Cazarabet conversa con... Salomó Marquès Sureda, autor de “1939: l’exili
del magisteri de Catalunya”, y Joan
Portell Rifà, de l’Associació de
Mestres Rosa Sensat
.
Salomó Marquès Sureda ens narra , amb una descripció fruit d´un esmerat i minuciós estudi e investigació com va esdevindre l’exili dels exilis---perquè tots els exilis
amaguen altres exilis --de les Mestres i Mestres de Catalunya i del Magisteri en conjunt.
Ho edita la associació Rosa Sensat
des de la col·lecció Referents.
Allò que ens conta la sinopsi del llibre:
Molts anys de silenci han fet que desconeguem aspectes importants de la
nostra història recent. A Catalunya, durant la República, el treball dels
mestres va ser una peça clau per transformar el país, amb una escola que tenia
per objectiu aprendre a pensar i no pas emmagatzemar, passar de súbdits a ciutadans.
Aquesta experiència positiva i renovadora va acabar malament, amb la victòria
militar dels feixistes, i molts mestres varen haver de marxar a l’exili. En
aquest llibre es presenta una panoràmica general del que va passar amb aquests
homes i dones, demòcrates, republicans i excel·lents professionals. S’explica
qui eren, què feien, l’estada als camps de concentració, la sortida cap a
altres països, especialment a Amèrica, com varen treballar allà impulsant un
ensenyament renovador i actiu… I també es parla del retorn d’alguns d’ells i de
les dificultats per continuar exercint sota el règim franquista. Una història
massa desconeguda que vol retre homenatge a aquests mestres que lluitaren i
sofriren per una escola nova i per una societat més justa.
En aquest llibre en Salomó Marquès, segons ens explica la pròpia editorial
Rosa Sensat:” s’endinsa en un passat obscur i en treu clarors de resistència.
Al llarg dels anys, ha fet una feina impagable de divulgació entre estudiants
universitaris i població en general de les rutes d’exili i de la petja que els
Mestres catalans exiliats i silenciats van deixar als països que els van
acollir.
L´ autor, Salomó Marqués Sureda:
És catedràtic d’història de l’educació de la Universitat de Girona i ha
estat president de la Societat d’història de l’educació dels Països de Llengua
Catalana. A la dècada dels vuitanta del segle XX va començar a investigar sobre
el magisteri de Catalunya durant la República i la dictadura franquista, de
manera especial sobre l’exili del 1939. L’any 1995 publicà L’exili dels Mestres
1939-1975 i ha continuat escrivint sobre el tema: La repressió del professorat
a Catalunya sota el franquisme 1939-1943; El Mestres de la República; Mare de
Déu , quina escola!; Els Mestres contra Franco….i sobretot monografies i
estudis sobre Mestres exiliats.
Qui va ésser Rosa Sensat?
https://es.wikipedia.org/wiki/Rosa_Sensat_i_Vila
Què és avui Rosa Sensat? L’associació:
Cazarabet conversa amb Joan Portell Rifà, de l’Associació
de Mestres Rosa Sensat:
-Amics ens podeu explicar una mica qui va ser
Rosa Sensat?
-Rosa Sensat va (1873-1961) ser una mestra pública, que
va dirigir l’Escola de Bosc, de Montjuïc (secció femenina), la primera escola
catalana a l’aire lliure, des de la seva inauguració l’any 1914. Durant la
República va passar a dirigir el Grup Escolar Milà i Fontanals, de Barcelona.
Va estudiar magisteri i després es va llicenciar a la Escuela
Central de Magisterio de Madrid, on va entrar en
contacte amb La Institución Libre
de Enseñanza. Va visitar escoles de França, Bèlgica,
Suïssa i Alemanya. Acabada la guerra civil, la comissió depuradora del
franquisme la va obligar a jubilar-se anticipadament. De la seva producció
escrita en destaquen: Les ciències en la vida de la llar (1923); Cómo se enseña la economía doméstica (1927); i Vers
l’Escola Nova (1934). Fou capdavantera de la renovació pedagògica i un referent
pedagògic durant la Segona República.
