La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Montse Assens, autora de “Apartheids” (Cossetània)
Un llibre-poemari
des de la ploma de Montse Assens que s´ha fet amb
el 41é Premi Marià Manent de Poesia.
El llibre, editat per Cossetània, està dins la editorial Quaderns de la Font del Cargol.
Allò que ens conta la editorial:
El poemari de Montse
Assens, Apartheids, Premi Marià Manent 2017, reflecteix el compromís de l’autora amb la societat. És una reflexió sobre la condició humana
i la seva prepotència a l’hora de posar límits a les llibertats. És un intent de sacsejar consciències, de fer aflorar sentiments i de reclamar els drets humans.
Amb un lèxic ric, un llenguatge planer i un ritme adequat, el llibre no divaga entre eufemismes
i utopies ensucrades. Queda
ben reflectit en la temàtica
general plantejada i, sobretot,
en els títols dels quatre apartats
en què divideix el poemari: “Murs”, “Tanques i filats – Camí dels
refugiats”, “Reixes, camps i presons” i “Llibertat (?)”.
La poeta, Montse Assens
Borda Viu a Premià de Dalt, on participa activament de la vida política, social i cultural. Membre fundadora de l’Associació
de Relataires en Català
(ARC). Membre d’Arts i Lletres i de l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt. Premis: Ramon
Ferrando Adell (2007 i 2016), Artur
Simó (2008), Josep Grau i Colell
(2011 i 2014), Antoni Ferrer (2012), Foment Martinenc (2013), Salvador Estrem
i Fa (2014), VII Premi literari
Drac, Venus de Badalona (2015), Festa
d’Elx, Poeta Pastor (2016), Miquel Martí Pol, Josep M
Ribelles, Marià Manent (2017). Publicacions: Indigent, com jo (2007), Secrets acariciats (2010), Glops de nit (2012), A l’altre costat de la pell (2015), El bes de
la nit (2017), Bugada(2018).
Cazarabet conversa amb
Montse Assens:
-Amiga,
què és el que t'ha dut a escriure
un poemari mirant a la llibertat de les llibertats? Per què l'anomenes Apartheids?
-Des de sempre he lluitat per la llibertat i els drets humans.
Mai he entès la repressió com a solució a un suposat problema. Tampoc entenc cap
a on vol anar la societat on vivim, però
el que tinc clar és que no m’agrada la direcció que porta. Sóc incapaç d’assimilar que en el segle XXI, en comptes d’avançar de forma intel·ligent,
es faci un retrocés social
i cultural de la manera més aberrant
possible. I tot per l’ànsia de poder. La societat
crea fronteres, delimita l’espai
per governar-lo. Les persones, creient-nos
lliures, som més presoners de la nostra vanitat. Apartheids és el món que hem creat,
un món tancat per fronteres, murs, tanques, filats que delimiten, no només la
llibertat dels altres, sinó també la nostra pròpia llibertat.
–Montse, quin concepte tens
de la poesia…? - I què et motiva a ésser poeta?
- Per a mí la poesia
és despullar-se davant del món per poder expressar amb llibertat
tots els neguits, les emocions, les quimeres, les reflexions... les veritats, les pors. És el meu mitjà
per rebel·lar-me, per alliberar
els sentiments que duc a dins. No sé què em motiva a ser poeta, però igual que quan pinto un quadre em deixo
portar per al moment, per la inspiració
vingui d’on vingui i per la inquietud agosarada
de plasmar el que sento, quan
escric també ho faig. I de la mateixa manera que
el resultat pot ser un quadre ben abstracte, a vegades un poema també ho és. Però sé que la lectura que en
faci cadascú serà diferent. I d’això es tracta, un poema, igual
que una pintura, ha de despertar sentiments diferents als ulls
que la miren o que el llegeixen.
–Què t'inspira a tu a l'hora “de pensar en poesia” i de
dur a terme l'acte de dur-la a terme amb l'escriptura?
-Tal com deia abans, em
motiva el moment actual, les inquietuds
i l’entorn que estic vivint, les injustícies que em fan sentir impotent i em fan rebel·lar per
denunciar-les, amb l'estil
que jo sé, fent versos. El fet de plasmar-los sobre paper, és el millor sistema que conec per compartir-los.
–Veig, "hi noto, gairebé palpant" molt de desassossec envers “lo social” en la teva poesia. És així?
Què ens pots
comentar?
-No sé si és per l’educació que he rebut o per l’entorn on he crescut, però em
sento compromesa amb el món. Voldria
deixar un lloc millor als meus
fills. Les persones treballem
molt, donem la vida pels nostres fills,
i si no sóc capaç de lluitar per deixar-los un futur millor, no sé de què em serveix
treballar tant per
donar-los només coses materials.
És quelcom recurrent en mi la preocupació pels infants. No entenc una societat que fa notícia d’un infant
que mor en una situació accidental i després és capaç
d’obviar els milers de nens i nenes que moren
en el mar, o de fam, o enmig
d’una guerra absurda generada per l’avarícia
de poder. Què passa, potser és que aquells
nens no són dels nostres? La prepotència d’occident no té límits. És aquesta
mena de classisme, racisme,
o digueu-lo com vulgueu, el que em revolta. És aquesta
bena als ulls que som capaços
de posar-nos per tal de viure feliços,
per tal de pensar que això ens queda lluny, que no ens pertoca a nosaltres
solucionar els problemes
del món, que ja tenim prou feina
amb el nostre entorn. En fi, m’indigna tant que els versos d'Apartheids denoten el meu neguit particular.
