Cazarabet conversa con... Vicenç Villatoro, autor de “La bona mort”
(Gregal)
La bona mort.
Vicenç
Villatoro ens apropa a un llibre i una lectura molt
testimonial io actiu.
Ho edita amb un gust especial, com tal és aquest
llibre, Gregal.
Allò
que ens diu Gregal sobre el
llibre:
«Escric perquè de sobte m’he adonat
que tot el que estimo morirà»
Així comença el dietari que Vicenç Villatoro va escriure entre el 6 de febrer i
el 28 de març del 2006, en paral·lel
a les últimes setmanes de
vida de la seva mare, a qui
havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se.
Lluny de l’autoajuda i de l’exaltació sentimental, les notes d’aquest
dietari acompanyen una família en uns moments en que s’alternen els instants de tristesa, d’evocació i, fins i tot, de felicitat. Els de màxima consciència i els de gairebé somni. Els de tendresa
i els de temor.
Tot i la cruesa de la frase
inicial, al llarg d’aquestes
notes i d’aquestes setmanes
ens apareix la possibilitat, a través de la serenitat,
la fortalesa i la companyia,
d’arribar a una bona mort.
L´autor, en Vicenç Villatoro: Vicenç
Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) és escriptor i periodista. Com a escriptor, ha publicat una quinzena de novel·les, i també obres d’assaig,
poesia, guions cinematogràfics i lletres de cançons.
Com a periodista, ha estat
director del diari Avui i
de la Corporació Catalana de Ràdio
i Televisió, ha dirigit i presentat programes culturals a
la televisió i ha estat
responsable de la informació cultural en diversos mitjans. Publica regularment articles en diaris i revistes, entre ells un dietari al diari Ara. Les seves darreres obres publicades són l’assaig literari Massa foc i les obres de
narrativa Un home que se’n va i El retorn dels Bassat.
Cazarabet conversa amb Vicenç Villatoro:
-Vicenç des de quina necessitat com a escriptor o contador d´ històries
naix aquest llibre que és en realitat un dietari sentit i, d´alguna manera, molt patit?
-Com a escriptor, durant bona part de la meva vida he portat dietaris, en general centrats en períodes vials molt marcats per un fet rellevant i significatiu. Quan ens vam adonar
que la meva mare entrava en
una fase de malaltia irreversible, va ser un d'aquests moments significatius en els que em va semblar que tenia sentit preservar la memòria dels fets en paral·lel
als fets, no reconstruïda a posteriori. per això vaig començar
un dietari específic. Com una part del que considero essencial en la meva vocació d'escriptor: posar en relació la vida i l'escriptura.
-A quina mena de “comunitat
lectora” va destinat?. Pensaves o penses en alguna mena
de perfil lector mentrestant el vas escrivint?, ta mare és ben present en tot el llibre, directa e indirectament…
-En
general, no tinc un lector al cap,
quan escric. O mes ben dit, m'imagino a mi mateix com a lector. Des de la confiança que el que compartim
les persones és molt, i que
per tant les meves preocupacions, les meves alegries i les meves inquietuds poden ser les de
moltíssimes persones més. pe`ro no els
poso cara. Ni tampoc límit.
-Quines coses del dia a dia entre aquell 6 de febrero i el 28 de març
et van anar inspirant´; què és allò
en que més et fixaves?
-A
diferència d'una novel·la, que té una trama, un argument,
en un dietari l'argument és el que va passant, el fil del temps, la pròpia vida. Per tant, en aquest període el que em portava a escriure
eren els esdeveniments de
cada dia, vinculats a la malaltia de la meva mare i a les relacions familiars que es visualitzaven a través de la malaltia.
I més en general, com hi ha una relació entre la manera
que una persona ha viscut i la manera en que s'enfronta a la seva pròpia mort.
-Ens adonem massa tard
de que tot acabarà morint o que de sobte no ho podrem retindre
com no podem atrapar l´aigua d´un riuerol
entre les nostres mans?
