La
Librería de El Sueño Igualitario
Camins
del nord, una novel·la que mira, de manera, ben diferent als Maquis i a la
retrobada amb ells
Jordi
Angusto retrata una novel·la que, airerebé dibuixa al fenòmen del maquis des
d´una perspectiva diferents y valenta…perquè allò diferent sempre és valent.
Allò que ens diu Gregal d´aquesta novel·la:
Com a tantes altres llars, la guerra civil
era un tema tabú a ca els Anglesola; una mena de desgràcia natural que havia
fet enfollir ambdós bàndols i que convenia oblidar. I com a tantes altres
llars, la dels Anglesola amagava als armaris els seus propis fantasmes,
disposats a sortir així que la realitat esquerdava per qualsevol racó el vel de
l’oblit.
Llavors, tot d’una, qui ha viscut
còmodament amb una història que descobreix fingida, i a partir de la qual n’ha
fet la seva pròpia, ha de partir a cercar la vertadera; és a dir, a escriure’n
una altra a còpia d’esbrinar fets i d’interpretar-los. Així es veu compel·lit a
fer en Jordi Anglesola en descobrir un pare i una mare dels qui res no en
sabia, i en haver d’endinsar-se en una guerra que havia volgut ignorar per tal
de conèixer-los.
En la seva cerca, en Jordi Anglesola haurà
de conèixer la retirada dels perdedors camí del nord, els camps de concentració
francesos, el maquis al sud de França, l’infern nazi i l’intent fallit de
reconquerir Espanya per a la República per part d’uns pocs milers de refugiats
espanyols, convertits en guerrillers apàtrides en lluita permanent contra el
feixisme.
Descobreix, sobretot, una època on el
valor suprem no era la vida sinó el que es feia amb ella, i on l’empremta que
al morir es deixava era més important que una vida llarga. Gairebé bé un mirall
de la pau franquista, amb la vida a penes viva, esmorteïda i grisa, estabulada;
un mirall que en Jordi Anglesola es veu forçat a trencar i travessar, per
després agafar-ne els pedaços i refer-ne un on poder trobar una imatge de si
mateix feta a mida.
Fragment de la novel-la des de la ploma de Jordi Angusto:
“Quan et deia que hi va haver culpables no
em referia només als vencedors, Miquel, també pensava en la gent que els
aclamava mentre entraven a Barcelona i arreu de Catalunya i d’Espanya, i en la
gent que no ha fet res des de llavors. Res: ni fer, ni dir, ni tan sols
recordar. Còmplices culpables tenallats per la por, el gas verinós i invisible
de què parlava mon pare i que ara m’ofega a mi mateix i t’ofega a tu. La por,
Miquel, la por de dir i de fer, la por de pensar i de recordar. L’oblit
culpable, com un mirall que hem trencat per no veure’ns covards com som. El pare
deia que mor qui mata, i jo penso que també mor en vida qui no ho fa i calla i
aguanta i passa un dia i el següent. Al capdavall, aquella guerra va anar
d’això: d’uns que van dir prou callar i esperar a un demà que mai no
ens arriba, i d’uns altres que no els ho van tolerar i van aixafar-los. No
s’enfrontaven només les dues espanyes, també Catalunya i Espanya, la llibertat
i la por, els propietaris i els proletaris, l’espera a demà i al cel i el
vull ara i aquí. I tu encara em demanes que m’esperi? Esperar un dia, dos?
Esperar que caigui el monstre? Saps què et dic, que la vida és el contrari
d’esperar, que la vida és això que passa mentre esperes, això que fas perdre
als qui fas que esperin i els promets un cel a canvi. Espera tu, si vols;
perquè jo, si la por que m’ofega no em venç a darrera hora, ja sé què he de
fer: no només venjar els pares, també tots aquells homes i dones que a més de
perdre una guerra van perdre una pàtria. Fins un tros de terra on jeure morts
van perdre."
L´autor: Jordi Angusto.
