La
Librería de El Sueño Igualitario
Cristina Escrivá Moscardó i Ricard Camil Torres Fabra, han configurat un
llibre força interesant sobre el tema de les BBII prenent com objecte la ciutat
de Benicàssim que albergà tot un conjunt de “villes” que constiuien , en
concret, un hospital, un lloc de repòs,
d´agafar i renovar forces i un on els brigadistes anàvem a curar-se dels
efectes de la guerra civil espanyola…Han coordinat l´obra: Sebastià Esparducer
Gargalloi Josep Medina Rodrigo .
El llibre l´edita Cultiva Libros i
esdevé tot un recull de les ponències de la trovada internacional a Benicàssim sobre la memoria històrica 2010-2011 i que des de les
veus de verdaders especialistes ens apropà a una realitat.
Fem un poc d´història:
L’any 2010, Josep Medina i Sebastià Esparducer decidiren organitzar un
homenatge a les Brigades Internacionals a Benicàssim. Tots dos, com a bons i
esforçats lluitadors a favor de la causa de la democràcia, tenien com a
referent les Brigades Internacionals i eixa vila era un lloc immillorable per
desenvolupar l’homenatge. No debades, Benicàssim havia acollit durant la guerra
un hospital dissenyat per curar i recuperar els seus ferits, i al que sempre
s’ha nomenat les viles i l’actual hotel Voramar va estar el lloc escollit. Un
lloc de vida en èpoques de mort.
La idea es va plasmar i impulsà a ampliar la convocatòria a l’any següent, però
aquesta vegada amb caràcter internacional i amb el suport d’institucions i
organitzacions memorialístiques a més del món acadèmic. Ni què dir que va estar
de nou un gran èxit.
El present volum recull tot allò que es tractà a les jornades de manera
ordenada i rigorosa incloent la gran varietat de temes exposats: des d’estudis
acadèmics fins a reflexions conceptuals passant per investigacions, testimoniatges,
homenatges, etc.
Va estar la forma, perquè més enllà de la cultura no ho sabem fer, de mostrar
el nostre reconeixement a tots aquells i aquelles que no dubtaren en defensar,
jugant-se la vida, la llibertat de la Humanitat front la barbàrie feixista.
Per això aquest volum no té més pretensió que donar a conèixer un dels tants
llocs de la memòria de la guerra civil, sabent per endavant que totes les
fulles que conté no arriben a assecar ni una gota de la sang que aquells herois
derramaren per la nostra llibertat.
CRISTINA ESCRIVÀ MOSCARDÓ:
Aquesta investigadora i esforçada pedagoga dins l´àmbit de la Memòria
Històrica en tot això de la memoria histórica i molt en lo referent al món de
l´ensenyament i al de la dona ha escrit
nombrosos llibres fruit dels seus estudis e investigacions: A Cristina Escrivà
Morcardó amb la qui conversarem és una
treballadora de la cultura, així la defeneixen bona part de les gents que la
coneixen. Especialista amb la gestió cultural e investigadora amb les fonts socials, grafiques i d´arxiu.
És, a més, documentalista especialitzada amb la Memòria Històrica. Ha sigut
comissària amb exposicions de temática educativa, histórica i de gènere. Escriu
articles per a prensa i és realitzadora de documentals promovent diverses associacions
culturals del Pais Valencià.
De conversa amb Cristina Escrivà
Moscardó:
-Què és el treball reunit, i en què
consisteix Les BBII a Benicàssim?
-Susana
i Javier m'heu aclaparat amb la vostra presentació. Crec que es nota que ens
estimem com a amics.
Gràcies
per la oportunitat que em doneu per a parlar d’aquest llibre. A més a més,
pròximament, des del 18 al 19 d’octubre,
2013 a la població de Benicàssim tornarem a homenatjar les Brigades
Internacionals dins de les III Jornades Internacionals de Memòria Històrica. Les
Jornades estan coordinades pel professor Ricard Camil Torres Fabra de la
Universitat de Valencia, Josep Medina de la FUE i jo mateixa, entre d'altres
companys i companyes.
A
Benicàssim, durant la guerra civil, es va establir un complex hospitalari
instal·lat a les vil·les mirant la mar. Era un lloc privilegiat, ja no sols pel
clima, sinó per la bona comunicació, la carretera nacional València-Barcelona i
la xarxa ferroviària. Avui es podria dir que és un autèntic espai de memòria de
la guerra on la solidaritat va quedar palesa.
Com
he dit abans des de fa uns anys ens reunim investigadors, historiadors i
associacions memorialistes per a que no s’oblide el fet de que milers de
antifeixistes estrangers vingueren a defensar el poble espanyol envaït pel
feixisme internacional. Així, el llibre reuneix les ponències de les trobades
internacionals de memòria històrica celebrades a Benicàssim els anys 2010 i
2011.
-Com ha anat el tema de reunir les ponències i
demés col·laboracions en aquest llibre?
