Cazarabet conversa amb... Arnau
Pons, autor de “La traducció, la vida” (Afers)
Arnau Pons escriu un
assaig que ens parla del particular món de la traducció….
Ho edita Afers.
Allò que ens conta Afers
que diu el llibre: La traducció ha servit de paradigma per significar el
pensament. La filosofia s’hi veia, congost amunt, riu amunt, sempre d’una riba
a una altra. Per Arnau Pons, la traducció és, però, abans que cap altra cosa,
desig d’altri. Només així pot esdevenir, en un segon
moviment, una mena de biografia, i llavors, de manera implícita, un acte
crític. Ben igual que la poesia. L’aplec de textos que el lector té ara a les
mans no va ser concebut ni pensat com a tal, amb la premeditació de fer un
llibre. És el testimoni d’un encontre rere l’altre, sempre amb un neguit
compartit i a les envistes d’una col·lectivitat. La
brúixola apuntava tothora cap al mateix punt cardinal: el reconeixement d’una
singularitat i d’una diferència. Cada vegada, el traductor s’hi confia i s’hi
despulla. Ve a ser, vist en perspectiva, com una guixada feta a la paret en
caminar. Traç discontinu en una cultura que és, per un caprici del destí, la de
la llengua materna, però alhora, per una sensibilitat que ve d’una genealogia
buscada, probablement la més inquietant. Mai no haurà esquivat les topades,
sinó que les haurà acollit, les haurà provocat, perquè només així podia
inscriure un rastre viu en el moment nebulós que li ha tocat viure.
En Arnau Pons, l´escriptor: (Felanitx, 1965) és poeta, assagista i
traductor, tres maneres de ser en la llengua que per ell no en fan sinó una. La
traducció comentada del cicle Cristall d’alè, de Celan,
li ha valgut el Premio Nacional 2015 a la Mejor Traducción (llibre publicat també per Herder:
Lecturas de «Cristal
de aliento»). Entre les seves darreres
traduccions destaquen Els gossos, d’Hervé Guibert; Thomas l’Obscur, de Maurice
Blanchot, i Reixes de llengua, de Paul Celan. Ha acompanyat la darrera edició de La mort i la
primavera, de Mercè Rodoreda, amb un epíleg sobre la recepció i les
significacions de l’obra. El seu pròxim llibre, Amb aquestes mans, li
aplega els textos crítics sobre diversos autors catalans. Va ser escollit
per fer una semblança de Celan per al volum
col·lectiu Makers of Jewish
Modernity i ha participat en el Cahier de l’Herne
amb motiu del centenari del poeta. Fa classes en línia a 17, Instituto de Estudios Críticos, de Mèxic, i
imparteix tallers d’hermenèutica crítica a la llibreria La Central de
Barcelona.
Cazarabet
conversa amb Arnau Pons:
(fotografies de
Daniela Rosenfeld)
-Amic Arnau, estem davant d’un llibre que analitza i reflexiona sobre el
fet de traduir...
-És tal com dius. Són reflexions que han sorgit durant la pràctica del
traduir, o arran d’aquesta experiència. No pretenen presentar-se com una
teoria. Diria que l’aportació del llibre és la convicció que no hi ha cap
teoria al respecte, només hi ha una pràctica i que en fer-se pensa i es pensa.
Per tant, cal instal·lar-se en aquest pensament fet de revolts i de tempteigs,
sense conformar-se en l’aturada d’una seguretat. Cada traducció planteja
qüestions específiques. El fet de traduir esdevé un terreny fecund per al
pensament. Cada vegada, sóc un altre i sóc jo. Cada vegada, cal començar de nou.
Com en una nova relació.
-Però des de
quina perspectiva?… La de tenir clar que la traducció és un art, però que ha de
ser també un acte crític?
-Jo he decidit traduir aquells textos que alhora parlen de mi, o potser
convé dir “que parlen amb mi, juntament amb mi”, que aborden allò que
m’interessa, que em preocupa, que m’escomet, que necessito airejar… Són textos
que vull actualitzar, fer presents, perquè crec tenir la clau que els fa
llegibles en la meva llengua. I penso que la part biogràfica que s’hi pot
inscriure, per part meva, en pot enfondir la significació. Per tant, tradueixo
allò que em serveix com a forma expressiva, igual que el poema o l’assaig. Per
força, cal partir de la idea que hi ha un art del traduir, i que aquest es
vincula estretament amb l’art de llegir i amb l’art d’escriure. Una obra només
pot ser traduïda per un escriptor. I, com deia Joan Miró, una obra que no és
crítica sempre està una mica apagada.
-La traducció
també requereix una reescriptura?
