Cazarabet conversa con... Albert Figueras, autor de “Calipsos i boleros” (Pagès)
Albert Figueras escriu
una novel·la negra que té molts, molts trets
clàssics, tot i que està escrita ara amb un to desenfadat,natural i un
xic, o un molts segons es mire, aspre.
Es tracta d’una novel·la
negra de carrer,pura i dura que té lloc a la Barcelona del 2018.
Retrata i molt com és i
quins són els principals trets característics d’una ciutat que camina i
evoluciona….però sobretot dels seus habitants que bategen a peu de carrer…
L’autor, Albert Figueras
narra, narra i narra tenint molt clar allò que vol i com ho vol.
L’autor, en Figueras, el
que fa és retratar i molt bé la figura, avui en dia una mica trastocada, del
detectiu privat que fa olor a naftalina i que té records de caspa i gomina…
Parlarem amb Albert
Figueras ja no tan sols d’aquesta nova incorporació en forma de novel·la negra,
també ho farem del gènere de novel·la negra que tant ens entusiasma a aquesta
casa.
La sinopsi:
Que a la Barcelona del
2018 un jove insignificant contractés els serveis d’un detectiu xaruc com jo
per a esbrinar amb qui s’embolicava la seva exparella
m’hauria d’haver fet sospitar de seguida. Però què voleu que us digui, era una
setmana de merda, dos neonazis havien matat un amic manter del barri i jo els
acabava d’estomacar de valent, seguia sense creure en les casualitats, encara
m’agradava cantar calipsos i em faltaven calés per a dues coses importants:
comprar rom i saldar comptes amb la meva secretària.” Vidal Bellot, un detectiu
de la vella escola que malviu resolent casos d’espionatge industrial i delictes
ecològics, es veu embolicat en una trama que posa al descobert la xarxa del
comerç informal de la ciutat, una cadena on els manters són la darrera baula.
Haurà de ballar més d’un bolero si vol salvar la pell.
Cazarabet
conversa amb Albert Figueras:
-Albert, amic què et va dur a escriure aquesta
novel·la amb el rerefons molt clàssic de novel·la clàssica?
-En un saló decorat amb
mobles moderns, parets netes i un quadre minimalista, resulta que butaca
d’estil Lluís XVI hi pot encaixar molt bé.
Calipsos i
boleros és una història que passa a la Barcelona del segle XXI,
la central tèrmica de sant Adrià del Besòs s’aixeca com una raspa de peix
abandonada a la sorra, hi surten selfies fetes
en bars musicals del port olímpic, i manters. Ara bé, he desenvolupat la trama
i hi he fet ballar els personatges tot seguint moltes de les regles de les
novel·les pulp de la primera meitat del segle
passat, fins i tot en l’extensió i el desenvolupament de la història:
plantejament, nus i desenllaç, amb ritme progressiu, un llenguatge directe i
força girs de guió.
-Rescates i traus , altra vegada d´ una mena de bagul dels records al
també clàssic detectiu privat…per què?
-Sí, efectivament, una
història com la que planteja la novel·la requeria un detectiu. Sembla que els
detectius privats --com a mínim segons la visió romàntica que en tenim a partir
de les novel·les i les pel·lícules-- van començar a perdre la feina quan la
societat va deixar de fer gaire cas de qui se’n va al llit amb qui.
En adonar-me d’aquesta
circumstància, vaig plantejar-me una pregunta: És possible començar una
història actual amb un client que contracta els serveis d’ algú per tal que
esbrini què fa i amb qui és la seva ex-parella?
La resposta va ser en
Vidal Bellot, un detectiu de la vella escola, que encaixa bé en aquest estil
clàssic; ell va fent avançar una trama que, en realitat, ho acaba essent tot,
menys una història típica d’un perdiguer que cerca l’amant d’ algú.
-D´ aquest detectiu privat què és allò que més t´ ha agradat oferir-nos
als lectors i allò que menys t´ ha agradat ensenyar-nos…?
