La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Montserrat Garriga i Paituví,
autora de “Batea.
Exili republicà i repressió franquista” (Patronat Pro Batea)
Montserrat Garriga i Paituví publica un llibre rigurós i exigent sobre la
història d´aquest poble tarragoní de la Terra Alta en els temps difícils de la
guerra, l´exili i la repressió franquista.
El llibre forma part de la col-lecció de
Dossiers d´Història Terraltenca.
Cazarabet
conversa amb Montserrat Garriga i Paituví:
-Montserrat,
ens pots contar el per què d´aquest llibre?
Aquest llibre neix de la presentació que vaig
fer del llibre Ponts trencats a Batea l’estiu de 2014. En aquest explicava
l’exili d’Antonio Cuello, un anarquista bateà que es va casar amb la refugiada
Remei Mompel de Palautordera.
-Quina vinculació
tens amb Batea per haver-te apropat a aquest indret i haver-hi rebuscat en la
seva història…ficant l´ull a l´exili republicà i a la repressió franquista?
Com us dic, a partir de la presentació del
llibre esmentat, l’Associació Cultural Patronat Pro Batea, responsable
d’aquesta, em va demanar una investigació sobre l’exili republicà. A partir
d’aquí vaig veure que no podia deslligar la investigació de l’exili amb la
repressió franquista dels que no van marxar cap a França. Totes les famílies
investigades pateixen l’exili i la
repressió al mateix temps.
-Anem per pams,
amiga Montserrat, com va trobar la II República a aquest poble de la Terra Alta
o preguntat d´altra manera, Batea com va rebre i viure la II República durant
els primers anys trenta?
A principis del segle XX, Batea era un poble
eminentment agrari i els seus cultius eren de secà. Un municipi de la Terra
Alta que com a totes les terres de l’ Ebre hi havia molta presència carlina.
L’arribada de la II República va significar, per una part de la població amb
idees republicanes, unes esperances per a canviar un model de societat que es
basava amb un sistema agrari tradicional, endarrerit i amb un fort component
d’analfabetisme. És per això que aquestes persones s’organitzen sota una
associació republicana lligada al partit Esquerra Republicana i participaran
activament a la vaga general d’octubre de 1934. A resultes d’aquest fet són
empresonats en un vaixell presó al port de Tarragona. Més tard, la majoria
d’ellls seran els líders polítics i sindicals a partir de l’any 1936. La foto
de la portada del llibre ens els mostra durant el seu empresonament.
-Què t´ha cridat
més l´atenció: la història completa de tot
plegat amb el pas i l´ arribada de la II República o les persones que passen
per aquest episodi històric?
Les dues opcions van lligades i quan
aprofundeixo en la investigació de cada persona no es pot deslligar del context
general del que va passar. Per exemple quan parlo de les tensions entre els
anarquistes i comunistes a Batea a través de les cinc primeres històries del
llibre. Cadascuna es basa en el personatge principal, alcaldes i cap del Comitè fins que entren els
franquistes al poble a l’abril de 1938. En elles no puc parlar dels enfrontaments de les dues
ideologies sino ho contextualitzo amb el que passava a la resta de Catalunya:
Fets de la Fatarella, fets de maig de 1937, i també a la resta d’Espanya
republicana quan es van acabar les Col.lectivitzacions agràries al Baix Aragó.
Amb la revolució de juliol de 1936, a Batea es va dur a terme el comunisme
llibertari a través de la Col.lectitvització agrària. Aquesta va tenir contacte
amb el Consejo de Aragón i intercanviava productes amb col.lectivitzacions
d’aquest territori.
-Però tu et
pares, més que res, en l´exili i en la repressió franquista que es despleguen
pel Cop d´Estat perpetrat pels militars rebels i per la guerra que esclata tot
seguit –quan aquest no triomfa---. Per què?
Com he dit abans vaig començar investigant l’exili republicà a França. Tenia força
informació dels refugiats de Batea gràcies al refugiat Antonio Cuello i al
final em va sortir una llista d’unes setanta persones. Un fet que es repetia en
els refugiats era que majoritàriament eren homes que havien marxat del poble i
van deixar la dona i fills a Catalunya. Algunes de les dones d’aquests van ser
detingudes i empresonades durant anys. I és a partir d’aquí que començo a obrir
els judicis de les 22 dones procesades de Batea per a poder fer agrupacions
familiars. Aquest segon pas m’obre més informació al veure més judicis d’altres
familiars i el que va passar amb els fills quan es troben amb el pare fora del
país i la mare a la presó. La llista provisional de processats a Batea és de
145 persones. Trobo tant material que m’haig de replantejar el guió del llibre
ja que tinc un temps que em condiciona i haig d’acotar la meva investigació a
una representació de tot el que tinc i que al mateix temps signifiqui un reflex
del que vull dir.
