La Librería de El Sueño
Igualitario
Un llibre que s´apropa a un barri de València i a la seva gent com
pocs d´altres ho han fet.
La mirada d´en Lluís Cerveró , l´escriptor d´aquest
llibre, està plena d´amor a la terra i a la seva gent i en totes dimensions, i
ho fa des de 3i4 Editorial…És un llibre molt ben portat i explicat…a vegades et
pareix que, a més, d´una crónica molt sentimental i molt propera a les persones
i a les gents, que ho és… hi ha molt de crónica periodística….el llibre és com
una crónica d ´allò que podríem conèixer com “l´affaire Cabanyal”…Tot comença
quan al 1998 l´Ajuntament pren una decissió que pot acabar amb la idiosincràcia
d´un dels barris més mític, emblemàtic , tradiconal e històric de la ciutat de
València…això, d´entrada, ja ens diu que els polítics, de cop i de repent,
poden aplegar i desfer-se d´una punyada o després d´un somni (o malson) o de
quelcom més sospitós…aquest és un barri on la gent té la seva vida muntada…Ben mirat, és
com un cop d´Estat que un dia , com si fos un joc de màgia, van començar a
confeccionar uns polítics quan comuniquen que es volen desfer d´un barri per
muntar-se una altra paradeta…trist, però això , de manera massa recurrent
passava en aquells anys al País Valencià ,a València, al Cabanyal i més
enllà…semblava ( i d´alguna manera encara ho sembla) que els seus polítics
estaven beguts i eren presos del mal de l´opulència, de la sobèrbia i tot
plegat d´una conducta que a ells els pot portar i duur al davant de la justicia, però que a molta gent,
de moment, ja els ha portat pel camí del sofriment…..
El Cabanyal,
per exemple descriu amb minuciositat els esdeveniments
ocorreguts a València arran del projecte municipal de prolongació de l’avinguda
de Blasco Ibáñez fins a la mar. Basant-se fonamentalment en les notícies
aparegudes en la premsa escrita —valenciana, espanyola i, de vegades,
internacional—, l’autor recorre els quinze anys passats entre el 1998, en què
l’Ajuntament de València decideix d'executar el projecte, i el 2013, en què,
amb la retirada per part del govern del Partit Popular d’un recurs
d’inconstitucionalitat, es tanquen pràcticament totes les vies judicials.
Malgrat la militància de l’autor contra el projecte municipal, l’exhaustivitat
en l’arreplegada i selecció de les dades, el rigor de les descripcions i
l’acurada ordenació del llibre el converteixen en un referent per a tothom qui
vulga aproximar-se al coneixement del conflicte que, des de fa tants anys,
enfronta una bona part del veïns del Cabanyal amb el seu ajuntament.
L´escriptor…
Lluís Cerveró i Martí (el Cabanyal, 1940) és doctor en medicina per la
Universitat de València i membre de la Plataforma Salvem el Cabanyal des que es
constituí, el 1998. Ha dedicat la seua vida professional a la pediatria i, més
concretament, a la neonatologia. No té, doncs, historial literari. Els seus
escrits han estat articles tècnics i d’investigació clínica publicats en
revistes i monografies espanyoles i nord-americanes. Dins l’àmbit sanitari, ha
participat en l’organització de congressos de Pediatres de Llengua Catalana i
de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Fou membre fundador i primer secretari
de la Societat Valenciana de Ciències de la Salut Joan Baptista Peset, que
promou la difusió dels coneixements sanitaris, tant per a professionals com per
a profans, en la llengua dels valencians.
Per al públic general, ha publicat un llibre sobre la utilització de la
literatura de creació com a font d’investigació històrica: La
Medicina en la literatura valenciana del segle XVI (Ed.
Tres i Quatre, sèrie La Unitat).
Cazarabet
conversa amb Lluís Cerveró.
-Lluís,
ens pots presentar, en spots apropar al barri del Cabanyal?. Què signifa,
conta´ls als nostres lectors, El Cabanyal per a vos, en particular?
