Cazarabet conversa con... Vicent Baydal y Ferran Esquilache,
autores de “De Carraixet a
Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d’un poble valencià” (Institució
Alfons el Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació)
Un estudi detallat i una investigació minuciosa des de les plomes de Vicent
Baydal i Ferran Esquilache…
l’escriuen per a la Institució Alfons el Magnànim i per al Centre Valencià d´Estudis i d’investigació.
La sinopsis o allò que ens trobarem en aquest llibre: És en l’època d’Al-Àndalus quan
degué aparèixer la localitat de Carraixet, en el moment de la construcció de la
Sèquia de Montcada pels llauradors àrabs i berbers, i a l’entorn del 1450 es
configura Bonrepòs i Mirambell. Els orígens i l’evolució al llarg de l’Edat
Mitjana d’aquell nucli de poblament ha constituït l’objectiu d’aquest treball.
Així, mitjançant la prospecció del paisatge de la zona i l’anàlisi de les fonts
arxivístiques, la present obra és un exemple magnífic de combinació
d’estudis aplicats a la història local, alhora que aclareix el procés de
creació d’aquest poblament que era desconegut fins ara.
Els autors: En Vicent Baydal i en Ferran Esquilache:
Vicent Baydal: és professor d´Història
del Dret a la Universitat Jaume I de Castelló pon coordina el grup de recerca
Foral Història i Dret Forals Valencians. Les seves principals línies d’investigació
s’han centrat en l’estudi de la fiscalitat pública i les assemblees
parlamentàries del regne de València durant la Baixa Edat Mitjana, així com en l’anàlisi
dels fenòmens identitaris en el llarg termini i la
història local. És autor de llibres com Els valencians, des de quan són valencians?—Afers,2016---
i Del Sènia al Segura. Breu Història dels valencians---Drassana, 2018--
Ferran Esquilache: investigador postdoctoral a la Universitat Jaume I de Castelló. Les
seves línees d’investigació s’han centrat en l’estudi del paisatge agrari d’època
andalusina i baixmedieval. És autor de llibres com
ara Els constructors de l´Horta de València. Origen, evolució
i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles VIII i XIII
--- PUV , 2018--- i, just amb Enric Guinot,
de Moncada i Ordre del Temple en el segle XIII. Una comunitat de l´ horta de
València en temps de Jaume I--- IAM , 2010---
Cazarabet conversa
amb Ferran Esquilache i Vicent Baydal:
-El per què d’aquest llibre?
Què preteníeu assolir amb aquesta investigació?
FE: En realitat, l’origen
del llibre ve per un encàrrec que em van fer a finals de 2017. La llavors
alcaldessa de Bonrepòs i Mirambell, Rosella Antolí, em va demanar un estudi
patrimonial d’un dels dos nuclis històrics que formen el municipi, Mirambell,
que se sabia que havia estat una moreria fins a l’expulsió dels moriscos en
1609. Vicent i jo som amics i col·legues, i sempre estem parlant dels treballs
que fem, així que intercanviant informació durant el procés d’elaboració de
l’informe vam començar a descobrir moltes coses inèdites sobre Bonrepòs i
Mirambell i la zona dels voltants, de manera que després de lliurar l’informe
vam continuar tots dos investigant fins a fer este
llibre, que tracta d’esclarir els orígens medievals de la localitat. El que no
vol dir que tinga únicament un interès local, puix és
una aportació més en clau microscòpica a l’estudi de l’horta andalusina, del
procés de colonització cristiana i de la seua evolució en època baixmedieval.
-Volíeu
explicar per què es configuren nuclis poblacionals com Carraixet, Mirambell i
Bonrepòs?
