La
Librería de Cazarabet Indignado
EL PERIODISTA ENRIC
LLOPIS INVESTIGA I ENS EXPOSA QUÈ ÉS ALLÒ QUE VA PASSAR EN LES CINC DÈCADES DE
RESISTÈNCIA SILENCIADA EN DEFENSA DE L´HORTA.
ALLÒ QUE ENS DIU LA
EDITORIAL:
L’Horta de València
és una comarca de terra agrícola mil·lenària on perviu un patrimoni natural,
cultural, històric i arquitectònic gairebé únic a Europa. Un autèntic
tresor de la saviesa popular que, des dels anys seixanta, ha estat en
el punt de mira d’interessos polítics i econòmics especulatius, així com
d’un suposat concepte de progrés que ha amenaçat el seu futur. Però, des del
primer dia, les excavadores s’han hagut d’enfrontar a una resistència
silenciada que amb el temps ha esdevingut imparable.
El periodista Enric
Llopis ha realitzat una intensa tasca en col·laboració amb l’entitat Per
l’Horta amb l’objectiu de crear un relat conjunt d’una lluita que s’ha
convertit en exemple i referent. El fruit és La batalla de l’Horta,
una obra viva i emotiva treballada amb les veus dels seus protagonistes: el
veïnat que va defensar una forma de vida arrelada a la terra, les associacions
que es van enfrontar a grans empreses, el jovent solidari que va protegir
terres i alqueries, l’extraordinària campanya de
la iniciativa legislativa popular o les massives mobilitzacions
que van aturar el darrer Pla General de València. Una batalla protagonitzada
per milers de persones que, amb les seues pròpies
mans, han plantat cara a la nefasta voràgine que ens ha dut a la crisi actual.
Ara sí que sí. Us
anunciem la publicació de la nostra nova llavor: LA BATALLA DE L’HORTA. CINC
DÈCADES DE RESISTÈNCIA SILENCIADA. Un llibre imprescindible que reuneix les
lluites més importants en la defensa d’un tresor mil·lenari de la saviesa
popular: l’Horta de València.
L ´autor:
Enric Llopis: https://www.rebelion.org/mostrar.php?tipo=5&id=Enric%20Llopis&inicio=0
Aquest periodista
és naiscut a València.Col-labora des de l´any 2008 habitualment en diferents
seccions del diari Rebelión.org. Durant una década, a més ,
ha alternat aquesta tasca amb el treball profesional en gabinets de
comunicación institucionals i amb la col-laboració en mitjanns alternatius del
Pañís Valencià com L´Avanç,Ràdio Klara. Té articles periodístics publicats
durant la seva estada a Palestina, Cuba i Guatemala…però, a més, té articles i
entrevistes a Diagonal, Elñ Viejo Topo, Kaos en nla Red i Crònica Popular. És
autor dels llibres Por Europa y contra el sistema euro(que
ha escrit amb Manolo Monereo i Héctor Illuesca) i Gente precaria.La rebelión de
los frigoríficos vacíos.
Cazarabet
conversa amb Enric Llopis:
-Enric, per què dediques un llibre a la resistència, silenciada,
entorn a l´Horta? Per què, silenciada…el silenci pot tindre molts sentits, quin
sentit té ací?
“Silenciada”
significa en aquest llibre que moltes de les batalles i resistències es donen
d’esquenes a la gran ciutat. I amb molt poc de ressó als mitjans de
comunicació. Va ocórrer amb el Pla Sud (en la foscor del franquisme), però
també en La Punta o el Pouet de Campanar. Aquest es un tret que destaquen
activistes, llauradors i veïns que van participar en les lluïtes. En l’exemple
del Pouet es va patir la incomprensió, fins i tot, dels veïns del barri, atés
que els directament afectats estaven a l’horta. Però la cosa ha millorat molt.
Mirem la suspensió per la mobilització popular del Pla General de València,
impulsat per Rita Barberà (abril del 2015) o la paralització, aquest estiu,
d’un macrofestival de música en Alboraia, en el paratge hortícola dels Peixets.
