Cazarabet conversa amb... Alfons
López i Pepe Gálvez, autors de “8Hores. El Noi del
Sucre i la vaga de La Canadenca” (Pagès)
Un còmic que estrena la
nova col·lecció de la editorial Pagès que s´ endinsa en la vaga de La Canadenca
i que va arrere l´ ombra del noi del sucre.
Amb els llibres que
entretenen,tant des de les novel-les pures com els
còmics , podem apropar-nos a fets històrics ben importants com és aquest el cas
amb la Fundació de la CNT i la Vaga de 1917 de La Canadenca
Allò que ens conta la
editorial sobre el llibre: La Rosa de Foc s’havia encès en revolta anys abans i
es mantenia brasa encesa. En aquest clima de revolta latent, el Noi del Sucre
arribà a Barcelona des de la seva Lleida natal per a donar-se a la lluita pels
drets socials en la seva militància en la CNT. Salvador Seguí havia entès que
la lluita havia d’ocupar tots els fronts i que, tots els mitjans necessaris
implicava cobrir des de la resposta armada contra el pistolerisme de la
patronal i la burgesia fins la batalla de les idees. Precisament, esbirros del
Sindicat Lliure van cosir-lo a trets en ple carrer protegits per una aliança
entre la patronal, governació i la dreta política. No van suportar la victòria
de la Vaga de la Canadenca que proclamava: 8 hores de treball, 8 hores
d’esbarjo, 8 hores de descans. Com que les victòries no són per sempre —com tampoc
ho són les derrotes—, hem de vetllar pels drets socials, encara.
Els autors: Alfons López
i Pepe Gálvez:
Alfons López (Lleida, 1950). Periodista i dibuixant. Ha repartit la seva vida
professional entre dos mitjans, l’acudit gràfic
en premsa i la narrativa dibuixada a través de la historieta. En el camp
de l’ humor gràfic d’opinió política o costumista, destaquen els treballs a les
revistes Oriflama, Posible, Mundo, Mata Ratos, El Viejo Topo, El Papus
o El Jueves, a part de les revistes Butifarra!
o Cul-de-Sac, així com als diaris El
Periódico, Diario de Barcelona, Avui, La Vanguardia, Diario Público o La Jornada, entre d’altres.
Quant al món del còmic, ha col·laborat al TBO, Patufet i diverses
publicacions de diferents editorials. Destaquen títols seus com Silencios, La juventud
del Capitán Trueno o Estraperlo
y Tranvía (totes dues finalistes en els Premis
Nacionals del Ministeri de Cultura, 2007 i 2008 ). Així com El Solar
(premi Junceda 2017) i Miguel Núñez. Mil vidas más, amb guió de Pepe Gálvez, que va ser Premi Nacional de Cultura de la
Generalitat de Catalunya el 2011.
Pepe Gálvez (Fuentes Claras,
Terol, 1950). Economista, guionista, coneixedor de còmics i sindicalista.
Escriu des de fa més de trenta anys textos divulgatius i crítics sobre còmics en
revistes generals i especialitzades i actualment col·labora amb Zona Còmic. És
autor, entre altres, del llibre Vittorio Giardino:
Variaciones sobre la línea clara i del capítol
“El llenguatge del còmic” del llibre Memòria i vinyetes. Així mateix ha
fet els guions d’Assassinat a la mesquita; Color Cafè; Silencios,
la juventud del Capitán Trueno; Flechas blancas; Tenim drets; Expediente
Exprés; Miguel Núñez. Mil vidas más,
i Llegará el invierno,
i és coguionista d’11-M. La novel·la gràfica.
Cazarabet conversa amb Alfons López i Pepe Gálvez:
-Amics, tot i que
no és la primera vegada que col·laboreu…què és allò o quines són les raons que
vos van portar a escriure i dibuixar el pols de la revolta en la Barcelona que
va conèixer en Salvador Seguí a qui tots coneguem con “el noi del sucre”?-Per
cert, ens podeu explicar d´ on li ve el malnom de “el noi del sucre”?
Alfons
López : -Tot comença passejant pel carrer Tallada de Lleida on jo vaig néixer.
Es al centre històric de la ciutat i ara és una zona molt degradada on les
cases van caient de velles, on quasi només viuen homes negres sols, molt
sols, immigrants que no voten... Però que quan jo era petit estava plena de
vida, de rialles i crits de nens, de gent humil que baixava les cadires al
carrer a les nits d’estiu a fer petar la xerrada. I uns cinquanta metres més
amunt vaig arribar al lloc on, bastants anys abans, havia nascut Salvador
Segui, El Noi del Sucre, I no vaig poder evitar fer l’associació d’idees de com
ell havia lluitat per millorar les condicions de vida dels més
desfavorits del seu temps i com ara aquest menys afavorits, aquest esgraó més
baix de les classes treballadores eren aquells immigrants i els joves. Aquí
havia una història a treballar. Vaig furgar per Internet i vaig veure que
al 2019 era el centenari de la vaga de La Canadenca.