VB: Les primeres
informacions que es tenien de Bonrepòs i Mirambell eren de la dècada de 1470,
una data molt tardana per a una població valenciana de la comarca de l’Horta,
ja que normalment sempre hi ha esments documentals almenys des del segle XIII,
en el moment de la conquesta cristiana de Jaume I. Això era un misteri fins
que, escodrinyant en els arxius i tractant de comprendre la configuració del
paisatge agrari de la zona, el vam resoldre: Bonrepòs havia canviat de nom en
un moment determinat, cap a la dècada de 1430, i per això no se’n trobaven
informacions prèvies, atés que el seu nom anterior
era Carraixet, un lloc del qual sí que hi ha esments des del segle XIII. Per
tant, la informació sobre Bonrepòs estava ja en part disponible, però no la
veiem perquè estava amagada darrere d’un altre topònim. Per una altra banda, en
efecte, Mirambell era una moreria, com ja se sabia, però ara hem pogut esclarir
el seu moment aproximat de fundació, a mitjan segle XV.
-I com es configuren aquests
nuclis com a assentaments on la gent viu i treballa?
VB: Pel que fa a l’origen de
Carraixet, en sabem molt poc, però a través de la prospecció arqueològica dels
grans sistemes hidràulics que envolten la ciutat de València sí que podem
fer-nos la idea que probablement es va fundar entre els segles X i XII, com a
part de l’assentament de llauradors d’origen berber i àrab que va caracteritzar
la zona. Pren el seu nom d’un topònim llatí que devia definir eixa àrea en
època tardo-romana o visigòtica, és a dir, una àrea
no cultivada on predominava el “carricetum”, el
càrritx, una planta que creix de forma natural en zones de marjal i barranc,
com esta mateixa. Més tard, quan es va produir la conquesta cristiana de 1238,
els habitants musulmans van ser expulsats i van arribar colons cristians, però
el nucli de població va continuar dient-se encara Carraixet. Amb tot, cap al
1430 el senyor feudal Galceran Civera va canviar el nom de la localitat pel de
Bonrepòs, ja que Carraixet havia quedat connotat negativament per les forques
de la ciutat de València, amb morts penjant contínuament, que eren conegudes
com “les forques de Carraixet” perquè s’havien instal·lat molt a prop.
Per una altra banda, un poc
més tard, cap al 1450 es va fundar Mirambell, quasi al costat, per decisió del
següent senyor de Carraixet/Bonrepòs, el tarragoní Francesc de Menaguerra, que va impulsar la construcció d’un nou nucli
amb llauradors musulmans dels que havien quedat en altres parts del Regne de
València, ja que per a un senyor eren molt més rendibles que els cristians
perquè els podien sotmetre a càrregues i censos molt més forts.
-Quan parleu
de l’aparició de la localitat de
Carraixet en època d’al-Àndalus utilitzeu el
condicional “degué”? Per què?
VB: Perquè d’època islàmica
tenim molta menys informació que d’època cristiana, ja que no hi ha
documentació arxivística. Bàsicament tenim cròniques àrabs i les dades que
proporcionen els documents cristians sobre els andalusins, amb les quals podem
saber algunes coses, però no totes. En este cas no
tenim cap document que ens parle de la fundació de
Carraixet, però per l’anàlisi arqueològica conjunta de l’horta de València, que
és el principal tema d’especialització de Ferran, podem establir hipòtesis
raonades sobre el seu procés de formació en esta època. Altra cosa seria si es
feren excavacions arqueològiques, que segurament aportarien dades cronològiques
més precises, però això difícilment mai no es planteja pel seu cost econòmic.
-És després de fer la Sèquia
de Montcada que van sorgir els dos assentaments, tant Carraixet/Bonrepòs com
Mirambell?