-Per tal d’aconseguir que
el lector es deixi portar per la trama i les anades i vingudes dels
personatges, necessitava mantenir algun dels tòpics de la novel·la negra
clàssica. I això significa, per exemple, que en Vidal Bellot viu de nit, té els
seus bars preferits, beu rom, canta calipsos i té el tipus de vida sentimental
imposat pel cànon del detectiu privat que qualsevol pot imaginar-se. Aquesta
cara és la que menys m’agrada d’ell, potser perquè és
del tot oposada a la meva manera de ser; m’ho he passat bé descrivint-ho, però
no m’agrada tant.
Ara bé, en Vidal Bellot
és un individu amb consciència social, d’esquerres (quan aquesta paraula tenia
un significat més profund que l’actual); també amb sentit de la justícia. Això
el redimeix, i vull creure que és el que el fa atractiu als lectors.
-És aquesta la història d’una obsessió
d’obsessions?. També és ben cert que és de les emocions que més estiren de tot
i de tothom…--em refereixo a les obsessions—
-Cada personatge té les
seves filies i fòbies particulars, certes pors i uns quants desigs. Aquest
mosaic és el que, en un moment determinat, fa que vagin interactuant entre
ells, per cardar o per matar-se, per intentar de fer-se ric o per venjar-se.
Ara bé, no estic segur
que la paraula precisa siguin “obsessions”, perquè les obsessions són conductes
que sovint porten a fer certes coses de manera compulsiva. I això, els
personatges de la novel·la no ho tenen. Si hagués d’escollir una paraula,
potser parlaria d’anhels o de desig. El desig de posseir el que no es té, el
desig que no canviï una situació assolida, el desig de tancar algun capítol
vital que no s’havia tancat bé, el desig d’evitar el dolor a costa del que
sigui...
-Per què els desigs ens dominen?
-Els desigs venen a ser
com els corrents i els vents que belluguen les barques. De vegades van a favor
nostre perquè ens apropen al destí; de vegades, ens obliguen a remar-hi en
contra fins a l’extenuació, perquè ens n’allunyen. I com els corrents o el
vent, alguns desigs són visibles i patents, però d’altres no els podem veure;
només en notem els efectes.
Ah! I també hi ha els
remolins, uns desigs transvestits que aparenten ser una cosa, però en el fons
en són una altra de ben diferent. Quan els descobreixes, resulten ser els més
interessants, tant en la vida real com en la literatura. Hi ha qui vol diners,
però no és pas per ser més ric, sinó perquè es pensa que així podrà cardar amb
en tal o en tal altre. O que, amb diners, aconseguirà l’admiració que sempre li
ha estat negada.
Ocasionalment, aquests
desigs es manifesten com una obsessió que es tradueix en conductes repetitives
i incontrolables. Les obsessions donen molt de joc en alguns personatges; però
em sembla que cap dels protagonistes de Calipsos i boleros no té cap
obsessió.
-La primera persona narrativa creus que involucra més al lector o
lectora?. Per què?
-En el cas de la novel·la
negra, diria que la primera persona narrativa et posa dalt la Harley-Davidson
en marxa i baixant una collada: veus la carretera plena de revolts, sents el
vent, veus les plaques de glaç i ets conscient del penya-segats que hi ha a
banda i banda. Tens la sensació que has d’agafar-te fort al conductor i no tens
altre remei que deixar-te portar, patir amb ell i confiar que et durà a bon
port. En altres tipus de narrativa, en canvi, la primera persona et fa pujar la
muntanya a peu amb el protagonista; són les històries amb un component més
psicològic o d’introspecció.
Amb la tercera persona
narrativa, veus la Harley i els revolts de la collada
des d’un helicòpter. Pots contemplar millor el paisatge i fins i tot, com a
lector, pots veure si el cotxe que persegueix el protagonista és a cent metres
o a un kilòmetre, abans que ell no se n’adoni.
Cada història (o cada
manera d’explicar la història) té unes regles i unes pautes diferents. Es
tracta de fer unes quantes proves per tal de trobar la forma més adient al que
vols explicar i quines sensacions vols intentar transmetre al lector.
-La trama és una “trama de trames” o està
construïda com una nina russa…per què tries aquesta estructura? ; perquè és el
que es pareix més a la vida mateixa?
