La
Librería de Cazarabet Indignado
Un llibre, de narrativa, ben contundent des de 3i4, que ens
aplega des de la ploma de Josep Burgaya.
Josep Bugaya demostra que , des de la narració més exquisida, es pot fer
reivindicació i denuncia…ho fa molt a la seva manera, però ho fa i ho fa
partint del món del consumisme més
béstia, aquell que apareix dia a dia, com si res, però que està ahí perquè tots
els dies ens aixequem i tot el que ens
rodetja és consum des de tots els llocs des dels aparells : el
despertador, les llums, els
electrodomèstics, els calentadors…etc….ens vestim i tenim , tots més o menys ,
un bon ventall de possibilitats per vestir-nos i tots, gairebé tots(perquè
malauradament cada vegada són menys) tenim bones possibilitats d´escollir allò
que volem per dinar i així a sumar i a seguir…fins que , com vindrà a dir el
llibre, tot es pot convertir en una mena d´absud perquè, de veres, el
consumisme és tan absurd com deprededor i un vici que actua com una droga i que
ens deixa, poc a poc, sense argument que justifique la nostra existencia més
humana.
Arrere tant de consumisme no hi ha res més que un instant de satisfacció,
després tot és un “bluf” i ben fort….A
més, el consumisme, aquest tant fort i que crea adicció, està vinculat,
normalment, a les grans superficies i a les franquícies….tot allò que ha fet
que el petit comerç de poble o ciutat o barri es tingui que veure abocat a l´extinció
i això és molt trist …..el llibre és una reflexió que, crec, tracta d´obrir-nos
els ulls, però també l´ànima Saber comprar i a qui ho fas és molt
important….Cada vegada que sortim al carrer per “fer consum” ens hem de
preguntar com ens agradria que ens
tractessim ,a nosaltres, com a “vendedors”i com a dependents rebrent al client….i és que cal ficar-se a la la pell de la resta d´humans per tal de
saber fins quin punt l´economia d´avui en dia , és en realitat, un
absurd….perquè comprar barat , ara i avui, pot anar en contra nostra , pot
generar un efecte(de fet ja ho està fent) que ens afecti de primeres i allò
primer sigui la pèrdua de llocs de treball,el tancament de tendes de tota la
vida….és això allò que realment volem?....ho voldríem per a nosaltres?. I ara, benvolgut lector, si podeu a gaudir
d´una molt bona ploma i d´un llibre que no els deixarà indiferents.
Allò que ens diu 3i4:
Aquestes darreres dècades els consumidors
occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada
dia de la setmana perquè el preu d’uns pantalons a Zara és irrisori, o bé
redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perquè les
prestatgeries i els sofàs d’Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el
«miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les
marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no
desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment
és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica
productiva i econòmica d’aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb
feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes
abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres
indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos.
Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una
benedicció. A més, es deixen d’ingressar impostos, es destrueix el comerç i es
tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en
una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.
L´escriptor…entre
àcid i contundent…
Doctor en història contemporània per la UAB. Des del
1986 és professor titular de la Universitat de Vic, adscrit a la Facultat
d’Empresa i Comunicació, de la qual va ser degà entre el 1995 i el 2002. Ha
impartit docència en matèries d’història econòmica, de pensament contemporani i
d’organitzacions internacionals polítiques i econòmiques, en les titulacions
d’empresarials, periodisme, publicitat, comunicació audiovisual i educació
social. Darrerament ha publicat els llibres El futur ja no és el que era. Reflexions d’urgència en temps
d’incerteses (Prosa, 2013) i El
Estado de bienestar y sus detractores. A propósito de los orígenes y la
encrucijada del modelo social europeo en tiempos de crisis (Octaedro,
2013).
Cazarabet
conversa amb Josep Bugaya
-Josep a l´hora de
viure i de fer les tasques, del dia a dia, ens falta tindre, envers la resta,
un comportament més ètic,….quelcom més de moralitat? I l´economia no té perquè
estar desvinculada de tot això, oi?
-Com deia Keynes, l’economia és una ciència
moral i no una ciència exacte com han pretès els acadèmics neoliberals que han
dominat les darreres dècades i encara dominen. L’economia és política, o no és.
Vull dir que no és una qüestió tècnica, Serveix per ocupar-se del benestar de
la majoria de les persones, o deixa de tenir sentit. Si l’economia serveix
perquè les 300 persones més riques del món tinguin tant com els 3.000 milions
més desafavorits, és com per començar a plantejar-se quin sentit té tot plegat
i, potser, queda justificada la ira dels justos.