- Potser hauria de començar per parlar de la ciutat de València. Contra el
que es puga creure des de fora, històricament València no és una ciutat
marítima. València era una ciutat fluvial, situada a la vora dreta del Túria, a
uns cinc quilòmetres de la mar. Fora de les muralles de València, junt a la
mar, es situava un altre nucli poblacional emmurallat, el Grau. I més enllà de
les muralles del Grau apareixen (les primeres notícies escrites ja amb el
topònim Cabanyal són del segle XV) unes cabanyes de pescadors que són l’origen
del Cabanyal. Durant bona part del segle XIX, el Cabanyal és reconegut com a
municipi independent, però el 1897 és integrat en la ciutat de València, com
passa en eixe moment amb altres barris pròxims a les grans ciutats.
Conte aquestes coses per a
intentar explicar que, tot i que el Cabanyal és en l’actualitat un barri de la
ciutat de València, les diferències amb la metròpoli tenen unes raons
històriques.
El Cabanyal ha sigut un poble de
mariners. Potser antigament de pescadors i més tard de gent dedicada també a la
navegació comercial i a les indústries relacionades amb la mar. A partir de la
segona meitat del segle XX, la població del Cabanyal comença a deixar la
dedicació marinera i diversifica les seus ocupacions.
Aquest petit repàs històric pot
servir per a explicar que el Cabanyal tinga una personalitat pròpia,
personalitat que es reflecteix en l’arquitectura, l’urbanisme i les relacions
socials de la població. És clar, que el Cabanyal no és especial. Tots els
nuclis de població on la forma de viure ha tingut una certa homogeneïtat
adquireixen una personalitat social peculiar. Els qui hem nascut en eixe
ambient o qui s’hi ha incorporat voluntàriament, se l’estima.
L’Ajuntament de València, poc
sensible a les qüestions identitàries, dissenya el 1998 una gran avinguda que,
des de la vora esquerra del riu Túria, travesse el Cabanyal de manera que els
cotxes puguen arribar més prompte a la platja. Això a costa de tirar a pla
1.651 habitatges i enviar els seus habitants no se sap on. 1.651 habitatges
d’un barri que, a més d’estar habitat, ara mateix està declarat Conjunt
Històric Protegit, Bé de Rellevància Local i, gran part d’ell, és Bé d’Interès
Cultural.
-A
vegades, em fa la impressió que ens hem tornat una mica “majaretes” i que ens
veiem, ho deixem que els mandataris es
vegin amb el dret de “tirar el carro pel pedregal” i fer allò que els surti de
les seves neurones més egòlatres, egoïstes….per no ser, jo ací, més grossera i
dir allò que veritablement sento( “fan allò que els surt dels collons”)…Fins a
quin punt, creus, que el ciutadà en el seu dia es va relaxar per a donar el
poder (i seguir donant el poder) a persones que han anat arruinant les nostres
terres, els nostres bens, la nostra dimensió com a ciutadans…i gairebé algún
tret de la nostra dignitat…tot i que això és molt seriós i la dignitat és una
cosa tant inherent a cadascú que a mí, personalment, ningú me la fot a
l´aire…però ja saps a quina dignitat em refereixo…
- Contestar aquesta qüestió és extremament difícil i va molt més enllà del
tema del Cabanyal. Crec que els ciutadans voten “una manera de pensar”, més que
un programa concret i molt més que un punt concret d’eixe programa on hi consta
la realització de la prolongació d’una avinguda que, a la majoria dels
valencians, els pilla lluny. Si, en aquest moment, la majoria de la població
vota un partit conservador, per més corrupte que siga, és un tema per a
l’estudi dels sociòlegs.
Com el que toca ara és parlar del
Cabanyal, me’n cenyiré i evite reflexions més àmplies. Una bona quantitat de
gent no es preocupa massa per tot allò que no li toca de prop, de manera que si
es planteja de fer una avinguda amb palmeretes i rotondes per a anar a la
platja, poden pensar que això quedarà molt bonic, sempre que no els toque sa
casa. Aprofundir i reflexionar sobre l’agressió a unes gents i la destrucció
d’un patrimoni pot ser que, per desgràcia, no els lleve el son. De tota manera,
ja dic que el Cabanyal, no seria la cosa més significativa davant el tema de la
indiferència de la població front a les malifetes del poder.
