La
Librería de El Sueño Igualitario
Rosa Rodríguez
Branchat ha editat amb Afers Edicions un llibre que s´ endinsa sota el món
particular de la cultura i el franquisme, amb la seva confluencia, a Eivissa
…agafant com a franja temporal des de l´ any 1936 a l´ any 1975. Des del Cop d´
Estat fins a la mort del dictador, tot sota el pròleg d´Antoni Marimon i
Riutort .
Allò que ens diu Afers sobre el llibre:
La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa (1936-1975)
s’inicia amb la prohibició d’un governador civil de parlar català i acaba amb
la prohibició, l’any de la mort del general Franco, del II Curs Eivissenc de
Cultura. També a Eivissa la repressió franquista s’allargà durant tota la
dictadura. Com va ser possible, doncs, que en aquest període es configurés el
gran mite al voltant d’Eivissa com a illa de la llibertat en què es fonamenta
la poderosa marca «Ibiza», plena de connotacions hedonistes que desfermen una
important indústria turística? Aquesta és una de les qüestions que s’aborda al
llibre. Ha calgut investigar el panorama cultural a l’illa durant la II
República i analitzar la visió d’Eivissa que van promoure cap a l’exterior els
intel·lectuals germànics que fugien del nazisme, així com també la fascinació
que l’illa va exercir en els arquitectes catalans del GATCPAC. Això ha implicat
estudiar l’ambient artístic i literari cosmopolita que s’esdevingué a Eivissa
durant el període franquista, l’arribada dels beatniks i dels hippies, el món
cultural local i els intel·lectuals eivissencs, i el paper que hi jugà tant el
franquisme local com l’estatal. S’hi posen de manifest actituds, fets,
produccions, paradoxes i contradiccions i s’explica de quina manera el
franquisme, tot imposant les seves regles, va possibilitar una realitat social
sui generis que va fer possible la creació d’un mite.
És interesant això que em trobat sobre Antoni Marimon, l´autor del
pròleg:
http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=130220
Molt interesant:
http://www.eeif.es/significados/e/EbususSocietatCultural.html
http://www.eeif.es/significados/m-volum%20VIII/MuseuArtContemp.html
http://www.estudiseivissencs.cat/revistes.php
http://www.estudiseivissencs.cat/
En Miquel Rosselló ens presenta a Rosa Rodríguez Branchat:
Rosa Rodríguez Branchat (Barcelona, 1961) és llicenciada en història de l’art
per la Universitat de Barcelona i doctora en ciències socials i humanitats per
la Universitat de les Illes Balears. Viu a Eivissa des de 1982 i és autora de
diversos llibres i articles sobre la història cultural d’Eivissa. Cal
destacar-ne, entre d'altres, Avantguarda artística i societat a Eivissa
(2003) i, juntament amb Joan Cerdà, La repressió franquista del moviment
hippy a Formentera (1968-1970) (1999) i Ebusus, una entitat eivissenca
durant el franquisme (2003). Ara mateix, l’editorial Afers acaba d’editar el
llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa (1936-1975).
S’inicia amb la prohibició d’un governador civil de parlar català i acaba amb
la prohibició, l’any de la mort del general Franco, del II Curs Eivissenc de
Cultura. També a Eivissa la repressió franquista s’allargà durant tota la
dictadura. Com va ser possible, doncs, que en aquest període es configurés el
gran mite al voltant d’Eivissa com a illa de la llibertat en què es fonamenta
la poderosa marca «Ibiza», plena de connotacions hedonistes que desfermen una
important indústria turística? Aquesta és una de les qüestions que s’aborda al
llibre. Ha calgut investigar el panorama cultural a l’illa durant la II
República i analitzar la visió d’Eivissa que van promoure cap a l’exterior els
intel·lectuals germànics que fugien del nazisme, així com també la fascinació
que l’illa va exercir en els arquitectes catalans del GATCPAC. Això ha implicat
estudiar l’ambient artístic i literari cosmopolita que s’esdevingué a Eivissa
durant el període franquista, l’arribada dels beatniks i dels hippies, el món
cultural local i els intel·lectuals eivissencs, i el paper que hi jugà tant el
franquisme local com l’estatal. S’hi posen de manifest actituds, fets,
produccions, paradoxes i contradiccions i s’explica de quina manera el
franquisme, tot imposant les seves regles, va possibilitar una realitat social
sui generis que va fer possible la creació d’un mite.
