Cazarabet conversa con... Lluís
Rajadell, autor de “1956, l’any de la gelada” (Comuniter)
Lluís Rajadell
narra en un llibre, reeditat per Comuniter què va passar l´any 1956 amb la
“mítica” gelada de l´any 1956.
El periodista de la
Val-de--roures Luís Rajadell ha escrit una de les cròniques més importants com
a escriptor i com a narrador que observa l'entorn per a plasmar-lo en
cròniques. Es tracta de la crònica que ens compta la “gelada” (gelada) que
l'any 1956 va marcar un abans i un després en la vida social i econòmica de tot
el nostre territori Cazarabet i més enllà. Rajadell se centra en la capital de
la comarca turolense del Matarranya perquè és la seva terra, el seu poble. La
Vall-de-roures va ser un dels quals més va sofrir aquell cruixit del febrer del
56 en els seus arbres i, sobretot, en els seus bancals d'olivar que vertebraven
anys i anys d'història.
El fred siberià va trencar l'hivern a partir del 2 de febrer del 56, pocs van
pensar que aquell dia sota aquest intens fred acabés amb la seva quotidianitat,
moltes coses van canviar per un “capritx” de l'hivern. El fred glacial va
aparèixer per a canviar les coses i el va aconseguir.
Es considera
l'ocurrència de gelades, registrada en l'abric meteorològic (és a dir a 1,50
metres sobre el nivell del sòl), amb 0 °C. Aquesta forma de definir el fenomen
va ser acordada pels meteoròlegs i climatólogos, si bé moltes vegades, la
temperatura de la superfície del sòl pot arribar a ser 3 a 4 °C menor que la
registrada en l'abric meteorològic. Cal sintetitzar amb aquesta definició: es
consideren temperatures baixes aquelles temperatures inferiors a les que
permeten l'activitat normal de la planta.
Existeixen
diferents tipus de gelades, depenent del seu origen es classifiquen en: gelades
de radiació, gelades mixtes, gelades d'evaporació i gelades de advección com la
que es va donar en el 56. Aquestes es presenten en una regió quan aquesta és
"envaïda" per una massa d'aire fred la temperatura del qual és
inferior a 0 °C. Aquest tipus de gelades es caracteritza per la presència de
vents amb velocitats iguals o superiors als 15 Km. /h i el gradient de
temperatura (variació de la temperatura amb l'altura) és negatiu, sense
inversió tèrmica. Les àrees afectades són extenses i la nuvolositat no influeix
sobre la temperatura, que experimenta variacions amb la marxa horària. Les
plantes es refreden per contacte.
Com a conseqüència de les baixes temperatures, en la planta se succeeix el
següent: un afebliment de l'activitat funcional reduint-se entre altres coses
les accions enzimàtiques, la intensitat respiratòria, l'activitat fotosintètica
i la velocitat d'absorció de l'aigua; un desplaçament dels equilibris biològics
frenant-se la respiració, fotosíntesi, transpiració, absorció d'aigua i
circulació ascendent i finalment la mort cel·lular amb la destrucció dels
teixits
El llibre .
“1956, l´any de la
gelada” de Lluís Rajadell des de Comuniter analitza, investiga i narra ,amb una crònica detallada i sensible, la terrible
“siberiana” que va propiciar la més dramàtica de les gelades que encara avui es
recorda, passant de la memòria comptada de pares a fills.
El llibre, còmode
de llegir en qualsevol lloc i lloc, pel seu petit format es llegeix amb
facilitat, intensitat, ganes i mostra com van ser aquells dies i les seves
conseqüències. Les oliveres es van convertir en les principals víctimes de
manera directa, però després estava el sobreviure amb dignitat i l'enfrontar-se
al dia adía. Rajadell ens compta aquesta lluita i ens descriu els moments de la
gelada com si ell l'hagués presenciat. Sens dubte, aquest periodista de
l'Herald, ha fet una mica més que un bon treball amb aquest llibre. Cal tenir
molt en compte aquest llibre, aquesta crònica periodística, si es volen
entendre molts reflexos d'avui dia que ho són per aquelles distants
circumstàncies.
