EuWBZpUXMAAUxdi.jpgCazarabet conversa amb...   Arnau Pons, autor de “La traducció, la vida” (Afers)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arnau Pons escriu un assaig que ens parla del particular món de la traducció….

Ho edita Afers.

Allò que ens conta Afers que diu el llibre: La traducció ha servit de paradigma per significar el pensament. La filosofia s’hi veia, congost amunt, riu amunt, sempre d’una riba a una altra. Per Arnau Pons, la traducció és, però, abans que cap altra cosa, desig d’altri. Només així pot esdevenir, en un segon moviment, una mena de biografia, i llavors, de manera implícita, un acte crític. Ben igual que la poesia. L’aplec de textos que el lector té ara a les mans no va ser concebut ni pensat com a tal, amb la premeditació de fer un llibre. És el testimoni d’un encontre rere l’altre, sempre amb un neguit compartit i a les envistes d’una col·lectivitat. La brúixola apuntava tothora cap al mateix punt cardinal: el reconeixement d’una singularitat i d’una diferència. Cada vegada, el traductor s’hi confia i s’hi despulla. Ve a ser, vist en perspectiva, com una guixada feta a la paret en caminar. Traç discontinu en una cultura que és, per un caprici del destí, la de la llengua materna, però alhora, per una sensibilitat que ve d’una genealogia buscada, probablement la més inquietant. Mai no haurà esquivat les topades, sinó que les haurà acollit, les haurà provocat, perquè només així podia inscriure un rastre viu en el moment nebulós que li ha tocat viure.

En Arnau Pons, l´escriptor: (Felanitx, 1965) és poeta, assagista i traductor, tres maneres de ser en la llengua que per ell no en fan sinó una. La traducció comentada del cicle Cristall d’alè, de Celan, li ha valgut el Premio Nacional 2015 a la Mejor Traducción (llibre publicat també per Herder: Lecturas de «Cristal de aliento»). Entre les seves darreres traduccions destaquen Els gossos, d’Hervé Guibert; Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot, i Reixes de llengua, de Paul Celan. Ha acompanyat la darrera edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, amb un epíleg sobre la recepció i les significacions de l’obra. El seu pròxim llibre, Amb aquestes mans, li aplega els textos crítics sobre diversos autors catalans. Va ser escollit per fer una semblança de Celan per al volum col·lectiu Makers of Jewish Modernity i ha participat en el Cahier de l’Herne amb motiu del centenari del poeta. Fa classes en línia a 17, Instituto de Estudios Críticos, de Mèxic, i imparteix tallers d’hermenèutica crítica a la llibreria La Central de Barcelona.

 

 

 

Cazarabet conversa amb Arnau Pons:

(fotografies de Daniela Rosenfeld)

arnau-pons---daniela-rosenf.jpg-Amic Arnau, estem davant d’un llibre que analitza i reflexiona sobre el fet de traduir...

-És tal com dius. Són reflexions que han sorgit durant la pràctica del traduir, o arran d’aquesta experiència. No pretenen presentar-se com una teoria. Diria que l’aportació del llibre és la convicció que no hi ha cap teoria al respecte, només hi ha una pràctica i que en fer-se pensa i es pensa. Per tant, cal instal·lar-se en aquest pensament fet de revolts i de tempteigs, sense conformar-se en l’aturada d’una seguretat. Cada traducció planteja qüestions específiques. El fet de traduir esdevé un terreny fecund per al pensament. Cada vegada, sóc un altre i sóc jo. Cada vegada, cal començar de nou. Com en una nova relació.

 

-Però des de quina perspectiva?… La de tenir clar que la traducció és un art, però que ha de ser també un acte crític?

-Jo he decidit traduir aquells textos que alhora parlen de mi, o potser convé dir “que parlen amb mi, juntament amb mi”, que aborden allò que m’interessa, que em preocupa, que m’escomet, que necessito airejar… Són textos que vull actualitzar, fer presents, perquè crec tenir la clau que els fa llegibles en la meva llengua. I penso que la part biogràfica que s’hi pot inscriure, per part meva, en pot enfondir la significació. Per tant, tradueixo allò que em serveix com a forma expressiva, igual que el poema o l’assaig. Per força, cal partir de la idea que hi ha un art del traduir, i que aquest es vincula estretament amb l’art de llegir i amb l’art d’escriure. Una obra només pot ser traduïda per un escriptor. I, com deia Joan Miró, una obra que no és crítica sempre està una mica apagada.

 

-La traducció també requereix una reescriptura?

