La Librería de El Sueño Igualitario
Voliana Edicions, dins la seva col-lecció Memòria, ens apropa a un llibre
ben singular des de la ploma, plena de memòria narrativa, de Neus Olives que narra la vida, acariciant amb
descripcions ben detalladles, de les
persones que feien la vida entorn a la fàbrica de filatures del Segre, “Hiladuras
del Segre” i ho fa prenent el pols, sobretot, a la década dels 50. Neus , com
hem dit descriu, però també dibuixa els homes i dones, a les families, als
xiquets i xiquetes i a tot allò, sempre molt quotidià, que anava i venia de la
fàbrica de filatures.
Avui, encara els més joves que ens puguem fer
amb aquesta lectura….qui no recorda que li haviguen dit la qualitat de les
filatures de la Vúdua del Tolrà?....
Aquest és un llibre que fa memoria, per tant, té
càrrega histórica, tot i que a la seva
manera; però també és un llibre que acaricia la memòria del treball i el
patrimoni del treball i d´uns treballadors i treballadores , ben en particular.
Allò laboral està molt tractat al llibre; és per això que a Cazarabet té una
entrada ben especial, perquè, com vos podeu adonar si ens aneu seguint des dels
diferents butlletins, no deixa d´ésser un llibre que mira ben de prop, almenys,
dos dels nostres butlletins:El Sueño Igualitario i Alarifes. Després com que
també som difusors culturals i llibreters, ben en particular, i com que
coneixiem a l´escriptora ens ha sigut molt més fácil apropar-nos a aquesta
historia senzilla, però particularment encisadora d´un temps i una gent, d´un
poble ide la força del treball.
Què ens conta la propia editorial de Bales de Cotó:
La colònia obrera de la fàbrica Hilaturas del Segre va aplegar famílies d’arreu
del territori peninsular des de principis del s. Xx fins la dècada dels 60 en
què es la indústria, abans competitiva, deixà de ser-ho. L’obra present
rememora l’últim període, dels anys 50 fins al tancament, tot cedint
protagonisme a les angoixes, somnis, alegries, conflictes i treballs dels qui
passaren en aquell indret una part entranyable de les seues vides. Persones
anònimes, que compartiren horaris i escarràs en un entorn de producció sorollós
i inhòspit, però embolcallades de caliu humà i un paisatge natural de gran
bellesa.
Famílies desposseïdes de béns, però riques en descendència, amb vigoria de
braços i grandesa de cor són protagonistes anònimes d’aquest recull de records.
Traslladades des de qualsevol punt de la geografia peninsular, arribaren a la Colònia
amb l’esperança d’assegurar-se el futur que en els seus llocs d’origen se’ls
negava. Eren els anys difícils de la postguerra i, a toc de sirena, soroll
infernal, vacances minses i hores extres, plantaren cara a la vida tot creant
un univers de fecundes relacions humanes. Escola, economat, casino obrer,
safareig, horts, penes i alegries sota l’ombra indefugible de la fàbrica,
sempre omnipresent.
L´escriptora.
Neus, tal com la recordó des de fa molts anys
(el temps passa i gairebé no ens adonem), era una dona tranquil-la, però a la
vegada inquieta que t´analitzava amb el somriure d´una persona que té la mà
trencada de tractar amb jovenels i és que , durant molts anys, ha sigut
professora de secundària. Ara, Neus, ja
gaudeix d´una mereiscuda jubilació….particularment, amb temps pretèrits, coincidia
amb ella quant els seus dos fills muntàven o anàven per ahí amb la dolçaina,
vinculats amb Ball de Dimonis de Vinaròs. Ara no ho recordo ,amb total
seguretat , però em sembla que s´anomenaven Pau i Laia….dos noms ben plàcids
com el carácter de la mare i el pare els quals em venent a la ment anant arrere
una rua pel meu poble, Càlig,( poble del Baix Maestrat castellonenc, ben prop de Vinaròs, on ella viu) . Neus del braç del seu marit en Ramón(un
historiador i estudiós molt rotunt i al que el temps present mai valorarà prou
a la seva terra , prenyada d´enveja, i perquè som així de malparaits).
I el temps passa perquè la Neus ja té molt a
contar, està contant moltes …més coses i perquè , em sembla, ens té preparades
més sorpreses….Aquesta dona que, ara, viu a Vinaròs ….va nàixer l’any 1946 a
Baldomar (la Noguera, provincia de Lleida). Quan tenia quatre anys, la
seva família es va traslladar a viure i treballar a la Colònia de la fàbrica
tèxtil Filatures del Segre d’Artesa de Segre, on va romandre fins l’any 1962. I
és d´aquest período temporal i vital des d´on ella rescata, d´entre records,
olors, experiències i demés el suficient material per confeccionar una narració
molt profitosa, però a la vegada ben entretinguda i que anomena Bales de Cotó .
