vida d’un poble, sinó allò que
jo en recordo, a vegades una mica embadalit davant un lloc i un moment que
potser jo he tendit a idealitzar.
-En certa manera, enllaçant amb
la pregunta anterior, no deixes mai d’ésser mai un poeta, veritat?
-No ho sé, però quan faig prosa procuro ser molt curós
amb el tractament de les paraules i a vegades he refet una frase o un paràgraf
un caramull de vegades, perquè m’importa molt el com. Crec que tot el que pugui
dir avui un escriptor ja ho ha dit algú altre anteriorment, i segurament
millor. Cal llegir els clàssics per a adonar-se’n. Per tant, ja que les
històries que contem segurament no són gaire originals, almenys que la nostra
veu tingui un deix no sé si poètic, però sí d’amor a la paraula.
-La mar, la cala, el moll, i tots els seus paisatges són els escenaris dins
d’un tot, no?...com una mena de nina rusa?
-També ho fa, això, la memòria. Tens una capsa on has
emmagatzemat els records de tota una vida, però en destapar-la hi trobes una
altra capsa on hi ha els llocs que n’han estat l’escenari, i després ve encara
una altra capsa amb persones que has conegut i estimat, i finalment, una capsa
més petita, farcida d’anècdotes i d’experiències que hi ha posat color.
-Però els personatges, fins i tot
nosaltres, són els que li donen la força necessària per a que tot
rutlli…és així?
-Com acabo de dir, hi ha una capsa de la memòria plena
de personatges que, per bé i per mal, ens han acompanyat en aquesta aventura
que és la vida. Al capdavall, aquest era segurament el gran propòsit de “Celistre”,
retre un modest homenatge a aquelles persones amb qui he fet el trànsit del no
res d’on vinc al no res a on vaig. Persones de les
quals no en parlaran els llibres d’història, però sense les quals no hi hauria
història possible.
-La portada del llibre que edita
Documenta Balear és molt evocadora, molt encertada…diu molt d’allò que ens
contes dins,no?Què ens pots comentar-hi?
-Es tracta d’un petit treball que vaig fer amb pintura
acrílica i recull una escena que, en el període a què em refereixo, naturalment
a l’estiu, era quotidiana. Un dels al·lots de la barca soc jo mateix. Érem
cadells lliures, que sense televisió ni Internet ni telèfons mòbils, vivíem en
una mena d’arcàdia, els caires obscurs de la qual nosaltres desconeixíem. No
oblidem que la dictadura aleshores encara s’expressava amb tota el seu rigor.
Teníem el que teníem i no necessitàvem res més. Barquejar i nedar omplien la
major part del nostre esbarjo i amb això ja en teníem prou per ésser feliços.
-Aquets llibre està, més que res , pensat per als lectors i lectores arran
del Mediterrani?
-No era aquesta una intenció prèvia, però és evident
que tot el relat resulta banyat d’aigua de mar. Jo vaig néixer a Cala Rajada i mai
no me n’he mogut. Sóc de família de pescadors i la mar per a nosaltres ha estat
mitjà de subsistència i espai de vida. Tenim molt en comú, els pobles
mediterranis i, possiblement, els d’aquest àmbit poden percebre millor alguns
aspectes del meu relat.
-La vida dels habitants d’un
poble a voreta de la mar ens fa a les ciutadanes i ciutadans diferents? Com i
de quina manera?
-He dir que sempre que visitat un país de la ribera
mediterrània, França, Itàlia, Tunísia, Egipte, Turquia..., hi he descobert molts
d’elements compartits i mai m’hi he sentit estranger del tot. De Grècia i
després de Roma n’hem heretat les nostres formes de
cultura i civilització. Per a nosaltres, la línia de l’horitzó, és aquella que
separa els blaus del cel i la mar, i s’obre cap a una Odissea al final de la
qual ens espera Ítaca.
-El llibre és una mena d’homenatge
als llocs no contaminats pels turistes, el turisme, les massificacions i l’avarícia
humana?
-És un relat situat en els anys previs al turisme de
masses i al seu esclat, com a fenomen que capgirà les nostres vides. I tot amb
els interrogants de si ara som més rics i més feliços. El turisme social ha
estat un moviment que no anàrem a cercar, sinó que arribà gairebé sense
adonar-nos-en, a Cala Rajada i a tot el món. No en culparé exclusivament el
turisme, però certament avui la vida és molt complicada, molt més difícil de
dur, molt estressant. La temptació, per als de la meva edat, és de cercar-nos
entre aquells “beatus ille” que podien viure amb tan
poc.
-És celistre una narrativa on els
petits detalls ; allò gairebé insignificant té molt de cos
-Ja he dit
que a “Celistre” hi ha un intent d’homenatge a les persones anònimes, als meus
coetanis ignorats per la Història. Per tant, les seves i les meves epopeies són
minúscules, modestíssimes, sovint anecdòtiques. Són espurnes d’unes vides
edificades damunt la senzillesa i la simplicitat. Tots junts, però, formàrem el
petit conglomerat humà que va edificar un poble de pescadors que, avui, ja no
és un poble, sinó una altra cosa que no sé ni definir.
-D´alguna
manera els autors sempre cerquen i s’han de documentar, oi?. Com ho vas fer i
de quina manera?
-He d’insistir
en la meva condició d’ignorant en l’àmbit de la Història. El meu és un llibre
de records sense cap valor documental, tot i que els llocs i les persones que
s’hi anomenen siguin ben reals. Per tant, no hi ha documentació prèvia, a banda
dels relats orals que he pogut arreplegar.
-Com ha esdevingut treballar amb
Documenta Balear…?.Em fa l’efecte que tant els editors com vos ….estreu molt, molt a gust, oi?
-Soc membre de l’Associació Cultural Cap Vermell, i
amb Documenta Balear hem coeditat una trentena de llibres. Jo mateix és el
tercer que hi públic. Amb els editors les nostres relacions sempre han estat
fàcils i no hi he trobat més que ajuda i comprensió. Per aquest cantó, tot
perfecte.
-Amic Jaume, ens pots explicar en
què estàs treballant ara per ara?
-Continuo pintant, continuo escrivint poesia i, ara
mateix, em trobo embarcat amb un nou relat, aquest de caire purament literari,
però que ha nascut a recer de “Celistre”. Sé com ha començat, però no tinc molt
clar com acabarà. Necessito anar fent.
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069