Cazarabet conversa amb Rosa
Rodríguez Branchat
-Rosa, quan em trobo al
davant de llibres que em parlen d´ història i cultura, (de recerca històrica i
cultural), i ho fan fixant la seva mirada sobre un petit escenari
geogràfic o des d´ una petita comunitat…sempre em pregunto el per
què i que duu a una investigadora a ficar-se a treballar amb aquest projecte.
En concret ,que t´ha dut a tu fins a Eivissa i a investigar el fenomen cultural
al llarg període del franquisme?
-En acabar la carrera d’Història de
l’Art a Barcelona vaig començar a estudiar tota l’activitat artística que
s’havia esdevingut a Eivissa ( illa en la qual visc des de l’any 1982) al llarg
del segle XX, però foren estudis centrats en l’obra i la trajectòria dels
artistes des del punt de vista de la seva evolució artística i estètica. És el
professor Sebastià Serra, catedràtic d’Història contemporània de la Universitat
de les Illes Balears, qui em proposa endinsar-me dins del territori de la
Història cultural. És ell qui em va dirigir la memòria d’investigació, que
abraçava un període més extens. En acabar la memòria vaig tenir clar que volia
fer la tesi doctoral sobre la configuració i la consolidació del mite al
voltant d’Eivissa com a illa de la llibertat i la paradoxa que suposava que això
s’hagués esdevingut en la dictadura franquista. La tesi doctoral va ser
dirigida pel professor d’Història Contemporània de la UIB, Antoni Marimon, i
fou presentada a Palma de Mallorca el juny de 2013.
-Comences
el llibre parlant de la cultura de la II República: ens pots parlar de com i en
quin estat es trobava la cultura en temps de la II República?
-En primer lloc voldria dir que
la història d’Eivissa en tots els seus períodes és molt interessant. La seva
història local no és gens localista i té una gran importància quan s’estudien
períodes de caràcter més global. A voltes corrobora tendències generals però
també, en ocasions, és completament sui
generis. La II República es caracteritzà per una gran activitat associativa
i un intent seriós d’acabar amb un món ancorat en el passat. A aquest període
li atorga molta peculiaritat el món dels intel·lectuals forans presents a
l’illa.
-Com
era el món intel·lectual?
-El món intel·lectual va estar
marcat, com he dit, per la presència d’intel·lectuals i artistes forans molt
importants: Walter Benjamin, Raoul Hausmann, Wols.. Els arquitectes catalans
del GATCPAC com Josep Lluis Sert. Tots ells difonen a l’exterior la imatge
d’Eivissa posant emfasi en el seu primitivisme, tret que sempre va atraure a
l’avantguarda artística.
-Quin
tarannà tenien les publicacions i els centres de pensament, divulgació i debat
d’aquesta petita illa balear?
-Sorprén la gran quantitat de
diaris i de publicacions que existia. De fet gairebé totes les ideologies
presents tenien el seu mitjà de comunicació.
-Per
què Eivissa té molt més la particularitat d´ésser cosmopolita que altres llocs?
Quina força hi ha ficat, des de la voluntat, la ciutadania amb tot aquest
fenomen?
-El cosmopolitisme és una
característica present a Eivissa des d’antuvi. De fet, el text més antic que es
conserva que parla de l’illa és una traducció al llatí d’un text de l’escriptor
grec Timeu de Tauromenion fet per Diodor de Sicília i ens parla d’una illa al
segle IV aC habitada per estrangers de tots els indrets. Sens dubte, no és aliè
a aquest fet el ser un lloc estratègic en totes les rutes marítimes pel
mediterrani.
-Per
què es va mantindre, o m’ho sembla a mí (pot ser estic equivocada) certa
idiosincràsia pròpia, certa identitat pròpia, cert orgull de cultura i de manera
de fer…front a altres llocs on el franquisme era com més dur?
