La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Esther Miralles, autora de "Emboscats. La guerra dels que no hi van anar" (Ara Llibres)
- Esther, per què un llibre sobre els que es van amargar als boscos per tal d´evitar l´enfrontament, la
guerra?
- Perquè era important treure a la llum un tema que havia quedat
"amagat" en els boscos durant tots aquests anys, un tema que va
implicar molta gent de la que no s'ha parlat, com si no haguessin existit i,
ens agradi o no, els entenguem o no, van
existir i la seva història ens pot fer conèixer aspectes nous de la guerra.
L'interés per
aquest tema va sorgir quan a l'entitat de la que formo part, el Centre
d'Estudis Lacetans, vam començar a treballar en projectes de recuperació de la
memòria històrica en la nostra comarca, el Solsonès, i quan entrevistava a gent
gran tothom sense excepció parlava dels emboscats, un tema que estava recollit
només marginalment en uns pocs llibres d'història.
- Per favor, presenta un poc
el llibre als lectors…
- El llibre Emboscats. La guerra dels
que no hi van anar, explica qui són els emboscats, quines eren les seves
motivacions, la forma de viure, d'organitzar-se, la relació entre els emboscats
i les xarxes d'evasió, entre els emboscats i la cinquena columna, etc. I ho fa
a partir del relat dels protagonistes, els propis emboscats que he pogut
entrevistar i els diaris i memòries que he consultat, la majoria inèdits, així
com documentació diversa, entre la que destaca la documentació secreta del Cuartel General de Burgos, i les publicacions -la majoria
de caràcter local- que en parlaven.
-
Veig que en la teva vida has passat temps entre els pobles indígenes del
Amazones, (allò que jo anomeno “el bosc dels boscos”), amb projectes de
desenvolupament i cooperant amb els
mateixos pobles indígenes i em trobo, ara, amb un llibre que té molt a vore amb la vida al bosc….què simbolitza per a tú el bosc?
- Realment l'Amazònia és el bosc dels boscos. Vaig estar a cavall de la
meva ciutat -Barcelona- i l'antítesi de la ciutat, el gran bosc amazònic,
durant els anys 90 i després, una mica per casualitat, vaig instal·lar-me en
una casa de pagès enmig del bosc -això sí, un bosc molt menys indòmit, molt més
serè-, al Solsonès. Els dies de pluja, quan després de la tempesta una boira
espessa s'eleva poc a poc sobre els arbres deixant pas a un sol que centelleja
sobre els milers de gotes d'aigua que hi ha sobre les fulles, en aquests
moments, casa meva em recorda molt l'Amazònia. I tot això m'agrada però
tanmateix he de dir que jo sóc un bitxo molt urbà; el bosc és el temps calmat
de la natura, és l'estabilitat però també és l'aïllament. La ciutat és el
frenesí del ritme humà, és el conflicte, el moviment, la connexió. M'agraden
tots dos paisatges i em fascina el contrast. A nivell familiar, ara que els
meus fills són petits, prefereixo el primer i a nivell personal, el segon.
- Entre els protagonistes trobem d´allò
més divers: gents del camp, religiosos, també d´altres
més implicats que tenien idees polítiques….però, tothom amb el denominador
comú de no voler participar de la
guerra, (independentment de les seves idees)….tú que
has estat amb ells i has investigat el tema: què creus que els va impulsar a
prendre aquesta decisió, em refereixo la
de no voler participar, activament
de la guerra, amb el combat?
- Primer de tot ens hem d'ubicar en l'any 36 i en el context rural, perquè
la majoria d'emboscats que he conegut o que he documentat són de l'àmbit rural
i, especialment, de comarques fortament marcades per un pòsit social molt
conservador; comarques com el Solsonès i la Garrotxa, que ja durant les guerres
carlines s'havien decantat clarament per l'opció carlina, per tant, la més
conservadora i immobilista, llocs amb forta presència de l'església, sense
indústria -i, per tant, sense els focus de propagació de les idees socialistes
o llibertàries- i amb una estructura social caciquil
amb pràctiques relacionals que provenien pràcticament de l'Edat mitjana. Gent
amb un fort arrelament a la terra, que vivien en masies aïllades -al Solsonès,
excepte Solsona i Sant Llorenç de Morunys- la resta del poblament és 100%
dispers. No hi ha places, ni carrers i l'església és el centre social del
poble, el lloc de reunió.