-El
llibre conté els textos dels participants i a més, gràcies a tots ells que
també apostaren per autofinançar l’edició, s’ha pogut gaudir d’un recull
d’investigacions i estudis al volant del tema que ens ocupa.
Entre
cinc capítols, dividits entre la introducció,
presentacions, memòria viva, homenatges i reflexions, se mostren les
empremtes que les Brigades Internacionals deixaren a Benicàssim.
-Quin record van deixar les BBII a Benicàssim?
-A
més del record transmès per alguns pocs dels habitants del poble, el que és mes important i evident són les
mateixes vil·les que es conserven encara. Hi han petits documentals de l’època
i informació d’hemeroteca. També imatges fotogràfiques i un fum de records dels
mateixos brigadistes i dels intel·lectuals que visitaren als brigadistes
ferits.
-Quin paper va jugar Benicàssim
dins la guerra civil espanyola?
-Benicàssim
va ser molt important, diria que moltísim. Hi ha que tindre en conter que el
desfavorable decurs de la guerra fomentava la necessitat d’atendre els ferits
internacional i que a Benicàssim no sols
havia un hospital, també hi havia diferents vil·les on es podien recuperar tant
moral com físicament, gaudint de la proximitat de la mar, amb activitats lúdiques.
-Com s’ha tractat la Memòria Històrica a Benicàssim?
-Què
vols que et diga. Dissortadament com en quasi tots els llocs l’empatia dels
governants del municipi per fer activitats reivindicatives de la nostra
història depèn del color polític i ara per desgràcia mana el PP. Així que les
propostes que signifiquen parlar de la realitat del que va ocórrer al nostre
país no els interessa. Per això som el propis participants qui financem les
jornades. Tinc que afegir que el propietari del Hotel Voramar, antigament
denominat durant la guerra “Largo Caballero” i “Frente Popular”, ens ajuda
cedint les seves instal·lacions durant les jornades.
-M´ha encantat l´article de Guillem Casañ
Ferrer pel passeig de les vil·les de
l’hospital de les BBII. Una manera de localitzar geogràfica i
físicament els llocs on van estar cuidats i allotjats els brigadistes i la seva
intendència…explicant-nos per a que servia
cada lloc i per a que va ésser utilitzat…què en pots dir al respecte?
-L’article
de Guillem Casañ, a més d’aprofundir en cadascuna de les vil·les que formaven
el complex hospitalari, aporta dades d’aquesta xarxa per atendre els malalts i
ferits, que aproximadament xifra en 7.000, amb 1.200 llits. Casañ fa un
recorregut per les vil·les denominades Álvarez del Bayo (sala d’operacions), el
hotel Voramar (edifici base), Vil·la general Miaja (cos de guàrdia),
apartaments John Reed (dormitoris), Vil·la Koral (calabossos), Vil·la Lina Odena (farmàcia i dentista), Vil·la
Djuro Djakovic (dormitoris), Vil·la Máximo Gorki (centre cultural), etc. Però
vull destacar que també els internacionals van acollir orfes de milicians
sufragant les seves necessitats, que
estaven instal·lats a Vil·la Elisa.
-Quin paper han jugat els veïns de Benicàssim en
la recuperació de la Memòria Històrica?
-Benicàssim,
com tots el pobles de la costa del Mediterrània
ha experimentat un gran auge urbanístic i per descomptat l'arribada de
gent forana que no coneix la realitat del que va passar durant la República.
Com en la majoria de pobles la transmissió oral generacional d'aquests fets
històrics va morir amb el franquisme. La ingerència del nacional catolicisme i
l'adoctrinament des de l'escola a la societat civil, ha fet que poca gent
conegui, fins i tot, la seva pròpia
història familiar.
-I quin paper van jugar en aquells dies tan
aspres?
-En
eixe temps hi havia més solidaritat. I és normal que durant aquesta terrible
guerra, no provocada pel poble, aquest s'unís contra l'enemic comú, que
assassinada i doblegava els espanyols lleials al govern republicà. Els
internacionals quan es recuperaven de les seves ferides i fins que els donaven
l'alta, acudien al poble i parlaven amb els seus habitants, alguns passejaven
amb les republicanes, gaudint de l'hospitalitat. Benicàssim té platja i
muntanya. M'explicava un nen evacuat que el que més recordava eren les olors,
tant del taronger com de les herbes del camp. També em va explicar la seva
relació amb els internacionals, la seva visita a alguns d'ells i les petxines
de mar que els nens els agafaven per regalar als ferits, amb el desig que es
recuperessin aviat perquè ells mateixos poguessin gaudir de la sorra i la brisa
marina.
-Un article complert i molt concís és el de José
Antonio Vidal Castaño. Què en pots comentar?