Malgrat això continüen les amenaces, com la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL)
en La Punta.
-L´Horta
significa molt per a València; em refereixo a València ciutat, València com a
província i el País Valencià perquè l´Horta per a tots els
valencians i valencianes la considerem com quelcom patrimonial de tots i de totes
per a tots i per a totes. Què en penses?
Pense
que hauria de matissar-se aquesta afirmació. Si realment significara molt, no
s’hagueren permés tantes barbaritats urbanístiques ni macroinfrastructures
sobre terres d’horta productiva. I, sobretot, es prestaría molta més atenció a
la figura del llaurador, que és qui realment, treballant-la, conserva l’horta.
En el llibre s’explica una amenaça que, des de l’any 2005, va planejar sobre
l’horta de Vera, en Alboraia: traslladar el centre comercial Alcampo a Vera, i
en l’espai “alliberat” construir un port esportiu amb dos-cents vint-i-cinc
amarradors, una promoció d’hotels i vuit-cents habitatges de luxe. Podriem
parlar del Tercer Cinturó de Ronda, l’Alta Velocitat Ferroviaria (AVE), la
Ronda Nord de València o projectes urbanístics como el “Nou Mil.leni” de
Catarroja o el que afectava l’horta de Safranar, en Torrent. Ni tan sols
s’hagueren plantejat si es considerara l’horta com a un patrimoni valuós…
-Hauría
d´ésser considerada, l´Horta, com un bé comú, y un patrimoni de la humanitat?
Supose
que amb aquesta declaració es contribuiria a la conservació de l’horta.
L’Informe Dobris de l’Agència Europea del Medi Ambient (1998) considerava
l’horta de València un paisatge singular i de gran valor. I afegia que només
quedaven sis zones semblants en Europa; sols una a l’estat espanyol: la Vega del Segura, a Múrcia. Malgrat això, els promotors de la
Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la protecció de l’horta hagueren de
partir, l’any 2001, d’una realitat molt lamentable: des de 1960 havia
desaparegut aproximadament el 50% de l’horta de València.
-Tot i això hi ha hagut molts anys, em refereixo a la lluita de
la gent per l´Horta, parlant de batalla…per què?
Millor
que et responga Vicent Martí, un llaurador i activista exemplar. La seua
explicació pren el segle XIX com a punt de partida: “La ciutat de València
havia crescut intramurs, fins que l’any 1865 el governador civil, Ciril Amorós,
va decidir la demolició de la muralla medieval; el primerenc procés, lent, d’expansió
es va accelerar vertiginosament als anys 60 i 70 del segle XX, per part de gent
que no té cap ni pensa; cal tindre en compte que els municipis están ubicats a
la mateixa horta, i reben l’impacte d’autovies, carreteres, polígons
industrials i el Tren d’Alta Velocitat; a més, des de la meitat dels 90 i fins
2008 es va crear una bombolla immobiliària d’habitatges, infraestructures i
corrupció”. Davant aquestes dinàmiques històriques, només resta l’opció de la
batalla…
-Les
trabetes veníen del poder i del poder que representa al ciutadà, els polítics?
Són els que están darrere del negoci, els que donen consentiment a tots, els
responsables al cap i a la fi?
L’any
2015, quan el govern del PP volia impulsar un nou Pla General per a la ciutat
de València, la campanya “Horta és futur” va fer públic un informe amb un títol
molt aclaratori: “Immobiliàries i bancs tenen més del 50% de la propietat de
l’horta afectada pel Pla General”. Aquest és un bon exemple de la simbiosi
d’interessos per la qual preguntes. Potser la conclusió d’aquest informe siga
encara més rotunda: “La revisió del Pla General, en una ciutat que perd
població, només es pot entendre com un intent de beneficiar els especuladors
que en el moment de la bombolla adquiriren terres de conreu en espera de
reclassificació”.
