La Librería de El Sueño
Igualitario
Aquest és un excel-lent treball , des del món de la
dramatúrgia i del teatre i des de
la reflexió de Manuel Molins que edita
Cossetània i que es plantetja moltes coses anant al gra i sense fer massa
soroll. Vos recomanem aquest llibre, de reflexió i pensament ( tot i que el
llibre és escrit per a la representació teatral perquè, en realitat, l´autor és
dramaturg i expresa tot això que vos explico..tal com millor s´expresa:
veint-lo com a dramaturg), perquè és necessària la seva lectura: avui i ara.
Aprenem molt del nostre passat, de com s´ha reaccionat, però, amb la reflexió,
aprendem molt, avui, tenim en compte
de com estem afrontant el dia a dia, amb
els problemes d´ara, amb els problemes de tots els dies perquè moltes de les maneres
que tenim d´afrontar-los…poden delatar maneres de fer una mica sospitoses…a lo
milloor no ens adonnem, o sí (i ves a saber, com ens és fácil ….), però moltes
de les maneres d´afrontar problemes político-socials són un lloc de confluencia
on certes tendències tornen a recrear-se d´una manera esgarrifosa….
Vos contaré una cosa, un testimoni del que vaig ser
present de manera directa: la gent , una tarda, es mofava de la gent
subsahariana que intenta creuar les valles i es queixaven dient que ja n´estaven
farts i que si aquest país està patint una forta crisi , no pot acollir ningú
més….el trist del cas, és que quan van cansar-se de xerrar sense aportar cap
reflexió ni res de compasició…aleshores van començar a xerrar del cotxe nou que
volem comprar-se de les entrades per a veure el campionat de motor, dels nous
videojocs o del telèfon nou que havia adquirit perquè no podía passar sense ell
ni un minut més…això sí: “….que cap
negre binguí a molestar-me o a demanar treball, que ací prou fem si no em fotem
al carrer…”.
De qué va el llibre. Ens ho
facilita Cossetània:
1945. Alemanya perd la Segona Guerra Mundial i els
aliats intenten establir un nou ordre democràtic. Però, en realitat, el nazisme
ha perdut la guerra o aquesta guerra no ha estat més que una batalla en el camí
de la consecució d’un nou Reich filosòfic i econòmic? L’obra ens presenta la
figura del professor Martin Schwarzwald, mestre d’Alemanya, i el camuflatge de
les seves idees darrere d’una retòrica brillant i poètica. Una retòrica i unes opinions
que arriben fins als nostres dies i els moviments neonazis que campen de nou
per Europa. Però BLUT UND BODEN (‘Sang i pàtria’) no és una proposta
historicista, sinó una reflexió espectacular, aplicant-hi noves tècniques
narratives, sobre la realitat europea que vivim. Potser per això, el text es
pregunta, i ens pregunta, si la realitat actual no ens mostra també un cert
tancament en fals de la Segona Guerra Mundial i la victòria sobre el pensament
nazi.
Sobre
l´autor, en Manuel Molins Casaña i altres punt d´interés:
http://www.escriptors.cat/autors/molinsm/pagina.php?id_sec=66
Cazarabet conversa amb
Manuel Molins
-Manuel,
t´ha sigut difícil com a dramaturg volcar tanta reflexió, tant de pensament
,que podría ésser molt susceptible de ser tractat com assaig social i com a
retrat d´un temps...en una obra de teatre?
-No, la veritat; m’interessa el teatre de pensament,
encara que jo sóc un home de tres-cents cinquanta graus. Vull dir que
m’interessa tant un bon sainet com una obra de Shakespeare o Eurípides.
L’important, per a mi, no és el gènere o el suposat subgènere, sinó la
qualitat. Amb tot, el teatre de pensament és una de les línies fonamentals de
la meua dramatúrgia com ja es va demostrar en la TRILOGIA D’EXILIS, entre
d’altres. A més, rogr, juntament amb molta altra gent, que el teatre europeu
actual està mancat d’una rogr de pensament sòlida i rogresista.