Alguns dels més interessants testimoniatges els reflecteix, Rajadell en el seu
llibre. José María Masià Mañà de 15 anys explicava: “Treballava al camí
Queretes, però vam haver de parar perquè la dinamita no explotava...vam haver
de posar-los (es refereix als cartutxos) prop de la foguera, però ni així
s'escalfaven...”.
El fred, recorden
els testimoniatges, era tan intens que els animals salvatges no trobaven res
per a menjar ni llocs on poder tornar. Masià recorda: “Anaves per la muntanya i
trobaves molts ocells morts de fam, set...”.
Molta gent va deixar de sortir a treballar durant unes dues setmanes. Les
baixes temperatures van ser, a més d'agudes, persistents.
Rajadell destaca:
“La gelada va ser de vent, la qual cosa va escampar en fred per tots els racons
del terme...”(es refereix al de Vall-de-roures). Molts testimoniatges relaten
que les temperatures en aquesta localitat van ser de -15 °C. Les gelades es van
estendre afectant, de manera especialment crua, a l'olivar (que comença a
gelar-se a partir dels -8 °C). Moltes basses d'aigua es van gelar de tal forma
que ni encenent foc en la seva superfície s e acovardien. Però aquesta zona
geogràfica no era l'única afectada. Molts llocs d'Europa van sofrir la fuetada
de l'intens freda geladora, causant morts i temperatures que a Suïssa van
arribar a -34 °C.
Però Rajadell se
centra, sobretot, en aquestes terres i com a bon periodista i documentalista
s'endinsa en hemeroteques buscant un testimoniatge directe. El suplement de
Lluita, diari d'Alcanyís, relata que “el fred era tan intens que acompanyat de
vent amb ràfegues del nord-est, va gelar el riu Guadalop en diferents
sectors...”.
Seguim, gràcies al
llibre de Rajadell que explica: “el panorama no millora fins al 27 de febrer” i
el diari Lluita informa que: “segons l'observatori de Berlín, les onades de
fred han acabat”. El meteoròleg que treballa en la televisió autonòmica
catalana, Francesc Mauri, assenyala: “Aquesta “siberiana” va ser l'episodi de
fred més intens de tot el segle XX, tant per la intensitat com per
l'excepcional durada....un termòmetre de mercuri va rebentar al Principat
d'Andorra”.
Les oliveres del
territori Cazarabet van trobar al febrer del 56 la seva mort, la majoria van
patir. L'economia local va sofrir un cop més que brutal, definitiu. Els més
damnificats, com en gairebé totes les desgràcies, van ser les famílies més
humils. I què van fer, la primera reacció va ser “decapitar-les”(a les
oliveres) pel tronc, tallar-les de tall i així esperar que del tronc sortissin
noves oliveras. Altres pagesos, simplement, les van arrencar des de l'arrel
clavada en la terra…. Del tronc i branques més gruixudes van fer llenya i la
van vendre. Van tallar bruscament amb la seva propietat olivarera. L'única cosa
que es va incrementar, per tant, va ser la producció de llenya de oliveras.
Una altra gent va
deixar que els camps de oliveras gelades es van transformar en camps erms,
sense més.
Només una dada que
ens facilita Rajadell”com a conseqüència directa de les gelades es van
arrencar, en pocs anys, unes 3000 hectàrees de oliveras…”.Ens preguntem a què
es van dedicar les terres que van quedar “lliures” de oliveras. Segons la
recerca que ens trasllada Rajadell “a la sembra, vinya i
ametllers”.Conseqüència directa també la van patir els molins d'oli… Paquita
Miralles, filla del propietari del molí del “Maquiniste” explica: “ van ser uns anys de ruïna. En lloc de fer negoci ens
endeutem. La gent ens portava olives per a moldre, molt poques i gairebé tot
l'oli li ho portaven per a casa…poc després de la gelada el meu pare va tallar
la pineda i va dedicar els seus ingressos a pagar els deutes del
molí…”.Rajadell ens recorda que la gelada no va ser suficient càstig, l'octubre
del 57 va tenir lloc la riuada més important que es recorda, fins i tot més
ruïnosa que la del 2000.