-Fiques l´exemple de la manera de fer de ZARA(per ficar un exemple) que ha
omplert moltes mitjanes i grans ciutats de les seves tendes i franquícies i que
ho ha fet on abans tenien les tendes particulars que es guanyaven un
jornalet…amb les franquícies i tot això en què estem convertint als vendedors
de les mateixes? I quin paper juguen els ciutadans que van a comprar? (em
refereixo a les franquícies o pseudofranquícies)
-Crec que la responsabilitat de l’absurd en que
s’ha convertit el sistema econòmic, el fet que hagi triomfat una mena de
capitalisme anarquista, no en podem culpabilitzar, ni tan sols responsabilitzar
als consumidors. De totes maneres, els ciutadans hauríem d’anar assumint que
alguna responsabilitat hi tenim en tot plegat i que, ens agradi o no, consumir
s’ha convertit en un acte essencialment polític.
-Després molts d´aquets empresaris et surten com a que fan
activitats de caire filàntropic….no és una manera de rentar-nos la cara?
-Sí, van de filantrops, però es neguen a pagar
impostos. Quin contrasentit! El seu individualisme extrem els fa acceptar retornar
alguna cosa del què han guanyat a la societat, però detesten sentir-se obligats
a fer-ho. És una manera de dir que no creuen en les institucions públiques ni
en el paper corrector de les administracions. Resulta tornar a una versió
postmoderna de la caritat cristiana.
-Els grans supermercats que venent a tant baix preu, en realitat,
que ens venen i a qui verdader preu…..?
-Ens venen el resultat d’explotació i
empobriment col·lectiu en grans dosis. El preu real que paguem pels productes
barats és molt alt als països emergents on fabriquen, on l’explotació de la mà
d’obra, si la veiéssim, no la podríem suportar. Però ho paguem anant-nos
quedant sense feina, sense Estat del Benestar, precaritzats... Comprar barat és
un miratge de benestar, és forma part d’una cursa de mínims cap al no res.
-Fins quin punt s´està
incurrint en una competencia deslleial?
-Absolutament. Significa que ens venen uns
productes produïts amb uns costos de producció de l'època de l’esclavitud.
Mentre la producció, les mercaderies i els capitals circulen lliurement, no ho
fan les persones, ni els drets laborals o socials.
-Les polítiques neollibetrals i la globalització……no destrueixen al petit
vendedor i a tota la clase mitjana?
-La classe mitjana és un concepte que el
capitalisme ja no es vol permetre. Perquè existeixi, calen nivells de salaris i
de fiscalitat elevats i això la classe dominant ja no ho vol finançar. Encara
que la classe mitjana és qui ha donat estabilitat al sistema polític i ha
cohesionat la societat, s’ha imposat en les darreres dècades una versió “gore”
i apàtrida del capitalisme, de les seves elits beneficiaries, que han abandonat
tota noció de compassió.
-Es pot parar aquesta mena d´aplanadora que , jo crec i de veres, que està
acabant amb molts drets dels ciutadans?. Com i de quina manera?
-S’hauria de parar, perquè sinó la
conflictivitat que es derivarà d’una desigualtat extrema es pot emportar moltes
coses per endavant. Algunes que s’ho mereixen i ja erára bé, però altres que
han costat molt d’aconseguir com les llibertats o la eráracia.
-Tant d´organisme: FMI, BM, OMC …no són llocs per ficar i recolocar a no
pocs polítics que abans t ´han fet la feina als seus respectius països, a les
seves regions….i que ara volen una recompensa per arrodonir i asegurar-se el
futur sense més….?
Portes giratòries. Aquest és el concepte. El problema és que o bé recuperem
la cordura i la repolitització de l’economia, o anem al desastre. I el desastre
ho erá per tothom!
-Xina amb això del consum està tenint des de fa uns anys molt a dir: els
seus grans restaurants,els magatzens on venen de tot…..Dues preguntes : per què
poden tindre els preus tant barats? I Estem segurs que paguen els
impostos ací i que contribueixen allí on viuen , comparteixen
convivències i on generen despeses en serveis?
-Xina es troba en allò que abans en dèiem “acumulació primitiva”. Tenen
preus barats perquè paguen salaris ínfims i unes condicions laborals
deplorables, tant allí com aquí. Viuen aquí com si fossin una societat
paral·lela i oculta. Creuen que els sacrificis personals que fan ja els
rescabalaran en el futur.
-Josep, no hi hauria d´haver una mena de baròmetre o escala que permitís ,
per a cada producte, , tenint en compte la qualitat, “un preu a
l´alta i un altre a la baixa”…?
-Crec que els estats occidentals tenen una
permissivitat inacceptable en que entrin en el nostre mercat productes que han
estat produïts de manera inacceptable. El “dumping social” hauria d’estar
tipificat i al igual que no acceptem al mercat productes que no compleixen
condicions mediambientals de producció, no s’hauria d’acceptar, per exemple,
productes tèxtils produïts de manera vergonyosa.