-Es juga amb el territori i amb racons del
mateix, molt d´ells màgics des de lo natural fins a lo humà, d´una manera de lo més cínica e inhumana…com
ho veus; com ho sents?
- Amb molta tristor. I no sols pel Cabanyal, clar. El llibre que refereix
la resistència de part de la població del Cabanyal front a l’administració
municipal i autonòmica l’he titulat “El Cabanyal, per exemple”. Amb això he
volgut significar que el cas del Cabanyal no té res d’especial. El cas del
Cabanyal és un entre tantíssims d’enfrontament entre la ciutadania i una
administració sorda a la participació de la gent en les seues decisions. Una
administració gens respectuosa amb la història i la cultura, de vegades
clarament enfrontada amb elles per qüestions ideològiques.
En el llibre conte el comportament
de l’administració i el dels ciutadans resistents, que és un exemple, una
mostra, de quines són les relacions dels administradors i els administrats en
aquest principi de segle XXI. Canviant una quants noms i topònims es podrien
contar moltes altres històries semblants. Si segueixen així ens van a deixar
sense memòria. Potser siga el que volen.
-Com és la
situació actual del Cabanyal….?
- No sé si em preguntes per la situació física i social del barri o per
l’estat actual del conflicte amb l’ajuntament.
La situació física del barri és
dolenta. L’ajuntament, front a la resistència dels veïns, ha abandonat el barri
i ha permès, o induït, la seua degradació. Els serveis de neteja a penes
apareixen, es permet l’ocupació il·legal de les cases per grups marginats,
moltes vegades lligats a la delinqüència, s’ignoren les denúncies i la policia
no actua front a evidents actes delictius o simplement incívics. L’ajuntament
ha comprat cases a qui les ha volgut vendre (no ha pogut expropiar) i, moltes
vegades, les ha enderrocat, deixant els solars com a senyals de guerra. Tot
això, i més, ha creat un paisatge depriment en algunes zones del barri.
Eixa acció ha tingut també uns
efectes dolents sobre les relacions socials del veïns. S’han produït
enfrontaments entre veïns favorables i contraris al pla municipal. Molts veuen
en la prolongació de l’avinguda una solució per al deteriorament del barri,
quan la prolongació no és la solució, sinó la causa d’eixe deteriorament.
Quan a la situació del conflicte,
s’han acabat tots els processos judicials. I han acabat al nostre favor.
L’últim, l’únic que no figura al llibre, s’ha produït el juliol passat. El
Tribunal Suprem espanyol ha rebutjat el recurs presentat per la Generalitat
Valenciana i obliga a l’ajuntament a rectificar el pla de prolongació de
l’avinguda, tot respectant la integritat del barri. Això hauria de posar fi al
litigi, però Rita Barberá no pot permetre’s perdre i, diu que respectant la
sentència del Suprem, rectifica el pla. Redueix l’amplària de la bretxa que li
fa al barri, que passa de 133 metres a 125, i presenta un “nou pla” amb les
mateixes característiques de l’anterior. Tornem a començar. Mentre Barberá
estiga al front de l’ajuntament no estarem fora de perill. Esperem que el
pròxim maig canvien les coses.
-Ens pots fer , amic Lluís, una mica una
cronología d´ençà l´any 1998, quan l´Ajuntament de València aprovà lo d´encomanar a un equip tècnic la
redacció d´un pla urbanístic de reforma interior del barri del Cabanyal ,que
pretenia la prolongació de l´Avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar travessant
l´antic poblat mariner….?
- Ho resumiré perquè crec que detallar-ho pot resultar confús. El 1998
l’ajuntament encomana la redacció del pla de prolongació. El mateix 1998 es
constitueix la plataforma Salvem el Cabanyal. Durant els primers anys, mentre
es tramita administrativament el pla, Salvem es dedica a tasques de recollida
de documentació, informació i difusió de les seues tesis. Demana informes i
opinions a experts del món tècnic, cultural i acadèmic. Gairebé la totalitat de
les persones i institucions, llevat de les relacionades directament amb el
Partit Popular o els arquitectes autors del projecte, es mostren a favor de les
tesis dels veïns. Malgrat això, l’equip municipal no fa cas dels informes i
aprova definitivament el projecte l’any 2001. A partir d’eixe moment s’entra
(no hi ha més remei que entrar) en els llargs processos judicials.