-El
amic José Antonio Vidal, fa un repàs per molts dels intel·lectuals que es van
acostar a Benicàssim. Per exemple sobre la relació d'alguns d'ells i la
literatura. En ell parla, entre altres, de Dos Passos, de Hemingway, de Dorothy
Parker, entrellaçant algunes anècdotes sobre ells. També relata que Manuel
Vicent, enamorat del poble, va escriure una de les seves novel·les "León
de ojos verdes", inspirant-se en la màgia dels personatges que van passar
per allà.
-Com està sent, avui i ara, present la memòria dels brigadistes ?
-A
nosaltres ens agradaria que la memòria de gent altruista com els Brigadistes
Internacionals fora exemple de generositat i de lluita pels ideals humans. Al
cementiri de Benicàssim estan les tombes dels que van morir. Un dels actes programats
en les Jornades és acudir a ofrenar la memòria dels que van morir en la lluita
per la llibertat, per guanyar un futur millor.
-Cristina, parla’ns del protagonisme de les
dones dins l’estada de les BBII a Benicàssim.
-El
seu paper en la guerra va ser impressionant. Cal tenir en compte que la dona va
aconseguir quotes d'igualtat increïbles amb la mirada d'avui. Va adquirir la
potestat de la seva pròpia moral, lluny del patriarcat existent durant la
dictadura i que la ombra arriba fins avui dia. La dona va fer un pas endavant
en l'ajuda als més necessitats i per descomptat el seu paper com a cos sanitari
va ser imprescindible. En l'article es nomenen diverses de les internacionals
que van venir en ajuda a la Segona República. En aquest cas, un conjunt de més
de 30 meravelloses antifeixistes entre escriptores, docents, polítiques i
infermeres que van lluitar en contra del feixisme, per això l'article porta el títol de “Las
damas de la libertat”.
-Apropa’ns al capítol que jo diria un xic
especial que és el cinquè sobre Estudis i reflexions:expedients dels judicis
sumaríssims, les desaparicions forçades, la simbologia franquista, la lucha por
la memoria democrática, a vueltas con la memoria histórica.
-Si,
és una manera d'introduir la realitat política i que per desgràcia cal
continuar denunciant. La interrupció de la llei de la Memòria històrica, amb
les seves llums i les seves ombres, i el que encara queda per fer. Això si,
lloant aquelles organitzacions i col·lectius, investigadors i historiadors que
continuen amb la tasca de traure a la llum la història invisible, però
autèntica d'Espanya. Aquesta història generada des de la base del poble que no
traspassa als llibres de text. Els estudiants coneixen millor les vides de
personatges històrics amb biografies que s'ha engrandit amb el temps, tot i
sabent que la fantasia i la ideologia pot haver ajudat, a la seva proximitat
històrica, a les seves arrels.
Per a finalitzar volia
comentar la importància dels relats de dos vells protagonistes d'aquesta època.
Per exemple dels articles de Juan Marín del qual en aquests dies la Universitat
de València li ha ofert un homenatge. Un regal per al llibre. També la incursió
d'imatges inèdites i de poemes als Internacionals, en una edició
col·laborativa, que a més està plena de respecte i afecte.
L´altra ploma ferma amb aquest recull i treball que coordina Cristina
Escrivà és en Ricard Camil i Fabra; profesor
a la facultat de geografía e historia de la Universitat de València. Ha
escrit: Autarquia i estraperlo (Universitat
de València);València-Barcelona 1936
PVE-ERC amb Vicent Sampedro; Autarquia
i Estraperlo.L´economia en un espai rural del País Valencià durant el
franquisme( Universitat de València); La
Represión franquista en Levante (Eneida) amb Pablo Rodríguez; i amb la
coordinació de María Isabel Sicluna i Francisco Javier Casado; Juan Peset, médico, rector y político
republicano (Eneida) amb Pablo Rodríguez i Camp i política. La falange en una comunitat rural valenciana
(d´Afers Editorial).