-I
tenien, aquests (em referixo al polítics), “adormilats” als ciutadans perquè,
per parlar clar, corrien els diners, el negoci del totxo estaba “en pompa” i
“tothom tenia les espatlles calentes”… Només quan s´ha acabat amb això la gent
ha vist el dimoni.
Al
voltant d’allò que preguntes, hi ha una qüestió clau. Fins a quin punt arriba
la responsabilitat individual? És el ciutadà del
carrer una mera víctima del sistema, o contribueix amb les seues accions a
reforçar-lo? Pense que es molt difícil fugir de les
dinàmiques “integradores” del sistema, que tenen una potència enorme. Però
tampoc és molt presentable que per l’any 2005, en plena bombolla immobiliària,
en municipis com Moncofa els veïns cridaren regularment en les bodes “Visca els
PAI”. Alguns assenyalen els llauradors com a responsables últims de la venda de
les seues terres, però: qui els ajuda perquè puguen sobreviure? És promociona
el cultiu i la venda de proximitat? Hi ha un interés real en què propaguen
l’agricultura ecològica? Els individus, aïlladament, tenen molt poc a fer al
marge de l’acció col.lectiva. Almenys és la meua opinió.
-Van
crear com una pantalla per entretindre al personal i ells anant fent, també a
l´Horta? Com seu van fer?
Més que una “pantalla”, crec que l’allau de
projectes urbanístics i la destrucció del territori s’inserien en la dinàmica
dels temps. Cal recordar les massives reclassificacions de sòl “no
urbanitzable” per a impulsar els famosos PAI. Les xifres no eren una cosa
oculta. Per exemple, el diari El País va informar que entre 2000 y 2007 es van
presentar 175 programes urbanístics davant el departament de Territori i
Habitatge de la Generalitat. Què significava això? L’aprovació d’aquestes
iniciatives haguera implicat la urbanització de 130 milions de metres quadrats
de sòl rústic. Les xifres resulten fastigoses, però donen una idea de les
tendències de l’època. Tothom sabia el que implicava
el projecte Nou Mil.leni sobre l’horta de Catarroja: una ciutat nova –amb
12.000 nous habitatges- que possiblement duplicaria la seua població. Per
esmentar alguns dels casos més escandalosos, el projecte Marina d’Or Golf
suposava la urbanització de 18 milions de metres quadrats de sòl, hotels, més
de 35.000 habitatges i camps de golf. No hi ha “pantalles” que puguen desviar
l’atenció d’aquestes macroactuacions.
-Quant
delictes s´han congregat en torn a l´Horta?
Hi va haver casos
de “irregularitats” urbanístiques vinculades a la corrupció política. Les
connexions entre alcaldies, regidories d’urbanisme i promotors locals han estat
sovint denunciades. Mirem la relació entre l’ex alcaldesa d’Alacant, Sonia
Castedo, i l’omnipotent promotor Enrique Ortiz. O les imatges de la Policia
Nacional i la Guàrdia Civil entrant en diferents ajuntaments de l’estat
español: exemples como el de Marbella… Possiblement una de les claus estiga en
el finançament dels partits polítics, tot i que habitualment es parla més dels
corromputs (els polítics), que dels corruptors (les empreses). A més, els il.lícits
no són una cosa fàcil de demostrar. I tampoc cal centrar-se exclusivament en
els delictes. Si l’ex alcaldessa de València Rita Barberà no haguera suspés la
tramitació del Pla General de 2015, de manera legal es podrien haver urbanitzat
415 hectárees i construir uns 17.000 habitatges sobre sòl hortícola. El
projecte urbanístic que afectava l’horta de Safranar en Torrrent planejava
10.000 habitatges sobre 1,2 milions de metres quadrats de sòl rústic. Parlàvem
així mateix del Nou Mileni de Catarroja. Si aquestes iniciatives tenen el vist
i plau dels ajuntaments i la Generalitat, en principi sòn legals, tot i que
semblen uns atacs bàrbars al territori.
-De
tota manera, amic Enric, hi ha molta gent que ha plantat cara defensant
l´Horta: com a medi natural, com a forma de vida i com a indret on crèxen i es
defeneixen determinades maneres de concebre la terra i el territori, així com
la vida. Què ens pots reflexionar?