De
seguida vaig parlar amb el Pepe i ell va fer gestions amb el sindicat Comissions
Obreres, que al seu torn van aconseguir una subvenció de l’Ajuntament de
Barcelona per què la biografia del Noi del Sucre hagi estat una realitat.
A partir d’aquí pensar que ho edités Pagès era lògic tractant-se d’una editorial
de Lleida. Respecte al malnom que li van posar a Salvador Seguí, hi ha varies
versions. Una diu que de jovenet i treballant en un café,
s’amagava els terrossos de sucre i una altra que, també d’adolescent, s’atrevia
a discutir amb els grans fins que un li va dir, més o menys : “ però com
t’atreveixes, si encara sembles un noi de sucre ?"
Pepe Gálvez.: -A partir del que os explica l’Alfons, em poso a
investigar sobre l’època i al conèixer mes a fons el que va ser la vaga de la Canadenca veig
que apareix la necessitat de que aquesta tingui un lloc especial a la narració
de la seva biografia, però també me n’adono que aquesta vaga va tenir un
protagonisme coral, col·lectiu
-Des de ben
jovenet ja era de tarannà contestatari ,però des de quan va ficar
la mirada amb la reivindicació dels drets socials?
-Què
va suposar la figura d´ el noi del sucre per a assolir els drets socials; què
hi aportà? Ens podeu apropar a en Seguí com a sindicalista?, com es va apropant
a les idees àcrates?
PG:
He agrupat les dues preguntes perquè la vessant social de S. Seguí es va
identificar de seguida amb la de sindicalista. Un sindicalisme que a més de dur
endavant les reivindicacions laborals hauria d’assumir les demandes socials de
la majoria de la població.
Dins
del camp del sindicalisme destaca per la seva dedicació a la lluita però sobre
tot per a les reflexions i propostes per a millorar l’organització i així
millorar la seva capacitat de intervenir. Alhora insisteix en la necessitat de
la formació dels sindicalistes, ja que pensa que el sindicalisme,
com expressió de la classe obrera organitzada, hauria d’arribar a tenir
el control total de la producció i ser la base d’una nova societat.
-Però nosaltres ens solem preguntar molt pel Seguí com a
ésser humà; què ens podeu dir?
PG
: Segons deien els que el van tractar, era jovial, impulsiu, vital, de
reaccions vives i apassionades, molt proper i carinyòs
amb els seus i de vegades amb reaccions violentes, tot i que de poca
durada, amb els que actuaven com a enemics dels seus. No coneixia la
indiferència i era molt generós.
-Es una
mena d´ autodidacta de la vida i així és va formant com a humà i com a
sindicalista?
PG:
Era una persona molt intuïtiva, que estava molt atenta a la realitat i sabia
captar per on anava la dinàmica social. Aprenia dels fets, de la lluita, dels
debats... Ara bé, segons Josep Viadú, amic i company
de militància, havia estudiat a Labriola, Lorenzo, Mella, Kropotkin, Marx, Bakunin, Sorel
i a l’holandès Cristian Cornelissen, que es el que
més el va influir
-La lluita
per les 8Hores de treball què va significar per a Salvador Seguí?
PG
: 8Hores de treball que significaven , a més, vuit hores de merescut descans i
vuit hores més d´ esbarjo i llibertat per a créixer con a humans en el context
que cadascú fes seu…molt ben pensat, però tot i el grapat
d´ anys que han passat encara ,avui en dia, tot això queda lluny…ni es fan vuit
hores de treball, ni es descansa com cal en vuit hores de tranquil·litat ni
podem gaudir de vuit hores d´ esbarjo per a dedicar a les relacions socials, a l’educació
permanent, a cultivar les nostres aficions...
-Dins la
lluita social pels drets de treballadors i treballadores ens trobem amb lo
millor de “lo humà”, però ,també amb lo pitjor, no ?
AL
: Es curiós perquè aquesta frase acostuma a aplicar-se a les guerres i,
efectivament, es pot afirmar que ens trobem en un conflicte i una època, en el
qual la vida tenia un valor molt més escàs que el de avui en dia . Es clar que
estic parlant d’Europa i els països, diguem-ne, occidentals. Perquè la
experiència em diu que a la resta del món continua valent molt poc. O es que
avui no s’assassina igual d’alegrement a
sindicalistes i ecologistes arreu d’Amèrica Llatina o l’Àfrica ? I els
immigrants que intenten arribar a Europa i deixem que morin a milers al
Mediterrani?. Això sí, no a casa nostra.