Jordi Angusto
(Barcelona, 1955), economista, autor de dos assaigs d’economia publicats per
Editorial Gregal (I jo quina culpa en tinc, de tot plegat?; I ara què? Entre
la crisi i la fallida: propostes alternatives) i de força articles sobre
la crisi publicats a mitjans i revistes (El País, El Periódico de Catalunya,
Valors, Papeles de cambio socioeconómico, Revista Econòmica de Catalunya...),
l’any 2011 va escriure la seva primera novel·la que ara publiquem, i d’aquesta
manera afegim el seu nom a la llarga llista d’economistes escriptors que troben
en la ficció una diferent manera d’aproximar-se i entendre una realitat social
que no és susceptible de ser completament reflectida en els models abstractes
de la ciència. La novel·la, doncs, com una via alternativa i complementària de
captura i transmissió de coneixement de les motivacions humanes que l’economia
simplifica amb la invenció d’un homo economicus egoista i racional a la
cerca permanent de majors cotes de satisfacció material. I, alhora, la novel·la
com a conjunt de regles definides per mantenir l’interès del lector fins al
punt final mitjançant la intriga, un joc entre l’autor i el lector, on el
primer amaga i desvetlla mentre que el segon cerca i es deixa enganyar, a
condició que l’engany sigui tan versemblant com en els jocs de màgia.
Enllaços
per a saber més dels maquis:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Maquis
https://www.youtube.com/watch?v=uaqS5i50PTU
http://www.laginesta.com/trecerca/tr-els%20maquis.html
http://www.terrademaquis.com/es/historia/
http://www.rebeldemule.org/foro/documental/tema2247.html
Cazarabet conversa amb Jordi Angusto
- Jordi, en aquesta novel-la li dones un gir poc
freqüent en el plantejament de novel·les de Maquis….i és que el plantejament
és, (com ho diría?) molt original….d´ on vas traure aquest fil conductor?
-Passo els estius als escenaris de la novel·la, a la
Cerdanya, a un poblet que toca la frontera, al costat de La Tour de Carol, on
hi ha un petit bar que vés a saber per què em feia pensar en la Resistència
francesa… Potser d’aquí que un dia em vingués al cap la següent frase: has de
ser a La Tour de Carol aquest diumenge, a les 17 hores, i recollir un sobre que
ens duràs en secret. La novel·la és el resultat de donar sentit en aquesta
frase.
-Per què una novel-la sobre
els Maquis des d´un noi que, de cop i de repent es planteja desertar i moltes
de les coses que mai s´havia plantajat fins aleshores?
Anar o no a la mili, i quina complicitat amb el règim
suposava, és quelcom que ens turmentava força al joves de la nostra generació,
la primera amb objectors de esidencia. Era, doncs, un esiden en què et
plantejaves moltes coses… N’hi ha qui encara avui paeixen malament haver-hi
anat. Jo mateix, potser, tot i que vaig conèixer un militar admirable, a qui
faig un petit homentage a la novel·la, que va tenir els nassos de demanar una
botella de cava per brindar per la mort del dictador a la esidencia d’oficials.
-Diuent que, fins i tot els
que escriuen ficció es basen en algún que altre tret ben verídic…(d´allò més
íntim i personal) què hi ha del que t´han contat, has vist o experimentat dins
de la no ficció?
-Els dubtes per anar a la mili són meus, algún fracàs
sentimental també hi és reflectit i la història de l'avi té força trets de la
del meu avi. Això a banda, si llegir suposa viure tant o més que no suposa
l'experiència, escriure és una experiència absoluta i avui els Camins del Nord
formen part indisoluble de la meva biografia.
-Quantes families van estar
o, d´alguna manera encara están, abocades al silenci?
-Hi van estar la majoria. La guerra feia vergonya a
uns i altres. Ningú no lgún afirmar íntimament estar satisfet del paper que hi
havia jugat, per acció o per omissió. Millor, doncs, un teló de silenci. Jo
crec que encara avui hi ha qui prefereix no indagar i no haver de veure’s com
veritablement va ser o com van ser els seus genitors. Per lgún lloc de la
novel·la ho dic: el silenci com un mirall que hem trencat per no veure’ns
covards com som.
-És el silenci una de les
pitjors malalties que pot experimentar l ´ésser humà per tal de superar els
drames i els traumes?