-Sí,
esclar. Perquè no podríem viure si tinguéssim present a tota hora l'evidència de la mort. Les
Coplas de Jorge Mantique a la mort
del seu pare comencen dient: "Recuerde el alma dormida". És a dir: tingues present en tot instant "como se pasa la vida, como se viene la murte, tan callando". És una
consciència incòmoda, que ens pot portar al carpe diem, a
la idea d'aprofitar el temps
que se'ns dóna, o ens pot portar a la malenconia. I que es fa més present en alguns moments concrets, quan una mort pròxima
actua com un recordatori.
-Però aquest dietari que sembla acompanyar a ta mare en els seus darrers dies
no preten ésser cap ferramenta d´autoajuda…només una manea d´acompanyament, oi?
-No
crec que l'autoajuda sigui una de les funcions de la
literatura. Vull dir que la
literatura no sol ser consolatòria,sinó
més aviat planteja dubtes i insatisfaccions, té relació amb les ferides. No reso els problemes,però acompanya. Allò que diu Salvador Espriu. "Cansat de tants de versos que no fan companyia...".
Precisament la literatura es fonaments
en la idea que hi ha un pont
entre el lector i 'escriptor, que el que li passa a l'un
li pot passar
també a l'altre, i que per tant
ens podem sentir acompanyats en allò que ens passa. Però
a més aquest llibre és també un llibre sobre la companyia: sobre
el fet d'estar al costat d'algú. D'acompanyar.
-Són dies en que es viu en una mena de
muntanya russa des de les emocions, oi…?
-Són dies intensos. Per tant, dies en els
que allò que passa sempre -que la vida és contradictòria i ambigua, sempre
contrastada- es produeix amb
una intensitat més gran. El
mateix de sempre, però multiplicat en intensitat.
-Diries que està la por o el fet de retraure la veritat a allò que passa en realitat;és
així?
-Diria que la literatura, fins i tot la de ficció, té per objectiu descobrir una veritat. I diria que sí, que hi ha moltes realitats
que intuïm i que ens fa por
reconèixer d'una manera
efectiva. Pe`ro que se'ns
acaben imposant. Perquè la realitat és molt
tossuda.
-Mai sabem lo forts que podem ser si no experimentem certes circunstàncies, oi?.Et vas adonar,
amic Vicenç de la fortaleza
de ta mare i de la teva?
-De
la meva mare, sobretot. Vull dir que en la vida ens fem moltes
teories sobre nosaltres mateixos. Com creiem
ser o com voldríem ser. Però sovint quan
aquesta visió de nosaltres mateixos s'enfronta amb la realitat resulta que no era tan sòlida
i tan constant com ens imaginàvem. Només podem saber com reaccionarem davant d'un fet
quan arriba a aquest fet. La meva mare pertanyia a una moral de l'enteresa
davant de la mort, una
moral més aviat estoica. Però a l'hora de la veritat podia ser que reacciones d'una altra manera. Jo crec que va reaccionar exactament
com ella creia que
reaccionaria, com volia
reaccionar, en plena sintonia amb
els seus valors i amb la imatge que s'havia fet d'ella mateixa.
Jo, no ho tinc tant clar.
-Vas poder entendre mirant com una de les persones
que més has estimat en ta vida com és
i s´afronta el trajecte cap a una “bona mort”?
-Diria que la manera d'enfrontar-se
a la mort i de demanar una
bona mort em va il·luminar sobre com havia estat tota una vida. Sobre
la solidesa d'una visió els mons
i d'uns valors amb els que volia
ser i va ser conseqüent.
-Què es va fer més difícil escriure o repassar el llibre per tal de publicar-lo?
-Sempre és més
complicat repassar que escriure. I no tant sols pel fons
del que has escrit. també per la forma. Revisar és més feina
que escriure. Pe`ro en el cas d'un dietari
(vull dir, en la meva concepció dels dietaris que vull escriure) hi ha per a mi una regla d'or: no retocar el que vas escriure
en un moment a partir del que ha passat
després. La fora del dietari és que no està escrit quan
ja saps com
acaba, sinó mentre les
coses estan passant i no saps com acabaran. I per tant t'equivoques moltes vegades. Pe`ro és com
ho veies en aquell moment. I això té un valor, també per entendre
les coses.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069