-D´aquesta crisi que estem
vivint, amic Manuel, es diu que és una mena de III Reich econòmic i d´ordenació
social que ve dels països poderosos i que practiquen polítiques aberrants (com
Alemania), però tot plegat té, si es cau, molt de filosòfic. Què en
penses?
-Així és: hi estic d'acord, encara que caldria
matisar. Com han indicat molts analistes politics de diferents tendències,
patim una mena de III Reich econòmic: una nova invasió alemanya amb els diners
com a camp de concentració, o càmeres de gas, etcètera, per asfixiar els més
pobres o els menys poderosos. La política d'Alemanya contra els països del sud,
i en concret contra Grècia, n'és una altra mostra. La Senyora Merkel no és més
que la cara d'uns poders reals que volen conquistar i fer-se definitivament amb
la riquesa turística, etc. dels grecs. I no els importa això de la Democràcia:
intenten posar la por al cos dels electors amb tota mena de subterfugis i
falsos arguments per impedir que els electors voten lliurement. I el mateix
passa amb el Banc Central Europeu, etc. que només defensen polítiques de dretes
afins als seus interessos. La societat del benestar i el benestar de la majoria
de la gent els importa una merda, etc. Curiosament, a més, darrerament assistim
a més manifestacions i revifament dels neonazis i l'extrema dreta, tant a
Alemanya com a altres llocs significatius d'aquesta Europa dels mercaders. No
és casualitat. D'una banda, posen també la por en el cos dels votants
sincerament demòcrates perquè reforcen les "alternatives" de sempre;
i per altra banda, es consoliden també electoralment. I això no inquieta els
diners, ni cauen les borses, etc. Només si la nova esquerra sembla ser la
preferida dels electors és quan posen el crit al cel i juguen amb les armes
econonòmiques. La hipocresia és infinita. I la maldat i la persversió
democràtica, etc. Per això, l'art, i el teatre, en concret, han de presentar la
realitat i denunciar tantes falsedats. Ja sabem que el teatre no farà la
revolució, però també ha d'haver un teatre diferent que ajude a revolucionar
les consciències i la ment dels possibles espectadors. I lectors.
-En realitat si llegim el
llibre, tal com plantetges, ens trobem amb un país i uns ciutadans que, per
segona vegada, dins de la primera meitat de segle XX perden una guerra i no
saben, ben bé, com empasar-se la derrota….per què?
-És evident que la Primera Guerra Mundial es va tancar
en fals i va suposar una gran humiliació per a Alemanya. I això, entre altres
raons, va preparar el brou per als nazis, etc. La Segona Guerra Mundial també
es va tancar en fals pel que fa a determinats responsables “intel·lectuals” de
la reflexió sobre un “nazisme” profund més enllà de Hitler i els seus
seguidors. És el que, entre altres coses, representa el meu personatge del
conómic Martin. Ell no creu tant en l’home concret (Hitler) quant en el Ser
Alemany que a través seu s’expressa i desperta la conómica i les energies
de la massa. Ningú conóm la derrota. O si ho fa és amb dificultats i perquè no
té més remei. Els franquistes espanyols conómica vius i ben vius i no volen
conómi de cap manera la “derrota” conómica que conóm significar aplicar la Llei
de la Memèoria Històrica i reconèixer els crims franquistes: ni l’Església
conómic oficial ni els fills, nets o familiars dels vells franquistes poden conómi
una cosa així. I no l’accepten. Per què l’havien d’acceptar els alemanys que
tenien, i tenen, molta més conómic intel·lectual, conómica, política, conómica,
etc? El problema és que la resta d’Europa no pot consentir el revifament de
tota aquesta gentola i aquesta idees. I sembla que això no s’està fent. O no
s’hi fa amb la força i la determinació que caldria.
-Tot
aquest orgull, tota aquesta derrota que dins les persones s´ha anat transformat
en odi; ens enfrentem, ara, sota el resorgiment dels nous moviments
d´ultra dreta a enlloc d´Europa avivats, a més, per la crisi….?