-No és que la requereixi, és que l’és. Una traducció és sempre una reescriptura. Tornes a escriure allò, però ho fas en una altra llengua i en un altre moment, i només comptes amb la teva pròpia subjectivitat. Per això la responsabilitat del traductor és tan gran. El prefix “re-” no expressa tant una repetició com una reflexió sobre allò que s’està fent, com dèiem fa una estona. I el fet que sigui una reescriptura implica forçosament que sigui crítica. Sense aquesta pulsió, la traducció es torna una obediència i un producte de mercat.

-A tu què et va convertir en traductor? El fet de ser un lector molt ferm et va fer traductor?

-Sí, vaig començar a traduir per entendre textos que se’m resistien. Amb la simple lectura no en tenia prou. Havia de posar per escrit i en català allò que no aconseguia de llegir sense la mediació d’un caminar entre llengües. Va ser així amb Blanchot i va ser així també amb Celan.

-Però traduir és més, o molt més, que «fer passar un escrit» d’un idioma a un altre, no?

-Traduir pot ser un gest polític. Hi ha traduccions que són com manifestos.

 

-Amic, quin és el paper d'un traductor? Canvia molt quan es passa d’una obra narrativa de ficció, o de no ficció, d’una obra poètica o d’una obra teatral...? El traductor assegut al davant de l’obra original segur que no seu de la mateixa manera…

-Més que el gènere, crec que cal tenir en compte en primer lloc la persona, l’autor, l’individu. I també el seu temps, que no és només la seva època, sinó també el seu pols, els seus batecs. Jo sóc poc donat a les caselles, a les classificacions. Em fan perdre de vista altres coses que em semblen més importants. El gènere es torna superflu quan tradueixo.

-Normalment, amic, veieu el vostre treball recompensat? Us sentiu recompensat pel col·lectiu de lectors?

-Quan vaig traduir “Els gossos” d’Hervé Guibert (Galàxia Gutenberg) i vaig veure que ni tan sols el col·lectiu ‘queer’ s’hi interessava, t’he de confessar que em vaig deprimir. No m’esperava un buit tan gran. Potser els mitjans culturals que n’havien d’informar no hi estaven preparats. És un petit tractat sobre el desig i sobre la gelosia, però ho fa sense atenuants. Noto que algunes de les meves traduccions desperten recels o malestar. No és casual que l’únic reconeixement que he rebut m’hagi vingut de Madrid. També la meva traducció de “Thomas l’Obscur” de Blanchot (Flâneur) va tenir una recepció força tèbia entre els especialistes, i això que desafia molts dels pressupòsits i de les idees rebudes en traductologia. És una activitat amb poques alegries. I més encara si treballes lliurement.

-Quan una persona es dedica a la traducció, a què es condemna per a bé i per a mal?

-Segurament es condemna a ser percebut com un creador frustrat, o un escriptor de segona fila. En el millor dels casos, a ser “el traductor” o “la traductora” modèlics que convé instal·lar en la mentalitat dels lectors. L’establishment treballa amb “professionals”. Jo em sento molt lluny d’aquesta manera d’entendre la traducció. 

-Però una traductora o un traductor s'especialitza en temes i en determinades plomes, com ha estat en el teu cas...

-Conèixer bé un autor o una autora, haver passat moltes hores amb ell o amb ella, hi ajuda sense cap mena de dubte. Conec força bé l’obra de Celan en aquest sentit, però també he passat per autors tan diversos com Ingeborg Bachmann, Dino Campana, Hélène Cixous, Velimir Khlèbnikov o Peter Szondi. Més que especialitzar-me en temes o en plomes, m’especialitzo en la singularització de la trobada que és per mi cada traducció. I tendeixo a traduir obres difícils. Si no hi veig una dificultat extrema, allò no m’estimula per posar-m’hi.

-Com és el procés de documentació dels traductors? Com ha estat en el vostre cas en cada ocasió?

-És la part menys visible, perquè implica haver passat molt de temps llegint, passejant per les obres, sense resultats immediats. En el cas de Celan tinc l’avantatge de les edicions crítiques i genètiques, i de poder accedir al material que necessito per mitjà dels marmessors. Les meves traduccions solen estar-se un bon grapat d’anys amb mi, abans de ser publicades. Hi ha algunes excepcions, com “El dolor” de Marguerite Duras (LaBreu), que és una feina a quatre mans amb Blanca Llum Vidal i que és dels pocs encàrrecs que he rebut. Cada traductor té la seva cuina, les seves maneres de treballar. Hi ha xats de traductors en què es discuteixen certs dubtes, i poden ser molt útils. Jo vaig estar en un d’aquests xats un cert temps, però en vaig sortir perquè de fet els meus dubtes no solen néixer amb la tria d’un lèxic pertinent, ni consisteixen en la cerca d’expressions genuïnes. 

arnau-pons---daniela-rosenf.jpg-Parla’ns de la relació amb els editors perquè són ells els qui et contracten, no?