-Sempre m’han agradat els
jocs de pistes, tant participar-hi com preparar-los. I, de fet, s’espera que
una història de detectius sigui això: ets al davant d’un mort del que no en
saps res i, a poc a poc, estirant d’aquí i d’allà, vas descobrint-ne detalls
que et porten a noves preguntes, noves respostes i una aproximació a la
pel·lícula sencera del que va succeir. És a dir, l’explicació de qui el va
matar, perquè ho va fer i com ho va fer.
Això és el que passa a Calipsos
i boleros, per bé que hi ha unes quantes ziga-zagues per tal de donar
interès a la història. I, com passa a la vida real, sempre hi ha circumstàncies
externes que ens distreuen del camí que havíem planificat... i que cal
solucionar per no perdre el fil.
-De tota manera la història és com si hagués
rebotat…m’explico…altra vegada com fa més de vint anys els neonazis estan ben
presents al carrer i ataquen als més febles…--per ficar un exemple---…t’esmeres en fer un retrat
ben real i actual de Barcelona…
-Ens trobem en un moment
especial, COVID-19 a banda. L’esperit del Maig del 68 i les revolucions
sobretot a diversos països d’Amèrica Central i del Sud, es van estroncar
paulatinament durant els anys 80; després va començar el que acabaria amb una
onada de neoliberalisme duríssim que es va inflar com un globus, fins al gran
crac econòmic del 2008. Hi ha hagut moments de privatitzacions irracionals que
no es van saber evitar i també un retorn a les polítiques que han festejat amb
idees feixistes (simplifiquem-ho amb Trump i Bolsonaro, com dos exponents d’aquests corrents, però
podríem trobar exemples molt més propers).
Des de fa uns anys,
sembla que una part de la societat vulgui bellugar-se una altra vegada, per tal
d’intentar una vegada més posar el bé comú per sobre dels interessos personals.
Hi va haver uns primers intents durant les primaveres àrabs; després van
venir els inicis dels gillets jaunes a França, i van seguir Hong Kong, Xile, Equador,
Bolívia, Perú... Alguns autors han descrit la història com un moviment
pendular.
La novel·la passa a
Barcelona l’any 2016. En aquell moment hi havia força tensió pels manters (que
ocupaven diversos indrets de la ciutat i això podia “afectar” el turisme) i la
guàrdia urbana (amb algunes actuacions que van ser molt criticades). Com
sempre, el manter és la darrera baula d’una cadena que, si mires enlaire, ben
aviat desapareix en la boira espessa. Només aconsegueixes veure’n els
protagonistes més febles; si vols anar més amunt, la boira del silenci i la
fredor de la connivència no et deixen avançar. Això que anomenem “poder”, és
terrible; si t’hi vols enfrontar, és com si caiguessis en una gran piscina de
petroli: quedes emmerdat i cada vegada ets pots bellugar menys, fins que acabes
mort per esgotament.
-Amic un dels teus referents en
l’ambientació és en Manuel Vázquez Montalbán—també González Ledesma--
o només meu pareix a mi…
-Sí, ho són pel tipus de
novel·la que tots dos van escriure, pels personatges, pel tipus de detectiu i
pel marc, la ciutat de Barcelona. Ara bé, n’hi ha uns quants més. L’Andreu
Martín, per descomptat. I uns quants clàssics que havia llegit amb avidesa a la
meravellosa col·lecció de la Cua de Palla dels anys vuitanta.
En realitat, com per a
donar pistes de la banda sonora de Calipsos i boleros, abans de
començar la història poso dues cites que donen el to i el tempo.
La primera és de Raymond Chandler i el seu Farewell my lovely (Adéu, nena, a la Cua de Palla); és una frase de
Marlowe on diu que s’adona que es fa vell. L’estil
sec de Chandler és un referent, i aquesta frase, se
la podria haver dit en Vidal Bellot perfectament, perquè no és cap detectiu de
la primera volada, al contrari.
La segona cita és un
diàleg entre el Pepe Carvalho i el Biscúter de Montalbán, precisament parlant sobre el fet que
els detectius privats cada vegada tenen menys feina.
-Tampoc cerques herois ni en la figura dels detectius…
-Existeixen, els herois?
M’agrada deixar la fantasia per a la factoria Disney.
-Allò que importa i t’importa és aportar
entreteniment a la lectora o al lector?