-Penseu que
la Vaga de “La Canadenca” va marcar un “abans i un després” ?.-Com i de quina
manera? -“La vaga de La Canadenca” per què va ésser tan
important...?
PG:
Va ser una demostració de poder, va evidenciar el molt alt grau d’organització
i implantació que tenia el sindicalisme de la CNT (CRT llavors a Catalunya) a l
‘aconseguir aturar escalonadament gairebé tota l’activitat de Barcelona, tot i
enfrontar-se a una repressió brutal.
AL: Va ser
molt important, però desgraciadament cal dir que no va ser fins l’arribada de
la segona república que realment es va posar en pràctica el dret de les vuit
hores. La patronal va boicotejar un darrera de l’altre tots els intents
d’aplicació.
-Quin paper
va jugar en Seguí , més o menys és el paper que juga “El Noi del Sucre” a totes
les reivindicacions ?
PG:
La vaga de La canadenca agafa al Noi del Sucre a la presó. Per tant en l’inici i desenvolupament la seva intervenció es indirecta.
De fet l’organització demostrada en el desenvolupament escalonat del conflicte
es conseqüència directa de una mesura impulsada per ell i aprovada al Congrés
de Sants de la CNT a Catalunya: la creació dels sindicats únics que unificaven
les diferents associacions professionals que existien a cada fàbrica abans i
que dispersaven les reivindicacions i l’acció sindical. D’altra banda els
dirigents de la vaga i especialment Simó Piera, eren propers a ell. També es de
suposar que algun contacte s’establiria entre aquets dirigents i els que
estaven a la presó. Contactes que sí es van donar oficialment amb el mitjancer
governamental i que van afavorir els acords amb que va finalitzar la vaga.
Finalment la seva intervenció mes directa i decisiva, gracies a la seva gran
capacitat d’oratòria, es la que te, una vegada alliberat, en el míting de la
plaça de braus de Les Arenes on s’aproven els esmentats acords
- L’enemic de les demandes socials eren al carrer amb el pistolerisme
de la Patronal, però també més enllà, oi?, entre la gent que es creia—com es
creu-- intocable i entre el poder de poders. Què ens podeu dir?
PG
: L’èxit de la vaga de La Canadenca desperta la por de sectors de la burgesia
organitzats a la Federació Patronal Catalana que junt amb sectors polítics de
la dreta catalana i espanyola i sectors militars formen una aliança que durà a
terme una guerra bruta contra el sindicalisme de la CNT. Una guerra en la
que a més de la repressió de l’estat, de les detencions massives,
mitjançant les declaracions de estats de guerra i la perversió legal de
l’anomenada llei de fugues es van crear i mantenir diverses bandes de pistolers
que atemptaven contra els sindicalistes.
-El poder
format per la patronal, la dreta política i alguns governants són els que van
anar amb l´ordre de: “mateu a en Seguí “ a els seus
pistolers del Sindicat Lliure?
AL:
El nucli dur antisindicalista, per dir-ho així, el
formen sectors de la patronal catalana, és a dir de la gran burgesia, aliats
amb els militars. Això enllaça històricament amb el que passarà aviat amb la
dictadura de Primo de Rivera i després amb el cop i
posterior dictadura de Franco
-La part d’aquesta
mena de problema te tres incògnites i la que quedà més en l’aire és la dels
governants o...?
AL
: La Mancomunitat catalana queda bastant desdibuixada, una mica més de
protagonisme intermediari el va tenir l’ajuntament de Barcelona, mentre que el
govern de Madrid adopta una postura favorable al diàleg, el que no es poc dir el
mateix de l’actitud que aviat prendrà la monarquia...
PG:
Una de les “anècdotes” que recreen al començament del llibre es la denuncia per
part de la CNT d’una reunió de membres de la burgesia on es va fer una
col·lecta per encarregar l’assassinat d’Àngel Pestanya i del Noi del Sucre. Es
pot dir, per tant, que la voluntat de eliminar físicament als dos dirigents
sindicalistes està prou arrelada en sectors del poder econòmic, que a més tenen
a l’abast les bandes de pistolers que ells mateixos ha promogut i sostingut. Es
significatiu que l’assassinat del Noi del Sucre no es produeix en el moment mes
fort del enfrontament armat entre pistolers i grups d’acció anarquista, sinó
quan s’ha desactivat en gran part la guerra bruta. A més a més Seguí es va
manifestar en contra de la violència i va optar clarament per enfortir el
sindicat com organització de masses. Potser per això mateix van ordenar la seva
mort, per la por al seu potencial com organitzador del moviment obrer. Pensem
que només te 36 anys quan el maten.