Ha estat una de les principals satisfaccions de
treballar en el llibre. Descobrir les dones de l’horta de La Punta, la seua
autonomia i capacitat de lluïta davant un enemic tant potent com l’autoritat
portuària. Carme Gonzàlez, presidenta de l’Associació de Veïns La Unificadora
de La Punta contava el cas de Consuelo Arce, qui ballava en el carro quan es
traslladaven al Port de València, per tal de manifestar-se contra la ZAL. I
això, després d’una operació de maluc. En els tres mesos posteriors als
desallotjaments hi hagué gent que va perdre la vida, també es van patir ictus i
vessaments cerebrals. En les expropiacions del Pla Sud per a la construcció del
nou llit del Túria es va resistir davant la guàrdia civil en la porta de les
alqueries; i en l’horta del Pouet (Campanar), davant la presència de les màquines i la Policia Nacional. Una altra forma
de resistència és la dels llauradors com Juan Aguilar, que amb 90 anys continua
conreant la terra. Crec que a poc a poc la consciència augmenta: En 2001
s’arreplegaren més de 115.000 signatures en una Iniciativa Legislativa Popular
(ILP) per a la protecció de l’horta; i en 2015 la mobilització popular –amb la
proximitat d’unes eleccions- van tombar el Pla General de València. Cada vegada
els serà més difícil…
-La batalla en
defensa de l´Horta té punts en comú amb d´altres com puguin ser les
del Barri del Cabanyal, no?
En el barri del Cabanyal, col.lectius com el Espai
Veïnal i el moviment Okupa denuncien un procés de “gentrificació”, es a dir, la
substitució de població pobra que viu al barri (principalment gitanos i
romanesos) per gent amb major poder adquisitiu. Es diu que és la estratègia per
a la barriada marinera del govern municipal format per Compromís, PSPV-PSOE i
València en Comú. Es tractaria, per als col.lectius i moviments esmentats,
d’una política més subtil i aparentment descafeïnada que la impulsada durant
els anys del PP, formació política que apostava directament per la destrucció
del barri. Des d’aquesta perspectiva, podem trobar-ne similituds. El problema
és quan hi ha gent que assimila el “progrés” a plantar carreteres, centres
comercials, polígons industrials i noves edificacions en l’horta; o així mateix
els qui consideren que “rehabilitar” el Cabanyal implica ampliar una avinguda
que, partint el barri en dos meitats, arribe fins a la mar…
-Front
a aquesta resistència pacífica i silenciada per molts es va establir cert
“estat policial”, no? però també cert “estat
d´escarmentar al personal”. Com i que quina manera?
Un dels exemples és
l’horta de La Punta. L’audiovisual “A Tornallom” (2005), d’Enric Peris i Miguel
Castro, mostra la resistència davant la repressió. Es detallen alguns dels fets
en un informe titulat “El desallotjament forçós dels veïns de La Punta: una
violació greu dels drets fonamentals”, redactat per Ruth Mestre, i que es va
remetre a Amnistia Internacional. La presidenta de l’Associació de Veïns i
Veïnes La Unificadora de La Punta, Carmen Gonzàlez, me comentava fa uns mesos
que a sovint recorden el patiment de fa quinze anys: “Va estar una situació tan
dura i anormal que quan no veiem a la Policia Nacional, imaginàvem que alguna
cosa estava passant”, em comentava. Es va considerar els veïns que s’oposaven a
la ZAL com a “enemics”, “terroristes” i “criminals”. Amb el pas del temps
tenien fins i tot identificats els diferents agents policials. El llibre narra
fets similars en l’Horta del Pouet de Campanar. I en la construcción del nou
llit del riu Tùria, inaugurat en desembre de 1969. Empar Puchades, hui
destacada activista del col.lectiu Per l’horta, explica que la seua familia va
fer una “cadena” amb els braços per tal de protegir l’alqueria de les
excavadores. La Guardia Civil va detindre el seu pare. Després de tres anys de
ressistència, van perdre la casa, les terres i els animals.