Tornem a la gelada els seus danys van ser quantificats, el 23 de febrer del 56,
quan aquesta encara no havia passat en 540 milions de pessetes. Va haver-hi
també una moratòria fiscal amb el pagament de la contribució rústica: així es
podia pagar sense recàrrec la contribució de l'any 1956 al 1960. I el Ministeri
de Treball, segons el diari Lluita, va concedir dos milions de pessetes per a
fer front a l'atur a la província de Terol.
Es van impulsar
propostes d'obres públiques (la majoria frustrades) per a pal·liar l'atur: el
recrecimiento del pantà de Santolea, la construcció del pantà de la Balma, el
ferrocarril Teruel-Alcanyís. D'aquests exemples que assenyala Rajadell cap es
va dur a terme i les conseqüències van ser molt negatives. Així els ciutadans
van triar l'aventura d'anar-se de la zona que els va veure néixer cap a ciutats
que consideraven amb moltes més possibilitats. Zones com la del Matarranya
perdien el 3% dels habitants entre 1940 i 1950, però quan va arribar la gelada,
es va marcar un abans i un després. La reducció de la població es va
quintuplicar de la dècada dels 50 a la dels 60. Les terres catalanes amb el
clavell, la indústria més pròxima o les explotacions mineres van ser els
principals llocs laborals en els quals aquests ciutadans van trobar “refugi”.
Un membre destacat
de la societat del Matarranya, Enrique Micolau, no va creure que fomentar
l'economia de la zona passés per potenciar l'olivar, així pensava que per a
aprofitar els recursos del municipi de Vall-de-roures s'havien de demanar
millors comunicacions, ampliació del regadiu i promoció del sector turístic.
La profunda crisi
va afectar a tots els sectors socioeconòmics. Parla Rosario Gil, modista:
“Aquell hivern tenia importants encàrrecs, però quan van veure la magnitud de
la gelada de les oliveres van venir les dones que van encarregar roba i llavors
ja no me la podien pagar…”.
Una altra cosa que
destaca Rajadell és que no van ajudar res les tècniques de cultiu antiquades.
Avui dia caminar
pels racons d'aquest ampli territori, al qual ens referim, encara guarda i
ensenya les petjades d'aquell dramàtic episodi. Així moltes parts conserven
grups d'oliveres aïllades, moltes mutilades. En el nostre present temporal
encara es contempla aquell episodi com un esdeveniment excepcional.
Mai millor dit: “La
siberiana gelada del 56 manté fresca la nostra memòria sobre aquell temps.”
L' escriptor i
periodista, Lluís Rajadell; és fill de la Vall-de-roures i llicenciat en
periodisme; però a més Rajadell és escriptor. Per a arribar on ha arribat,
Rajadell, va deixar l'agricultura i va estudiar l'ofici d'explicar allò que
passava. Aviat va publicar diversos articles en periòdics i revistes comarcals
fins que va fer el salt professional als mitjans de comunicació, concretament
al periòdic La Comarca i posteriorment a l'Herald d'Aragó. Les seves columnes,
notícies i articles els escriu bàsicament en castellà, però també amb el
català, que és la seva llengua mare. El català és la llengua que utilitza com a
escriptor en les seves obres narratives, aquestes en la seva majoria estan
editades per l'Associació Cultural del Matarranya.
Cazarabet conversa amb Lluís Rajadell:
-Lluís, com és que has tornat a
reeditar aquest llibre que si no recordo malament va sortir, per primera
vegada, editat l´any 2007? Què et va fer editar amb Comuniter dins la seva
col-lecció Es un decir?
-La
primera edició, de 2007, va correr a càrrec de l’associació cultural Repavalde,
del meu poble, Vall-de-roures, i està exhaurida des de fa uns quants anys.
Coincidint amb el 60 aniversari de la gelada, el 2016, es van publicar algunes
coses sobre este fet històric i vaig pensar que pot ser tindria sentit reeditar
el llibre. El vaig revisar i actualitzar i vaig proposar la ideia a Comuniter,
que va acceptar i de la qual cosa els estic molt agraït. Penso que és un dels
primers llibres escrits en català publicat per una editorial comercial
aragonesa, si no el primer.