VB: La Sèquia de Montcada és
un dels huit grans sistemes hidràulics que conformen l’Horta de València,
construïts progressivament en època d’al-Àndalus. Alhora
que es va construir la sèquia també es van instal·lar nous nuclis de població
amb llauradors berbers o àrabs, que irrigaven així les terres del voltant dels
assentaments. I a poc a poc, en diverses onades, es van anar instal·lant més i
més grups de llauradors, que també aprofitaven eixa infraestructura hidràulica
per a crear nous nuclis de població amb les seues hortes contigües. I en eixe
procés es va crear Carraixet, encara en ple període andalusí, probablement
entre els segles X i XII tot i que no podem estar segurs de la cronologia
exacta. Mirambell, per contra, pertany a un moment i a un procés molt
posterior, que no té a vore amb la creació i el
desenvolupament andalusí de la sèquia, sinó amb la decisió d’un senyor feudal,
ja en època cristiana, d’instal·lar un nucli de musulmans subjugats i
explotar-los de manera més intensa que als seus vassalls cristians del veí
nucli de Carraixet/Bonrepòs.
-Però la
sèquia es construeix per alguna raó, oi? —tot i que crec que estem parlant de
raons—
FE: La sèquia es construïx per a portar aigua als camps irrigats que hi
havia junt a cada alqueria/aldea andalusina. De fet, primer es dissenya la sèquia
i després es tria el lloc dels assentaments, perquè la primera condiciona els
segons. Però construir una sèquia és una decisió social, perquè podien no
haver-la construït, evidentment. Segles abans de l’arribada dels andalusins hi
havia els romans, que també cultivaven eixes terres, però no les regaven. Ells
tenien un tipus d’explotacions agràries diferents, basades en el cultiu
extensiu i en l’ús abundant d’esclaus, mentre que els grups andalusins eren
famílies extenses de llauradors lliures que practicaven un ús intensiu de la
terra. A més, els musulmans introduïxen una sèrie de
cultius nous d’origen asiàtic, adaptades al clima monsònic, que no poden viure
a la Mediterrània sense l’aportació artificial d’aigua perquè a l’estiu no
plou, de manera que l’ús intensiu de la terra i els nous cultius que s’han de
regar expliquen la construcció de les sèquies en general i de la sèquia de
Montcada en particular per part dels àrabs i els berbers que van arribar
després del segle VIII.
-Es diu i crec
que amb tota la raó que: “l’aigua és vida”, però crec, amb sinceritat, que
l’aigua es quelcom més que vida, que, com ací passa, és l’eix des d’on gira tota l’economia i tota una població amb les seves
relacions i interrelacions, oi?
FE: La frase “l’aigua és
vida” és certa, perquè bona part del nostre cos és aigua i sense ella no podem
viure, ni tampoc els animals i les plantes que cuidem per a alimentar-nos. Però
sobre ser certa, dita així descontextualitzada des del punt de vista històric
no ens aporta res, perquè totes les societats necessiten aigua però no totes
l’usen per a regar. Fins i tot vivint en una zona àrida o semiàrida
no totes les societats reguen, ja que algunes preferixen
la ramaderia o altres tipus d’activitats econòmiques i després aconseguixen aliments per intercanvis o comerç. És a dir,
la irrigació és una opció social, i les societats que trien la irrigació ho fan
per raons concretes de tipus econòmic, fins al punt que la irrigació pot
arribar a modificar les seues estructures socials i culturals.
-Si l’origen
de l’assentament de Carraixet ben bé pot girar entorn a la sèquia d’aigua (en
aquest cas la de Montcada)… també la seva evolució gira entorn d’ella, no? Però com es podria definir aquesta evolució?
FE: Si per
evolució ens referim al que passa després de la conquesta cristiana, com ja hem
apuntat els pobladors musulmans són expulsats i la terra es repartix
entre colons cristians que arriben de fora. Això té conseqüències evidents en
l’ús de l’aigua i en el tipus d’explotació, de manera que es crea l’horta que
hui coneixem, ja que es van produir modificacions importants. Sens dubte, per
als cristians l’existència prèvia d’infraestructures d’irrigació –que van
ampliar i adaptar per als seus nous usos i costums socials– va ser fonamental,
perquè l’aigua va començar a emprar-se amb un ús
extensiu per a augmentar la producció, i amb ella les rendes dels senyors, que
és una característica social i econòmica del feudalisme.