-Retornar la
mirada sobre l´exili és difícil, però més, segurament és tractar de fer-ho
sobre la represió franquista…o què ens pots dir? i
per què?
Crec que les dues mirades es retroalimenten ja
que per la meva experiència les famílies investigades passen per les dues
tragèdies. Els exilats van patir una altra guerra, la segona guerra mundial,
l’ocupació alemanya, el mal tràngol dels camps, alguns d’ells van anar a parar
als camps d’extermini nazi, etc… Ara bé a partir de l’any 1945 van començar una
etapa enmarcada en els trenta anys gloriosos que es va viure a la Republica
francesa. La majoria d’ells van treballar molt però com expliquen van millorar
la seva situació i els seus fills van gaudir de l’escola pública francesa. La
seva pena va ser no poder tornar. Els que es van quedar a Catalunya i
Espanya van patir la repressió amb anys
de presó, penes de mort…ho van passar molt malament durant la dictadura. Eren
els perdedors i el règim va ser llarg. Sortir de la presó no significava
llibertat. Hi havia problemes per a trobar feina, llogar vivenda, etc…
Puc dir que he tingut sort en aquestes dues
investigacions ja que m’he trobat amb testimonis que han volgut explicar les
seves vivències i m’han facilitat en tot moment els contactes de cada costa de
la frontera. Les persones volen explicar el que ha passat, han callat durant
tants anys. Ara bé això no vol dir que en aquest procés de parlar i anar obrint
judicis, cartes i altres documents tot sigui un camí de roses. Hi ha moments
difícils ja que es romou tot un passat dolorós. Per experiencia sé que hi ha
moments que els entrevistats no poden seguir parlar, necesiten pair tant de
patiment i resituar un món que obren
després d’anys que ha quedat a dintre d’ells guardat i paralitzat. Això és
important ja que s’ha de deixar a aquestes persones que trobin el seu temps per
a tornar a parlar. Cadascú és un món i no tothom s’expressa igual.
-Com fou aquest
exili?. Quan parlem d´exili ens referim , més que res,
al que marxà cap a l´estranger, però tampoc s’ha que perdre de vista a aquells
que van quedar a l´exili interior..què ens pots dir
d´un exili i d´altre?
Com he dit a l’altra resposta cadascú va fer
el seu camí. És difícil dir quin va ser pitjor o millor. A tots dos exilis hi
va haver molt de patiment, i ara quan els seus protagonistes en parlen des de
casa seva s’ha de tenir present que la majoria són persones grans. Eren nens o
molt joves quan van arribar a França, i nens o molt joves que es van quedar a
Catalunya, en aquest cas a Batea. S’ha començat tard a parlar dels dos exilis
per diferents raons. La gran majoria dels testimonis directes estan morts.
-Com fou la
repressió franquista?
Durísima. S’havia d’aniquilar tot el que
tingués relació amb la República: persones, idees… En el llibre explico quatre històries
on els personatges centrals són dones. Dues d’elles moren a resultes de les
garrotades que reben quan tornen al poble després d’acabada la guerra. Una
altra mort a un psiquiàtric de Madrid traslladada des de la presó de les Corts
sense que la família en sàpiga res. El psiquiatra que certificà la mort era un
fidel col.laborador de Vallejo Nájera.
Quan he obert judicis de Batea m’he trobat amb
certificats de defuncions sense que tinguessin pena de mort. Les condicions de
les presons van ser infrahumanes sobretot per la gent gran que van detenir. Un
cas representatiu és de l’últim alcalde republicà que marxa a l’exili amb bona
part de la família. Els seus pares no van marxar i els van detenir. Tots dos
van morir a la presó. La majoria de la gent gran es va quedar i ho van pagar
car si tenien els fills a l’exili.
També hi vull afegir els quatre homes
assessinats a Batea quan entren els franquistes. Tots sense judici previ.
-De quina part d´
aquesta repressió ,que sembla encaixada dins de moltes
altres repressions---com una nina rusa—els costa parlar més als que la van
sofrir?
Com he dit abans les persones volen parlar.