-Quan vaig a la llibreria
i trio una novel·la, ho faig amb la voluntat de passar una estona entretingut
quan acabo la feina, quan m’assec al tren o quan m’estiro al damunt d’una
tovallola a la platja.
Per tant, quan escric,
intento donar un text que entretingui el lector, amb el ben entès que això no
és sinònim d’un text superficial. Es poden tocar temes de gran profunditat
intel·lectual o de certa complexitat científica, però fent-ho d’una manera
entretinguda.
M’agrada pensar en els
bons llibres com quan fas el mort a l’aigua. El millor de fer el mort és quan
et pots relaxar perquè acabes sense percebre l’aigua que et permet surar. Si hi
ha massa onatge, estàs més pendent de si t’entrarà aigua pel nas que no pas de
relaxar-te i deixar-te portar. L’escriptura hauria de ser una mica això:
l’escriptor treballa amb intensitat per tal d’explicar-te una història sense
que en percebis el llenguatge, perquè no hi ha res que grinyoli. I, aquesta
despreocupació del lector, també ajuda a donar-li la sensació d’entreteniment.
-Amic Albert perquè a tú què t’atrau de la literatura
i en concret del gènere negre?
-El gènere negre,
m’agrada. Vaig començar amb No escatimeu el flit!, fa un parell d’anys.
És la primera part d’una trilogia ambientada durant el nyap del Fòrum de les
Cultures del 2004; la protagonitzava un periodista de successos que es diu
Fèlix Barba. A banda d’una crítica al Fòrum i la gestió urbanística del front
marítim de Barcelona, hi ha un tema que enllaça les tres parts de la història:
la memòria històrica i tot el que implica que encara no s’hagi pogut abordar
aquest tema d’una manera seriosa a l’estat espanyol.
A Calipsos i boleros,
el tema de fons és el del món del top-manta i,
sobretot, les persones que es dediquen a vendre la mercaderia falsificada, una
activitat que és, sovint, l’única via de supervivència en una societat que,
administrativament, els resulta hostil.
El gènere negre és ideal
per poder fer aquesta crítica sense complexos, sovint posant els morts al
damunt d’una taula per tal que no et puguis escapar de veure’ls ni de sentir-ne
la ferum. I, per a aconseguir-ho, sovint cal ser políticament incorrecte; i, és
clar, parlar d’incorrecció en literatura, és parlar de gènere negre.
-Gènere negre , gènere policíac…tot això més que intriga, més que
suspens…els personatges enfangats estan pel damunt, fins i tot de la trama,
veritat?
-Vas dalt la moto a tota
pastilla, recorda-ho. Persegueixes uns individus sense escrúpols que volen
fotre els més desvalguts.
Fa unes hores, al
començament de la nit, et vas beure tot el rom de l’ampolla en un bar de mala mort
on el saxofonista d’un disc anava bufant i bufant notes cansades. Després, vas
acabar la vesprada cardant amb una dona que et posa a cent, però que et va
anunciar que t’oblidessis d’ella perquè havia conegut
un individu amb pasta llarga i bona façana. És a dir, estàs arribant al fons
del teu pou; vas caient, però també saps que no pots permetre que els individus
que persegueixes, s’escapin.
Perquè aquesta és l’única
cosa que saps fer bé.
Aleshores, no tens més
remei que agafar fort el manillar de la Harley, donar
gas i pensar com els aturaràs; la resta de coses, són secundàries.
-És una narrativa en la que traus o vols mostrar lo millor i lo pitjor
de la societat fixant la mirada en les persones i en les seves emocions …
-Quan portes una situació
al límit, és quan pots mostrar millor la manera de ser de les persones. I és
que, la societat està feta per les persones, la convivència es dona entre
persones, i la manera com creem o com solucionem els problemes, també surt de
les persones.
Fa poc vaig veure una
sèrie francesa de cinc episodis que es diu L’effondrement
(El colapso, 2019). Em va semblar una meravella. De
cop, hi ha una amenaça extraordinària, inesperada i brutal que duu la societat
al col·lapse; la gent s’ha d’espavilar com pugui per intentar sobreviure.
Cadascun dels cinc capítols mostra un aspecte d’aquesta lluita, un reflex del homo
homini lupus est portat a l’extrem. Sobtadament,
els actors et mostren com, en situacions límit, es perden els valors. L’instint de supervivència acostuma a passar al davant.