–Una societat a la qual si parlem, mirant el tema que tu
toques ací en aquest poemari les llibertats, aquestes es veuen sacsejades i maltractades, no?, i sembla que cada dia més? -Crec que vivíem amb “més
llibertat” fa 20 anys que
ara…o és una sensació. Què en penses…?
-No sé si fa 20 anys
érem més lliures, però sí que sé que ara som esclaus de nosaltres mateixos. Vam sortir d’una
dictadura, però hem permès crear-ne una altra de pitjor, una d’invisible però més cruel i feixuga. Vivim subjectes a les normes, a
les lleis, a la corrupció
que això comporta per part
de qui ostenta el poder, i ens
creiem protegits enmig de tantes normes sense adonar-nos que aquestes ens empresonen
i ens delimiten la llibertat.
Una mica més de cultura i de civisme
no li aniria pas malament a aquesta societat.
–S'ha substituït la por per la llibertat?
-No. S’ha substituït la llibertat per la
por. La humanitat ha lluitat
molt temps per la llibertat. Ens inculquen por per
poder-nos limitar. El poder de la por ha existit sempre, i ara més que mai. Per poder ser lliures cal tenir cultura, coneixement del món i del nostre entorn i ser valents per lluitar per la nostra llibertat. És complicat,
ho sé, però no és impossible.
–Molts murs, tanques, trampes, reixes… massa perquè la societat les pugui suportar, oi? Els teus poemes parlen
d'això, veritat?
-Els poemes d’Aparheids
parlen d’això. Em costa molt assimilar que els humans siguem capaços
de posar tanques i barreres a les persones que fugen de la guerra per salvar els
seus fills, que siguem capaços de gastar milions d’euros en armament i soldats per impedir el
pas als refugiats
en comptes de destinar-los a què
aquestes persones puguin tenir una vida més digna. Tot plegat no deixa
de ser pur interès econòmic, avarícia de poder. És un despropòsit. Pel que fa a les presons, fa molt temps que vaig com a voluntària
al centre penitenciari de joves
a fer un taller d’escriptura,
i allí he conegut persones condemnades
per delictes lleus de robatori i després veiem polítics corruptes que estan al carrer tot i haver-nos
robat milions d'euros que podien haver anat destinats
a cobrir les necessitats de
les persones més necessitades.
–Què passa dins
teu quan veus els camps
on són ficats
els refugiats de zones en conflicte?
-Em bull la sang, em
sento impotent davant de tanta injustícia i
falta d’humanitat. Se'm fa
un embolic al cervell, perquè sóc incapaç
d'entendre i d'assimilar com podem ser de cruels els humans.
Quin dret tenim nosaltres a quartar la llibertat de les
persones més vulnerables? Sincerament, a vegades he de desconnectar per poder avançar. I
aquest és el perill, que desconnectem i convertim la situació en normalitat. No em veig capacitada per lluitar
contra aquesta barbàrie.
Per tant, procuro col·laborar
tant com puc amb les ONG's
que dediquen esforços per pal·liar
aquesta crueltat.
–La nostra mar, la Mediterrània s'ha convertit en un gran i peregrí cementeri… una tragèdia tan diària que ja no se li fa, parlo com globalment, ni cas, oi?
- S'ha convertit en quelcom tan quotidià que pot passar desapercebut... Així mateix. És
demencial que normalitzem aquesta
situació. Fa un any, 33293
era la xifra de persones que figuraven
en la llista de morts dels últims 5 anys.
La majoria, ofegats a la Mediterrània. Ara aquesta llista ja s'ha
quedat curta, per això cal
que prenguem consciència
del que està passant i que actuem.
–Amiga Montse fas
com a quaderns de poesia amb els
que cadascú d'ells “toquen”
un tema que et genera desfici interior?
-Potser sí, cada poemari que escric reflecteix un tema que em
preocupa. Fa anys vaig escriure un que parla sobre els drets dels infants
i denuncia la situació en què
s troben milions de nens i nenes en l'actualitat. Altres poemaris parlen sobre els indigents "Indigent, com jo",
de l'Alzheimer, les malalties
mentals, incendis forestals, un altre sobre el vi i
la terra, perquè jo sóc de terra
de vins, altre parla d'amor i desamor i les relacions
entre les persones "Bugada". "Apartheids"
parla de fronteres i de llibertat,
però sobretot dels drets humans,
igual que l'últim poemari publicat "Ostatges polítics". Ara que faig una
mica el recompte de què he escrit, m'adono que tots naixen d'una
inquietud, i que totes les meves inquietuds
tenen un caràcter social.
–Ets poeta molt social, molt ètica i molt
propera a les problemàtiques,
oi?
-Sí, tal com he anat dient, em
preocupen molt els problemes socials. Així i tot, no em considero ni millor ni pitjor persona, perquè en
definitiva faig gairebé com tothom, em
sento impotent i no actuo, almenys el suficient perquè el resultat sigui el d'aconseguir una societat millor i més justa. Suposo que amb aquests versos intento sacsejar consciències. Si sóc capaç d'aconseguir-ho, ja em puc
donar per satisfeta. –Quins
poetes tens com “de capçalera”? Què
hi cerques amb la poesia? Els meus
poetes de capçalera, ara són
molts, però de jove, quan vaig
descobrir la poesia, els meus poetes eren Miquel Martí
Pol i Maria Mercè Marçal. El meu pare, sempre, ens recitava
poemes i els versos ja formaven part
de la meva vida. La poesia em va obrir tot
un món on poder acaronar els sentiments i gaudir-los en llibertat. En la poesia cerco això, aquesta llibertat de pensament que m’ajuda a ser més persona.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069