En aquest context s'assabenten de la insurrecció, el 18 de juliol, a través
de les notícies que arriben per la ràdio i la guerra es materialitza, en el
termini d'unes hores, en forma de grups de fora que venen a calar foc a les
esglésies i a perseguir els elements dretans destacats del poble i a monges i
capellans (molts d'ells parents dels veïns). Cal parar atenció detingudament en
aquest punt ja que va provocar confusió, desconfiança i rebuig envers la causa
que després es demanaria anar a defensar, amb les pròpies vides, als joves.
A partir d'aquí, les històries recopil·lades
mostren una diversitat de situacions particulars que van des de motivacions més
'apolítiques', podríem dir, que basaven la negativa en anar al front en la por,
en no voler deixar la família, en no sentir que s'hi juguessin res seu, a la
guerra, en sentir-se carn de canó... fins a postures més bel·ligerants,
clarament pro-franquistes. En el llibre recullo
diferents casos que representen tot aquest ventall.
-
Creus que s´ha d´ésser més
valent per tal de no agafar una arma i tirar-se al combat que tanmateix al
contrari?
- A mi em fa una por enorme qualsevol situació on hi ha risc i violència
física, així que trobo que cal molt de valor per anar al front de guerra. Però
no només valor, sinó convenciment; creure que més val anar a lluitar per
defensar la causa en la que creus que no fer-ho i permetre a l'enemic imposar
les seves idees. En aquest sentit crec que quan s'analitza el fenomen dels
emboscats des del punt de vista del valor o la covardia, estem deixant fora de
l'anàlisi alguns paràmetres importants, alguns de personals, que tenen a veure
amb les circumstàncies concretes de cada persona i d'altres de col·lectius, que
tenen a veure amb la política i actuació del poder a banda i banda de la
guerra. Estic convençuda que en la majoria de casos el factor que va pesar més
a l'hora de decidir no anar al front va ser la desmotivació, la falta de crèdit
del projecte que havien d'anar a defensar. Per això crec que, més enllà del
judici de valors i el debat sobre si eren covards o no que podem realitzar des
de l'actual tranquil·litat de les nostres llars, la pregunta que ens pot interessar és: Què va
passar? Perquè milers i milers de joves d'un país on pocs anys enrere havien
triomfat les esquerres i s'havia instaurat una república, a l'hora d'anar a
defensar-la es van quedar a casa? Penso que aquí sí que hi ha un missatge a
escoltar i una lliçó a aprendre.
-
Com penses que deu de ser prendre una decisió com aquesta, la de marxar al bosc …en aquells dies i en
aquelles circumstàncies?
- Com que amagar-se es va tractar, en algunes zones, de l'opció
majoritària, va ser relativament fàcil. En el llibre reprodueixo el testimoni
d'un jove seminarista que no sabia què fer i diu: "Quan s’inicià
l’allistament dels joves de la nostra lleva del 1938, fórem acompanyats a Barcelona
per un funcionari de l’Ajuntament. Dels trenta-cinc o més joves de la nostra
lleva, de Cardona, de moment fórem només una dotzena que ens hi presentàrem.
Els altres estaven emboscats o ja eren voluntaris al front. (...) En els dies
immediats, alguns de la lleva i altres de Cardona, començàrem a pensar en
passar la frontera cap a Andorra. Era el setembre. Tant si anava al front
republicà, com si em passava a l’Espanya Nacional, havia de donar un disgust
als pares."
Per a alguns la decisió plantejava dubtes, però per a molts es tractava tan
sols de seguir el germà gran que ja estava amagat, bé perquè no s'havia
presentat, bé perquè ja havia tingut l'experiència del front i en tornava ben
escaldat. Hi ha joves que decideixen amagar-se quan el germà gran o un cosí o
un veí ja ha mort al front. Per molta propaganda triomfalista que escampessin
els mitjans de comunicació de l'època, quan comencen a arribar els certificats
de defunció dels coneguts, es va veient que la guerra és una gran carnisseria.
Els pagesos, a més, no tenien cap especialitat en cap ofici per al·legar i
poder quedar-se a la reraguarda; sabien amb certesa que eren carn de canó.