-No és que la requereixi,
és que l’és. Una traducció és sempre una reescriptura. Tornes a escriure allò,
però ho fas en una altra llengua i en un altre moment, i només comptes amb la
teva pròpia subjectivitat. Per això la responsabilitat del traductor és tan
gran. El prefix “re-” no expressa tant una repetició com una reflexió sobre
allò que s’està fent, com dèiem fa una estona. I el fet que sigui una
reescriptura implica forçosament que sigui crítica. Sense aquesta pulsió, la
traducció es torna una obediència i un producte de mercat.
-A tu què et va
convertir en traductor? El fet de ser un lector molt ferm et va fer traductor?
-Sí, vaig començar a
traduir per entendre textos que se’m resistien. Amb la simple lectura no en
tenia prou. Havia de posar per escrit i en català allò que no aconseguia de
llegir sense la mediació d’un caminar entre llengües. Va ser així amb Blanchot i va ser així també amb Celan.
-Però traduir és
més, o molt més, que «fer passar un escrit» d’un idioma a un altre, no?
-Traduir pot ser un gest polític. Hi ha traduccions que són com manifestos.
-Amic, quin és el paper
d'un traductor? Canvia molt quan es passa d’una obra narrativa de ficció, o de
no ficció, d’una obra poètica o d’una obra teatral...? El traductor assegut al
davant de l’obra original segur que no seu de la mateixa manera…
-Més que el gènere, crec
que cal tenir en compte en primer lloc la persona, l’autor, l’individu. I també
el seu temps, que no és només la seva època, sinó també el seu pols, els seus
batecs. Jo sóc poc donat a les caselles, a les classificacions. Em fan perdre
de vista altres coses que em semblen més importants. El gènere es torna
superflu quan tradueixo.
-Normalment,
amic, veieu el vostre treball recompensat? Us sentiu recompensat pel col·lectiu
de lectors?
-Quan vaig
traduir “Els gossos” d’Hervé Guibert
(Galàxia Gutenberg) i vaig veure que ni tan sols el
col·lectiu ‘queer’ s’hi interessava, t’he de
confessar que em vaig deprimir. No m’esperava un buit tan gran. Potser els
mitjans culturals que n’havien d’informar no hi estaven preparats. És un petit
tractat sobre el desig i sobre la gelosia, però ho fa sense atenuants. Noto que
algunes de les meves traduccions desperten recels o malestar. No és casual que
l’únic reconeixement que he rebut m’hagi vingut de Madrid. També la meva
traducció de “Thomas l’Obscur” de Blanchot (Flâneur) va tenir una recepció força tèbia entre els
especialistes, i això que desafia molts dels pressupòsits i de les idees
rebudes en traductologia. És una activitat amb poques
alegries. I més encara si treballes lliurement.
-Quan una persona
es dedica a la traducció, a què es condemna per a bé i per a mal?
-Segurament es condemna a
ser percebut com un creador frustrat, o un escriptor de segona fila. En el
millor dels casos, a ser “el traductor” o “la traductora” modèlics que convé
instal·lar en la mentalitat dels lectors. L’establishment treballa amb
“professionals”. Jo em sento molt lluny d’aquesta manera d’entendre la
traducció.
-Però una
traductora o un traductor s'especialitza en temes i en determinades plomes, com
ha estat en el teu cas...
-Conèixer bé un autor o
una autora, haver passat moltes hores amb ell o amb ella, hi ajuda sense cap
mena de dubte. Conec força bé l’obra de Celan en
aquest sentit, però també he passat per autors tan diversos com Ingeborg Bachmann, Dino Campana, Hélène Cixous, Velimir Khlèbnikov o Peter Szondi. Més que especialitzar-me en temes o en plomes,
m’especialitzo en la singularització de la trobada que és per mi cada
traducció. I tendeixo a traduir obres difícils. Si no hi veig una dificultat
extrema, allò no m’estimula per posar-m’hi.
-Com és el procés
de documentació dels traductors? Com ha estat en el vostre cas en cada ocasió?
-És la part menys
visible, perquè implica haver passat molt de temps llegint, passejant per les
obres, sense resultats immediats. En el cas de Celan
tinc l’avantatge de les edicions crítiques i genètiques, i de poder accedir al
material que necessito per mitjà dels marmessors. Les meves traduccions solen
estar-se un bon grapat d’anys amb mi, abans de ser publicades. Hi ha algunes
excepcions, com “El dolor” de Marguerite Duras (LaBreu),
que és una feina a quatre mans amb Blanca Llum Vidal i que és dels pocs
encàrrecs que he rebut. Cada traductor té la seva cuina, les seves maneres de
treballar. Hi ha xats de traductors en què es discuteixen certs dubtes, i poden
ser molt útils. Jo vaig estar en un d’aquests xats un cert temps, però en vaig
sortir perquè de fet els meus dubtes no solen néixer amb la tria d’un lèxic
pertinent, ni consisteixen en la cerca d’expressions genuïnes.
-Parla’ns de la relació amb els editors perquè són ells els qui et
contracten, no?