El 2008 el Tribunal Suprem
espanyol publica una sentència que deixa el projecte en mans del govern municipal
i sembla tancar el conflicte a favor de l’ajuntament. No obstant això, poc
després el mateix Suprem rectifica la sentència en advertir que hi ha una altra
querella en marxa per espoli patrimonial. El Tribunal Suprem obliga al
Ministeri de Cultura espanyol que dictamine sobre l’existència d’espoli i deixa
la decisió final en les mans del govern de l’estat. A principi del 2010, el
Ministeri de Cultura publica una ordre que dóna la raó a les tesis de Salvem el
Cabanyal i prohibeix l’actuació urbanística sobre el Cabanyal. La reacció de
l’administració valenciana és immediata. El govern de la Generalitat prepara en
pocs dies un decret-llei, que després convertirà en llei, en el qual dóna via
lliure a la realització del projecte municipal. L’argument per a fer-ho és que
una llei autonòmica té major rang jurídic que una ordre ministerial.
Això dóna lloc a dues noves vies
judicials. D’una banda, el govern de l’estat (presidit per Rodríguez Zapatero)
presenta un recurs d’inconstitucionalitat que aclaresca la prevalència de
l’ordre ministerial o la llei autonòmica. D’una altra banda, ajuntament i
Generalitat presenten un recurs de cassació en el Tribunal Suprem contra
l’ordre ministerial.
El recurs d’inconstitucionalitat
és retirat del Constitucional per Mariano Rajoy el novembre de 2013,
presumiblement perquè sabia que l’anava a perdre. Rita Barberá també retira el
recurs presentat al Suprem (el retira tres dies després de la reunió dels
jutges per a deliberar i sentenciar. Sospitós, no?). Però la Generalitat no
retira el recurs i el Tribunal Suprem rebutja el recurs i obliga l’ajuntament a
rectificar el pla.
La resta ja la he referit un poc
més amunt.
-Ja en la
introducció dius que el fet d´obtindre la majoria no és prou per portar a terme
decissions d´aquestes dimensions perquè a més, aquestes decisions, comporten el
menyspreu i la desqualificació de ciutadans e institucions o les
extralimitacions pel damunt dels drets dels veíns….però és que la historia del
País Valencià , de la democracia, del seu exercici…fins i tot més enllà del
País Valencià en duu a pensar que no em avançat ,gens ni mica, amb la concepció
dels arguments i atributs que a un partit, en majoria, li donen les urnes…és
que hi han països en que tot i tindre la majoria a un mai se li ocurreix portar
a terme certes coses….Quin comentari ens pots fer?(és que el control de l´Estat polític pot fer i desfer fins a tocar
allò més íntim, personal…?.)
- Crec que hi ha una mala interpretació del poder guanyat legítimament a les
urnes. Hi ha massa gent que pensa que el poder consisteix en fer tot allò que
vulguen sense escoltar a tots i, sobretot, sense escoltar els experts.
Converteixen la victòria electoral en un dret a exercir la dictadura de la
majoria (o dels elegits per la majoria) i obliden que la democràcia s’hauria de
sostindré en el respecte a totes les opinions, també la de les minories. A més,
hi ha qüestions que no són polítiques, sinó tècniques i els polítics haurien de
deixar certes coses en mans de persones o institucions expertes.
-No sé com és, pot ser perquè haviga vist
conductes molt paregudes, pero crec que arrere de tot això hi ha corrupció,
finançament il-legal de partits, contrats a dit….o sigui que al ciutadà, i més
si—en aquest cas—és del Cabanyal ,el foten per activa i per pasiva….Com ho
veus?
- Quan es va projectar la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, l’any
1998, el boom immobiliari estava en l’apogeu. És fàcil atribuir al projecte
interessos econòmics del tipus dels que assenyales. No tenim proves, però. Ara
mateix, quan la crisi econòmica, i el “despilfarro” de les administracions
públiques, ha deixat els calaixos eixuts, el motiu de l’entestament de Rita
Barberá en fer l’avinguda, només es pot atribuir a l’orgull de veure’s vençuda
per una modesta organització veïnal.