-Ostres, això potser ho sabria un psicòleg, no pas jo.
Sí crec que el nostre cervell té una mena de primera missió que es procurar-nos
les raons que ens convenen, siguin o no raons. Així la memòria es fa selectiva
i fins adultera els fets. I en força ocasions hom pensa que sense aquesta
protecció seria difícil viure. Tanmateix, aquesta selecció de fets adultera el
passat però també el present; ens fa creure ésser qui no som, per exemple.
-Com ha anat, amic, el
treball de documentació per tal d´el-laborar aquesta novel-la?
-Va ser fantàstic! Vaig aprendre un niu de coses que
ignorava i vaig visitar llocs que altrament mai no hauria visitat. Van ser prop
de quatre anys, tot i que no a dedicació exclusiva, i vaig difrutar-los molt.
També és cert que amb tanta diezación em feia por que la novel·la es convertís
en una mena de llibre d’història. Crec que no va diez.
-Els
Maquis van ésser gent lluitadora i molts d´ells es van veure abocats a
l´oblit…Com ho ves?. Com creus que les seves families varen viure aquells diez?
-Jo parlo dels maquis que van lluitar pel Sud de
França amb la resistència francesa. Gent que després dels camps de concentració
on van raure amb la Retiradaa Aregelés, van optar per fer-se dels GTO (grups de
treball obligatori) i no per anar a la Legió (d'on van sortir els components de
la Nueve, els que després van alliberar París). Era gent, doncs, obligada a les
feines més dures (deforestació, construcció de preses de muntanya, mines,
túnels...), que feien constants accions de sabotatge als nazis i que només
somniaven amb tornar a casa algun dia. Van creure que lluitaven contra el
feixisme arreu d'Europa i aviat van descobrir que Europa acabava als Pirineus.
Camins del Nord preten homentajar aquesta gent. Oblidar-los fóra la pitjor
traició.
-Totes les històries
humanes de silenci comporten quelcom de resons de covardia?…perquè tots els
humasn som víctimes en una, o en més d´una vegada, de la por, les
pors….etc..Què ens pots comentar?
-La por és probablement el sentiment més fort i el
responsable de la majoria de les accions humanes. També és el sensor que ens
alterta de perills que, altrament, podrien acabar amb nosaltres. Per tant, és
bo tenir-ne, però no que ens domini. Covardia o valentia no és sinònim de tenir
o no tenir por, sinó de ser capaç de conviure-hi i superar-ho o no. I aixó no
només depén de com som sinó també de les circumstències concretes. Jugar-se la
vida, per exemple, de vegades és més per por a la vida que no cap mena de
valentia. En segons quines circumstàncies, cal més valor per viure que per
morir.
-Jordi, des de les mentires
es poden vestir històries que fassin que certs anys caminen en pau?. Però a la
fi és imposible viure amb aqueixes mentires, no?....Es transformen en una gran
bola de neu que seu pot carregar tot ; no?
-Sí, però només cal una petita esquerda perquè la
ficció quedi a la vista. Però una esquerda a l'ànima de les persones. Si t'hi
fixes, el protagonista de Camins del Nord havia viscut vint-i-in anys tenint al
seu propi dormitori totes les pistes, totes; en canvi, no les havia vistes. Jo
crec que avui disposem, per sort, de tota o quasi tota la informació; tot i
així, hi ha molta gent que vol veure-hi.
-Allò que vull argumentar
és que amb mentires i silencies les societats no van enlloc, No ho creus també?
-Hi coincideixo. Ara bé, també podria ser el contrari:
no ens aturem i estem en permanent fugida cap endavant per no veure la veritat.
No ho sé, l'home no deixa de reescriure la història per justificar el present i
projectar el futur. Tampoc no sé fins a quin punt la que jo he escrit no sigui
falsa; en tot cas, segur que no és prou completa. La realitat és un poliedre de
moltíssimes cares; calen moltes mirades per poder capturar-la.
- Anem, Jordi, una mica més
cap ací en el temps: creus que en la transició s´ha caigut ,i molt ,amb això
del silenci i la mentira per tal de justificar certa convivència….fent que el
resultat final sigui un fracàs humà i de identitat?