Libros
de Cristina Escrivà en el catálogo de La Librería de Cazarabet
Cód. |
Título |
Autor |
Pág. |
Precio |
Enlace |
13291 |
Les
Brigades Internacionals a Benicàssim |
Cristina
Escrivá Moscardó, Ricard Camil Torres Fabra, Sebastià Esparducer Gargallo, Josep
Medina Rodrigo (eds.) |
164 |
16.00 |
|
13329 |
Des
de l'avinguda de la Unió Soviètica, als magatzems La isla de Cuba |
Cristina
Escrivà Moscardó |
80 |
8.00 |
|
11821 |
Cultura
para todos. El movimiento libertario y la educación, 1936-1939 |
Cristina
Escrivá - Rafael Maestre |
224 |
20.00 |
|
11162 |
Los
ojos de Walter Reuter |
Cristina
Escrivà Moscardó |
120 |
20.00 |
|
8267 |
De
las negras bombas a las doradas naranjas. Colonias escolares 1936-1939 |
Cristina
Escrivá Moscardó, Rafael Maestre Marín |
352 |
30.00 |
|
8268 |
València
i les dones republicanes. Un somni igualitari fet realitat |
Cristina
Escrivá Moscardó |
64 |
7.00 |
|
7167 |
El
Internado-Escuela Durruti . 1937-1939 |
Cristina
Escrivá Moscardó |
336 |
25.00 |
|
6994 |
Els
Horts Solidaris. Les colònies escolars de Picanya 1937-1939 |
Cristina
Escrivá i Rafael Maestre |
e-book |
0.00 |
|
6470 |
La
infancia evacuada. Colonias escolares, 1936 1939. |
Guión
y dirección: Cristina Escrivá Moscardó, Sergi Tarín Galán |
DVD |
12.00 |
|
4515 |
La
escuela iluminada 1931-1939. |
Cristina
Escrivá Moscardó |
144 |
25.00 |
|
1423 |
Recorregut
republicà. De Peset a Timoteo. Des del Col·legi Major Rector Peset fins a la
plaça dels Furs. Passeig urbà |
Cristina
Escrivá |
58 |
7.00 |
|
1850 |
La
Paz es nuestra. 30 mujeres de un infinito |
Cristina
Escrivá Moscardó |
176 |
20.00 |
|
2485 |
Los
institutos para obreros. Un hermoso sueño republicano. |
Cristina
Escrivá Moscardó |
312+DVD |
30.00 |
|
2484 |
Los
institutos para obreros 1936-1939. Guía didáctica. |
Cristina
Escrivá |
96 |
17.00 |
Nos acercamos a una de las plumas que interviene en el libro, la de José
Antonio Vidal Castaño que nos escribe una colaboración muy, muy especial y
sentida, tal como es este excelente historiador.
1937. Benicàssim hospital y refugio de héroes
por José Antonio Vidal Castaño. Doctor en
Historia Contemporánea
Las
Brigadas entran en guerra
En diciembre de 1936 el gobierno
republicano decidió ubicar en Benicàssim (Castellón) un hospital para atender a
brigadistas internacionales y milicianos que combatían en los frentes de Madrid
y Teruel. Una brutal guerra civil asolaba, desde julio de 1936, a una ‘España
partida en dos’[1]. De una
parte los militares rebeldes con armamento moderno y apoyos internacionales, de
otra, las clases subalternas leales a la Segunda República, tratando de
defenderse lo mejor posible.
En la desesperada defensa de Madrid, bombardeada por la Legión Cóndor,
en los momentos agónicos de la ofensiva franquista lanzada el 7 de noviembre de
1936, como un milagro de primavera en pleno otoño, se produjo el desfile, por
la calles de la capital asediada, de unos soldados que sabían marcar el paso,
que iban más o menos bien uniformados y que se protegían la cabeza con un casco
de acero. Rosas rojas coronan los improvisados búcaros sin agua de sus fusiles.
Es el 8 de noviembre. Son algunas unidades de las Brigadas Internacionales, en
concreto, el batallón Thaelmann formado
en su mayoría por comunistas alemanes “que ¾como
muchos de los brigadistas¾ habían
venido a luchar contra el fascismo”.[2]
Los defensores de Madrid experimentan un subidón moral.[3] Al
día siguiente los “internacionales” sufren su bautismo de fuego en la Casa de
Campo, taponando con su sangre la brecha abierta por los “moros” a escasos
metros de la ciudad universitaria. Días después se lucha a muerte en aquel
recinto y las Brigadas Internacionales pasan a formar parte no sólo de la
histórica defensa de Madrid, sino también de su leyenda.
Una leyenda, la de los brigadistas, que se amplió tras el Jarama,
Guadalajara o Brunete... para llegar al frío y el barro de Teruel en diciembre
de 1937, donde el Ejército Popular de la República fue históricamente brillante
vencedor primero, y poco después, vencido. El sacrificio de los brigadistas,
una vez más, heroico. Una iniciativa militar abortada por tormentas de nieve y
por la superioridad aérea del enemigo. El dominio del cielo imponía ya la
suerte de la batallas libradas a ras de suelo. Eso y la propia desorganización.
Algo que comenzó muy bien y acabó mal… El ejército “nacional” con abundantes
tropas de refresco, controló la capital aragonesa, al iniciarse el año 1938.
En este contexto de muerte y derrota [no merecida] surgió la necesidad
para el mando de disponer de un refugio donde restañar heridas y acumular
fuerzas. Idea motriz que llevó a la búsqueda de un lugar soleado y tranquilo
donde establecer un hospital que no fuese de urgencias, para atender a
combatientes de primera línea, y en particular a los brigadistas, para que
estos recibiesen toda la atención médica y el descanso necesario, un apoyo
fraternal equiparable a la solidaridad derramada en el campo de batalla.
Más que un hospital, lo que llegó a funcionar en la playa de Benicássim
fue todo un complejo hospitalario que se estableció en Las Villas, (chalets de
factura modernista adosados a lo largo del paseo marítimo), y el hotel Voramar,
sin más límites visuales que la arena de la playa y el suave oleaje de una mar
infinita. Un paisaje, tal vez demasiado amable ¾para
albergar retazos de vidas trágicas¾ salpicado
de palmeras y pequeños roquedales que aparecen o se ocultan a capricho de las
mareas.