-I sobre els productes que es produixen a les nostres regions…no s´hauria
de ficar en pràctica una política que establisquera que comprar o
fer-se amb ells sigués millor que fer-ho amb els d´altres llocs?
-Encara que la majoria d’economistes no en volen
sentir a parlar, caldria introduir alguns elements de proteccionsime. La
proximitat, els productes de temporada, el km0, la mportan d’una mportanci feta
de manera sostenible…. hauria de tenir mportancia. Si hi posem el considerant
mediambiental, és insostenible que fora de temporada mengem cireres produïdes a
Xile i que ens arriben amb avió, o bé que tot el que consumim quotidianament
sigui importat de llocs tremendament allunyats. En termes econòmics i
mediambientals no té cap mena de sentit.
-Et parlava del comportament dubtós a l´hora de “declarar” dels comerciants
xinesos, però no cal anar molt lluny….perquè ací , per exemple, ha desembarcat
Ikea, Amazon(per ficar dos exemples), consultories econòmiques i unes trenta
empreses españoles que, de la mà del ministre d´economía Luis de Guindos i sota
la complicitat de Jean –Claude Jünker s´en van a Luxemburg a declarar els
guanys….si no s´acaba amb aquest privilegis poc podem avançar…?
-El tema de la fiscalitat és la clau de tot
plegat i, com està ara és un gran escàndol. Pagar impostos només ho fem els
pobres, els assalariats. El capital i especialment les grans corporacions no ho
fan. Tenen mil maneres de fer el què se’n diu el·lusió fiscal i que no és altra
cosa que una estafa de grans proporcions. Clar que no hi ha recursos per
sostenir l’Estat del Benestar si només tributen les rendes del treball... Una
veritable reforma fiscal és la clau de tot, és el gran mecanisme per frenar la
creixent desigualtat i redistribuir la riquesa, juntament amb els salaris.
-El ciutadà de a peu està perdent molts drets socials i, crec, que aquest
consumisme mal portat i mal educat és una de les causes…fins quin punt i on i
de quina manera començar a parar-ho?
-Hem passat de ser ciutadans a la categoria de
consumidors. Se’ns pretén compensar amb això, el fet que els nostres nivells de
benestar real han anat disminuint. Com que els salaris minvants no ens
permetrien ni consumir productes anormalment barats, hem anat tirant a base de
crèdit i d’endeutar-nos fins les celles. El consumisme, la confusió entre
benestar i consum és una de les grans aberracions contemporànies. Un
despropòsit que l’esgotament de recursos i l’escalfament global fan impossible
de mantenir, i encara menys d’expandir-se cap als països emergents.
-Tot i que em pareix “asquerós” perquè hi ha molta gent sofrint….qui s´està
enriquint del sofriment de la majoria de nosaltres…perquè a tots, més o menys
directament, ens està tocant patir?
-Les crisis són una gran oportunitat per a les
minories dominants, per tornar les coses al seu lloc, és a dir, per recuperar
nivells d’enriquiment de caràcter pornogràfic. Això no és una opinió. Això ho
diuen les dades. Amb la crisi, les grans corporacions guanyen més diners que
mai i l’1% de la població concentra més riquesa de la que mai havia tingut. Som
a prop que aquest 1% concentri tanta riquesa com els 7.000 milions de persones
que poblem el món sumats. Les crisis comporten una tendència a la concentració
de la riquesa, a una redistribució inversa si es vol, de caràcter salvatge.
Aquest enllaç vos agradarà…feu-li una ullada:
17327
Economia de l'absurd. Quan comprar més barat contribueix a
quedar-se sense feina.
Josep Burgaya
306 páginas 16 x 24 cms.
24,50 euros
3i4
Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar
contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d’uns
pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república
independent de casa nostra», perquè les prestatgeries i els sofàs d’Ikea tenen
uns preus que semblen de broma. És el «miracle» de la globalització, del qual
podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns
quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i
resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una
mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d’aquest sistema, ens anem
quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han
flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen
la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per
produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un
salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d’ingressar impostos, es
destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de
petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de
pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.
JOSEP BURGAYA
Doctor en història contemporània per la UAB. Des del 1986 és professor titular
de la Universitat de Vic, adscrit a la Facultat d’Empresa i Comunicació, de la
qual va ser degà entre el 1995 i el 2002. Ha impartit docència en matèries
d’història econòmica, de pensament contemporani i d’organitzacions
internacionals polítiques i econòmiques, en les titulacions d’empresarials,
periodisme, publicitat, comunicació audiovisual i educació social. Darrerament
ha publicat els llibres El futur ja no és el que era. Reflexions d’urgència
en temps d’incerteses (Prosa, 2013) i El Estado de bienestar y sus
detractores. A propósito de los orígenes y la encrucijada del modelo social
europeo en tiempos de crisis (Octaedro, 2013).
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069