Tothom té la necessitat de treure el que han guardat tants i tants anys. Sí que
és veritat que m’he trobat amb una minoria molt petita, tres persones, que no
han volgut participar o que s’han tirat enrera després d’haver-ho fet. Torno a
dir: Cadascú té el seu ritme, les seves pors, angoixes, com ho han viscut…i com
ho han processat al llarg de la seva vida. Són tantes les circumstàcies que
condicionen a una persona que no es pot uniformar. Davant d’això s’ha de
respectar el silenci i la paraula.
Quan vaig començar la investigació, persones
que coneixien molt el poble de Batea em van dir que podria tenir problemes a
l’hora de fer parlar a la gent. Puc constatar que no ha sigut així, ans el
contrari. Recordo el cas d’una dona que per explicar el seu testimoniatge es va
aixecar de la cadira, i dreta va començar a narrar la seva història de nena a
dalt d’un carro amb els seus familiars que tornaven a Batea el 1939. Sense
parar va anar desgranant l’assassinat d’un familiar, les pallisses a la seva
mare i tieta, la presó improvisada a l’ajuntament, la mort de la mare i tieta,
el pacte de fam que se’ls va declarar…Era com si aquesta persona anés deixant
anar de dintre seu un cúmul tancat amb pany i clau. Recordo el dia de la
presentació del llibre a Batea quan va venir acompanyada de la seva filla. Per
primera vegada li va sortir un somriure de la boca.
Aprofito per dir que el dia de la presentació del
llibre van venir la majoria dels testimonis i familiars. Uns des de França i
altres de Catalunya i Batea. Hi va haver silencis, llagrimes però també
paraules.
-I als que ens
apropem a ella com a lectors o com a persones que estudien aquests esdeveniments?
Aquí també hi té un paper fonamental la manera
de ser de cadascú. Llegir i investigar memòria històrica és dur. Endinsar-te en
aquest món requereix posar distància que moltes vegades és imposible. Un
exemple clar que m’ha passat a mi: No és el mateix llegir un judici d’una
persona que has conegut amb les denúncies que reb de persones que també has
conegut. O llegir judicis de persones que només en saps el nom.
-Montserrat, tu
estàs molt ficada dins el fet de recollir testimonis orals, molt directes, de
la generació que va viure l´exili o la repressió. Com és això? Perquè no és
fácil… tot i que té un valor sense qüestió….és inmens, dins el terrenys de la
historiografía. El fet de poder disposar d´aquest estris i de saber-ho
fer…perquè s´ha de tenir una mica de traça especial, oi? Què ens pots comentar?
Sempre m’ha agradat de història oral. A la
facultat vaig tenir de professora a Mercedes Vilanova, i va ser ella qui em va
fer entrar el cuquet d’aquesta part de la història. Els seus estudis fets als
anys 70 van ser pioners en aquest camp. Durant algun temps, no es va tenir
present en el que podem dir la Història en mayúscula. Ara més que mai podem dir
que està imposada a partir dels estudis que s’han fet sobretot amb la memòria
històrica. La llàstima, ho repeteixo, és que ens hi hem posat massa tard.
Fer una entrevista a una persona que ha patit
exili o repressió franquista no és pot fer per la via directa. Hi ha d’haver
una preparació, un acostament amb aquesta persona, parar si convé, posar-se al
lloc de l’altre, deixar dir, no apretar. Tard o d’hora tot surt. És com un
procés d’acostament amb l’altre i d’aquest amb tu. Si hi ha sintonia és
fantàstic.
-Quin pes té ací
el testimoni directe…tant si és oral, escrit…
Bàssic. Quan començo a escriure la història d’un
personatge sempre començo per les entrevistes. Les transcric i em marquen la
pauta del que vull dir al final de tota la investigació. A partir d’aquí hi
vaig introduint la informació escrita ja sigui d’arxius o de bibliografía.
Aquest encreuament d’informació oral i escrita es barreja seguint un guió i dóna lloc al resultat final.
-I quina
diferenciació hi veus i notes quan ho afrontes amb testimonis d´una segona
generació d´exiliats o de fills o filles de represaliats…?
