La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre de Bromera des de la ploma de Lluís-Anton
Baulenas .
És Premi de
novel-la Ciutat d´Alzira.
I es troba dins la col-lecció Eclèptica.
La sinopsi. Allò que ens conta
Bromera:
Ferran Simó s’ha convertit en un gos. La guerra dels Balcans, on s’ha
vist immers gairebé per atzar, ha reduït la seva voluntat a la d’un animal i ho ha assumit. Només la sort el salvarà de morir i podrà tornar a
casa, a una Barcelona eufòrica a punt
d’inaugurar els Jocs Olímpics. Gràcies a la proposta insòlita d’un amic,
canviarà d’identitat i coneixerà dues noies amb qui
mantindrà una relació que podria canviar la seva vida si les ombres del passat no l’hi impedeixen.
L´autor, en Lluís-Anton
Baulenas:
Té dues novel-les més, publicades a Bromera:
Trist com quan la lluna no hi és;
Si la producció
narrativa de Lluís-Anton Baulenas
i molts dels seus personatges no poden ni volen negar que aquest autor és una persona molt vinculada al teatre, la seua producció teatral, i ben especialment Trist com quan la lluna
no hi és, té la virtut d'atraure'ns com una novel·la: gràcies a la seua trama negra —segrestadors, polítics, crims d'estat, cabarets...—, a un
fons ombriu com la nostra postguerra i,
encara, el rerafons suggestiu,
l'ombra daurada de la inoblidable Marilyn.
La vosta Anita;
Una novel·la
inspiradora sobre les segones oportunitats
Anita veu
com les més de tres dècades que ha estat fent de taquillera en un cinema
de barri s’enfonsen literalment: el local va a terra
per donar pas a una multisala
i ella és prejubilada perquè
no lliga amb la nova imatge de l’empresa. Incapaç de remuntar el xoc, per inèrcia, continua anant cada dia al descampat on hi
havia abans el cinema i on ara una constructora està aixecant les noves sales.
Precisament en aquest
escenari, l’amor la sorprèn i, per una jugada de l’atzar,
inicia una relació amb l’home que porta l’excavadora de l’obra. Tot i que és conscient que és un home casat i que es tracta d’una relació
agredolça i sense gaires perspectives, pot ser la injecció d’il·lusió que necessita per sobreviure.
La vostra
Anita parla
sobre la fugacitat de la vida, sobre l’amor i, especialment, sobre les
segones oportunitats. Després de l’adaptació cinematogràfica de Ventura Pons, Lluís-Anton
Baulenas ens sorprèn amb aquesta
història –inèdita fins ara– plena de tendresa, ironia i esperança.
Cazarabet conversa amb
Lluís-Anton Baulenas:
-Lluis-Anton, què et va inspirar a escriure aquesta novel-la?. És una mena de crítica a la Barcelona del 92 aliena al patiment d´una geurra que estava bategant al cor d´Europa, una guerra que parlava d´identitats?
-Em va inspirar la vivència pròpia de comprovar com, un cop més,
la hipocresia dels organismes internacionals, el
COI, La Unió Europea, els països participants, etc. feia que es desaprofités un esdeveniments mundial com els jocs olímpics
per fer ressò del conflicte Balcànic. En aquest sentit, la crítica no és per als barcelonins
normals i corrents sinó als organismes
organitzadors.
-Recordo que la guerra als Balcans em
va marcar per la seva violència
que es reflexava diariament
a la televisió, als diaris, una guerra a les acaballes del segle
XX entre les diferents nacionalitats
del que havia sigut un país
unit sota la mirada de Tito…
-Això d'un país unit sota la mirada de tito és
opinable. Més aviat un país
unit més o menys artificialment sota una
dictadura i la força d'una
de les regions, sèrbia.
-Quan Tito va “deixar” les cordes d´un cavall , un país de nacionalitats ,que
estaba destinat a donar feina,
molta feina i tot el que podía sortir malament. Què penses
que va ésser lo primer que es va desbocar?Per què estaba destinat a donar feina aquest cavall que s´anomenava Iugoslàvia i que va passar a anomenar-se de diferents maneres?
-No sóc historiador, però si fas un cop d'ull a la història dels darrers
cent cinquanta anys, els balcans sempre
han estat amb problemes polítics, culturals, nacionals i
religiosos. Només cal que ens
remuntem a la segona guerra
mundial, amb l'odi i les matances que hi van haver a la regió, per adonar-nos que allà, la situació sempre és inestable. Encara ho és.
-Estem al davant més d´una
novel-la de trama o d´una novel-la coral de personatges? O hi ha un equilibri?
Jo sempre faig novel·les
de trama amb un protagonista, però
amb una improtància molt gran de personatges secundaris, de manera que al final acaba semblant molt una novel·la coral.
-Creus que s´havia administrat i s´havien treballat malament les empaties entre les diferents nacionalistats en l´escenari dels Balcans abans de l´esclat del conflicte?
Et remeto
a la meva resposta
anterior. Les massacres entre serbis
i croats de la segona
guerra mundial diuen molt
de la qüestió, com a precedent.
-Tot va anar
de malament en pitjor i els habitants es van veure submergits en una mena de
turbina: alguns d´odi i altres gairebé paralitzats per la barbarie que desfila davant
de totes les guerres?
-Sí, suposo que és això.