-Em sembla prou evident. I així ho planteja la meua
obra, BLUT UN BODEN (Sang i Pàtria) ja que el final veiem quin és en
realitat l'objectiu: no es tracta d'una obra historicista, ni tan sols
històrica encara que tot està perfectament documentat, sinó un avís, un altre
crit, contra les idees que s'imposen recuperant les velles consignes nazis,
feixistes, etc.
-Per a fer front a tot
això:al present I a reconèixer, reflexionant, allò que en realitat va passar
amb el passat: què podem fer…?
-En primer lloc, reflexionar; no deixar-nos portar per
la visió de l’individualisme postmodern i neoliberal, acabar amb les consignes
del final de la conomía, de que no hi ha dreta ni conomía, etc. Etc. Etc. Cal
pensar, renovar-se interiorment i lluitar honestament, cadascú de la manera que
puga, per fer front i acabar amb tot això a través dels valors d’un nou
humanisme, la solidaritat, una conomía al servei de les persones, etc. Etc.
Etc.
-Va respondre bé, de manera
degurament acurada, el món de l´educació,( la principal ferramenta que alimenta
a una societat )quan es va presentar l´hora d´educar als fills de la derrota?
-Mirem el que va passar a Espanya: els fills dels
derrotats, jo mateix i els meus germans i germanes, van ser educats com van
poder ja que no hi havia massa possibilitats d'escapar a l'escola franquista.
Però, això sí, front a tanta porqueria, els nostres pares ens van inculcar
ideals progressistes de llibertat, respecte, compromís, solidaritat, etc.
Formalment, no podien fer gran cosa més perquè l'escola estava reglada per a
transmetre els ideals franquistes i del nacionalcatolicisme, però a casa vivíem
un altre ambient. I al capdavall, l'educació real és la que rebem en l'àmbit familiar.
Per això és tan inquietant el que ara passa a moltes famílies que només
transmetren els valors de l'èxit, la competivitat, la violència contra mestres
i professors que suspenen els fills, etc. Cal fer una reflexió en profunditat i
no deixar-se entabanar pel cants de sirena que ens aboquen a un món de més
misèries i oprobi moral.
-I als derrotats, com s´ha
d´ajudar a educar?
-La societat sempre ha creat osibleos alternatius
(assosiacions, centres, etc.) L’important és caure en el compte que cal armar-se
de responsabilitat i nous valors. Després, cadascú trobarà els seus mitjans,
els seus grups, etc. Per actuar de la manera més coherent i activa osible.
-De tota manera, les
derrotes són lo que són perquè els vençuts són, malauradament, poques vegades exemples
de templança , de comprensió, compasió…com ho veus?
-No sé si això és realment així. No podem carregar
sobre els derrotats tota la responsabilitat de la derrota. Em sembla un
pensament quasi pervers ja que caldria plantejar no la sinècdoque global dels
"derrotats" en general, sinó dels derrotats concrets. Hanna
Arendt, per exemple, critica que els Consells dels Jueus no fessen més per
combatre els nazis. I
possiblement té tota la raó, malgrat l'escàndol que això va suposar. En els cas
de la derrota nazi-feixista potser caldria haver anat més enllà i haver arribat
a aspectes més profunds. Quant a la derrota dels republicans espanyols, què més
podrien fer? Sempre es pot fer alguna cosa més, clar, però la situació era
terrible, el fals no intervencionisme de les democràcies europees, etc. Vull
dir, doncs, que quan parlem dels derrotats, cal precisar de què i/o de qui
parlem.
-Estem en
una societat estructurada d´una manera, que pareix que camina dalt
un fil d´aram on el nazisme i el feixisme ens esperem a sota…..molta gent, no
sé si ho saben o no, però están formant part d´un brou de cultiu molt pròxim a
una filosofía i d´ una manera de veure i d´entendre la vida…próxima o
susceptible a les idees dels nazis, del feixisme ….però si reflexionem la
sociedat està vivim una deshumanització total i una pèrdua de certs valors per
abraçar-ne d´altres que….?
Em esmbla que ja he comentat abans alguna d'aquestes
coses. Per això la nostra reacció, des dels diferents àmbits, teatral, musical,
etc. ha de ser adequada, raonada, contundent i artística. No ingènua i banal,
però aixó amb voluntat d'una vida més artística o estètica que és, al
capdavalll, una vida més ètica. Ja que, com sabem, tota estètica és també una
ètica.