-El franquisme va ser també
repressiu a Eivissa, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’una
dictadura. El meu llibre La construcció
d’un mite, editat per Afers, comença amb la prohibició, l’any 1939, d’un
governador civil de parlar català i amb l’ordre d’investigar de manera
exhaustiva totes les juntes directives de les poques associacions que havien
quedat després de la Guerra civil i acaba amb la prohibició del II Curs
eivissenc de cultura promogut per l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’any 1975,
per ordre d’un altre governador. La dictadura ho va ser des del principi fins a
la fi. També a Eivissa.
-De
totes maneres: com hi va afectar el franquisme a la cultura que es feia i que
es podía despendre des d´ Eivissa?
-Durant el franquisme hi ha dos
món culturals clarament diferenciats: l’autòcton i el forà. L’autòcton pateix
la censura com a qualsevol altre lloc. Només cal llegir les declaracions de
Marià Villangómez i d’altres escriptors eivissencs lamentant-se d’aquest fet.
Per no parlar del cas de
l’intel·lectual al que he volgut dedicar el llibre: Jordi Juan Riquer que va ser el primer eivissenc a
escriure una novel·la en català: Metges...o
traficants? publicada a Barcelona l’any 1937 per l’editorial Proa. Aquest escriptor, després de passar quinze
anys a les presons franquistes, va ser condemnat al silenci més absolut pel seu
passat anarquista.
La important colònia d’artistes i
intel·lectuals estrangers que vivia a Eivissa no es vista com a una amenaça per
part del franquisme perquè aquestes persones habiten al mite: l’Eivissa atàvica
i ancestral, els meravellosos paisatges, la vida plaent i barata. La dictadura
no els va contemplar mai com a perill perquè no ho foren.
-Com
va ésser l´ entrada de la cultura “hippie” i quina mena d´ herència ha
deixat…encara, avui i ara, a la illa?
-El franquisme també va ser
repressiu amb els primers hippies i va dur a terme expulsions per les
connotacions d’índole moral que tenien les seves actituds personals. La qüestió
es va relaxar quan els franquistes locals s’adonaren de les possibilitats
econòmiques i d’imatge promocional que aquest fenomen podia representar.
La presència hippie de finals dels
anys seixanta és la fi del procés de configuració del mite que dóna lloc a la
marca “Ibiza” plena de connotacions hedonistes vacacionals.
-Quina
visió, quin sentit de cultura d´ illa i ,d´ allò que ella ens aporta, creus que
més es veu des de la península i altres llocs?
-La marca “Ibiza” fa invisible la
realitat d’Eivissa. A l’exterior només es veu el que queda del mite que és la
marca: les discoteques, la festa...l’hedonisme en general.
-Cada
dia , Eivissa, té com a més identitat pròpia (això em pareix)…si ho poguérem
qualificar com qualificaries ….? (Em refereixo a l´ Estat actual de la
intel·lectualitat a l´ illa…amb el pes , molt particular, de l´ Institut d´
Estudis Eivissencs i el de la Revista Eivissa)
-L’ Institut d’Estudis Eivissencs
lluita per no perdre una identitat cultural pròpia i el gran referent en aquest
sentit és el llegat que ens ha deixat als eivissencs l’escriptor Marià
Villangómez que va situar-se a ell mateix i a Eivissa en la catalanitat
cultural.
17297
La construcció d'un mite.
Cultura i franquisme a Eivissa, 1936-1975. Rosa Rodríguez Branchat. Prólogo de Antoni Marimon i
Riutort
204 páginas
19,00 euros
Afers
La construcció d’un mite.
Cultura i franquisme a Eivissa (1936-1975) s’inicia amb la prohibició d’un governador civil de
parlar català i acaba amb la prohibició, l’any de la mort del general Franco,
del II Curs Eivissenc de Cultura. També a Eivissa la repressió franquista
s’allargà durant tota la dictadura. Com va ser possible, doncs, que en aquest
període es configurés el gran mite al voltant d’Eivissa com a illa de la
llibertat en què es fonamenta la poderosa marca «Ibiza», plena de connotacions
hedonistes que desfermen una important indústria turística? Aquesta és una de
les qüestions que s’aborda al llibre. Ha calgut investigar el panorama cultural
a l’illa durant la II República i analitzar la visió d’Eivissa que van promoure
cap a l’exterior els intel·lectuals germànics que fugien del nazisme, així com
també la fascinació que l’illa va exercir en els arquitectes catalans del
GATCPAC. Això ha implicat estudiar l’ambient artístic i literari cosmopolita
que s’esdevingué a Eivissa durant el període franquista, l’arribada dels
beatniks i dels hippies, el món cultural local i els intel·lectuals eivissencs,
i el paper que hi jugà tant el franquisme local com l’estatal. S’hi posen de
manifest actituds, fets, produccions, paradoxes i contradiccions i s’explica de
quina manera el franquisme, tot imposant les seves regles, va possibilitar una
realitat social sui generis que va fer possible la creació d’un mite.