Hotel Voramar. Una enfermera atiende a los heridos en una de las terraza
El
complejo sanitario alcanzó su máxima ocupación a partir de mayo de 1937,
cubriendo una doble función: prestar atención medico-hospitalaria, y ejercer
como casa de reposo. Sin embargo, y pese a su intensa labor y eficacia
probadas, fue evacuado, por fuerza mayor, en mayo de 1938. Toda su historia,
pues, la de Benicàssim y los brigadistas se encierra en el plazo aproximado de
un año, en el que fueron atendidos cerca de 7000 heridos, en los dos aspectos
señalados. Un año prodigioso para los que lo vivieron y para quienes se ha
asomado, nos hemos asomado, a los avatares que en su contexto se
produjeron.
Las razones del emplazamiento en este sugestivo rincón mediterráneo,
parecen obvias. Benicàssim, reunía “excelentes y sanas condiciones de clima y
lugar” como querían los representantes de la sanidad militar. Tenía buenas vías
de comunicación con Valencia (entonces capital de la República) y otras
poblaciones a las que estaba unida por una carretera nacional y, además,
contaba con un importante apeadero del ferrocarril Valencia-Barcelona.
De la organización y dirección de la residencia o complejo hospitalario
se encargaron, en principio, el doctor Dumont, que ocuparía la dirección del
hospital, y el jefe político de las Brigadas Internacionales, el comunista
André Marty.[4] Villa
Pilar, segregada un tanto del resto, con un bello minarete, hizo de archivo
general del complejo, siendo rebautizada como General Miaja… El hotel Voramar
(bautizado como Villa Frente Popular) fue el principal recinto hospitalario,
contando con un quirófano, al cuidado del cirujano checo Bedrich Kiss, y varios
facultativos de diversas nacionalidades. Se aplicaron sobre la piel y huesos de
los pacientes, tratamientos innovadores para heridas de bala.[5]
Fachada trasera del hotel Voramar con su denominación de guerra
Las
razones de su clausura parecen derivarse del avance de las tropas franquistas
hacia Vinaròs, localidad ya muy próxima a Benicàssim. El mando republicano,
como medida de precaución, optó por la evacuación del complejo hospitalario,
trasladando heridos y enfermos a otros pueblos cercanos a Valencia o en la
propia capital del Turia.[6]
Como anécdota interesante de la inquietud que el avance enemigo producía
empezó a tomar cuerpo, entre los brigadistas hospitalizados, un cierto temor y
algunos recelos. Un brigadista estadounidense interrumpió un mitin (meeting)
donde intervenían tres senadores del Partido Demócrata de los EE. UU. que
trataban de ensalzar el valor y la heroicidad de los brigadistas, diciéndoles:
“Menos heroísmo y más evacuación, antes de que Franco nos tire a todos al mar”.[7]
La llegada a Benicàssim, alejada de la brutal agitación de la guerra, de
los combatientes heridos de las Brigadas, gentes de casi todas las
nacionalidades, etnias y colores, atrajo irresistiblemente la atención de buena
parte de sus ensimismados ciudadanos. No sólo llegaron los brigadistas con
algunos de sus jefes y oficiales, sino que lo hicieron además varios de los más
prestigiosos escritores y periodistas del momento ¾hombres y mujeres¾,
extranjeros también, ávidos de sensación nuevas, tal vez de noticias insólitas,
atraídos por la belleza del lugar y las costumbres premodernas de sus
habitantes. En otros artículos me he ocupado de estos mediáticos personajes:
Ernest Hemingway y Martha Gelhorn, John Dos Passos, Dorothy Parker, Ilya Erhenburg…
que fueron llegando, unas veces de visita y por pura curiosidad, y en otras
para cumplir algún encargo de sus respectivos medios informativos[8].
La mirada de Alejo Carpentier
Entre estos variopintos personajes, llegó también el escritor y musicólogo
de nacionalidad cubana Alejo Carpentier, tal vez el autor que fijó su mirada
literaria con más ahínco sobre Benicássim y su hospital de sangre, por
ideología y sentimiento de proximidad a la causa republicana. Carpentier un
autor de enorme calidad literaria, con sangre centroeuropea y apellido francés,
se sintió un brigadista más. Así parece derivarse de la lectura de su extensa
novela con un título arrancado al formidable ballet de Igor Stravinski, La consagración de la primavera, escrita
en 1978[9] (la
fecha en que se hizo la actual Constitución española). Avanzar por sus páginas
es acompañar a Carpentier en una aventura para iniciados en el barroco
literario y para coleccionistas de escenas dramáticas y costumbristas. Su
erudición es portentosa como lo es su arraigada fe en la revolución socialista
y en el triunfo de la República en la guerra de España.
