La
Librería de El Sueño Igualitario
Un retat d´Agustí Pons, editat per Proa, fet amb el cor,
però també amb el coratge que suposa el donar-li homenatge a una persona que es
nota que es va estimar molt, la seva
minyona, Bàrbara.
El llibre el porta a
retornar arrere les pases de Bàrbara
i fins el seu poble natal, Albalate del
Arzobispo al Terol més frofudn.
De tota manera, tot
i que és la historia de Bàrbara
és la historia de la familia del protagonista…una
familia burgesa a ulls de
la seva minyona.
És una historia d´una
escapada, de silencis continguts,
segurament de frustracions….
Allò que ens conta Proa sobre el llibre:
La història
d'una família de la burgesia barcelonina a través de Bàrbara, la minyona aragonesa.
Després de retrobar l'any 2014 la Bàrbara, la minyona que va marxar de casa per la porta del darrere,
l'escriptor Agustí Pons (Barcelona, 1947) evoca la seva vida familiar des dels quatre anys fins
als deu, que és quan la carismàtica
minyona aragonesa va viure
a casa seva. Una família burgesa amb mentalitat
de quiero y no puedo, uns pares que vivien junts estant
separats, la família
aragonesa de la Bàrbara, una tieta
intrigant amb visita diària al capellà confessor i, de fet, una societat classista, profundament dividida entre rics
i pobres...
Bàrbara és un llibre
de memòries que aborda, a partir d'un
cas particular, la relació entre la burgesia barcelonina i la immigració castellana dels anys cinquanta.
L´autor, Agustí Pons:
és periodista i escriptor.
Ha publicat, entre d'altres,
els llibres següents:Converses amb Frederica
Montseny (1977); Retrats contemporanis (1991); Deu daus (1991,
Premi Joan Fuster i Premi
Nacional d'Assaig); Joan
Triadú, l'impuls obstinat (1994); Pere
Calders, veritat oculta (1998); Maria Aurèlia Capmany, l'època d'una dona (2000); Nèstor Luján. El periodisme liberal (2004, Premi Crítica Serra d'Or); Temps indòcils (2007); Cartes a Clara (2010); i El notari Raimon Noguera
i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals (2011)..
Per afinar un xcic més: https://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Pons_i_Mir
Nosaltres
ja em tingut
un Conversa con amb Agustí Pons, ara ho fem arran
de Bàrbara:
-Agustí,
com definiries a l´obra que és Bàrbara?
- És la biografia de la minyona d’aquest nom que va viure a casa meva, a Barcelona,
des del 1951 al 1957 i que en va marxar quan jo tenia 10 anys. També és una autobiografia meva limitada a aquells anys. I, finalment, dibuixa una crònica de la meva família.
-És una obra en la que contes la història dels teus,
però tenint en compte la mirada de la minyona Bàrbara. És així?
Què ens pots
explicar?
- En el llibre hi ha tres mirades: la de la Bàrbara, la de la meva mare i la meva. Aquests tres mirades reflecteixen tres mons. El de Albalate del
Arzobispo on la Bárbara va néixer
i va viure fins que va
venir a viure a casa nostra. La segona mirada és la de la meva mare, a través dels dietaris que va escriure al llarg de quaranta anys. I, finalment, hi ha el meu punt de vista que més aviat és
un contrapunt a la narració.
-Quina importància va tindre per a vos na Bàrbara i quina importància li veus amb la resta de la família i dels teus? O sigui, quina penses que va ésser la seva interacció?
- Com explico en el llibre la Bàrbara era la persona
que ens treia a passejar i que més directament s’ocupava de nosaltres, els cinc germans Pons. Cada germà en
guarda un record diferent –suposo—
perquè no és el mateix haver-hi conviscut fins als 10 anys, com
va ser el meu cas, que haver-ho
fet fins als 13 o 14 com va ser el cas de les meves germanes grans.
-Però les minyones apareixien amb tanta facilitat com desapareixien,
no?