Com vos deiem, aquesta dona de la terra, ha treballat de professora de català i
actualment viu a Vinaròs on, entre d´altres coses, totes les tardes que pot va
a estirar les cames entre els aires que baixen del nord i els aires que es
regiren per la calima i salada Mediterrànea.
Cazarabet
conversa amb Neus Olives
-Neus, quan vas aplegar
a
-
La impressió que vaig rebre en arribar
a
-Amb quines il·lusions,
perspectives hi vau aplegar, tot i que tampoc us desplaçàveu de tan lluny i ja
deguéreu conèixer on anàveu i què us esperava?
-
D’il·lusions, cap ni una, encara que
això ho he comprés de gran. Nosaltres veníem d’un poble molt proper, però vam
haver de tancar la casa, una casa gran de pagès i els meus pares van dir adéu a
un veïnat estimat i a un estil de vida tranquil. El meu pare era fuster i no va
entrar a la fàbrica fins uns quants anys després, però la mare i les germanes
grans es van incorporar de seguida al ritme frenètic d’un treball a torns; unes
s’alçaven abans de l’alba, una altra sortia a les dotze de la nit. Només hi havia
una cosa que pogués justificar el canvi: la paga. Una paga minsa, però segura
en aquells anys tan difícils. Crec poder afirmar que ni una sola de les
famílies habitants de
-Ens interessa, i molt,
que contes als nostres lectors com era el dia a dia d´una xiqueta a
- Per
a les criatures, la vida a
-Segurament, no pots recordar per comparar, però els
mètodes d´ensenyament i el tracte en l´escola, era com la de qualsevol escola
de poble?( recordem que estàvem en plena postguerra, tot i que una mica ja
tardana)
-
Pel que m’ha comentat algun lector de
la meua edat, l’escola de
-I com veies el dia a
dia de la resta de gent que rondava per
-
Indubtablement, fora de la fàbrica, hi
havia molta vida al carrer i ningú no estava mai ociós. Després del torn
corresponent al treball, la gent gran conreava l’hort, se’n cuidava del corral,
asclava llenya, les dones rentaven al safareig, i, a l’hivern, quan feia bo, es
reunien per repassar roba fora de casa, en un racó assolellat. Tinc un record
molt agradable de les seues converses i també sentir-les cantar mentre rentaven
o feinejaven per casa. A
-I els trets
d´identificació…Neus, quan algú et preguntava d´on eres…què contestaves?
-
Sempre deia que era filla de Baldomar,
el poble on vaig nàixer, però Immediatament afegia que vivia a
-Passem a parlar una
mica més del llibre en primera persona ( sinó em sortiràs com en Umbral: “¿Pero
cuando coño vamos aquí a hablar de mi libro?”; no sé si ho
recordes,ha,ha,ha.) Bé, per a aquells que no s´hagen fet amb Bales de Cotó, què és o què va pretendre ésser des d´un primer moment?,
(per a mí un llibre de narrativa que fa memòria d´un temps, una època i una
manera de viure, però per què no ens ho expliques tu?
-
Ho has definit perfectament. Només he
d’afegir que he volgut homenatjar les persones, familiars o no, amb qui vaig
compartir aquells anys, que foren vitals per a la meua formació com a persona.
A mesura que passava el temps i els records se m’acumulaven, vaig anar sentint
la necessitat de reviure’ls tot escrivint-los i deixar constància de tot el que
vam viure i com ho vam viure. Són històries petites de gent petita, per a mi,
de gran transcendència. En el llibre no hi apareix tothom, com és obvi, però sí
moltes de les personalitats que d’una manera o altra em van influir.
-Escrivint deus haver
fet molta memòria i mirat molt arrere: t´has entrevistat també amb altres
persones que van
viure a la Colònia?. Com ho has fet per tornar a documentar-te?
-
Realment, no m’ha calgut
documentar-me. Els anys que vaig passar-hi van ser fonamentals ja que quan amb
la meua família ens en vam anar, jo era una adolescent. La vida d’aleshores en
un indret tan poc poblat –érem al voltant d’una seixantena de famílies- sense
telèfon ni cap dels mitjans que avui ens destrossen les relacions humanes,
permetia una intensa connexió amb tothom i això feia que gairebé res del que
passava a qualsevol família no fos desconegut per a ningú. D’altra banda, eren
moltes les coses que ens igualaven: habitatge, faena, diversions, explotació,
salaris... Ara bé, sobretot ma germana Lola, dos anys més jove que jo i amb una
boníssima memòria, m’ha ajudat a aclarir detalls que tenia una mica
emboirats.