Hi ha un fet significatiu. Per a
portar endavant el projecte municipal l’ajuntament va crear una societat mixta
amb participació (51%) de l’administració (municipal i autonòmica) i amb
participació privada (49%), que es varen emportar una sèrie de empreses
constructores. Quan començà la crisi econòmica, les empreses privades es varen
retirar de la societat, que va passar de mixta a exclusivament pública.
-La gent
del Cabanyal es va movilitzar…jo he vist moltes movilitzacions ciutadanes i
estic formant part d´algunes i et puc dir que , tot i que és trist que es
tingui que lluitar en la gran majoria dels casos per coses i causes tan justes
com evidents i demés….és allí, en aquestes Plataformes, asociacions i demés…on
hi trobem el recoltzamen més fort i on es comparteixen experiències de lo més
estimulants…a la vegada de que coneixes i et retroves amb gents especials
(també hi han decepcions)…Explica´ns un xic la teva experiencia envers les
Plataformes ciutadanes , les gents molt sensibles d´aquest barri…la gent del
Cabanyal, en definitiva..
- Crec que ho has explicat tu molt
bé. Les associacions ciutadanes tenen la virtut d’ajuntar gent que potser no es
conega al principi, però que tenen uns objectius semblants, de vegades tan
concrets com el nostre. Això fa nàixer llaços de complicitat i, fins i tot
d’amistat, que sempre són positius. Com que són associacions voluntàries, hom
pot comptar amb la bona disposició de tots els components que creen grups
heterogenis molt saludables. Al Cabanyal, la defensa del barri contra la
destrucció ha sabut reunir un grup nombrós de gent amb diverses maneres de
pensar i un objectiu comú. El resultat és molt satisfactori. Estem a gust
junts.
-Segurament
que hi ha gent que, i més fruit de la crisi, que no ha pogut aguantat certes
pressions…?. I aquestes pressions com han sigut?
- La pressió comença per la incertesa del futur. Si part del barri està
amenaçada de destrucció (i, al principi, sense una determinació clara del
traçat definitiu de l’avinguda) és molt difícil que gent jove es pose a viure
en unes cases que poden desaparèixer.
Més tard, quan l’ajuntament es
troba amb una resistència que potser no esperava, es procedeix a la degradació
del barri. Grups de difícil convivència s’estableixen al barri i contribueixen
a què qui té possibilitats d’anar-se’n a viure a un altre lloc, se’n vaja.
Un altre factor s’uneix a la
degradació. L’ajuntament es nega a concedir permisos d’obra i d’activitats.
Això fa que els veïns no puguen rehabilitar llurs habitatges, ni que nous
negocis puguen establir-s’hi. El deteriorament del barri i la possibilitat de
desaparició fan fugir qualsevol intent normalitzador.
-Com
analitzaries que ha estat el paper del món de la cultura ensvers la causa del
Cabanyal?
- Fonamental. Molt positiu. Des del
primer moment les tesis de la plataforma Salvem el Cabanyal han estat assumides
pel món de la cultura. Artistes de totes les especialitats s’han mostrat
disposats a col·laborar amb les diverses campanyes de divulgació i mobilització
pública dels veïns.
Una activitat emblemàtica de
Salvem ha estat la celebració anual, des de 1998, de les Jornades de Portes
Obertes. Desenes de cases del Cabanyal s’han ofert per a convertir-se per unes
quantes setmanes en museus oberts lliurement al públic i aprofitar l’atractiu
de les exposicions per a explicar al visitant els problemes del barri. Des del
1998, centenars d’artistes, novells i consagrats, han exposat la seua obra en
les cases del Cabanyal.
Des de fa 4 anys, un altre
festival anual entra a les cases del Cabanyal: Teatre Íntim. Durant diversos
caps de setmana, a l’interior de les cases es fan representacions teatrals amb
els espectadors que caben en els limitats espais de cada casa.
A més, ha hagut jornades
literàries, recitals poètics, concerts, teatre, cinema i un munt d’activitats
artístiques solidàries amb la resistència del Cabanyal. No voldria dir noms
(que els hi ha de molt importants) perquè considere injust ressaltar ningú.
