Cazarabet conversa con... Biel Cussó, autor de “Camí de
cendres” (Pagès)
Biel Cussó ens presenta a un personatge que ens
conta la seva vida, que la narra i això fa que llegim com a dos narradors, l’escriptor
i el protagonista. Un bon punt de partida per aquesta novel·la que edita Pagès
dins la col·lecció Lo Marroco Negre.
És una narrativa forta perquè té com a constants la mort,la desesperació, la
pèrdua… però on hi ha això hi ha l’esperança.
La sinopsi: Em dic Victor; Victor Leighton. Tinc
setanta anys i, avui, 4 de gener de 2019, em disposo a narrar la meva vida amb
l’únic objectiu de poder tornar a veure la meva filla abans que sigui massa
tard. Fa més de trenta anys que no en sé res, i, durant tot aquest temps, he
hagut de fer front a la soledat, la tristesa, la ràbia i la covardia, únicament
per mantenir-la fora de perill. Però m’he fet gran, i, després d’haver sofert
un patiment indescriptible, llarg i agònic, l’única cosa que em queda és
retrobar-me i encarar-me amb el passat; encara que, per aconseguir-ho, hagi de
travessar un camí de cendres.
La història d’en Victor Leighton és un relat que
té com a protagonistes la pèrdua i la mort, però també la vida i l’esperança.
Una història de recorregut, de vellesa i retir als confins glaçats del
planeta.
Una crònica de pugnes internes, de retrets de vida i anhels de cura.
Un western glaçat, la lluita perpètua d’algú que
ho ha perdut tot i mira de recuperar l'amor per la vida.
Biel Cussó: Tot i haver cursat carreres tècniques
i tenir entre les seves aficions la música i les matemàtiques, en Biel Cussó (Barcelona, 1979) ha sigut sempre un amant de fer
trencaclosques amb les paraules. El seu debut literari va ser el 2012 amb la
publicació del primer volum de la saga d’aventures Mindrä.
Amb Sang freda (Crims.cat / Premi Agustí Vehí 2017) inicia el seu recorregut dins del gènere negre,
que reprèn aquest 2021 amb Camí de cendres.
Cazarabet conversa amb Biel Cussó:
-Abans de començar, gràcies, Cazarabet, per l'entrevista
i per haver llegit Camí de Cendres. Molt agraït.
-Amic, què et va motivar a escriure aquesta obra
narrativa?
-El que escric sempre ve motivat per les circumstàncies i la casualitat, i
en aquest cas em vaig posar a escriure Camí de cendres a partir d'una escena
que és la que acaba conformant el primer capítol de la novel·la. És una escena
protagonitzada per en Vic, però sobretot pel fred i la natura en el seu estat
més salvatge, que són elements que sempre m'han atret molt, i la vaig escriure
pocs mesos després que, en família, ens mudéssim de Barcelona cap a un poble
petit al bell mig de la natura. I tot va anar rodat, i vaig voler deixar
créixer aquest primer escrit per veure fins on em portava. Després de deixar un
primer capítol amb prou ingredients per generar interès a continuar llegint,
vaig esbossar el final. Més endavant, va venir la resta —la part del mig—, que
és la més divertida d'escriure.
-I, què pretenies al submergir-nos en aquest exercici
narratiu...?
-En un primer moment, l'única pretensió era experimentar amb una escena
inicial extrema —persona gran que viu al bell mig del no res i que està ferida
de bala— per veure fins on em duia. Un cop vaig tenir clar que la història
havia de passar per repassar la vida d'aquest personatge, vaig voler jugar amb
ingredients com la soledat, la ràbia, la injustícia o la venjança. I enmig de
tot això, amb l'amor en el seu sentit més ampli.
-Per què tries una narració amb moltes pinzellades de
gènere negre?
-És un acte natural, suposo, perquè en definitiva vivim en una societat
ennegrida. En cap cas ha estat un gest voluntari, ni en aquesta novel·la ni en
cap de les anteriors que he escrit.
-Què és per a tu la narració?
-Escriure, per mi, és bàsicament un exercici de gaudi absolut. Escric
perquè m'agrada jugar amb les paraules i explicar històries. Si llegir ja et
permet viure moltes vides; escriure, a més a més, et transforma en una mena de
semidéu, per molt que la paraula sembli presumptuosa. En definitiva estàs
construint un univers que no existia, i això enganxa de mala manera. Si a tot
això li sumes una part reivindicativa —del que sigui—, doncs encara millor.
-En les teves creacions quin paper vols donar-los als
personatges ...en concret ací el personatge central, el protagonista és , ala
vegada el que escriu la història, la història de la seva vida...?, El
personatge en aquesta narració i en d´ altres és prioritari enfront de la trama
i a l'escenari?
-Al meu entendre, els protagonistes de qualsevol novel·la han d'estar
justificats; és a dir, prou treballats perquè per si sols gairebé funcionin
sense trama. En el cas d'en Vic, a Camí de cendres, el seu passat fosc i les
seves lluites internes són el que m'han permès fer créixer el personatge i
dotar-lo d'una personalitat concreta.
Crec que la bona construcció de personatges ha d'anar lligada a una bona
construcció de la trama, per aconseguir escriure qualsevol història. I els
escenaris sempre intento tractar-los com si fossin personatges principals
d'allò que escric. Protagonistes del tot.
-Quin i com és el paper que li atorgues a l'escenari en
què es passegen els personatges i es desenvolupa la trama?,tampoc és que sigui
un escenari de la típica narrativa negra... hi ha clarors...