Rosa Rodríguez Branchat (Barcelona, 1961) és llicenciada en història de
l’art per la Universitat de Barcelona i doctora en ciències socials i
humanitats per la Universitat de les Illes Balears. Viu a Eivissa des de 1982 i
és autora de diversos llibres i articles sobre la història cultural d’Eivissa.
Cal destacar-ne, entre d'altres, Avantguarda artística i societat a Eivissa
(2003) i, juntament amb Joan Cerdà, La repressió franquista del
moviment hippy a Formentera (1968-1970) (1999) i Ebusus, una entitat
eivissenca durant el franquisme (2003). Ara mateix, l’editorial Afers acaba
d’editar el llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa
(1936-1975). S’inicia amb la prohibició d’un governador civil de parlar
català i acaba amb la prohibició, l’any de la mort del general Franco, del II
Curs Eivissenc de Cultura. També a Eivissa la repressió franquista s’allargà
durant tota la dictadura. Com va ser possible, doncs, que en aquest període es
configurés el gran mite al voltant d’Eivissa com a illa de la llibertat en què
es fonamenta la poderosa marca «Ibiza», plena de connotacions hedonistes que
desfermen una important indústria turística? Aquesta és una de les qüestions
que s’aborda al llibre. Ha calgut investigar el panorama cultural a l’illa
durant la II República i analitzar la visió d’Eivissa que van promoure cap a
l’exterior els intel·lectuals germànics que fugien del nazisme, així com també
la fascinació que l’illa va exercir en els arquitectes catalans del GATCPAC.
Això ha implicat estudiar l’ambient artístic i literari cosmopolita que
s’esdevingué a Eivissa durant el període franquista, l’arribada dels beatniks i
dels hippies, el món cultural local i els intel·lectuals eivissencs, i el paper
que hi jugà tant el franquisme local com l’estatal. S’hi posen de manifest
actituds, fets, produccions, paradoxes i contradiccions i s’explica de quina
manera el franquisme, tot imposant les seves regles, va possibilitar una
realitat social sui generis que va fer possible la creació d’un mite.
Miquel Rosselló
Afers
La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa (1936-1975)
pretén analitzar el procés que féu possible que durant la dictadura del general
Franco es configurés de manera definitiva el mite entorn d’Eivissa com a illa
de la llibertat esbossat, inicialment, els anys de la II República per part
dels intel·lectuals forans que eren presents a l’illa.
Aquest mite és el que possibilita la poderosa marca que avui és «Ibiza», que
ofereix una oferta turística de clares connotacions hedonistes amb un ampli
ventall de possibilitats. Calia esbrinar com havia estat possible que en una
dictadura això s’hagués esdevingut. La minsa investigació referida a aquest
període no havia tractat el tema de manera clara ni profunda, la qual cosa el
feia especialment interessant alhora que vigent, perquè condiciona, de manera
directa o indirecta, el present dels habitants de l’Eivissa d’avui.
La recerca implicava analitzar l’important ambient artístic- i literari
cosmopolita que s’esdevingué a l’Eivissa del perío-de franquista, així com
l’arribada dels hippies a final dels anys seixanta, la qual cosa significarà un
punt d’inflexió en la consolidació del mite d’Eivissa com a illa de la
llibertat i del plaer. Calia, també, conèixer l’estructura cultural local i els
intel·lectuals eivissencs que foren els seus protagonistes, així com també el
paper desenvolupat en tot plegat per part del franquisme local i del franquisme
estatal.