En aquest context,
resulta fascinant observar la degradació personal, veure com la persona es va
despullant de les convencions, de les conviccions i dels valors, fins a
quedar-se en pilotes, sol al davant de la por de morir.
En un moment així, només
pots salvar-te si aconsegueixes deixar de veure els altres com a enemics, com a
llops. Però entendre-ho és difícil; pocs ho aconsegueixen.
-L´ impulsivitat en la teva narrativa té molt de poder, oi?
-Fa molts anys vaig
llegir una novel·la meravellosa de l’escriptor brasiler Rubem
Fonseca que es diu O caso Morel
(El cas Morel, Bromera). Em va sorprendre l’estil
directe, sobri i sense floritures, però molt eficaç per a fer avançar la trama
i conèixer els personatges. Aquesta lectura va coincidir amb un viatge per
veure El Guernica de Picasso; em vaig
entretenir una bona estona contemplant els esbossos previs que s’hi exposaven;
sovint, uns gargots, només, un apunt d’un ull que transmetia dolor o un rostre
a mig acabar que transmetia pànic.
Recordo que, en aquell
viatge a Madrid, vaig adonar-me del poder de suggerir sense haver d’explicar-ho
tot. Chandler és una mica així. O el mateix Andrea Camilleri. Aquests dies llegeixo el seu Km 123, on
no hi ha ni una sola descripció. Tota la història, l’expliquen els diàlegs dels
personatges, uns correus electrònics, uns missatges escrits al mòbil i uns
atestats policials escrits amb llenguatge aparentment administratiu. Una joia
de l’estalvi de paraules.
-Però també hi ha o deu d´ haver-hi cert procés de documentació, investigació….
-I d’escriptura i
reescriptura. La impulsivitat no significa, com a mínim en el meu cas, escriure
d’una tirada i enviar el text a l’editor. La impulsivitat, aquesta sensació que
el text és sobri com quan comences a treballar el marbre amb un cisell o com
quan podes una morera a l’ hivern, és fruit d’escriure molt, a raig, però
després anar eliminant tot allò que és redundant, els detalls que poden
distreure, la floritura que no aporta gaire cosa (ans al contrari, descripcions
que encotillen la imaginació del lector). Vaig passar-me mig any en tot aquest
procés.
M’agrada fer descripcions
florides i detallades, quan una novel·la ho requereix. Però vaig pensar que a Calipsos
i boleros li esqueia més aquest estil directe, que va al gra.
-Amic quina manera de treballar utilitzes? Què ens pots explicar-hi?
En el cas de la
narrativa, tinc idees constantment, de dia, de nit, anant en cotxe o quan soc a
casa. Però sovint, ni les anoto en un paper; penso que si la idea és bona,
alguna neurona s’encarregarà de tornar-me-la a recordar.
I així, a poc a poc, quan
la idea torna, la vaig rumiant. Una mica com les vaques, que van mastegant una
vegada i una altra, fins que digereixen el farratge.
Quan tinc la idea clara
d’un començament i d’un possible final, l’anoto. Però això són, només, dos
punts en un mapa; queda al més interessant que és muntar el viatge, saber com
aniràs del primer punt al darrer, quin camí triaràs, a qui coneixeràs, amb qui
hi aniràs, quines dificultats et trobaràs i amb qui i en quines condicions
acabaràs el periple.
Mentrestant, vaig llegir
articles i llibres relacionats amb el tema per intentar no ficar la pota i
tenir cura de la versemblança, per anar dibuixant el protagonista i buscar-li
uns antagonistes.
Ah, i com deia algú, em
sembla que un director de cinema francès, procuro deixar sempre la porta del
despatx oberta perquè mai no saps quina circumstància et pot fer un canvi de
guió no programat, però que resulti decisiu per a millorar el text.
-Albert en què estàs ficat ara?
-Remugant, com les
vaques.
I, mentrestant, m’ocupo
dels medicaments essencials, treballo per tal que tothom tingui accés als
medicaments i també per aconseguir disminuir-ne la toxicitat.
Gràcies per la conversa i
pel vostre interès.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069