-Quina
empremta va deixar-hi en la pedagogia? I què va significar dins el món educatiu?
-Com s’ha dit, Rosa Sensat fou una de les grans figures
de la renovació pedagògica a Catalunya el primer terç del segle XX. La seva
realització pedagògica fonamental queda recollida en el llibre “Vers l’Escola
Nova”: el coneixement dels infants i el respecte per la seva personalitat;
l’aprenent, centre de tot el sistema educatiu; la vida en plena natura, factor
d’una educació integral; la cura de la salut i de l’educació física; posar en
contacte els infants amb la naturalesa i el treball; preocupació per la
formació moral; l’escola com una segona llar; una escola pública de qualitat.
Cal destacar el seu vitalisme, l’ interès per la higiene, el seu europeisme i
la seva modernitat, fins i tot el seu feminisme.
-Què és
l’Associació de Mestres Rosa Sensat avui?
-Va néixer com a Escola de Mestres Rosa Sensat l’any 1965
i el seu objectiu fundacional era la formació permanent dels mestres en actiu.
Aquest segueix essent encara avui el seu principal objectiu. Però ara cal
afegir-hi l’opció d’una escola pública, de qualitat, inclusiva i correctora de
les desigualtats socials, per a tothom. Les seves activitats principals són:
les Escoles d’Estiu, els Grups de treball, les Jornades, els cursos, una
biblioteca especialitzada en educació i en literatura infantil i juvenil, les
revistes (Infància i Perspectiva Escolar) i les publicacions.
-Des que es
va fundar l’associació com ha anat evolucionant?
-Ha passat a ser una associació de mestres i de gent
interessada en l’educació. Forma part de la Federació de Moviments de Renovació
Pedagògica de Catalunya. I es regeix per una Junta Rectora escollida pels seus
associats. Els seus objectius i les seves funcions segueixen essent totalment
vàlids a dia 
d’avui, 45
anys després de la seva creació.
-Vivim en una
societat on és necessari més que mai treballar l’educació de les emocions o
tenint-les en compte?
-Una educació respectuosa amb les persones ha d’incloure,
per descomptat l’educació emocional, que és una de les dimensions que formen
part d’una educació integral de veritat. Ara, la nostra concepció d’educació
emocional és lluny d’algunes vulgaritzacions que se n’han fet: nosaltres pensem
que ha de ser present tot el temps escolar i en totes les matèries.
-Ens podeu
explicar el concepte de l’educació que hauria d’imperar---no m’agrada massa
aquest verb,però...--- avui en la societat actual, ---amb les seves
necessitats, amb les seves obsessions i frustracions---…quelcom així com més
humanitzar i menys memoritzar…?
-Els mestres de la República, que són encara el nostre
referent, deien que “els ensenyaven a pensar,
no pas a magatzemar”. Avui, amb tots els
canvis que hem viscut, queda més clar que mai que la funció de l’educació
escolar no ha de ser la transmissió d’informació, sinó l’adquisició d’un nucli
comú i bàsic de coneixement, d’unes competències per poder anar per a la vida,
i tot això plantejat com un acompanyament informat i adult al creixement de les
persones. Amb un fonament ètic fort i amb un èmfasi especial en la correcció de
les desigualtats i els condicionaments familiars amb què els infants arriben a
l’escola.
-Més val
saber-hi traure conclusions, entendre allò que és lleig, saber debatre, traure
conclusions….
-El diàleg, l’argument, l’escolta activa, el debat... són
a la base de la formació de persones amb pensament crític.
-Com ha de
ser l’educació en un món tan tremendament capitalista...tenint en compte que el
capitalisme va més enllà de “comprar i vendre”….que està --com diria?--
en el dia a dia… gairebé en
les relacions socials?