-L´ambició per
fer-se amb terrenys i més terrenys i per menysprear lo de tota la vida per plantar-hi
grans urbanitzacions, camps de golf o macroinfraestructures de tot tipus han
amenaçat l´Horta, però s´ha lluirat, ara, d´aquest perill?
Crec que es manté el risc, tot i que conjunturalment s’ha aturat per la
crisi i la punxada de la bambolla immobiliària.
En una de les primeres preguntes parlàvem d’un informe de la campanya “Horta és
Futur”, fet públic quan el govern de Rita Barberà impulsava un nou Pla General
per a València, en 2015. En el document es detallen els títols de propietat de
immobiliàries i entitats financeres sobre terres d’horta. La pressió perquè
aquestes zones rústiques es reclassifiquen i passen a “urbanitzables” tornarà,
però quan es considere que ha arribat el moment… És important, a més, observar
la tramitació i resultat final del plans i lleis que l’actual Govern Valencià
ha anunciat per a la conservació de l’horta. I, sobre tot, mirar sobre el
plànol i de manera molt concreta quines zones es protegeixen, més enllà de la
propaganda.
-A més això es vend
com a desenvolupament econòmic i progres…em sembla que no em aprés molt. Tú que
en penses veien fenòments com els de l´Horta, el cabañal?-De
tota manera tot el País Valencià està ofegat per les mateixes pretensions.
Comenta´ns.
(disculpeu,
crec que aquesta pregunta està contestada en una anterior, en la qual es parla
del Cabanyal i de la idea de “progrès”).
-Pretensions de les
que s´ha financiat el PP i de les que s´han alimentat moltes butxaques. Què ens
pots dir?
En els anys de l’expansió immobiliària, la clau en molts ajuntaments era
el control de la Regidoria d’Urbanisme. En alguns casos s’han pogut provar les
“irregularitats”, en d’altres no resulta senzill. A sovint per tal que esclate
el escàndol cal que algú dels implicats parle i denuncie, o la “filtració” de
papers, per exemple, d’un funcionari als periodistes. El que passa es que estem
massa influïts per l’agenda mediàtica. Si demà ixen quatre portades sobre un
determinat cas de corrupció dels anys 90, ens alarmariem per l’espiral
d’escàndols, demanariem lleis de transparència i un càstig exemplar. A més les
denúncies són sempre interessades, potser qui la difon siga algú molt més
corrupte que els assenyalats. No parlem ja si es tracta de “dossiers” fabricats
pel Ministeri de l’interior, dades “filtrades” a partir d’informació de
l’Agència Tributària o d’advocats que són part en un procés judicial. O també
si són grans grups mediàtics els que fan les denúncies segons els seus
interessos, siguen econòmics o d’audiència. Sincerament, crec que la corrupció
és de caire “estructural”, amb independència de si es publica o no en els
periòdics i les televisions.
-Fins
a quin punt ha estat a punt de perdre´s la idiosincrasia i la manera de viure
d´un territori tan emblemàtic com l´Horta de València?
Mai he viscut en un nucli d’alqueries, una pedania o un poble d’horta,
però tothom parla de relacions humanes molt properes, solidaritat interpersonal
i xiquets que es crien en el camp i el carrer. També d’alimentació saludable,
agricultura que avui adjectivem com a “ecològica” però que, diu Vicent Martí,
és la que practicaven els avis i besavis, i –clar- el contacte amb els animals.
Al cap i a la fi, una vida més lliure i dedicada a l’agricultura i la
ramaderia. Sens dubte, la pressió de l’àrea metropolitana és enorme. En les
presentacions del llibre, quan ens assentem en la taula amb Carmen Gonzàlez i
Vicent Martí, parlen sempre del canvi radical que implica vindre a la gran
ciutat. Carme viu en un poble rural d’interior i Vicent
en l’horta d’Alboraia. Parlàvem del “progrés”, que arriba també a les terres
d’horta, pero encara hi ha moltes diferències. Potser també la generositat
davant l’aïllament i l’individualisme dels veïns de la capital.