-Com era l’
urbanisme d’aquests nuclis poblacionals?. I les seves cases?
VB: Ací podem comprovar molt
bé –igual que hem vist amb la irrigació– que la societat cristiana i la
islàmica, malgrat coexistir en el mateix espai i el mateix temps, eren molt
diferents i, per tant, també generaven urbanismes diferents. En el cas del
nucli de Carraixet/Bonrepòs quan arriben els cristians en 1238 fan una població
nova, típicament cristiana, amb solars rectangulars i un pati darrere de la
casa arrenglerats al llarg d’un Carrer Major que donava a la plaça de
l’Església. En canvi, quan es funda el nucli de Mirambell amb llauradors
musulmans, en el segle XV, es crea una moreria que es tanca sobre si mateixa,
per a evitar possibles atacs dels cristians, amb solars quadrats i més grans,
adequats a les famílies extenses musulmanes, i tot plegat al voltant d’una
mesquita central orientada cap a la Meca.
-Com
s’establien les lleis entorn a tots aquests aspectes? Aigua, assentaments
humans, “dret a l’aigua i al seu ús”, etc.
FE: En realitat hi ha una
sèrie de lleis bàsiques de la irrigació, com ara no furtar aigua quan no toca o
no sorregar camins i camps veïns, que venen de temps immemorials. Probablement
des dels orígens de la irrigació a Mesopotàmia, perquè apareixen ja al codi d’Hammurabi, i després passen al dret romà i d’ací a
l’islàmic i a l’occidental. Però després cada societat i cada grup d’usuaris
d’un canal aplica unes regles pròpies que poden diferir. No sabem exactament
com es regulava el reg en època andalusina, però és probable que en origen hi
haguera un control tribal, i que posteriorment hi haguera una combinació de
control estatal a través de càrrecs com el sahib al-saqiya i un control local dels
habitants de cada aldea/alqueria. En època cristiana, per contra, existix majoritàriament un control municipal, excepte en
l’Horta de València on hi ha comunes de propietaris que funcionen com els
gremis medievals i que encara hui existixen, tot i
que adaptades a la realitat de la societat contemporània. Pel que fa al
repartiment de l’aigua, en època andalusina la quantitat d’aigua que pertocava
a cadascú solia estar en relació amb la quantitat de terra posseïda, i després
els cristians ho van copiar, si bé això coincidix
igualment amb el dret romà.
-Podem dir en aquesta època de la baixa edat mitjana que un paisatge
fos d’una manera o d’una altra depenia molt de com i de quina manera es fes ús
de l’aigua, però el pes i la influència andalusina en això és més que evident,
oi? Què ens en podeu explicar?
FE: Els feudals van
construir alguns canals nous durant el procés de colonització posterior a la
conquesta cristiana –com ara la sèquia Reial del Xúquer, que és la més
important de les que es van fer al Regne de València– perquè, com ja hem vist,
la irrigació havia estat assumida per la societat feudal com una manera
d’augmentar la producció i amb ella les rendes dels senyors. Però, sens dubte,
la majoria dels sistemes hidràulics que van usar els cristians en aquella època
i que han arribat als nostres dies tenen un origen andalusí. Per descomptat,
posteriorment van ser ampliats en quasi tots els casos, perquè l’ús agrari
extensiu que en feien els cristians no era com l’ús intensiu que feien els
andalusins, i per tant necessitaven més terra cultivada i calia estendre la
xarxa de sèquies tot el que es poguera, malgrat que, efectivament, l’origen
fora anterior. Altra cosa és la gestió que se’n fa, ja que, fins ara, es
pensava que s’havia fet una gestió semblant abans i després de la conquesta,
però la investigació actual està permetent comprovar que va canviar molt, i ben
mirat és normal perquè l’andalusina i la feudal eren societats molt diferents.