-Què aporta aquesta edició de nou? Has pogut incorporar quelcom? Què ens
pots dir?
-El cos
central del llibre és el mateix, però he aprofitat per corregir alguns errors i
afegir algun testimoni i informació que he recollit des de 2007, com les
referències a la gelada que inclou el Pla de Millora de l’Olivar, elaborar pels
sindicats franquistes l’any 1957 per intentar regenerar l’oleicultura
provincial i rellançar l’economia de les comarques olivareres que tan havien
patit els efectes de la gelada. La realitat es que el Pla no es va aplicar i no
va servir de gran cosa.
-Amic i què és allò que en el seu dia et va fer esciure
1956:l´any de la gelada?
-La
principal motivació va esser la de coneixer millor i divulgar entre les noves
generacions un episodi històric que va marcar la vida del meu poble i que va
quedar imprés per a sempre a la memòria de les generacions de mon iaio i mon
pare.
-És la crónica llarga d´un periodista que indaga sobre com fou
aquella gelada que a primer de l´any 1956 va assolar una bona part de
l´interior est peninsular?
-Sí, jo
considero el llibre com un reportatge llarg, potser que siga així influit per
la meua professió de periodista. Però, encara que oriento el treball al meu
poble, la situació va esser equiparable a bona part de la meitat oriental de la
Península Ibèrica. Les conseqüències econòmiques, demogràfiques i fins i tot
polítiques van tindre dimensions estatals.
-Tot i que indagues molt sobre les conseqüències de la gelada,
quines foren? quines afectacions van donar-se?
-La primera
va estar la pèrdua de l’olivar, la principal font d’ingresos de la gent
llauradora, que allavontes era la pràctica totalitat de la població. Afegida a
este contratemps va arribar una onada devastadora d’emigració cap a les ciutats
i també cap a l’extranger per a guanyar-se la vida. Entre els que van marxar a
altres països, mon pare, per exemple, que se’n va anar a França.
-És de suposar que el procés de documentació ha sigut, podriem
dir, una aventura molt treballada però plena de satisfacció una vegada veus el
resultat final, oi?
-Al
parlar d’uns fets relativamente recents, n’hi ha abundosa informació i
numerosos articles de premsa, a més dels testimonis de molta gent que ho va
viure en primera persona i que encara ho pot contar.
-Els
testimonis orals són molt, molt importants i enriquidors. Com fou tot aquest treball de tractar
amb les/els que van conèixer i viure directament la gelada del 56 i, en
particular, el fet de fer memòria i veure com la feien.
-Els
testimonis són una part fonamental del meu treball. Al meu entendre, li donen,
a més, molta vida al relat. Tota la gent a la que vaig acudir a la recerca
d’informació va esser molt atenta i va estar disposada a contar-me les seues
vivències des del primer moment. Treballar amb la gent va esser molt
enriquidor.
-Quan de temps vas invertir en escriure aquest llibre? Sorgeix
tot des de “la pensada” en fer un reportatge i una amplia crònica?
-La
primera versió la vaig tindre enllestida en cosa d’unes setmanes. Ere el
treball de fin de carrera de Geografia i Història a la UNED. A l’arribar el 50
aniversari de la gelada, vaig ampliar amb una mica més de tranquilitat aquella
redacció inicial per publicar la primera
edició de ‘1956, l’any de la gelada’ amb Repavalde.
-La zona de la que eres –Val-de-roures- va ésser de les més
afectades. Què en recordes tú dels primers d´escoltar les primeres contalles?
-Com et
deia adés, les referències orals a la gelada del 56 van esser constants des de
la meua infantesa per part de mon pare i mon iaio i, en general, per tota la
gent gran del poble. Va esser una fita hisòrica per a ells.
-Quines condicions es van donar per
a que passés allò que va passar?
-La
posició de borrasques i anticiclons a Europa va propiciar l’arribada de tres
onades succesives d’aire siberià molt fred cap a Espanya. Va esser una situació
atmosfèrica anòmala que va provocar la gelada més intensa de tot el segle XX, i
la sensació de fred es va veure incrementada pel vent intens. Va esser un
episodi extrem de les temudes gelades negres, sense rosada.