També, cal pensar que els homes cridats al front cada cop són més joves
-els biberons tenien 17 anys- i per tant sovint són els pares els que
aconsellen o decideixen pels nois, i organitzen la seva fugida i estada en
alguna casa de pagès a través de familiars o coneguts.
-
Com definiries a la gent, ,als testimonis, més o menys directes, que t'has
trobat pel camí , tenint en compte que has dut a terme una important recerca d'experiències per tal
de poder oferir-nos aquesta altra visió del conflicte?
- Bé, són gent molt gran... No sempre ha sigut fàcil accedir a les seves
vivències, sobretot perquè es tracta d'un tema molt sensible i tenien por del
judici que en podíem fer i del tractament que li donaríem al tema (moltes de
les entrevistes les vam fer per al documental que vam realitzar amb la
productora E2S fa un any per a Televisió de Catalunya, "Emboscats. Memòria d'una geografia secreta"). Jo els
definiria com gent de base, molts eren pagesos, no m'han semblat gaire
polititzats ni que fessin "carrera" després de la guerra. Havien
compartit la seva experiència dins del cercle més proper, com la família, sense
donar-li major importància. Les dones també expliquen les seves experiències
amb la major humilitat. És gent senzilla, acostumada a treballar la terra tots
els dies de la seva vida.
- Com
vivien els protagonistes d´Emboscats al bosc?
(vincles entre ells, rel·lacions, composició i com
era el dia a dia).
-
Al llibre hi dedico uns quants capítols a explicar com eren els amagatalls, com
vivien els emboscats, com funcionava la xarxa de suport que s'havia teixit al
seu voltant, la relació, en alguns casos, amb la cinquena columna, la relació
amb les xarxes d'evasió, etc. En general la guerra es vivia com un "qui
dia passa, any empeny", un sobreviure quotidià, un anar fent, esperant que
la guerra s'acabés.
- M´imagino que hauria d´haver-hi
molta vida sota terra i dins de coves….on la foscor és un denominador comú….com
es suporta això….què et vàren contar, Esther, els
testimonis sobre les condicions de vida?
- Bé, tothom era molt conscient que on les estaven passant magres realment
era al front. Els emboscats, dins del perill que els obligava a ser cauts i a viure més de nit que de dia,
gaudien d'una certa llibertat inesperada. Al llibre explico: " En un temps
en què no es viatjava i la ràdio era la finestra al món exterior, imaginem-nos
què devia significar per els joves marxar de la seva llar per anar a viure amb
altres nois en un ambient on no hi havia res escrit, les normes es construïen
dia a dia i la jornada començava quan queia la nit. Per una banda, la guerra,
la persecució, el perill, la por; per l’altra, la joventut i la sensació de
llibertat que proporciona no seguir cap guió previ. Allunyats dels
convencionalismes –ni que sigui per tornar- hi després creient-hi més–
segurament va ser el període de la seva vida viscut més intensament i,
paradoxalment –vist el que va venir darrera de la guerra– també el de major
llibertat. Emancipats i lliures, nocturns com feres del bosc, la fraternitat i
la complicitat que es va teixir entre els que compartien cova, aventures i
destí, fossin germans, parents, veïns o fins i tot desconeguts, era una nova
experiència que, d’entrada, no estaba prevista en el
full de ruta de la seva vida si la guerra no hagués fet esclatar en mil bocins
tots els altres futurs possibles."
I un testimoni de l'època havia escrit en les seves memòries: "
Aquella forma de viure va trencar l’estil propi d’una terra la gent de la qual
només havia viscut per treballar. Lluny de relacionar-se habitualment amb
estranys, i amb unes preocupacions molt simples i properes, no van deixar
d’experimentar un encant -malgrat les temences de sentir-se perseguit i
trobar-se en una situació d’alt risc-, en poder contactar i establir lligams
amb persones de cultures i costums ben diferents. L’esperança que tot allò
acabaria bé, i que es gaudiria d’una pau tants anys perduda, era suficient per
animar qualsevol. Per primera vegada a la vida es varen sentir solidaris, i
desaparegueren les enemistats i conflictes d’una societat tancada com aquella."