-Fonamentalment ha de ser humanista i integral. Ha de fer
possible que totes les persones puguin trobar sentit a la seva vida i siguin
capaces de participar-hi activament.
-I clar, tot
té que mirar d´enfocar-se des de la pedra angular de
tota societat que deuria de ser l’educació, oi?
-Efectivament, l’educació és una de les constants de tota
societat. En aquest sentit hi ha uns valors que són permanents i que no s’han
de deixar dissoldre per les modes més cridaneres.
Cazarabet conversa amb
Salomó Marqués Sureda:
-Què
és per a vostè dedicar-se a l'ofici d'ensenyar?
-He treballat sempre a la universitat (UAB i UdG), al departament de
Pedagogia, Àrea d'Història de l'Educació. Ara jubilat. L'ofici d'ensenyar per
mi és ajudar a desvetllar la consciència crítica dels nois i noies amb els que
comparteixo l'aula.
-De què parles en aquest llibre
i per què tens la necessitat de contar-lo? Què ens aporta de nou la teva
investigació sobre l'exili del magisteri català?
-A principis de la dècada dels vuitanta vaig descobrir que hi havia un buit
(entre d'altres) en la nostra història de l'educació recent: el de l'exili dels
mestres degut a la victòria militar dels rebels a la República. Sobre aquest
tema no hi havia documentació en els arxius. El silenci sobre aquest col·lectiu
era profund i total. Durant els estudis universitaris ningú n'havia parlat. I
vaig començar a investigar sobre el tema a finals de la dècada dels setanta a
partir d'entrevistes a mestres exiliats (els que quedaven) , a familiars
d'aquests mestres i a antics alumnes.... Sempre amb la sensació de que havia
començat tard, quan força d'ells i d'elles ja havien mort. I he continuat
investigant fins ara.
La recerca la vaig limitar als mestres, homes i dones, que treballaven a
Catalunya que és un país de frontera, fet que va facilitar el seu exili. En
altres territoris varen ser afusellats directament per falangistes o després de
judicis sense cap garanties.
Aquesta recerca va respondre, i encara ara respon, a la voluntat d'anar
omplint els silencis provocats per la dictadura que va estar explicant la seva
història, la dels vencedors, durant massa anys i encara n'estem
pagant les conseqüències. Faig meves les paraules de Josep Fontana que l'agost
del 2016 deia en una entrevista: La gent ha
oblidat que un dels esforços més importants que va fer la República va ser l'intent de modificar la societat espanyola a través de
l'educació i la cultura. Va fundar escoles, va nomenar mestres, va portar
biblioteques a tots els ajuntaments. Va fer un esforç admirable. Els altres el
van decapitar: van tancar escoles, van matar mestres, van cremar llibres.
Recuperar tota aquesta memòria seria molt important.
Al llarg de tots aquests anys d'investigació he estat
molt atent que no es fes realitat la frase del poeta Juan Gelman
"Se van los dictadores i llegan los organizadores del olvido"
Ho va dir en un congrés sobre la Memòria històrica a Salamanca fa uns anys.
La principal aportació de la meva recerca ha estat donar a conèixer un
col·lectiu silenciat d'homes i dones, molts dels quals eren els capdavanters de
la renovació pedagògica a casa nostra durant la República i ja abans. Amb les
dades conegudes fins ara, aquest exili representa una mica més del 12% (una
quarta part de dones) del col·lectiu que treballava a Catalunya. El meu
convenciment és que els exiliats són molts més. Lamentablement no els coneixem
per haver començar aquesta recerca massa tard.
-Tot exili és una mena de repressió, no? Quin
futur van trobar-hi o van anar trobant els Mestres i les Mestres catalanes i
catalans?