Des que vaig començar a investigar l’exili
republicà a França a l’any 2008 vaig descobrir l’estudi de les generacions de
l’exili i com havien transmès la seva vida. En aquell moment es parlava de tres
generacions: La primera són els pares i avis que siguent adults van fer la
retirada cap al país veí a l’hivern de 1939. La segona, els fills d’aquests que
en la majoria de casos eren nens quan van passar la frontera. I la tercera els
fills d’aquests últims que tots ja han nascut a França. La teoria bassada en
els estudis fets fins aquells moments era que la primera generació vivia i
patia directament l’exili, la segona guardava la memòria dels pares i avis, i
la tercera la treia a la llum i l’explicava. Doncs bé, en les meves
investigacions ho he pogut constatar encara que les segones i les terceres
generacions de vegades es solapen a l’hora de parlar. Els descendents guarden
el que ha passat la família. Uns records i vivències que de vegades quedaven a
l’àmbit familiar i d’altres en el silenci. I tal com us he dit abans, també
m’he trobat amb una minoria que no en vol parlar. Descobrir el passat familiar
costa integrar-lo en la seva vida actual per diferents motis. Però bé, en
general es constata el que us he dit.
El mateix m’ha passat a l’hora de parlar de la
repressió franquista. Els descendents continuen guardant la memòria familiar a
través de documents, fotografies o petits objectes fets a la presó com caixes
de fusta… Tot ho conserven amb una gran reverència al seu passat i ara ho
treuen per a donar a conèixer la seva història que forma part d’un passat
col.lectiu.
-M´agradaria que
ens parlessis una miqueta, en particular, de la col-lectivitat a
Batea.Com va esdevindre?
He trobat poca documentació que parli de la
Col.lectivitat de Batea. També he parlat amb algunes persones molt grans que en van ser testimonis i una hi va
participar. El que si que puc dir que aquesta va començar a partir de l’estiu
de 1936 quan el Comitè revolucionari del poble duu a terme el comunisme
llibertari. A partir d’aquí s’incauten les finques
dels propietaris de dretes que han marxat del poble o han sigut assassinats.
Els pagesos del poble que volen participar també hi aporten les seves terres.
Segons els testimonis no es va obligar a participar en aquesta tasca i alguns
van continuar amb el treball a les seves terres pel seu ús. Sé que la
col.lectivitat va implantar un menjador col.lectiu, unes ajudes per l’atenció
mèdica i va col.lectitvizar el bestiar i la fábrica de farina. He trobat la
documentació de les terres i els edificis que es van confiscar com també alguns
que parlen de les vendes i compres que feien amb altres col.lectivitats,
sobretot del Baix Aragó. A partir de l’any 1937 hi ha més documentació i en
ella he vist com evoluciona aquesta organització fins que s’acaba, com per
exemple les lluites entre els anarquistas i comunistas. Quan l’ajuntament de
Batea està en mans comunistas i el Consejo de Aragón despareix es dóna lloc a
una sèrie d’enfrontaments pel control de les terres i edificis incautats. Els
documents en parlen molt clarament. La Col.lectitvització desapareix però es
continua treballant les terres dels que no hi són i quan els propietaris tornen
un cop ha acabat la guerra es troben amb les seves terres treballades i
preparades per la collita.
-Amiga, avui en
dia, per Batea es trobem les petjades que inevitablement haurà deixat la
repressió franquista i l´ exili?
Sí. Com a tots els pobles i ciutats de
Catalunya i Espanya. Pot ser hauran desparegut els noms i les plaques
franquistes dels carrers. Però a dins les cases es guarda tota la memòria del
que va passar. Per la seva situació geogràfica a prop de l’Ebre, a Batea hi va
haver molts enterrament i alguns dels cossos els van portar al Valle de los
Caidos. D’altres poden estar encara enterrats al municipi. Penso en els quatre
homes assassinats al poble pels franquistes i falangistes i que encara no s’ha
trobat el cos d’ells.
Queda molta feina a fer per a tancar ferides d’una guerra civil i la seva
repressió i exili. I els que encara diuen que fer-ho no ajuda a superar el
passat no hi estic d’acord. Per molt que es volgui tapar aquest passat tan
dolorós i encara que alguns ho neguen, no ajuda gens. Sempre tornarà a sotir i
no ens deslliurarem mai. Celebro que les
persones de la junta de l’Associació del Patronat Pro Batea hagi sigut valenta
i hagi adquirit aquest compromís amb la publicació d’aquest llibre.
-Amiga, ens pots
fer cinc cèntims d´allò en que estàs treballant en l´actualitat?
A partir del 2009 començo la investigació del
que serà la biografia d’un mestre racionalista que va patir exili a Toulouse i
que es va involucrar molt en l’ajuda dels
refugiats republicans i en la vida cultural a l’exili.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069