-No et nego que la meva
experiència és plena de decepcions en aquest àmbit. He topat amb pocs editors a
qui pugui donar el qualificatiu ídix de “Mensch”. En general, estan molt mal avesats. Els autors els
adulen massa, els toleren massa coses, fins i tot el maltracte.
No hi ha espectacle més trist que veure un escriptor que deixa de ser ell
mateix davant d’un editor que cobeja. Però darrerament diria que la meva sort
canvia… Encara trobo editors disposats a publicar coses atrevides. També en van
apareixent de nous; són editors independents. El panorama va canviant.
-Com és el dia a
dia a la feina d'un traductor?
-És una feina feixuga. Ho
sé per amics i amigues que s’hi dediquen. No és el meu cas. Quan acaben
determinades traduccions, estan esgotats. La tensió mental és molt gran.
-Explica’ns: tots o totes
sou majoritàriament filòlegs, no? Quin és el perfil de les i els qui es
dediquen a la traducció?
-Jo no sóc filòleg. He
anat a contracorrent. No vaig estudiar filologia perquè no ho hauria suportat.
Però quan discutia amb Jean Bollack sobre els
defectes o les pífies dels intèrprets de Celan, ell
em deia: “Vostè és capaç de veure tot això perquè és filòleg”. En canvi, quan
parlàvem dels problemes de l’acadèmia, em deia: “Vostè té la sort de no haver
passat per una facultat de lletres.” Als ulls de Bollack,
jo era un filòleg que havia aconseguit aquest qualificatiu amb la pràctica de
la lectura i de la traducció. Si podia treballar braç a braç amb ell, o amb els
seus deixebles i col·laboradors, era perquè ja tenia les aptituds que ha de
tenir un filòleg. A dir veritat, em relaciono poc amb els altres traductors. És
un món que avui en dia està força organitzat, amb col·lectius i associacions,
amb premis i trobades… La majoria són universitaris, o han passat per la
universitat… Però ja et dic que no conec gaire el col·lectiu.
-Quines manies tens com a
traductor?
-Tot jo sóc una mania.
Cada traducció és una fase maniàtica. La fase depressiva ve després, quan veus
com costa de fer encaixar una singularitat en el magma de la cosa col·lectiva,
carregada d’ideologia.
-Amic, tot i que
la pregunta pot semblar molt pareguda a una altra anterior: en què consisteix
el treball fi de traductor, perquè és molt més que "traduir" tal com
l'entenem… Em sembla una cursa de fons en què no pareu de documentar-vos sobre
certs temes, sobre com escriuen els escriptors o escriptores…
-En el meu cas, és com
meditar, però sense les aspiracions de l’espiritualitat. Això no treu que no
pugui haver-hi una tirada cap a la transcendència.
-Després, cada
traductor té la seva manera de traduir, que és ben diferent de la resta, i ací
és on entra l’art, oi?
-El primer art que s’ha
de voler dominar és el de la lectura. I això no ve donat, demana una iniciació.
No cal dir que l’art exigeix una tècnica, que és una qüestió de mans i, per
tant, també un afer ètic. La mà és una extensió de l’ànima. I a més de la
tècnica, hi ha la veritat que l’obra vol desplegar. O sigui: hi ha tècnica i hi
ha veritat, en el sentit que li va donar Hegel. Cal tenir una certa perícia per
donar el contingut de veritat d’una obra. Però diria que no n’hi ha prou amb la
tècnica. Sense la dimensió ètica, la veritat se’n va en orris.
-Però per què la
traducció tal com tu l’entens és un acte crític?
-Perquè no puc perdre de
vista dues coses: la dimensió crítica que l’obra porta en ella mateixa i alhora
la meva subjectivitat, que si deixa de ser crítica, es torna poc vigilant. Quan
Celan escriu “Psalm” no formula cap retorn a la
mística o a la religió, com solen assegurar molts intèrprets, sinó que “Psalm”
esdevé una contra-paraula, com diu en “El meridià”.
Aquest “Psalm” és una lloança que els morts fan al poeta, que és atacat pel que
escriu. Sap que els morts estan del seu costat incondicionalment.
-I requereix molt
més treball del que aparentment es veu, encara que quedeu en un tercer pla…
Sí, és així.
-Arnau, ara en
què estàs treballant… ens en pots fer cinc cèntims?
Estic passant per l’etapa especulativa o interpretativa de “L’home que seu
al passadís”, de Marguerite Duras, un text molt breu que publicarà l’editorial
Afers a la seva col·lecció de narrativa. Ja en tinc la traducció acabada i ara
medito sobre el contingut de veritat d’aquesta obra. En Vicent Olmos em va demanar que escrivís un epíleg que acompanyés
la meva traducció. És un dels millors regals que m’han fet darrerament. Je suis comblé.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069