No és un llibre sobre moral: tan sols s’han posat de manifest actituds, fets,
produccions, paradoxes i contradiccions per part dels protagonistes, culturals
i polítics. El llibre no ha volgut ser, tampoc, un compendi enciclopèdic ni de
tots els esdeveniments culturals ni de tots els seus protagonistes: «La
història cultural no s’ha de confondre amb la història intel·lectual més
endògena i centrada en l’anàlisi del discurs. En qualsevol cas, tot i que no
s’ha de rebutjar, més que l’anàlisi del discurs particular el que interessa és
la producció comuna, la configuració de les tendències generals, les fames i
les exclusions. Les polítiques i les pràctiques culturals comunes. Més que no
pas amb la història intel·lectual, la relació es manté amb la història social,
la política o el poder».
La quantitat de personatges, esdeveniments i anècdotes han fet necessària una
tasca de selecció perquè era important no perdre el fil argumental del discurs
principal. Aquelles dades veritablement significatives perquè possibilitaven
una interpretació històrica i assolien la categoria d’arquetipus respecte de la
totalitat són les que han estat seleccionades. Les que hi són havien de ser-hi:
podien haver-n’hi moltes més de similars però la seva inclusió no hauria
alterat cap de les conclusions que s’han formulat. De la mateixa manera, el fet
intel·lectual ha estat tractat des de la perspectiva conceptual que Casasssas
anomena «l’intel·lectual col·lectiu» versus «l’intel·lectual singular»: «Si
parlem de l’intel·lectual col·lectiu és perquè ja no ens fixem de manera
prioritària en l’obra singular i rellevant (...), ni en la història interna
d’una determinada disciplina artística, ideològica, científica, arquitectònica,
etc. La consideració que fem de la figura col·lectiva de l’intel·lectual és,
com apuntàvem més amunt, amb relació als diferents processos complexos, no
lineals i sovint, fins i tot, contradictoris de modernització de les societats
occidentals (...). Però hem d’entendre que es tracta d’una reducció respecte a
la comprensió global que ens interessa».
El llibre s’ha estructurat en tres capítols. El primer, «La cultura oficial»,
se centra en el nou marc que suposa l’inici de la dictadura, en el cas
d’Eivissa, ben aviat, el mateix 1936. S’ha fet esment, en primer lloc, d’una
part del món cultural de la II República perquè serà en aquest període on hi
haurà una presència significativa d’intel·lectuals forans que propagaran
aquesta visió paradisíaca de l’illa a l’exterior. D’aquesta presència
heterogènia es poden destacar dos grups clarament diferenciats, tot i que
arribaran a relacionar-se: els intel·lectuals d’origen germànic que fugen del
nazisme i els arquitectes catalans del gatcpac. El principi de la guerra
significarà la desaparició d’aquestes presències, però en molts de casos
tornaran a l’illa durant la dictadura. La difusió a l’exterior de la seva visió
de l’illa serà molt important en aquesta configuració primigènia del mite.
Ambdós grups comparteixen l’exaltació pel primitivisme de l’illa i admiren les
qüestions referides especialment a l’antropologia.
Pel que fa al món cultural autòcton, la dictadura suposà la mort, l’exili i la
presó de bona part dels protagonistes eivissencs de la II República. El
panorama local se circumscriurà a la Sociedad Cultural Artística y Recreativa
Ebusus, creada l’any 1927. La directiva d’Ebusus fou objecte d’una exhaustiva
investigació per part de la policia l’any 1940, que comportà la inclusió en la
seva directiva de persones de total adhesió al règim i amb un passat lliure de
la més mínima dissidència, per ridícula que pogués semblar. Així doncs, Ebusus
fou el catalitzador de tota la cultura produïda a l’illa dins de les pautes més
estrictes i ortodoxes del franquisme. Vinculada a l’entitat, sorgí la revista
Ibiza, fundada el 1943, que arribà a vint-i-nou números en la seva primera
etapa de març de 1944 fins al març de 1950.
Els temes de la revista seran d’índole local i centrats en la història,
l’antropologia i la literatura. Pel que fa a la història i a l’antropologia, la
persona que apareix omnipresent és Isidor Macabich Llobet, i pel que fa a la
literatura són Enric Fajarnés Cardona, Cosme Vidal Llàser i Marià Villangómez
Llobet —aquest exercirà un major protagonisme.