-Com i de
quina manera ha anat canviant el paisatge de l’horta?
FE: El paisatge mai és
immutable, però és cert que els canvis solen ser prou lents en general, de
manera que es van produint canvis poc significatius al llarg dels segles, que
són els que provoquen que tinguem eixa percepció d’immutabilitat de l’horta des
de temps immemorials. Per exemple, van canviant els cultius, i no és el mateix
l’aspecte de l’horta baixmedieval, tota plena de
cereal i vinya, que l’horta moderna de cereal i morera o l’horta actual, amb
verdura, xufa i taronger. Però més enllà d’eixos
canvis lents i graduals que es van produint, hi ha un tall històric fonamental
que fa que puguem parlar d’un abans i un després en la història de l’horta, que
és la conquesta cristiana. Abans, en època andalusina, eixe cultiu intensiu de
la terra que hem vist va tindre com a conseqüència l’existència d’hortes
menudes d’unes poques hectàrees, tancades sobre si mateixes i separades unes
d’altres. Per contra, amb l’arribada dels cristians, que tenen un ús agrari de
la terra extensiu, això canvia, comencen les ampliacions i és quan apareix el
paisatge de l’horta tal com el coneixem, com si fora un gran tapís irrigat.
-Quines altres
empremtes dels musulmans han quedat?
VB: Hem de pensar que no
només va romandre tota la infraestructura hidràulica islàmica que els cristians
van reaprofitar, sinó que també hi hagueren altres
llegats que, malgrat l’expulsió final dels moriscos en 1609, van passar en el
Regne de València de la societat musulmana a la cristiana. No debades, en el
moment de l’expulsió els moriscos ocupaven fins a una quarta part del territori
i eren una tercera part de la població. Així, van deixar un llegat evident en
la toponímia i en la llengua, amb centenars de noms de poble i de paraules
d’origen àrab; en la gastronomia, amb una predilecció per l’elaboració de
coques o de dolços, per exemple; en l’agricultura, amb la presència de
productes com l’arròs, les albergines o els melons; i
en altres aspectes, com en la música de tabal i dolçaina. Per tant, encara que
foren dos societats que vivien enfrontades, la coexistència durant segles també
va fer que hi haguera préstecs i intercanvis culturals.
-Com afecta
això a la identitat de les gents i dels pobles assentats a llarg termini?
VB: Bo, eixos préstecs poden
modelar determinats aspectes culturals d’un poble, però en el camp identitari probablement siguen
més importants altres factors col·lectius de conjunt, com la religió, les
lleis, la llengua, etc. De fet, els musulmans del Regne de València no se
sentien valencians com els cristians, no estaven integrats identitàriament
en la seua societat, perquè, per exemple, ni compartien la mateixa religió, ni
les mateixes lleis (ja que es regien per la xaria),
ni la mateixa llengua (ja que parlaven àrab).
-Però tot
això, d’alguna manera, determina i influeix en la història poble a poble, oi?
VB: Evidentment, el passat musulmà o cristià de cada població és important
en el cas valencià. Habitualment no tenen la mateixa història, ni per tant el
mateix present, les poblacions que van ser habitades per musulmans fins a 1250
aproximadament que les que ho van ser fins a 1609. Igualment, la trajectòria
històrica de la societat valenciana està molt marcada per totes eixes relacions
entre els cristians i els andalusins de les quals hem parlat abans:
l’agricultura, el regadiu, la seua explotació diferencial, etc. De fet,
l’expulsió dels moriscos de 1609 representa un moment crucial de la història
valenciana, atés que va provocar un daltabaix
econòmic, polític i social que va condicionar tota la història posterior
pràcticament fins als nostres dies. Al capdavall, els historiadors tractem de
continuar aportant coneixements a les característiques d’eixes relacions i a
l’evolució global de la nostra societat dins de la península Ibèrica, Europa i
el món.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069