-És normal que les
persones tinguin patiments més enllà dels
físics; estic parlant de patir psicologicament seqüeles per molts anys…-I puc
aplegar a pensar que una persona es pugui sentir qualsevol cosa, fins i tot un gos; amb
tot allò que suposa sentir-se un gos: submissió, sobretot molta submissió; no?
-Tens tota la raó. el protagonista sobreviu a canvi de pagar un preu
molt alt. Després, de retorn a casa, el
problema és reubicar-se (mentalment,
socialment, sentimentalment…)
-Però a les hores si es canvia d´escenari, per exemple passsant d´un escenari
de violència inusitada a un més
tranquil, fins i tot endulcorat com era el de la
Barcelona del 92, fins i tot
una persona que té molt assumit
que és un gos pot acabar sent altra vegada ell mateix o almenys parèixer ell mateix;
què ens pots
dir?
-Que veig molt difícil tornar a ser el
d'abans. Tota la literatura dels
camps de concetració, per exemple, ens mostra
la pervivència durant anys del complex de culpabilitat derivat d'haver sobreviscut. Per què jo? És impossible tornar a ser un mateix.
-És paradoxal que el
protagonista es trobi atrapat
a la guerra dels Balcans on anys arrere
es celebraren els Jocs Olímpics d´Hivern amb Sarajevo com a centre neuràlgic i que acabi trobant una mica d´assossec a una
Barcelona hipnotitzada pels
Jocs Olimpics del 92, oi?
-Sí, és una de les moltes paradoxes que he intentat mostrar
en la novel·la.
-Però tants
canvis identitaris; què poden significar per a personatges
com el que retrates en aquesta
novel-la?-Aquesta identitat o identitats ,del teu personatge ,té el seu reflexe o es reflexen amb les identitats trencades , manipulades del que foren els territoris del Balcans?
Simbòlicament, vull venir a dir que, d'una manera o altra, sempre hem de funcionar amb una màscara posada.
-Mantindre o pretendre mantindre a un gos massa domesticat
o fer d´un gos quelcom massa
humanitzat pot tindre les seves conseqüències; d´alguna manera la
teva nove-la parla d´això,
no?-De no tractar de retocar
ni allò que som ni signifiquem, oi?
-Jo no diria tant, repeteixo,
es tracta de l'instint de supervivència. El protagonista sap
que, si té una mínima probabilitat de sortir viu de l'infern,
és acceptant la seva nova condició de gos. les conseqüències
mentals, personals, de tota
mena, són gravíssimes. I no
és probable que s'arribin a
curar.
-També estan les relacions personals que ens poden enriquir, però a l´hora també intoxicar. S´ha de saber triar molt bé…saber apropar-se o
distanciar-se a temps de l´entorn
que ens fa sentir bé o del
que veiem que ens fereix…
-Bé, a les meves novel·les les relacions personals, les més properes, són molt
importants. És el que hi ha, el que tenim i cadascú, segons la seva capacitat, respon d'una manera o d'una altra.
-A vegades,
no sabem perquè ,per exemple un gos, no massa ben tractat---no fa falta que sigui massa maltractat—només veu al “seu amo” va a fer-li salutacions ben amigables;
però això mateix ens passa
a les persones, no?; què ens
pots dir?
-Puc dir que, efectivament,
en una societat tan complicada com
la que vivim, moltes persones
necessiten vitalment
sentir-se "estimades" encara que sigui a cops de bastó. Això és malaltís,
però és el que hi ha.
-Ens costa, a uns i als altres,
ésser persones o animals
que sapiguem tindre l´enteniment ple per saber trobar
l´equilibri entre l´amor, lódi, la no afinitat i l´afinitat entre les cnvivències….si
des d´un principi sapiguerem fer-ho i ficar només les preceptives distàncies res seria tan tràgic…
-Tens tota la raó, però aleshores la vida seria molt més senzilla i molt més previsible, cosa que no sembla ser el camí que ens arriba. seria com tenir una vareta màgica!
-Pot ser no haurien ni certs nivells de violencia, però vivim en un món en que s´han de guardar les formes, això
genera molta hipocresía i tot
porta més endavant a perdre el nord i quan es perd el nord sovint es massa tard, no?
Sí, la hipocresia constant s'acumula i moltes persones no ho poden resistir.
-Què va suposar
per a vos, amb aquesta
novel-la, de pantejament tan llamatiu,
aconquerir un Premi de tan
valor dins les lletres valencianes, el de ciutat de´Alzira?
-Va suposar una gran alegria per la importància del premi, per la dotació, que em permet continuar escrivint i,
també per publicar amb l'editorial
Bromera, una de les més serioses que hi ha en el món editorial que treballa amb la
nostra llengua comuna.
Moltes gràcies!
26154
Amics per sempre. Lluís-Anton
Baulenas
344 páginas
19,95 euros
Bromera
Ferran Simó s’ha convertit en un gos. La guerra dels Balcans, on s’ha
vist immers gairebé per atzar, ha reduït la seva voluntat a la d’un animal i ho ha assumit. Només la sort el salvarà de morir i podrà tornar a
casa, a una Barcelona eufòrica a punt
d’inaugurar els Jocs Olímpics. Gràcies a la proposta insòlita d’un amic,
canviarà d’identitat i coneixerà dues noies amb qui
mantindrà una relació que podria canviar la seva vida si les ombres del passat no l’hi impedeixen.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069