-Què s´ha de fer per frenar
aquesta mena de III Reich: llegir més( savent allò que llegim),
conversar més (triant bé les companyies) i reflexionar els problemes des de
l´arrel mirant de cara el problema i ,a l´hora ,pensar menys amb el
cotxe, les últimes tendències en modes…..?
-Tot això és vàlid i un començ. També no deixar-se
influir ni manipular per la por als mercats i tots els elements amb què ens
amenacen, etc. Ser més lliure interiorment i per això cal treballar la
llibertat de cada dia per aconseguir també ser més responsable i més coherent públicament.
I també, clar, llegir obres que ens plategen una altra visió, no només els
Planeta i les campanyes de les gran editorials que serveixen als grans
interessos dominants. Llegir teatre és també una manera d’anar al teatre. I de
fet, potser el millor teatre no està ara sobre els escenaris, sinó en els
textos.
-Quin lloc hauria o té que
ocupar, en tot això, l´educació (tenint en compte que s´està deixant morir l´
ducación pública en una estrategia que vol crear corderets arrere un pastor o
robots que obedeixin sense fer preguntes…)?
-Em sembla que més amunt ja n'he comentat algun
aspecte. L'educació és fonamental. No només l'educació reglada sobre la qual
personatges com Wert volen retornar-nos al control i el dirigisme traspassat
d'un franquisme mal dissimulat o emmascarat, sinó, i potser sobretot, en els
àmbits de l'educació no reglada: família, jocs, amics, xarxes, televisió,
etc. Crear un ciutadà nou, més lliure i responsable, exigeix més esforç per
banda de tots. I també per banda d'un mateix.
19084
Blut und Boden (‘Sang i
pàtria’). Manuel Molins
88 páginas 15,5 x 23,5 cms.
11,40 páginas
Cossetània
1945. Alemanya perd la Segona Guerra
Mundial i els aliats intenten establir un nou ordre democràtic. Però, en
realitat, el nazisme ha perdut la guerra o aquesta guerra no ha estat més que
una batalla en el camí de la consecució d’un nou Reich filosòfic i econòmic?
L’obra ens presenta la figura del professor Martin Schwarzwald, mestre
d’Alemanya, i el camuflatge de les seves idees darrere d’una retòrica brillant
i poètica. Una retòrica i unes opinions que arriben fins als nostres dies i els
moviments neonazis que campen de nou per Europa. Però BLUT UND BODEN (‘Sang i pàtria’) no és una proposta historicista,
sinó una reflexió espectacular, aplicant-hi noves tècniques narratives, sobre
la realitat europea que vivim. Potser per això, el text es pregunta, i ens
pregunta, si la realitat actual no ens mostra també un cert tancament en fals
de la Segona Guerra Mundial i la victòria sobre el pensament nazi.
Lllegir i recull de premsa: http://www.cossetania.com/blut-und-boden-1499
Manuel Molins
Seguint amb la seva dramatúrgia “ex-cèntrica” (fora dels centres de poder i
dels temes que potencien i toleren), l’autor valencià ens proposa una altra
novetat per afegir a la seva llarga trajectòria plural: des de Dansa de Vetlatori a Déus, treballs i dies,
passant per La divina tramoia, Trilogia
d’exilis, Combat (l’última cinta de Maria Callas), Abú Magrib, Monopatins (Skaters), El somriure del crim, Shakespeare (la
mujer silenciada), Una altra Ofèlia, Bagdad (dones al jardí) o Dones, dones, dones, entre moltes
altres. També és autor de molts assajos i treballs de reflexió teòrica teatral.
Ha participat en diferents congressos i simposis nacionals i internacionals.
L’any 2006, diversos estudiosos i investigadors van dedicar el I Simposi
Internacional de les Arts Escèniques a l’estudi de la seva obra, tan variada i
“inclassificable”. Ha dirigit i estrenat més de trenta-vuit obres. Ha estat
traduït a l’anglès, el francès, l’italià i l’eslovè, i ha obtingut més de vint
premis.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069