-Sens dubte. Silencis i mentides per ambdós bàndols;
vull dir que també avui resulta que tothom era antifranquista com tot els
francesos eren de la resistència, i la veritat és que hi va haver una molt
àmplia complicitat social. En tot cas, la transició ha fet figa en molt bona
part per fer-se a partir de l'oblit conscient. Era la condició dels
franquistes: no furgueu en el passat, no cerqueu responsables, oblideu morts i
botxins...
17900
Camins del nord. Jordi Angusto
250 páginas
20,00 euros
Gregal
Com a tantes altres llars, la guerra
civil era un tema tabú a ca els Anglesola; una mena de desgràcia natural que
havia fet enfollir ambdós bàndols i que convenia oblidar. I com a tantes altres
llars, la dels Anglesola amagava als armaris els seus propis fantasmes,
disposats a sortir així que la realitat esquerdava per qualsevol racó el vel de
l’oblit.
Llavors, tot d’una, qui ha viscut còmodament
amb una història que descobreix fingida, i a partir de la qual n’ha fet la seva
pròpia, ha de partir a cercar la vertadera; és a dir, a escriure’n una altra a
còpia d’esbrinar fets i d’interpretar-los. Així es veu compel·lit a fer en
Jordi Anglesola en descobrir un pare i una mare dels qui res no en sabia, i en
haver d’endinsar-se en una guerra que havia volgut ignorar per tal de
conèixer-los.
En la seva cerca, en Jordi Anglesola haurà de conèixer la retirada dels
perdedors camí del nord, els camps de concentració francesos, el maquis al sud
de França, l’infern nazi i l’intent fallit de reconquerir Espanya per a la
República per part d’uns pocs milers de refugiats espanyols, convertits en
guerrillers apàtrides en lluita permanent contra el feixisme.
Descobreix, sobretot, una època on el
valor suprem no era la vida sinó el que es feia amb ella, i on l’empremta que
al morir es deixava era més important que una vida llarga. Gairebé bé un mirall
de la pau franquista, amb la vida a penes viva, esmorteïda i grisa, estabulada;
un mirall que en Jordi Anglesola es veu forçat a trencar i travessar, per
després agafar-ne els pedaços i refer-ne un on poder trobar una imatge de si
mateix feta a mida.
Fragment
“Quan et deia que hi va haver culpables no em referia només als vencedors,
Miquel, també pensava en la gent que els aclamava mentre entraven a Barcelona i
arreu de Catalunya i d’Espanya, i en la gent que no ha fet res des de llavors.
Res: ni fer, ni dir, ni tan sols recordar. Còmplices culpables tenallats per la
por, el gas verinós i invisible de què parlava mon pare i que ara m’ofega a mi
mateix i t’ofega a tu. La por, Miquel, la por de dir i de fer, la por de pensar
i de recordar. L’oblit culpable, com un mirall que hem trencat per no
veure’ns covards com som. El pare deia que mor qui mata, i jo penso que també
mor en vida qui no ho fa i calla i aguanta i passa un dia i el següent. Al
capdavall, aquella guerra va anar d’això: d’uns que van dir prou callar
i esperar a un demà que mai no ens arriba, i d’uns altres que no els ho van
tolerar i van aixafar-los. No s’enfrontaven només les dues espanyes, també
Catalunya i Espanya, la llibertat i la por, els propietaris i els
proletaris, l’espera a demà i al cel i el vull ara i aquí. I tu encara em
demanes que m’esperi? Esperar un dia, dos? Esperar que caigui el monstre? Saps
què et dic, que la vida és el contrari d’esperar, que la vida és això que passa
mentre esperes, això que fas perdre als qui fas que esperin i els promets un
cel a canvi. Espera tu, si vols; perquè jo, si la por que m’ofega no em venç a
darrera hora, ja sé què he de fer: no només venjar els pares, també tots
aquells homes i dones que a més de perdre una guerra van perdre una pàtria.
Fins un tros de terra on jeure morts van perdre."
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069