L’any 1948 una visita del governador civil de Balears, José Manuel Pardo Bazán,
suposa la creació de l’Instituto de Estudios Ibicencos, vinculat al Patronato
José María Quadrado del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. La
vinculació d’Ebusus al projecte fou la cessió de la revista Ibiza, que en la
seva segona època de 1953 a 1960 arribà a publicar tan sols sis números. La
tasca de l’Instituto se centra en la publicació de la revista i l’edició d’uns
pocs llibres, entre d’ells la Historia de Ibiza de Macabich.
En aquest apartat també s’estudien els intel·lectuals legitimadors presents al
llarg de tot el període i que són l’exemple de dos casos paradigmàtics: Isidor
Macabich, franquista des del principi fins a la fi, i Marià Villangómez,
franquista inicialment que evolucionarà vers a posicions que l’ubicaran en el
catalanisme cultural, la qual cosa el portarà a donar suport a iniciatives
aperturistes d’índole també cultural en el tardofranquisme.
El segon capítol està dedicat a la cultura cosmopolita. En aquest apartat s’ha
intentat proporcionar una imatge prou il·lustrativa del que foren trenta anys
de presència continuada d’artistes i escriptors d’arreu del món. L’arribada
d’intel·lectuals estrangers a Eivissa es féu palesa en acabar-se la Guerra
Civil. El fet de l’elecció de l’illa és el resultat de la difusió i la recepció
a l’estranger de la imatge d’Eivissa que proporcionaren els intel·lectuals de
l’anterior període, alguns dels quals també hi tornaran. El final de la Segona
Guerra Mundial representa el principi del degoteig continu que culmina amb
l’arribada del beatniks, primer, i dels hippies, després. Una altra guerra, la
del Vietnam, significarà el punt àlgid d’aquesta presència.
En aquest bloc es tracta la imatge d’Eivissa que projectarà a l’exterior tota
la producció cultural que duran a terme aquests intel·lectuals mitjançant les
seves exposicions, les seves obres literàries i les seves pel·lícules. També
s’ha estudiat com el franquisme estatal mitjançant el Sindicato Español
Universitario (SEU) aprofità tot aquest ambient artístic internacional per tal
de convocar les Bienales de Arte Universitario, que tindran una gran projecció
a l’exterior i seran la llavor del futur Museu d’Art Contemporani.
De la mateixa manera, s’analitza la massiva presència de hippies i es contrasta
la reacció del franquisme estatal, per l’atac que suposava l’actitud d’aquests
joves a la moral imperant, amb la utilització que el franquisme local va fer
d’aquest fenomen com a element de promoció turística absolutament diferenciat
del de la resta de les Illes Balears i de l’estat.
El tercer capítol tracta de la recerca d’una identitat cultural pròpia en el
context de la catalanitat dels Països Catalans, que coincidirà amb les
reivindicacions polítiques del tardofranquisme al voltant de la creació i
l’activació de partits i sindicats. L’entitat que serà el punt de confluència
de totes aquestes posicions serà l’Institut d’Estudis Eivissencs, la nova
denominació del franquista Instituto de Estudios Ibicencos, i la revista
Eivissa serà la publicació on es reflectirà aquesta nova sensibilitat vers la
llengua catalana, el turisme i els senyals d’identitat. La transició de
l’antiga entitat a la nova va ser possibilitada per l’escriptor i actiu membre
d’Ebusus Marià Villangómez, ara ubicat entre les figures més significatives de
la literatura catalana.
Els límits de tota aquesta realitat no són precisos. Els tres apartats no s’han
d’entendre com a delimitats i tancats en ells mateixos, perquè hi ha fenòmens
de permanència, d’evolució personal, com s’ha dit, i d’interacció entre el món
autòcton i el forà. Més que un criteri cronològic, són l’exemple de categories
temàtiques per tal de fer palès com el franquisme imposava les seves regles i
com des d’Eivissa es duia a terme una producció cultural que, tot i mantenir-se
dins dels límits que imposaven aquestes regles, va oferir resultats sui generis
que feren possible la construcció d’un mite.
Rosa Rodríguez Branchat
La construcció d’un mite (introducció)
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069