-Sí. A casa meva volien ser burgesos i tenien moltes ínfules
però el cert és que no calia ser un burgés per tenir minyona. Hi havia moltes noies
que arribaven a Barcelona de l’Aragó,
d’Andalusia o d’altres parts d’Espanya fugint de la gana, la misèria i
la repressió.
I a Barcelona no només hi
trobaven menjar, llit i una mica de diners sinó també sales de ball els dijous a la tarda i, en
general, un clima menys asfixiant
del que havien deixat enrere.
-En aquesta obra també hi ha investigació….vos mateix m’explicàveu que vas anar a Albalate del Arzobispo, ací a la província de Terol, per a
intentar saber-hi més de la
teva minyona. Expliqueu-nos.
- A Albalate hi havia anat
de petit, amb la Bàrbara. I seixanta anys després em
vaig presentar un dia a l’ajuntament d’aquest poble i vaig demanar
per una tal Bárbara Martín Izquierdo. En aquell moment no sabia
si era viva o morta. I aquí va començar
una investigació, que travessa de dalt a baix el llibre.
-Què vos vau trobar
sobre aquesta minyona de la
comarca del Bajo Martín de Terol?. Què et van contar d´ella : abans d´eixir
cap a terres catalanes a guanyar-se la vida i després…
- Em va sorprendre el pes
que la guerra civil seguia tenint
a Albalate. Per exemple, el
fet que ningú encara no hagués gosat treure
la làpida dedicada a los “caídos” que figura a la paret exterior de l’església
-Es va convertir
en una mena d´obsessió per a vos, els
vostres sentits i sentiments la figura de na Bàrbara? O va esdevindre, més aviat, un motiu
per tal de ficar-te a escriure…una
mena d´ inspiració?
- Com explico en el llibre feia temps
que volia escriure sobre els anys de la meva infantesa. I, paral·lelament,
volia saber què se n’havia fet, de la Bárbara. No
era només un tema de curiositat.
Ara que ja havia arribat a una edat més o menys provecta, i que tenia
temps per intentar-ho, volia enfrontar-me al meu passat i als fantasmes
que tots portem, més o menys conscientment,
dintre nostre. Més que una inspiració, Bàrbara es va convertir en una obsessió.
Però això m’ha passat en tots els altres
llibres que he escrit.
-Perquè a tu t´ agrada ficar-te dins la vida dels altres i d´aquesta manera
explicar-la als teus lectors, no?. Una tasca que requereix molta feina de documentació, estudi…e investigació, no? Molt a veure
amb el periodisme…
- “Aixequeu la pell d’un home i hi trobareu una novel.la” diuen que va escriure
Dostoievski. I és veritat.
No hi ha història més fascinant que una bona biografia. I una bona biografia requereix saber construir un relat
plenament documentat, i això és història,
però amb voluntat de narració, i això és literatura. I si filem prim també podem dir que per escriure una bona biografia necessitem de la sociologia, de
la psicologia i, fins i tot, de l’economia.
-Per què la família, bé directament o de manera
indirecta, té tanta importància en l´escriptura d´escriptors i narradors realistes com vos?
- De Freud ençà sabem que amb la família sempre hi tenim comptes
pendents. O perquè ens han estimat poc, o perquè ens
han estimat massa; o perquè ens han volgut engabiar o perquè ens ha deixat
massa lliures. Jo havia parlat molt dels
altres i en canvi encara no
havia parlat de mi mateix. M’ha semblat
que era el moment d’intentar-ho.
-A
més, aquestes històries no cauen bé, ni d´entrada ni d´eixida, a tothom…segurament que no tots els teus els
agradarà que escarbis en la
història familiar i clar,
si aplegues a Albalate i comences a preguntar….la gent
enseguida ens fiquem en guàrdia, què en penses?