També el món acadèmic, representat
sobretot per les dues universitats públiques de la ciutat de València s’ha
mostrat al costat de la conservació del Cabanyal. Les universitats han
organitzat conferències, taules redones i seminaris sobre la problemàtica
urbanística del barri.
Podria dir que l’oposició al pla
municipal per part del món de la cultura ha estat unànime.
-I del
tractament dels medis de comunicació?
- Ací la cosa és ben diferent. La influència del poder polític sobre els
mitjans és molt gran. Bona part de la premsa escrita està clarament de part de
les postures oficials i ha defès, i encara defèn, la prolongació de l’avinguda.
No cal ni parlar del posicionament de la radiotelevisió valenciana, que ha
estat, fins a la seua desaparició, ignorant de les activitats de la resistència
veïnal i amb veneració per qualsevol declaració de Rita Barberá a favor de la
idea de prolongar Blasco Ibáñez.
Una altra cosa ha estat quan les
activitats de la plataforma o determinades actuacions municipals han travessat
les fronteres del País Valencià. La premsa d’àmbit estatal, la televisió
catalana i, més enllà, diaris de més amunt dels Pirineus (Le Figaro, Journal de
Gèneve, The Guardian, The New York Times...) han criticat amb molta duresa la
decisió municipal i alabat l’actuació dels veïns
-Conec
persones vinculades al món de la justicia, advocats i demés que han estat
vinculats a la lluita digna i justa del i pel Cabanyal ..i sé que hi ha molt
gent que s´ha deixat la pell…per aquells que no han llegit, encara el llibre,
com està el tema, judicialment parlant?
- Ja ho he explicat més amunt. El projecte inicial de l’ajuntament ha estat
definitivament rebutjat pel Tribunal Suprem espanyol, el qual obliga
l’ajuntament a rectificar el projecte, tot respectant la integritat del barri.
El que passa
és que Rita Barberá diu que rectifica el projecte seguint les indicacions del
Suprem i el que fa és una lleugera modificació tan destructora com la primera.
I torna a començar.
17289
El Cabanyal, per exemple (1998-2013). Crònica de quinze anys de
resistència. Lluís
Cerveró i Martí
574 páginas 16 x 24 cms.
30,00 euros
3i4
El Cabanyal,
per exemple descriu amb minuciositat els esdeveniments ocorreguts a València
arran del projecte municipal de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins
a la mar. Basant-se fonamentalment en les notícies aparegudes en la premsa
escrita —valenciana, espanyola i, de vegades, internacional—, l’autor recorre
els quinze anys passats entre el 1998, en què l’Ajuntament de València decideix
d'executar el projecte, i el 2013, en què, amb la retirada per part del govern
del Partit Popular d’un recurs d’inconstitucionalitat, es tanquen pràcticament
totes les vies judicials. Malgrat la militància de l’autor contra el projecte
municipal, l’exhaustivitat en l’arreplegada i selecció de les dades, el rigor
de les descripcions i l’acurada ordenació del llibre el converteixen en un
referent per a tothom qui vulga aproximar-se al coneixement del conflicte que,
des de fa tants anys, enfronta una bona part del veïns del Cabanyal amb el seu
ajuntament.
Lluís Cerveró i Martí (el Cabanyal, 1940) és doctor en
medicina per la Universitat de València i membre de la Plataforma Salvem el
Cabanyal des que es constituí, el 1998. Ha dedicat la seua vida professional a
la pediatria i, més concretament, a la neonatologia. No té, doncs, historial
literari. Els seus escrits han estat articles tècnics i d’investigació clínica
publicats en revistes i monografies espanyoles i nord-americanes. Dins l’àmbit
sanitari, ha participat en l’organització de congressos de Pediatres de Llengua
Catalana i de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Fou membre fundador i
primer secretari de la Societat Valenciana de Ciències de la Salut Joan
Baptista Peset, que promou la difusió dels coneixements sanitaris, tant per a
professionals com per a profans, en la llengua dels valencians.
Per al públic general, ha publicat un
llibre sobre la utilització de la literatura de creació com a font
d’investigació històrica: La Medicina en la literatura
valenciana del segle XVI (Ed. Tres i Quatre, sèrie La Unitat).
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069