-Què s´ha de fer o
què simplement no s´ha de fer per a que aquest raconet del món pugui sobreviure
i que ho fassi sí o sí.
El més important, crec, és que siga rendible l’ofici de llaurador. És
molt difícil la supervivència de l’horta si la terra no dóna diners, si manca
la formació i si no es produeix un relleu generacional. Cal donar l’esquena les
grans superfícies i apostar pels mercats locals o comprar-li directament al
llaurador la caixa de verdures. Tenir molt clar que una poma xilena o una pinya
jamaicana consumides en el País Valencià tenen uns costos ambientals
inassumibles i contribueixen a la explotació de la mà d’obra en el Sud global.
Crec que és molt important, i ho dic des de la ignorància de l’urbanita,
respectar al màxim el vell llaurador, aquell que treballava mogut exclusivament
per la seua vocació i considerava la terra una cosa sagrada. Entendre que en
les facultats on es formen els enginyers agrònoms, molt respectables, no es pot
aprendre a escoltar el soroll de la terra. Segur que cal una ideologia més
global i emprenedora, però jo preferisc ser un romàntic… Bé, això no son més que
paraules, després están totes les contradiccions i incoherències, personals i
col.lectives.
-Amic Enric, ens
pots fer cinc cèntims sobre allò en el que estàs treballant?
En trobar un
treball remunerat i mínimament digne, perquè 45 anys són molts per a viure del
voluntarisme y la militància…
18487
La batalla de
l'Horta. Cinc dècades de resistència silenciada. Enric Llopis. Pròleg de Josep
Gavaldà
216
páginas 14 x 21 cms.
18.00 euros
Sembra
L’Horta de València és una comarca de terra
agrícola mil·lenària on perviu un patrimoni natural, cultural, històric i
arquitectònic gairebé únic a Europa. Un autèntic tresor de la saviesa popular
que, des dels anys seixanta, ha estat en el punt de mira d’interessos polítics
i econòmics especulatius, així com d’un suposat concepte de progrés que ha
amenaçat el seu futur. Però, des del primer dia, les excavadores s’han hagut
d’enfrontar a una resistència silenciada que amb el temps ha esdevingut
imparable.
El periodista Enric Llopis ha realitzat una
intensa tasca en col·laboració amb l’entitat Per l’Horta amb l’objectiu de
crear un relat conjunt d’una lluita que s’ha convertit en exemple i referent.
El fruit és La batalla de l’Horta, una obra viva i emotiva
treballada amb les veus dels seus protagonistes: el veïnat que va defensar una
forma de vida arrelada a la terra, les associacions que es van enfrontar a
grans empreses, el jovent solidari que va protegir terres i alqueries,
l’extraordinària campanya de la iniciativa legislativa popular o les massives
mobilitzacions que van aturar el darrer Pla General de València. Una batalla
protagonitzada per milers de persones que, amb les seues pròpies mans, han
plantat cara a la nefasta voràgine que ens ha dut a la crisi actual.
Començar a llegir: http://sembrallibres.com/wp-content/uploads/2016/06/Avanc%CC%A7ament_LBH.pdf
Enric Llopis va nàixer a Madrid l’any
1971. És periodista i des de 2008 col·labora habitualment en les diferents
seccions del diari Rebelión.org. Durant una dècada, ha alternat el treball
professional en gabinets de comunicació institucionals amb la
col·laboració en mitjans alternatius del País Valencià com L’Avanç, L’Accent o Ràdio Klara. Ha publicat articles periodístics durant la
seva estada a Palestina, Cuba i Guatemala, a més d’articles i entrevistes
a Diagonal, El Viejo
Topo, Kaosenlared i Crònica Popular. És autor dels llibres Por Europa
y contra el sistema euro (escrit
conjuntament amb Manolo Monereo i Héctor Illueca) i Gente
precaria. La rebelión de los frigoríficos vacios.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069