Una mujer, Vera, que dice de sí misma: “Hasta ahora sólo he vivido a ras
del suelo, mirando al suelo (…) midiendo el suelo que va de mi impulso (…) para
girar sobre mi misma…” viaja a España. Se trata de una bailarina de ballet,
naturalmente, rusa: “Tranco, salto, levitación (…). La danza…” En París aprende
a mirar y entender “el caballo de Guernica” que pintara Picasso; en su visita a
“un Pabellón impresionante (el de la República española) (…) por su desnudez,
su altiva pobreza, junto a los declamatorios alardes del Pabellón de Italia,
rastacuero, fanfarrón y operático,
centrado en una estatua ecuestre de Mussolini”… Vera, atraviesa la frontera en
Port-Bou. Observa el contraste entre el cartel francés que anuncia el Carnaval
de Niza y narra lo que encuentra en España:
“aquí (…) mujeres vestidas de negro, hombres vestidos de negro, varios
enfermeros, soldados ¾o milicianos, no sé…¾ que corren, gritan, se afanan, en torno a un
cráter abierto en roca gris, entre casas destruidas, de paredes rajadas,
humeantes aún (…) Hay heridos ¾o muertos¾ ya que varias camillas levantan cuerpos cubiertos
de sábanas (…) Y, detrás los que sacan cosas del hoyo: una silla de mimbre, un
retrato en marco dorado, un santo descabezado, un caballito… (…) ¾“No volverán hoy¾ dice la
niña mirando al cielo…”
Es la
guerra. Los bombardeos. Páginas atrás recordando a Van Gogh dirá: “Pero aquí se
acabaron los girasoles, las pinceladas de sol en sol mayor…” Y la bailarina
llegará hasta Valencia buscando a alguien que está herido… “Así pues mañana iré
a Benicàssim…”
Carpentier no es un entusiasta a ciegas. Es crítico y hasta autocrítico.
La mujer, convertida en enfermera voluntaria, entra en un bar, abierto pese a
la hora avanzada, contraviniendo una prohibición gubernamental y en la pared,
junto a los carteles publicitarios de la época (el de Heno de Pravia…),
descubre otro firmado por la FAI, que reza así:
“EL BAILE ES LA ANTESALA DEL PROSTÍBULO: CERRÉMOSLO.
LA TABERNA DEBILITA EL CARÁCTER. CERRÉMOSLA.
EL BAR DEGENERA EL ESPÍRITO. CERRÉMOSLO.”
¾ “¿El
dueño de esto será enemigo de los anarquistas? ¾digo,
riendo. ¾ Por el contrario es anarquista y
de los duros. ¾ ¿Y cómo
tiene abierto el bar?. ¾Por lo
mismo, de que la prohibición, aquí emana del gobierno. Es su modo de
demostrarse que a él nadie le pone el pie encima (…).”
¿Les suena de algo? Un libro para leer y degustar. Un referente
esplendoroso, torrencial, indignado y muy actual.[10]
Regler y el valor de
unos brigadistas chinos
No fue tan solo Carpentier el
único literato con pulsiones de brigadista. Hubo bastantes, desde jóvenes
poetas británicos hasta novelistas, que transformaron su literatura en
compromiso político directo y activo, como es el caso del comisario de la XI
Brigada el alemán Gustav Regler, un autor de éxito durante la República de
Weimar que participó ya en la defensa de Madrid, y que acompañó al ejército
republicano en su retirada hasta Francia. Sus vivencias en la guerra de España
quedaron relatadas en su novela coral: La
gran cruzada, en la que curiosamente utiliza la palabra cruzada, que sería tan explotada por el
franquismo y las jerarquías eclesiásticas en España durante y después de la
guerra. Regler compartió con sus soldados las penurias de los campos de
concentración galos. Y no fueron pocas. En su periplo francés, tras pasar por
los campos de distribución, fue inquilino del más duro, el de Vernet d’Ariège,
donde se pudo encontrar desde el gran
escritor Max Aub hasta el humilde y heroico sargento Fabra.[11]
Hubo otros pero, puestos a ocuparnos de los más olvidados, vale la pena
detenerse en algunos aspectos que han salido a la luz recientemente, a raíz de
la publicación de un libro sobre el tema,[12]
como la participación de 13 brigadistas chinos en algunas de las más cruentas
batallas de nuestra guerra civil. Esta historia, recuperada por dos científicos
taiwaneses, completa y confirma la visión de unas Brigadas que, como dice un
popular cartel editado por la Comisaría de Propaganda en plena guerra civil:
“Todos los pueblos del mundo están en las Brigadas Internacionales al lado del
pueblo español”. Pese a la popularidad del cartel, y de algunas fotos en las
que también aparecían soldados de color, de nacionalidad estadounidense, este
tema de la composición multirracial de aquellas unidades de voluntarios, ha
venido siendo un aspecto olvidado o minusvalorado que quiero poner de relieve.