-
Quin paper van tindre les dones? I la família?
- El suport de les dones va ser fonamental. En moltes cases els homes
havien marxat o estaven amagats. Les dones tenien al seu càrrec la casa, la
família, les feines del mas i el suport als emboscats. De vegades rebien la
visita dels guàrdies d'assalt i els entretenien a la porta mentre un fill o un
germà estava saltant per la finestra de darrera. Algunes van ser detingues i
portades a la presó per col·laborar amb els emboscats, i algunes també estaven implicades,
en una escala mot local, en activitats relacionades amb la Cinquena Columna.
Cal destacar els fets de l'agost del 38 al Solsonès, quan un complot dirigit
per agents del SIM que es feien passar per militars republicans pro-franquistes, va acabar amb la detenció de moltes
famílies -sobretot, dones- que tenien fills emboscats.
- En
quin moment creus que aquests protagonistes directes, “els mateixos emboscats”
i les generacions que els vàren seguir ….van pendre la decisió de parlar del tema amb total llibertat?
- A nivell familiar en molts casos, com a la resta del país, es va imposar
el silenci, un silenci que, bé per recel, bé per inèrcia, es va allargar
excessivament. Crec que hi ha hagut més interès de conèixer la història per
part dels néts dels protagonistes, nascuts en democràcia, sense prejudicis i ja
lluny de l'ambient asfixiant del franquisme, que per part dels propis fills.
És curiós que, quan es va emetre el documental, l'any 2012, van aflorar
moltes històries que mai s'havien explicat. Jo sempre explico que, abans del
documental, jo havia d'anar a buscar les històries, i després del documental,
les històries venien a mi. Aquest material nou, més un aprofundiment en els
temes i una ampliació del marc geogràfic al conjunt del territori català, és el
que constitueix el llibre que ara he publicat.
-
Molts es van dedicar a fer de guies; altres al contrabant
o a l´estraper-lo…..què ens pots explicar?. Algún cas o testimoni que et va sorprendre?
- Els emboscats, per definició, són els que es van amagar, però alguns es
van amagar només un temps abans de decidir-se a marxar del país, bé per
intentar quedar-se a França o Andorra, bé per passar al bàndol franquista on
potser encara la seva lleva no ha estat mobilitzada, bé per enrolar-se amb les tropes
de Franco. Les expedicions per sortir del país eren secretes, s'havia de
contactar amb els guies i pagar la quantitat necessària (500 o 1000 pessetes,
en general) per poder unir-se a una de les caravanes clandestines que els
conduirien fins al seu objectiu. Els guies d'aquestes caravanes sovint eren
contrabandistes, que van trobar en aquesta activitat una manera de lucrar-se
més, això sí, assumint un risc molt més gran. Les batalletes
d'alguns guies de Sant Llorenç de Morunys són èpiques.
Dins del cas des guies i els emboscats em va cridar especialment l'atenció
la història d'un jove de 21 anys assassinat al seu poble el 16 de gener del 39.
Vaig anar recollint fragments del cas a partir dels veïns, dels germans i de
més veïns. El noi havia sigut guia d'evadits cap a la
frontera però, en canvi, va ser mort com a venjança per haver denunciat uns
emboscats del poble, que van ser tirotejats pels guàrdies d'assalt. Va costar
unes quantes entrevistes més poder lligar caps i entendre què havia passat.
- M´interessa, i molt, la pregunta que et fas : “bel-ligerants o passius?”. Jo , personalment, crec que si van evitar el conflicte és que no volien ésser bel-ligerants, però tal vegada i mirant-ho des dels diez i els conflictes d´avui en dia….què en penses una vegada has investigat de prop el tema?
- Crec que va haver una diversitat de posicions, com diversa és la gent. Alguns realment no volien anar al front ni implicar-se en res; d'altres, en canvi, van voler fer la seva petita guerra des de la reraguarda, molestant en la mesura del que podien les tropes republicanes, els comitès, els guàrdies d'assalt. Al llibre recullo aquesta diversitat de posicions en el testimoni de diferents persones. També cal pensar que la pressió sobre els emboscats augmenta al llarg de la guerra i es fa força dura l'any 38, i no només sobre els emboscats, sinó sobre les famílies també. "En el transcurs de la guerra, l’increment de la pressió del govern sobre els desertors es va traduir en un increment de la pressió sobre les seves famílies, sobretots els pares, que eren considerats col·laboradors i encobridors del delicte dels fills. Per això l’any 1938 en el cas de la no presentació a files dels joves, els pares podien ser detinguts amb la finalitat d’interrogar-los, de donar exemple i també de fer-los servir com una mena d’”ostatges” del govern: podrien recuperar la llibertat quan els seus fills es presentessin".