-Una repressió que intenten superar el més aviat possible. Força exiliats
intentaran vèncer aquesta repressió tornant a casa. D'altres marxant dels camps
i sortint de França quan varen entrar els alemanys. De fet el retorn dels
mestres exiliats segueix les mateixes pautes que la resta de republicans. Alguns
tornen aviat, quan tenen garanties que no els passarà res; garanties que en
força casos no es varen fer realitat i varen ser empresonats. Una bona colla
dels que retornaren no varen poder reingressar al magisteri, alguns obriren una
acadèmia o acabaren treballant en escoles privades, fins i tot en algunes de
congregacions religioses. I, evidentment, tot això en el marc sociopolític
d'una dura dictadura. L'expressió d'un militar "la guerra ha terminado pero la batalla
continua" desgraciadament va ser real. El nombre d'afusellats
la dècada dels quarta n'és una mostra.
Llevat dels mestres que varen anar a la URSS acompanyant colònies
d'infants; i llevat d'alguns que es varen quedar a França treballant d'ajudants
de la càtedra d'espanyol que hi havia en els instituts, els mestres que varen
poder dedicar-se a l'ensenyament va ser en països d'Amèrica, especialment a
Mèxic que va ser el país que els va obrir les portes sense cap condició.
A Mèxic, on hi havia el govern de la República a l'exili, amb els cabals de
la República a la capital federal es crearen quatre Colegios.
Aquests centres afavoriren que una bona part dels mestres exiliats poguessin
continuar exercint la seva professió amb la mateixa dignitat i professionalitat
que ho havien fet a Catalunya. Fora de la capital la Fundació Cervantes creada
pel govern republicà a l'exili va ajudar econòmicament als mestres, homes i
dones, que vivien en poblacions relativament importants: Tampico,
Torreón, Veracruz, Córdoba, etc. per crear un
col·legi. Després de 80 anys d'exili encara n'hi ha un que funciona dirigit per
José Antònio Vigatà (és el net del mestre Vigatà, de
Lleida).
En d'altres països americans: Xile, Veneçuela, Cuba... també hi hagué
mestres, homes i dones, que crearen escoles o que treballaren en l'ensenyament
en escoles privades. La diferència més important en referència a les de Mèxic
és que en aquests altres països no tingueren el suport econòmics dels que
treballaren a Mèxic.
-Però el magisteri que es va
quedar ací també va patir la repressió, la repressió a les aules...no? Ja hi
havia hagut la depuració, però part de la repressió anava de la mà de la por
per l'escarment... que ens pot dir ?
-I tant que varen patir la repressió; i molt dura! ja que els vencedors
consideraven els mestres els responsables directes de tots els mals de la
República. L'escola que va instaurar el franquisme va ser a les antípodes de
l'escola republicana. Els franquistes no volien ciutadans, volien una societat
atemorida, es tractava de retornar a fer súbdits. Va ser l'escola del NO. Del
no a tot el model republicà: no al català, no a la coeducació, no al laïcisme,
no als models renovadors europeus, no...
A cada capital de província bon punt arribaven els franquistes començaren a
funcionar les Comisiones Depuradoras.
A aquestes comissions s'havien de presentar tots els mestres, homes i dones, i
la Comisión decidia si se'ls expulsava del magisteri,
si se'ls condemnava i amb quin tipus de castics o si
podien continuar ensenyant. En el cas de Catalunya més d'una quarta part varen
ser castigats. Si a aquests hi afegeixes el 12% d'exiliats, ja pots imaginar-te
quin col·lectiu queda! Silenci, por, venjances.... en una clima de postguerra
amb vencedors i vençuts. El buit deixat pels exiliats i expulsats... va ser
substituït per persones escollides amb criteris polítics no pas pedagògics!
-I a elles, a les mestres con
els va anar-hi?
-Doncs igual que els homes! En aquests col·legis dels països americans hi
treballaven mestres i mestresses. Per altra part, cal recordar que en alguns
casos de matrimonis de mestres només va marxar l'home a l'exili i la dona es va
quedar aquí amb les criatures, amb tot el que aquesta situació comporta de
dolor, de persecució, de càstig, etc.