-Com vos
plantegeu el donar-nos a conèixer a “el noi del Sucre”, a les seves idees i
reivindicacions, a les seves lluites?.- Com plantegeu donar-nos a conèixer, a
nosaltres com a lectores i lectors, el seu missatge,
ideari...?.Parleu-nos de l´ estructura del còmic que la fa atractiva a l´ hora
de llegir perquè alça molt la curiositat envers el personatge i envers la
lluita anarcosindicalista ,però que, a la vegada, com no és tot un seguit
cronològic ens fa treballar la mirada lectora d´ una altra manera.
AL:
De fet sí que hem seguit una linealitat cronològica a excepció de la
introducció que pretén, amb el seu dramatisme, captar l’atenció del lector. A
partir del seu naixement a Lleida es va desgranant la seva vida i el seu
compromís i formació amb dos tipus de llenguatge narratiu. A partir del
llenguatge de còmic, pròpiament dit, coneixem els fets en que ell es veu
implicat directament , mentre que a partir dels textos il·lustrats ens
introduïm en el context històric general, imprescindible per tenir una visió
més complerta del moment del que parlem.
-Com ha
estat aquesta col·laboració?. Què és allò primer que vos plantegeu i com dueu a
terme tot plegat des del primer plantejament?
AL
: Primer que tot ens posem d’acord en reivindicar aquells fets, la seva figura
i la dels seus companys, aquells avis nostres valents que van donar la joventut
i fins i tot la seva vida per tenir uns drets que avui, poc a poc veiem que es
van esquerdant , perquè res es pot donar guanyat per sempre, perquè res és
gratis i perquè la memòria històrica no s’ha conreat com s’hagués tingut de
fer.
C: Escriviu
primer una mena de guió o com vos ho aneu fent?. Com és la vostra metodologia
de treball ?
-
En aquest cas vam fer una mena d’esborrany, quatre ratlles, dels elements
bàsics del que volem explicar, tot això abans que el Pepe es posi a escriure
res del guió. En altres casos, com son quan fem una novel·la, es fa ( o ell o
jo, depèn de qui hagi estat la iniciativa de fer l’obra ) un breu argument, del
que sortirà el guió, però aquí, tractant-se d’una biografia cal primer
documentar-se. A partir d’aquí s’estableix una relació de propostes i
contrapropostes, El Pepe em fa arribar capítols del guió i imatges
corresponents, si s’escau, que jo afegeixo a la meva pròpia recerca gràfica.
Alhora que comentem i si cal refem, la planificació de la narració pròpiament
dita, seqüències que cal allargar o escurçar, diàlegs, etc. Te moltes
semblances amb el cine...Pensem que, per molt important que sigui el discurs,
si l’embolcall no s’apropa a l’art, de poc servirà. Cal seduir a les lectores i
els lectors.
-Com ha
estat el procés de documentació, investigació...normalment és una fase molt feixuda, però que ens fa sentir bé una vegada veiem per a
què a servit...què ens podeu dir?
PG:
La documentació es una fase necessària, imprescindible perquè es el terra sobre
el que es mou, es desenvolupa, la narració i per tant ha de ser prou sòlid i
segur. Com afeccionat a la historia, l’Alfons també ho es, la documentació es
un període molt maco, viatges mentalment a altres èpoques i territoris,
coneixes personatges, històries... Normalment busquem la guia de historiadors
que ens recomanen lectures i ens donen orientacions , llegim llibres...La part
més feixuga ve quan has de sintetitzar, destil·lar tot el que has après en uns
pocs elements que alhora expliquin molt.
AL
: Exactament, i a més moltes vegades ets pot trobar que una bona documentació
et pot inspirar aspectes en els que no havies pensat i que ajuden a introduir
nous elements, tan de contingut com gràfics. Cal dir que, com en el periodisme,
es convenient tenir més d’una font d’informació, perquè si no, es corre el risc
de transmetre errors que es troben tant a Internet com als mitjans
tradicionals. En aquest aspecte vull donar les gràcies als arxius fotogràfics
tant de l’ Institut d’Estudis Ilerdencs, com a
l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
-Amics ,
tornareu a signar altres treballs de manera conjunta?; teniu pensat alguna
temàtica?;vos agradaria compartir-la amb nosaltres?
PG : Es
molt probable que tornem a col·laborar, tot i que ara no tenim cap projecte
comú concret en perspectiva immediata. Tot i això, aquest mateix mes sortirà
una nova edició de "Miguel Núñez Mil vidas más". Té 37 pàgines més que la primera i incorpora un
dossier pedagògic .
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069