Razones, pues, más que suficientes para cerrar estas páginas con un brigadista
chino como protagonista. Primero una atenta mirada al cartel.
Tenemos enfrente el cartel. Lo miramos y por
muchas veces que lo hayamos visto no deja de sorprendernos. Las tres razas
principales están representadas: negros, blancos y asiáticos con una
predominancia (en orden a lo cuantitativo) de la raza blanca. La leyenda se
ajusta perfectamente a la idea que defiende.
Una idea global (mundial) presidida por el triangular y rojo emblema de
las BI.
Sabemos de la existencia de brigadistas chinos
en Benicàssim, entre otras fuentes, por el relato de Sal Birbaum, un ciudadano
estadounidense de color que un buen día emprendió viaje a España para luchar
contra el fascismo, de su interminable y mareante viaje desde Nueva York a El
Havre, donde conoció a un chino llamado Dong Hong Yick. El chino hablaba muy bien inglés y llegaron
juntos a París para marchar casi de inmediato, cruzando los Pirineos, a España…
“Yick” no era más que un mote. Su verdadero
nombre era: Chen Wenrao (o Maurice Chen), nombre con el que se inscribió el
formulario que rellenó a su llegada a España. Fue trasladado en agosto de 1937
a la brigada estadounidense Lincoln, al 24 Batallón de la XV Brigada. Vio como
sus compañeros se batían en Quinto, y tras unos días de descanso intervino en la
cruenta batalla de Belchite, donde su compañero Samuel Schiff resultó herido en
una rodilla. Chen, que resultó ser un gran soldado, recibió una bala que entró en su pie y salió
entre sus dedos. Evacuados junto a otros combatientes (algunos chinos) el siete
de septiembre, tres días después, ingresaron en el hospital de Benicàssim.
“Los pacientes eran distribuidos según su idioma
y a Chen Wenrao se le asignó el mismo que a otro estadounidense (…) conductor
de ambulancias”. Sabemos por este último que el chino tenía un gran sentido del
humor y encajaba las burlas de sus amigos americanos que le llamaban “papagayo
amarillo”. Sin embargo, los yanquis admiraban el buen inglés que hablaba Chen,
tanto que lo creían nacido en los Estados Unidos. Solo en parte tenían razón,
ya que Wenrao, nacido en 1913 o en 1910 (según versiones) en Taishan, emigró
con su familia a los Estados Unidos de América cuando tenía ya más de veinte
años. Por sus trabajos administrativos había adquirido amplios conocimientos,
incluido el manejo del inglés, apropiados para desenvolverse en el gran país
americano.
Una vez en Nueva York, perfeccionó su inglés en
una escuela pública y se graduó en una escuela media, mientras trabajaba como
camarero y cajero en un restaurante chino. En su tiempo libre (parece
increíble), participaba en actividades organizadas por el Centro de Obreros
chinos. En octubre de 1933 se afilió al Partido Comunista y fue secretario de
finanzas de la Liga Antiimperialista. Chen recibía, estando en España, por
medio de sus amigos chino-americanos, cigarrillos, libros y periódicos. En el
hospital de Benicàssim tuvo tiempo para leer y escribir dos cartas a Nueva York
“informando detalladamente de las batallas de Quinto y Belchite”. Tomadas como
crónicas fueron publicadas en un periódico local a finales de 1937 y principios
de 1938.
En el hospital de Benicàssim no faltaba a
ninguna de las actividades habituales de todos los pacientes: los lunes, clases
de español y reunión; los martes, noticias de la semana; los miércoles, español
y cine; los jueves, concierto semanal; los viernes, español y conferencia sobre
España; el sábado, descanso; y el domingo, alpinismo y baile semanal. Chen
conoció a otros dos chinos en Benicássim Lin Yishi y Liu Huafeng, compañeros de
lucha que mientras curaban de sus heridas dudaban sobre quedarse en España o
volver a China para tomar parte en la guerra desatada contra los invasores
japoneses.
Chen se presentó en Albacete, cuartel general de
las Brigadas, con su alta en el bolsillo cerca de las Navidades de 1938. Fue
herido de nuevo, al perecer en los combates de Gandesa, e ingresado de nuevo en Benicássim (¿?), cosa
que nos tememos fuera posible, ya que en
mayo de ese año, como sabemos, el hospital había sido evacuado. Lo único que se
sabe de cierto de la vida posterior de este brigadista chino, que hemos tomado
como ejemplo, es que retornó a su país, pues su imagen, o la de su doble, sde
deja ver en las películas documentales: Los
norteamericanos en España (rodado en aquellos años) y en The Good Fight, rodado en USA., en los
años ochenta del siglo XX.
La historia de Chen Wenrao como la de cualquier
brigadista es toda una historia apasionante y, a veces, cuajada de sorpresas.
13291
Les Brigades
Internacionals a Benicàssim. Cristina Escrivá Moscardó, Ricard Camil Torres Fabra, Sebastià
Esparducer Gargallo, Josep Medina Rodrigo (eds.)