-Quants dies va durar i com va anar afectant, a banda dels
sectors primaris, a la vida diària?
-Les
gelades van durar des del 2 fins al 21 de febrer. Van esser catastròfiques per
a l’agricultura però, evidentment, van afectar a tots els àmbits de la vida local.
-Amic sempre es parla molt de l´agricultura, però “la gelada”
com va afectar al sector ramader?
-No
tinc documentades afeccions greus per a la ramaderia, que, per exemple, va
patir les conseqüències de no poder abeurar perquè els punts d’aigua estaven
gelats durant jornades senceres en que el termòmetre no va pujar de 0 graus.
Però no he constatat que hi haguere baixes entre els bestiars pel fred.
-Encara es veuen pels bancals els efectes de “la gelada del 56”.
Com i de quina manera?
-Moltes
oliveres es van arrencar per destinar la terra al altres cultius, com la vinya
o els ametllers, però la major part se van tallar per la soca per reconstruir
els arbres a partir dels rebrots. Els camps de tota la comarca n’estan
esquitxats d’oliveres formades a partir d’estos rebrots, que al meu poble
nomenem pollissos.
-Va acelerar o va fer que molta gent canvies la manera de
conrear els camps o fins i tot la forma de guanyar-se la vida?
-Va
obligar als llauradors a cambiar l’olivar per altres cultius i molts d’ells van
haver de cambiar d’ofici a l’emigrar i deixar les seues cases i famílies
enrera. Però la modernització de les tècniques de cultiu que proposava el Pla
de Millora de 1957 no es van aplicar o van tardar moltes dècades en arribar.
Sobre tot consistia en reduir la presencia de llenya improductiva als arbres en
benefici de la rama que fructifica.
-Con van esdevindre les afectacions socioeconòmiques?
-L’olivar
ocupave unes 1.300 hectàrees a Vall-de-roures l’any 1956, més que tots els
altres cultius junts. Esta extensió va quedar improductiva, una circumstància
traumàtica per a l’economia local. A continuació va
arribar l’onada migratòria que va privar el poble de molts dels homens i dones
més jovens i emprenedors.
-A aquelles terres on les oliveres o d´altres conreus van quedar
assolades per la gelada què es va fer?
-La
principal alternativa a les oliveres va esser la vinya, que es veia allavontes
com un cultiu amb moltes possibilitats de futur. Encara que els primers anys el
raïm ere rendible, actualment està en decadència per falta de viabilitat
econòmica.
-Però per apuntalar aquesta desfeta de la gelada l´any, el 1957,
va tindre lloc una riuada —crec recordar que en forma de gota freda-- i es diu
que més grossa que la de l´any 2000. Com ho recordes? Què ens pots dir?
-Tothom
coincideix que la riuada de 1957 va esser pitjor que la de 2000. Les dues van
produir-se com a conseqüència de gotes fredes, que a Vall-de-roures nomenem
llevantades. La crescuda del riu Matarranya i les avingudes de barrancs i
afluents va emportar-se algunes de les millors terres de cultiu, un fet que va
arredonir la crisi agraria.
-Amic em parlat, ja, del procés de documentació, però ens
agradaria que ens pugueres contar la metodologia de treball com t’ho has fet
per a ficar ordre a allò que anaves documentan?
-He
treballat en tres fonts principals d’informació: documentació, hemeroteca i
testimonis orals. Respecte a les informacions de premsa, la principal a estat el
diari Lucha, actualment Diario de Teruel. Va estar també una bona guia per
seguir l’evolució de la gelada i de l’emigració a la que jo anava afegint
testimonis i dades documentals. La bibliografia no afronta la gelada de forma
mongràfica però les referències que he trobat m’han ajudat a contextualitzar
els fets i a valorar les conseqüències. Una molt destacada va esser la caiguda
de les divises de les que disposava l’Estat al deixar d’exportar oli, un
problema que va desembocar en el Pla d’Estabilització primer i en el ‘Desarrollismo’ més endavant. Quasi que
es podria dir que la gelada de l’olivar de 1956 va transformar radicalment
l’economia del país.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069