-Parla'ns una miqueta més de la
diàspora del magisteri català. D'algunes característiques ben diferenciades o
molt diferenciades respecte d'altres diàspores dins del col·lectiu de mestres.
-Un del fets destacables de la diàspora del magisteri català és la
quantitat de mestres que varen marxar. El fet que Catalunya és una territori de
frontera va afavorir l'exili dels mestres que treballaven a Catalunya i, també,
dels mestres que havien anat arribant acompanyant colònies d'infants. En altres
territoris de l'Estat els mestres varen ser assassinats. La xifra de l'exili
del magisteri català és la més alta de l'Estat.
Una altra tret destacable, en un determinat sector dels exiliats a Mèxic,
és el de voler continuar ensenyant el català als escolars perquè "com que
aviat tornarem" (convençuts que amb la victòria dels Aliats farien fora en
Franco), cal que no perdin l'escolarització i la llengua amb que aprenien a
Catalunya durant la República. Una proposta -la d'ensenyar català- que va
provocar més d'un tensió. Un desig -el de tornar la democràcia a Espanya- va
tardar anys i panys!
-Quants silencis desfàs en aquests llibres?
Són els silencis una de les pitjors conseqüències de la repressió de les
repressions?
-Intento donar a conèixer la peripècia d'aquest col·lectiu d'homes i dones
que creien en el paper transformador de l'escola per anar bastint una societat
més justa, més democràtica, més participativa, etc. Treballaven per consolidar
una escola activa el centre de la qual era l’Infant. Una escola que els
ensenyava a pensar i que volia que els escolars passessin de ser súbdits a ser
ciutadans d'un país democràtic. Un escola que va ser silenciada i violentada
pels governants franquistes, amb programes parcials, amb mitges veritats, amb
una mirada centrada en ells mateixos ben allunyada dels models europeus.
A diferents països americans he sigut testimoni directe de l'estima dels
deixebles als seus mestres; l'agraïment pel que els varen ensenyar. Eren homes
i dones que tenien molt clar que la primera condició per ser mestre/a és
estimar els nois i les noies. I després una bona preparació compartida amb
altres companys d'escola. I una actitud de ser al costat de cada alumne
ajudant-lo a desvetllar-se, a pensar, a observar, a experimentar... Actitud que
ara, després de 80 anys de l'exili, continua essent indispensable. Aquest és un
dels reptes actuals a l'hora de formar els futurs mestres.
-Com va afectar tot plegat a la
llengua catalana ? I a la cultura catalana en conjunt? Es nota encara avui... o
s'ha d'anar refent...
-L'exili dels mestres és una conseqüència de la victòria dels militars
sollevats contra la República. Coneixent l'exili i el treball que varen fer
aquests mestres a Mèxic, a Veneçuela, a Xile, etc. faig servir una frase que em
sembla resumeix molt bé la postguerra i els primers anys de l'exili. Dic que
l'exili va comportar "Riquesa per uns, pobresa per altres". Riquesa
per uns, és a dir, els països que varen acollir mestres exiliats es varen
enriquir culturalment ja que hi continuaren ensenyant seguint les pautes
renovadores que havien practicat durant a República. Mentrestant a la Catalunya
franquista (i a la resta de l'estat) l'ensenyament va fer una notable reculada.
L'escola del nacionalcatolicisme estava ben allunyada de les propostes
republicanes. No calia mirar els models europeus perquè aquí ja tenim els
propis models.
Pel que fa al català quan a finals del franquisme es varen obrir una mica
les portes de l'ensenyament, quan el català va començar a entrar a l'escola
alguns del mestres exiliats que havien tornar i tenien el títol de mestre de
català de la República varen ensenyar la nostra llengua als col·legues més
joves i varen fer classes de català (voluntàries) a l'alumnat.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069