Aquesta
pressió va fer decantar molt joves cap al bàndol contrari. "Si se m'han
endut al pare i em persegueixen a mi, són els meus enemics. Els altres em
tractaran millor". Crec que entre els emboscats es va anar encomanant
aquesta idea, recolzada sobre fets concrets, com l'empresonament dels pares, i
alimentada per la propaganda franquista que rebien a través de la ràdio. Ells
sabien què estava passant a la reraguarda republicana però desconeixien què
succeïa a l'altre costat. La sorpresa va venir després.
-
Com van poder suportar tanta pressió i per part de tothom?. Per no parlar-ne de
com deguera ésser sortir de l´amagatall….amb
quines anècdotes , més sorprenents, t´has trobat?
- La pressió era relativa. Entre ells s'ajudaven molt i les masies que els
donaven suport eren les que rebien la pressió realment. Ells miraven d'estar
molt atents i tenir molts refugis alternatius per amagar-s'hi en cas de
registres.
El que no s'esperaven era la reacció que van tenir els franquistes quan el
front va passar i ells s'hi van presentar. Els testimonis expliquen la gran
sorpresa que van tenir quan ells, que havien estat perseguits pels republicans,
ara eren tractats com la resta de presoners de guerra, tancats en el mateix
camp de concentració, portats en els mateixos trens de mercaderies cap al nord,
on van haver d'esperar els avals de les noves autoritats del poble i, d'allà,
cap a alguna caserna on començarien un servei militar molt llarg i molt lluny
de casa. Però no van conèixer els consells de guerra ni les depuracions que sí
que van viure els que s'havien mantingut fidels a la República.
Web
Solsonès Memòria - Centre d'Estudis Lacetans:
Web
Preservar i difondre la memòria col·lectiva. Solsonès 1931-1978
http://www.lacetans.org/memoria/intro.htm
14375
Emboscats. La guerra dels
que no hi van anar. Esther Miralles. Prólogo de Josep-Maria Terricabras
232 páginas 16 x 23 cms.
21,90 euros
Ara
La història mai no explicada dels que es van amagar per no haver
d'anar al front
Una part de la nostra història que restava oculta: la veritat de tots aquells que, durant la Guerra Civil, es van amagar als
boscos per no haver d’anar al front. Els mateixos protagonistes
–homes del camp, religiosos, polítics–
ens expliquen de viva veu
la seva versió
de la història, uns fets que es van escriure a la llum de les espelmes i que fins avui havien
estat ignorats.
«S’ha
escrit sobre anarquistes, comunistes, franquistes, falangistes, carlins i un llarg etcètera. Sobre els emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de
catalogar, difícil d’etiquetar, de definir, amb angles i arestes,
amb llums i ombres. Un subjecte amb formes complexes, com complexa és la naturalesa humana. Les seves veus s’estan apagant.
Hem estat a temps d’atrapar gairebé les darreres; els emboscats més
joves tenen avui més de 90 anys. Han estat generosos en voler compartir els seus records.»
A continuació us oferim un fragment
del pròleg de Josep-Maria Terricabras, fragmentsd’alguns dels testimonis que expliquen el seu cas en primera persona i algunes
de les reflexions de l’autora,
la geògrafa Esther Miralles:
Esther Miralles (Barcelona, 1970) és llicenciada en geografia per la Universitat de Barcelona i ha treballat per al desenvolupament i la cooperació amb pobles indígenes. Ha viscut al Brasil amazònic amb la comunitat Sateré Mawé i en l’actualitat es dedica, des de la seva residència al Solsonès, a la recuperació de la memòria històrica comarcal al Centre d’Estudis Lacetans. Ha publicat diversos llibres i el 2007 va ser la guanyadora del Premi Jaume Sarri de l’IEC.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol