Cazarabet conversa con... David Marín Rubio, autor de “Appletown” (Pagès)
Una novel·la de gènere negre editada per Pagès que està dins la col·lecció
Lo Marroco Negre.
Es tracta d’una col·lecció de quatre relats directes, valents i que podríem
qualificar de clàssics dins el gènere negre.
David Marín Rubio és la ploma molt,molt dinàmica d’aquest llibre de relats,
englobats en un, llibre fàcil de llegir des de Lo Marraco Negre.
Nova York és l’escenari però amb una particularitat , la de la comunitat lleidatana
a la principal ciutat de l’est dels Estats Units…
Una altra de les particularitats és que la trama és d’uns gàngsters,però no
uns dels clàssics…aquests també són lleidatans fincats a Nova York.
Lleida és la terra de la fruita a Catalunya, així que és lògic pensar en
que el seu barri a Nova York fos Appletown….però també és un escenari paral·lel
al barri d’Appletown de Nova York
La sinopsis del llibre:
Appletown, el barri dels lleidatans de Nova York, torna a ser un lloc
perillós. La lluita entre els dos clans mafiosos rivals, els Torra i els Vidal,
s’ha agreujat. El detectiu Johnny Pelegrí va deixar el barri fa temps, però
rebrà un encàrrec que no podrà rebutjar i que el portarà de nou als carrerons
foscos d’Appletown, on els gàngsters parlen amb accent lleidatà, el jazz es
barreja amb els garrotins i la vida d’un home val el mateix que un plat de caragols a la llauna. I a
Lleida, l’aparició d’un cadàver al canal Segarra-Garrigues
el dia de la seva inauguració i l’arribada d’una misteriosa poetessa del grup
dels Irrefrenables canviaran la vida del jove Marcel Riera, cronista de
comarques del diari pobre de la ciutat i indecís aspirant a novel·lista.
Appletown és una novel·la que juga en diversos plans de realitat, on res no és
el que sembla, on els personatges busquen el seu lloc en el món i on
l’escriptor.
L´ autor, en David Marín Rubio: aquest barceloní viu a les terres de Ponent
des de l’any 2008. Ha exercit de periodista i actualment es dedica a la
docència i col·labora amb alguns mitjans de comunicació. Ha publicat les
novel·les Mala lluna (La Magrana-RBA), Ciutat
fantasma (Llibres del Delicte) i Purgatori (La Magrana-RBA),
guardonada amb el premi Crims de Tinta 2019. També ha escrit a quatre mans la
novel·la Primàries de sang (Pagès Editors) amb Pau Juvillà,
i el recull de relats eròtics Amb X de sexe amb l’escriptora Marta Alòs,
i ha publicat relats en diferents reculls de gènere negre en català: Assassins
de Ponent (Llibres del Delicte), Barcelona, viatge a la perifèria
criminal (Crims.cat) i Política Criminal
(Edicions Xandri).
Cazarabet conversa amb David
Marín Rubio:
-David què et va fer reunir aquests quatre
relats de caire negre en un estoig sota el títol d´ Appletown?. Quin o quins
lligams tenen en comú?
-El lligam és que responen, més o menys, a la temàtica
negra i policial. Tot i que amb molts matisos, perquè en cada relat el pes de
la història no és la trama negra que hi pugui haver, sinó altres coses.
Appletown parla més aviat de la insatisfacció de no trobar el nostre lloc al món.
És una novel·la breu, i l'editorial em va suggerir que l'acompanyés d'alguns
relats i em va semblar una bona idea. Jo havia participat en diversos reculls
de relats, i reunir-los en un sol volum els donava una nova vida.
-Per cert, què et
fa escriure relats de gènere negre?. –Què t’atrau d’aquest gènere?
No és que només m'agradi el gènere negre,
però la primera novel·la que vaig publicar ho era, hi havia unes morts i un
paio investigant, i una cosa porta a la següent, i n'he acabat fent algunes
més. El gènere és atractiu perquè permet combinar unes trames més o menys
entretingudes amb conflictes humans i retrats socials molt durs. Però m'agrada
tota la literatura, no em sento còmode pensant que estic confinat sota aquesta
etiqueta, jo no m'hi sento. Tot i que la defenso a mort! S'escriu gran
literatura dins d'aquest gènere, mentre que es publiquen llibres suposadament
d'alta profunditat literària que són repetitius, plans, emocionalment
xantatgistes i no aporten res de nou. Algunes persones jutgen erròniament com a
"divertimento" els llibres de gènere negre
perquè és una etiqueta que d'entrada no els atrau i això no els deixa llegir
amb més profunditat i intel·ligència. En fi: ja veus que defenso el gènere,
però en realitat Appletown o Ciutat fantasma crec que no en pertanyen pas. O,
en tot cas, aquesta suposada negror és una part mínima, no substancial, de
l'obra. Però això no els fa millors ni pitjors. No és l'etiqueta la que fa que
el llibre sigui bo o dolent.
-Veus amb el
gènere negre el millor gènere per despullar, sense complexos, a la societat…?
-Ho és, del tot. La novel·la negra clàssica va sorgir com
a denúncia i vàlvula d'escapament enmig de la primera gran crisi del
capitalisme, als Estats Units. No és un gènere amable. No ho hauria de
ser.
-Per què el relat?
Et sents més còmode que amb les narracions més llargues, com la novel·la?
-Un professor d'escriptura em va dir que cada història té
la mira que necessita, si una línia més, ni una menys. Crec que és així. Hi ha
històries que es poden explicar en un micro-relat,
d'altres que reclamen 500 pàgines. Totes m'agraden, si estan ben escrites. I
com a autor, em sento còmode potser amb les llargues, però m'encanta també el
joc de precisió i d'intensitat que necessita un relat breu.
-Gàngsters lleidatans
al barri d´ Appletown…original, ja d’entrada, sí que és…? I allò original
sol”conquistar” prou l’agafar, en aquest cas, una lectura amb certa passió…què
ens pots dir?
-Em va fer gràcia la idea: una manera
d'observar Lleida des d'un altre pla de la realitat. Convertir-la en un barri
de mafiosos a Nova York. Lleida com a escenari de novel·la negra s'ha posat de
moda els darrers anys, i vaig voler anar una mica més enllà, i portar-la al cor
de la novel·la negra clàssica que parlàvem abans.
-És aquesta “arrancada”, la de ficar de
protagonistes a gàngsters de Lleida a Nova York ,o mirat des de la ciutat
dels gratacels…el punt de sortida des d’on ja s’atrapa
a la lectora o lector?
-M'agrada pensar que aquesta idea pugui atrapar el
lector, però en realitat estic convençut que als lectors (i m'hi incloc) no ens
atrapen les històries per si soles, sinó sobretot si estan ben escrites. Pots
pensar l'argument més original del món, però si no escrius bé allò serà avorrit
i prescindible. En canvi, amb una bona prosa, la història més insubstancial
s'acaba convertint en una narració hipnòtica que no pots parar de llegir.
Recomano el primer volum de les Memòries de Josep Maria de Segarra: parla del
seu arbre genealògic, tota una successió de pagesos i pageses pobres de les
terres de Ponent de fa segles, però ho explica tan bé i a la seva prosa flueix
tan bé, que només cal posar-te còmode i gaudir del viatge. És igual si és a la
vida rutinària i tranquil·la d'un pagès del segle XVIII com a un barri de Nova
York poblat de mafiosos: el lector vindrà si la prosa és bona i si hi ha vida
d'aquella història.
-Però jugues, això
és molt punyeter----risses—amb avantatge perquè a l’hora et trasllades a
Lleida…i tot s´ ens fa a totes i a tots més proper i planer…sang a una banda i
a l’altra de l’atlàntic…
-Sí, a Appletown hi ha paral·lelisme entre la història
que passa a Nova York, on un detectiu rep un encàrrec que el fa tornar al barri
dels mafiosos lleidatans, i la de Lleida, on un periodista de segona fila que
investiga un cas d'assassinat escriu una novel·la per impressionar una poetessa
de qui, sense saber-ho, s'està enamorant. Totes dues històries avancen en
paral·lel, i amb aclucades d'ull d'una a l'altra. Aquest darrer escenari, el de
Lleida, és molt realista, almenys d'entrada, i mentre que el de Nova York
sembla un deliri bromista del periodista... fins que anem descobrint que res és
el que sembla.
-Un recull de
quatre relats “tocats” per la globalització que ens toca més aviat patir que
gaudir, oi?
-En tots els relats està molt present la vida
que ens toca viure ara. No puc escapar-me del lloc i el temps des d’on escric. Ni vull. No escric per militància, però si que
em sembla lògic i natural que el que jo pugui aportar al món dels llibres sigui
des d'allò que jo soc, del món que em toca viure, de l'espai on visc.
-T’ha costat molt
ficar i retratar als personatges dins escenaris tant rotunds i ferms?
-No. Intento que cada lloc o cada persona estigui ben
presents en mi, quan els escric. I això fa que a vegades, mentre escric alguna
història, vagi a fer visites a llocs estranys. Fent de periodista descobreixes
la gran diferència que hi ha entre escriure d'una cosa que tu has viscut amb
els teus sentits, i fer-ho a distància, sense haver visitat les coses de què
parles. No té res a veure una crònica viscuda que una notícia freda només amb
informació i dades. Quan escric ficció m'ho aplico. Per fer el relat que passa
a la Verneda de Barcelona, vaig anar-hi i m'hi vaig passar una dia amb una
llibreta amunt i avall pel barri. A Lleidatown, vaig
recuperar una llibreta amb apunts que havia fet en un viatge de turisme a Nova
York, fa molts anys. Sense allò, no m'hagués atrevit a parlar de Nova York. No faré,
és clar, el gran llibre sobre Nova York, però almenys podré introduir la
"meva" Nova York en una història, amb totes les impressions
sensorials que em va provocar a mi, i això farà que el lector la pugui percebre
com a real, perquè per a mi ho és. Almenys això és el que he intentat.
-Una altra cosa són les trames , com a tal,
que van i viatgen molt lliures, gens forçades i això que els canvis en els
escenaris poden haver-te portat de cap…què ens pots dir?
-Les trames les penso bastant, abans d'escriure intento
tenir un guió amb tot allò que passarà o, si més no, un petit resum o mapa per
saber per on passaré. Després, quan escric, les coses canvien, puc improvisar
coses que no se m'havien acudit abans, i fer girar la trama cap aquí o cap
allà, i llavors readapto el guió. És la part més divertida del procés
d'escriure: inventar la trama, i després deixar que aquesta estigui vivia
mentre escrius.
-Amic t’has
documentat per aquest recull de relats?. Com ho has fer?.Explica’ns, per favor,
també el procés d’investigació?
-No hi ha hagut massa documentació, en aquest llibre. Una
amiga Mosso d'Esquadra em va assessorar sobre aspectes com les armes, i el tema
agroalimentari que apareix a Appletown prové de reportatges que he hagut de fer
com a periodista. La documentació és important i també és una part divertida
del procés d'una novel·la, però intento que no tapi la història. Massa
documentació i massa exactitud en els detalls a vegades pot fer que la ficció
es faci feixuga i que la història deixi de ser viva. És necessària, però
Intento que no s'escoli gaire dins del text.
-Com t'ho fas quan
ja tens la trama, personatges i demés pensat i confirmat…com és la teva
metodologia de treball i com la dius a terme?
-Primer de tot, penso la trama i intento posar-la per
escrit en un text breu. A partir d'aquí, la transformo en un guió, escena per
escena. Una escaleta amb totes les coses que passaran i tots els
pensaments i idees que sortiran, seguint l'ordre en què apareixeran davant de
lectors. A partir d'aquí, ja tinc ordenat per escenes el que escriure, i ja
m'hi puc posar. És un mètode que vaig aprendre com a alumne a l'escola
d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i des de llavors me l'aplico. En el meu
cas, em va molt bé.
-Ens pots parlar
una miqueta del teu procés creatiu?
-Escric quan puc. No soc un escriptor ordenat i metòdic,
sinó que aprofito temporades en què tinc temps i moltes ganes, i després passo
setmanes o mesos en blanc. No em preocupen aquests intervals en blanc: sé que
en els períodes que estigui ficat dins la novel·la, no podré parar i aniré per
feina. I, en el fons, quina presa tinc? A vegades, estar sense escriure també
és escriure, perquè la història i els personatges en què treballes t'acompanyen
contínuament, i tot va madurant sense escriure ni una sola paraula. Després tot
fluirà més ràpid, quan t'hi posis sobre el teclat a escriure-ho.
-Normalment a qui li agrada escriure des de
misteri a novel·la negra, passant més per lo policial, el thriller…etc…es
forma, llig, presta atenció a llibres, revistes,
reculls de premsa que, a lo millor molts de nosaltres, només llegim com de
passada….es fa o bé per inspirar-se o per “documentar-se”. Tú
ho fas?. Com….?..
-La premsa és una gran font de material per
la novel·la negra. Tinc captures de notícies per internet de les quals poden
sortir històries interessants. Totes les novel·les policies que he escrit
parteixen de crims més o menys reals que vaig viure de prop com a periodista i
que jo he camuflat una mica. Per exemple: el primer cadàver que vaig veure va
ser quan feia de becari al diari El Punt. Havien atropellat una dona a l’N-II al vespre d'un dissabte. Hi vaig anar corrent amb
una càmera de fotos perquè entrés la notícia al diari de l'endemà. Quan vaig
arribar, la policia havia cobert el cadàver amb una manta. Però la manta era
massa curta, i els peus de la víctima estaven allà nus, exposats, sobre
l'asfalt. Són els peus sota la manta d'Appletown. O un altre cas: a Teià, al
Maresme, un home va aparèixer assassinat en un solar
abandonat. Els dies abans havia estat presumint dels diners que havia cobrat
d'un càmping. Dos pinxos es van unir a ell una nit de festa, el van portar a un
lloc apartat, i el van matar. Una mort absurda per un grapar de bitllets.
Potser això li sona a algun lector d'Appletown. La realitat, la vida, és la
matèria primera de la literatura. I la mort també.
-Ens pots contar o
fer cinc cèntims d´ allò en que estàs treballant en l´ actualitat?
-Ara treballo en una història que s'aparta del tot
del gènere negre. Es tracta d'un professor universitari de mitjana edat de vida
molt recta, un sociòleg de la vella escola, marxista, amb el cap molt ben
moblat, molt racional, que es trobarà havent de decidir davant d'un dilema
moral enorme, al mateix temps que la seva vida i les seves conviccions
començaran a trontollar. A veure què en surt!
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069