-Tal com dic a l'anterior resposta, sempre intento tractar l'escenari com
si fos un protagonista més. Ho trobo essencial, això. A Camí de cendres hi ha
escenaris molt diversos, però vaig trobar molt interessant i suggerent el
contrast entre la vida als boscos glaçats més septentrionals del planeta amb la
vida a la presó. Tenen més similituds del que pot semblar a primer cop d'ull,
aquests dos escenaris, almenys des del punt de vista d'en Vic.
-Es nota que t'ho has passat molt bé escrivint, creant i
imaginant aquesta història, no?
-I tant. Si escric i deixo de divertir-me, deixo d'escriure. Tinc un munt
d'històries abandonades per avorriment.
-Jugues amb el lector i lectora amb els temps, anant d´
ací a allà amb aquesta narració amb primera persona?
-Sí, aquesta era la idea. Un cop vaig tenir clar el primer capítol i un
esbós del final, una de les coses que tenia clares era que a la part central
volia anar explicant el passat del protagonista amb comptagotes, dosificant la
informació per crear tensió i misteri a parts iguals; fer que el lector anés
lligant caps i coneixent el personatge a poc a poc fins al final.
-Per cert, una mica angoixant la lectura o la proposta ho
és,no...vols que ens sentim a mans de la narració, del narrador?
-Camí de cendres és un drama protagonitzat per perdedors, i amb aquestes
dues premisses ja veus que la cosa no serà gaire alegre. De totes maneres
m'agrada reivindicar la història d'amor que s'hi narra. La tendresa dins de la
brutalitat del que passa a la novel·la és un ingredient bàsic que, a mi com a
escriptor, m'ajuda a agafar aire; i entenc que als lectors, també.
-La soledat jo la noto com deambulant tota l’estona pel
llibre... fins i tot quan està tancat, però acompanyat—no vull fer “spoiler”--... és una manera de revestir “de més trama
negra” la teva novel·la?
-La soledat és un sentiment molt fotut que pot aparèixer en situacions molt
diverses i en diferents moments de la vida. En aquest cas l'he dut a l'extrem
perquè el protagonista hi conviu des de ben petit, malgrat que va evolucionant
amb el personatge i va prenent formes diverses. I entenc que ajuda a fer que el
conjunt de la història sigui més negre.
-L’escenari és,tal com diu la sinopsi, està situat als
confins més gelats i les condicions.....és tot com una mena de “tindre que
passar pel purgatori”, de ahí el títol, Camí de
cendres...?
-Sí, és exactament això. Habitualment em costa molt trobar el títol a tot
el que escric, però en aquest cas era molt clar. El camí i les cendres hi tenen
molt de pes, en aquesta història.
-T´ has hagut de documentar per aquesta narració? Com i
de quina manera?
-La veritat és que no gaire, però sí que és cert que m'hauria agradat poder
viure de més a prop —no sé com, però— la vida en una presó com la que apareix a
la novel·la. Al final m'he hagut de guiar per tot el que he llegit o he vist en
pel·lícules, en aquest aspecte concret.
-Quina metodologia de treball hi fiques damunt la taula per la construcció
narrativa?
-Amb el temps he anat variant les meves rutines, en aquest sentit; m'he
hagut d'anar adaptant a les circumstàncies i suposo que això acaba afectant de
ple el que escric. És a dir, fa deu o dotze anys, era capaç d'escriure
històries llarguíssimes amb molts personatges, i prenia apunts constantment de
qualsevol cosa que se m'acudia, fos el que fos. Feia esquemes, mapes i el que
fes falta. Ara seria incapaç de fer-ho, tot això, i només em sento còmode
davant d'històries que puc controlar sense prendre apunts. És a dir, només jugo
amb el manuscrit i el meu cap. Si la trama s'acaba complicant massa —per
extensió— o he de gestionar molts personatges, no em sento còmode, i per tant
ja fa temps que escric històries que ronden les 200 pàgines i que compten amb
pocs personatges. He de dir que com a lector, actualment, busco exactament el
mateix. Suposo que va a èpoques.
-Aquesta pregunta és per a les respostes de les preguntes
anteriors. Un escriptor o escriptora tant en el procés de documentació,com
en la investigació o el mètode ho fa de
forma diferent si es tracta amb novel·les negres respecte d´ altres
gèneres..teu pregunto a tu que vas començar amb el gènere d´ aventures...
-En el meu cas, et responc amb un sí rotund perquè les novel·les
d'aventures que vaig escriure ja fa uns quants anys van requerir moltíssima feina més enllà de la d'escriure, i en canvi amb
les novel·les negres que he escrit no ho he hagut de fer. Evidentment el meu sí
no és vàlid si parlem en termes generals i en nom de tothom que escriu. De fet
l'únic que et puc respondre és que hi ha moltes variables que afecten la
possible resposta del que planteges, i és que depèn dels gèneres que comparis,
de la complexitat de la història explicada i de la metodologia de cadascú.
Vaja, no veig en Dennis Lehane escrivint Mystic River sense documentar-se i sense un munt d'esquemes
i apunts.
-Aquest treball, t'ha obert la ment i la curiositat a
indagar més sobre alguns dels aspectes tractats en el mateix?
-Escrivint Camí de cendres he confirmat que m'agrada combinar —fins a
l'extrem— sentiments com la soledat, la ràbia o la venjança, amb d'altres com
l'amor o la tendresa. Unir contraris i fer-los complementaris. És un joc
apassionant.
-Ens pots parlar de treballs en què estàs submergit
ara...ens pots fer cinc cèntims?
-Doncs ara mateix estic en una mena de període de reflexió. Tinc al cap
alguna idea que espero que acabi transformant-se en una bona història negra i
dues novel·les acabades que voldria retocar i començar a moure. Una és de
terror i l'altra una barreja d'històrica i ciència-ficció.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069