-No et nego que la meva experiència és plena de decepcions en aquest àmbit. He topat amb pocs editors a qui pugui donar el qualificatiu ídix de Mensch”. En general, estan molt mal avesats. Els autors els adulen massa, els toleren massa coses, fins i tot el maltracte. No hi ha espectacle més trist que veure un escriptor que deixa de ser ell mateix davant d’un editor que cobeja. Però darrerament diria que la meva sort canvia… Encara trobo editors disposats a publicar coses atrevides. També en van apareixent de nous; són editors independents. El panorama va canviant. 

-Com és el dia a dia a la feina d'un traductor?

-És una feina feixuga. Ho sé per amics i amigues que s’hi dediquen. No és el meu cas. Quan acaben determinades traduccions, estan esgotats. La tensió mental és molt gran.

-Explica’ns: tots o totes sou majoritàriament filòlegs, no? Quin és el perfil de les i els qui es dediquen a la traducció?

-Jo no sóc filòleg. He anat a contracorrent. No vaig estudiar filologia perquè no ho hauria suportat. Però quan discutia amb Jean Bollack sobre els defectes o les pífies dels intèrprets de Celan, ell em deia: “Vostè és capaç de veure tot això perquè és filòleg”. En canvi, quan parlàvem dels problemes de l’acadèmia, em deia: “Vostè té la sort de no haver passat per una facultat de lletres.” Als ulls de Bollack, jo era un filòleg que havia aconseguit aquest qualificatiu amb la pràctica de la lectura i de la traducció. Si podia treballar braç a braç amb ell, o amb els seus deixebles i col·laboradors, era perquè ja tenia les aptituds que ha de tenir un filòleg. A dir veritat, em relaciono poc amb els altres traductors. És un món que avui en dia està força organitzat, amb col·lectius i associacions, amb premis i trobades… La majoria són universitaris, o han passat per la universitat… Però ja et dic que no conec gaire el col·lectiu.

-Quines manies tens com a traductor?

-Tot jo sóc una mania. Cada traducció és una fase maniàtica. La fase depressiva ve després, quan veus com costa de fer encaixar una singularitat en el magma de la cosa col·lectiva, carregada d’ideologia.

-Amic, tot i que la pregunta pot semblar molt pareguda a una altra anterior: en què consisteix el treball fi de traductor, perquè és molt més que "traduir" tal com l'entenem… Em sembla una cursa de fons en què no pareu de documentar-vos sobre certs temes, sobre com escriuen els escriptors o escriptores…

-En el meu cas, és com meditar, però sense les aspiracions de l’espiritualitat. Això no treu que no pugui haver-hi una tirada cap a la transcendència. 

-Després, cada traductor té la seva manera de traduir, que és ben diferent de la resta, i ací és on entra l’art, oi?

-El primer art que s’ha de voler dominar és el de la lectura. I això no ve donat, demana una iniciació. No cal dir que l’art exigeix una tècnica, que és una qüestió de mans i, per tant, també un afer ètic. La mà és una extensió de l’ànima. I a més de la tècnica, hi ha la veritat que l’obra vol desplegar. O sigui: hi ha tècnica i hi ha veritat, en el sentit que li va donar Hegel. Cal tenir una certa perícia per donar el contingut de veritat d’una obra. Però diria que no n’hi ha prou amb la tècnica. Sense la dimensió ètica, la veritat se’n va en orris. 

-Però per què la traducció tal com tu l’entens és un acte crític?

-Perquè no puc perdre de vista dues coses: la dimensió crítica que l’obra porta en ella mateixa i alhora la meva subjectivitat, que si deixa de ser crítica, es torna poc vigilant. Quan Celan escriu “Psalm” no formula cap retorn a la mística o a la religió, com solen assegurar molts intèrprets, sinó que “Psalm” esdevé una contra-paraula, com diu en “El meridià”. Aquest “Psalm” és una lloança que els morts fan al poeta, que és atacat pel que escriu. Sap que els morts estan del seu costat incondicionalment.

-I requereix molt més treball del que aparentment es veu, encara que quedeu en un tercer pla…

Sí, és així.

-Arnau, ara en què estàs treballant… ens en pots fer cinc cèntims?

Estic passant per l’etapa especulativa o interpretativa de “L’home que seu al passadís”, de Marguerite Duras, un text molt breu que publicarà l’editorial Afers a la seva col·lecció de narrativa. Ja en tinc la traducció acabada i ara medito sobre el contingut de veritat d’aquesta obra. En Vicent Olmos em va demanar que escrivís un epíleg que acompanyés la meva traducció. És un dels millors regals que m’han fet darrerament. Je suis comblé.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com