164 páginas 17 x 24 cms.
16,00 euros
Cultiva Libros
L’any 2010, Josep Medina i
Sebastià Esparducer decidiren organitzar un homenatge a les Brigades
Internacionals a Benicàssim. Tots dos, com a bons i esforçats lluitadors a
favor de la causa de la democràcia, tenien com a referent les Brigades
Internacionals i eixa vila era un lloc immillorable per desenvolupar
l’homenatge. No debades, Benicàssim havia acollit durant la guerra un hospital
dissenyat per curar i recuperar els seus ferits, i al que sempre s’ha nomenat
les viles i l’actual hotel Voramar va estar el lloc escollit. Un lloc de vida
en èpoques de mort.
La idea es va plasmar i impulsà a ampliar la convocatòria a l’any següent, però
aquesta vegada amb caràcter internacional i amb el suport d’institucions i
organitzacions memorialístiques a més del món acadèmic. Ni què dir que va estar
de nou un gran èxit.
El present volum recull tot allò que es tractà a les jornades de manera
ordenada i rigorosa incloent la gran varietat de temes exposats: des d’estudis
acadèmics fins a reflexions conceptuals passant per investigacions,
testimoniatges, homenatges, etc.
Va estar la forma, perquè més enllà de la cultura no ho sabem fer, de mostrar
el nostre reconeixement a tots aquells i aquelles que no dubtaren en defensar,
jugant-se la vida, la llibertat de la Humanitat front la barbàrie feixista.
Per això aquest volum no té més pretensió que donar a conèixer un dels tants
llocs de la memòria de la guerra civil, sabent per endavant que totes les
fulles que conté no arriben a assecar ni una gota de la sang que aquells herois
derramaren per la nostra llibertat.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol
[1] Julián
Casanova: España partida en dos. Breve
historia de la guerra civil española, Barcelona, Crítica, 2013. Un libro
altamente recomendable por su capacidad de síntesis para explicar lo que fue la
contienda entre 1936 y 1939.
[2] Paul Preston: La
guerra civil española, Barcelona, Debate, 2006, p. 180.
[3] Véase lo que
dice al respecto el que fuera, más tarde, jefe guerrillero Florián García
Velasco, Grande, combatiente en 1936
en el frente de Madrid, en: José Antonio Vidal Castaño, La memoria reprimida. Historias orales del maquis, Valencia, PUV,
2004, p. 123.
[4] El doctor Neumann era el jefe del
Servicio Sanitario Internacional (SSI), que, a su vez, estaba en contacto con
los directivos del Socorro Rojo Internacional. Éstos visitaron al socialista
Manuel Rodríguez, entonces Gobernador Civil de Castellón, con la intención de
pedirle orientación para abrir un centro hospitalario. Fue éste el que aconsejó
la visita a las Villas de Benicàssim, lugar idóneo, en su opinión, por su
“proximidad con el mar y los aires salinos de las montañas”.
[5] Para más
datos, José Antonio Vidal Castaño: “Brigadistas en el hotel Voramar” (El Punt, 21-05-2007).
[6] Véase:
http://www.aulamilitar.com/dumont.hts
[7] Rafa Pallarés: Voramar, 75 Aniversario 1931-2006, p. 25. Autoedición del folleto
explicativo sobre la historia y evolución de este emblemático hotel de
Benicàssim.
[8] José Antonio Vidal Castaño: “Recordar las Brigadas
Internacionales” (El Viejo Topo), nº
291, pp. 34 a 39. Una versión, que he dedicado al que fuera deportado en
Mauthausen y gran amigo, Paco Batiste, con el título de “Benicássim y las
Brigadas Internacionales”, se ha publicado en: R. C. Torres, C. Escrivá, S.
Esparducer y J. Medina, en: Les Brigades
Internacionals a Benicàssim, Valencia, Cultivalibros, 2013, pp. 64 a 72.
[9] Alejo Carpentier: La consagración de la primavera, Madrid, Akal, 2011. La edición
consultada sigue a la primera fechada en México, Siglo XXI, en 1978.
[10]
Todas las citas utilizadas
se encuentran en la citada edición del libro de Alejo Carpentier. Pp. 11 a 20;
28 y 29; 169 y 170... y un largo etcétera.
[11]
Véanse George Pichier: http://www.brigadasinternacionales.org/index.php?option=com_content&view=article&id=405:la-gran-cruzada&catid=44:croni-bi&Itemid=82
Para
conocer la situación del campo de Vernet d’Ariège, consultar: José Antonio
Vidal Castaño: “Prisionero en ‘Le Vernet’”, en El sargento Fabra. Historio y mito de un militar republicano
(1904-1970), Madrid, Los libros de la Catarata, 2012, pp. 293-299.
[12]
Hwei-Ru Tsou y Len Tsou: Los brigadistas chinos en la guerra civil.
La llamada de España (1936-1939), Madrid, Libros de la Catarata, 2013.