- És natural. Tots volem viure
tranquils. Els meus germans, també. I en el llibre
he procurat no donar peu a cap ofensa encara que això perjudiqués el relat literari i en sortís un retrat potser en general massa ben educat. Però no sé si he actuat així per generositat o per covardia.
- Com ha estat o com va estar, en el seu dia, l´ experiència de reviure amb i al voltant de Bàrbara?
- He quedat commogut en descobrir la dimensió de la tragèdia que la
guerra civil va suposar per a la família
de la Bàrbara. Albalate va
ser un poble que va rebre
de valent. Només dues dades. A Albalate,
que en aquell moment tenia uns 4000 habitants, més de 50 persones van ser afusellades
durant la guerra civil i 8 dels
seus habitants van morir a
Mauthausen. Unes xifres absolutament
desproporcionades. Però jo no he escrit un llibre d’història sinó el relat d’una
família a la qual el malson de la història li clava una guitza de la qual ja no es pot
recuperar.
-Crec que s´ha de patir molt –mentalment parlant-- escrivint aquesta mena d´històries perquè vols ésser
molt estricte des de totes
les perspectives i no sempre
es pot perquè si no trobes testimonis, informació a contrastar….…?
- És cert, pateixes però tampoc no cal que els escriptors anem de víctimes. Com succeeix en moltes altres activitats, passes moments de tensió i de desànim, fins i tot arribes a creure que potser no te’n sortiràs, però també passes moments de gran satisfacció, sobretot, quan aconsegueixes recompondre tot el puzle de la
vida que tens entre mans.
-Crec que estàs mirant d´ultimar una traducció perquè vols traure
aquesta història escrita originalment en català , però per això
necessites una editorial que vulgui
emprendre el projecte. Com ho tens
i com ho portes?
- M’agradaria molt que el meu llibre es pogués llegir a Albalate, i el pogués llegir la família de la Bàrbara. Potser descobriran dades que ni ells mateixos coneixen. I, a més, en aquests moments, l’edició en castellà d’aquest llibre serviria per suavitzar possibles tensions entre els dos territoris. La Bàrbara mai no va deixar d’estimar l’Aragó però això no li
va impedir estimar igualment Catalunya. En el llibre en dono proves. El meu llibre vol
ser l’homenatge que la meva
família no li va fer en vida.
26952
Bàrbara. De l'Aragó
rural a la Barcelona burgesa. Agustí Pons
256 páginas 13 x 20,5 cms.
19,00 euros
Proa
La història d'una família de la burgesia barcelonina a través de Bàrbara, la minyona aragonesa
Després de retrobar l'any
2014 la Bàrbara, la minyona
que va marxar de casa per la porta del darrere, l'escriptor Agustí Pons
(Barcelona, 1947) evoca la seva vida familiar des dels quatre anys
fins als deu, que és quan
la carismàtica minyona
aragonesa va viure a casa seva.
Una família burgesa amb mentalitat de quiero y no
puedo, uns pares que vivien
junts estant separats, la família aragonesa de
la Bàrbara, una tieta intrigant amb visita diària al capellà confessor i, de fet, una societat classista, profundament dividida entre rics
i pobres... Bàrbara és un llibre de memòries que aborda, a
partir d'un cas particular, la relació
entre la burgesia barcelonina
i la immigració castellana dels
anys cinquanta.
Fragmento
Agustí
Pons i Mir (Barcelona,
1947) és periodista i escriptor.
Ha publicat, entre d'altres,
els llibres següents: Converses amb
Frederica Montseny (1977); Retrats
contemporanis (1991); Deu daus (1991,
Premi Joan Fuster i Premi
Nacional d'Assaig); Joan Triadú,
l'impuls obstinat (1994); Pere Calders,
veritat oculta (1998); Maria Aurèlia Capmany,
l'època d'una dona (2000); Nèstor Luján. El periodisme liberal (2004, Premi
Crítica Serra d'Or); Temps indòcils (2007); Cartes a Clara (2010);
i El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals(2011).
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069