-Has tornat, ara i avui, a la zona? Com l´has trobat? Quines sensacions has experimentat?
-
I tant que hi he tornat! Crec que
gairebé tothom que hi va viure hi ha tornat i hi torna. Periòdicament ens
agafen unes ganes molt fortes de retrobar-nos en aquell entorn. La memòria
se’ns en va cap als temps passats i la nostàlgia senyoreja aleshores en tots
nosaltres, quan tornem a situar persones i elements al lloc que els escau. No
cal dir que tot està molt canviat. La fàbrica es va tancar l’any 67 i durant
molts anys s’ha anat deteriorant a excepció de la nau central, que s’ha
restaurat, i l’ocupa una empresa de cansaladeria i embotits de qualitat. Els
habitatges obrers s’han reformat i venut com a segones vivendes, però a banda
de la desaparició d’elements emblemàtics com la font, el casino o el safareig, el que hi manca és el bullici
de la vida, i malauradament, això no tornarà.
-Com era fer-se fadrina
a
-
Hi ha un període de la infantesa en
què no et planteges el futur, i el present d’unes criatures que vivíem en plena
llibertat era ben bo. Ara bé, en créixer i ser conscient que la fàbrica anava
entrant en crisi es començava a albirar la perspectiva d’allunyar-se’n encara
que no se’n sabés quan ni com ni on.
-Quina força particular
tenien les dones a
-
Les dones eren majoria aclaparadora i base de l’economia
familiar ja que la fàbrica demanava bàsicament mà d’obra femenina. Això,
evidentment, els imprimia caràcter, tot i que l’època històrica no els fos gens
favorable, però evidentment eren dones valentes i amb criteri. En el meu cas,
vaig tenir una mare molt lúcida que va transmetre a les cinc filles (no vam
tenir cap germà) la necessitat de pensar de manera autònoma, ser conscients del
seu paper i rebel·lar-se contra tota imposició. El seu llegat de valors humans
va ser el millor que es podia rebre.
-Com eren les relacions
laborals a
- Per descomptat, d’una explotació terrible.
Les treballadores no tenien cap dret i, a més a més, el director exercia una
autoritat que ultrapassava la vida laboral, cosa que succeïa en totes les
explotacions industrials ubicades en un entorn rural on, malgrat tot, hi havia
els serveis bàsics per tal que no fos necessari allunyar-se de l’indret gairebé
mai, amb la qual cosa el control sobre la població treballadora era encara més
fort. La fàbrica marcava el ritme de la vida de tothom i la sirena anunciadora
del canvi de torn era avís indiscutible per a grans i menuts.
-Crec que tant
aleshores com ara sempre surt perdent el mateix col·lectiu, molts braços de
treballadors i treballadores….d´aquests que solen tancar el puny, amagat a la
butxaca mentre uns pocs poden somriure d´una manera, gairebé insultant…què ens
pots dir?
-
Tu ho has dit. Aleshores patíem una
dictadura militar feixista i tothom reconeixia l’enemic. Ara patim una
dictadura partitocràtica disfressada i la gran majoria de població la considera
una democràcia. Ha estat una jugada redona dels partits i sindicats de
qualsevol signe que, a les acaballes del franquisme, van ocupar el lloc dels
antics manaires i han perpetuat un poder basat, com abans, en l’explotació de
la classe treballadora, i el desenvolupament d’un Estat del benestar que els ha
anat molt bé per tapar la boca a la gent i fer-la més submisa que mai.
-Quin percentatge té aquest llibre, aquesta obra narrativa,
del caire d´indignació que volta per l´entorn actual?
-
Mira, crec honestament que en el meu
llibre, d’indignació no n’hi ha gens. Jo no crec en la indignació. Crec en la
reflexió i en l’experiència. La indignació, com va passar en el 15M, és la
resposta momentània, encara que justa, a un estat de coses que van malament.
Però resulta estèril si després no se’n fan valoracions crítiques, si no s’aprèn
de les errades i no es persevera en la voluntat de fer millor les coses.
D’altra banda, el meu text no té gaires pretensions, simplement vol mostrar com
vivien unes quantes famílies sota una doble dictadura, la “generalíssima” que
patia tothom i la particular del seu patró. Ara bé, per sobre de les
dificultats, m’interessava mostrar que ni el pas del temps ni els canvis
operats en la societat no han millorat la condició humana de la nostra formació
social. I no sé si me n’he sortit.
-Neus, què falla a la societat perquè tornem a caure en els
mateixos errors de sempre?
-
Hi falla la manca de reflexió, la temor a
enfrontar-se amb una realitat que no controla perquè li han ensenyat, i no s’ho
qüestiona, que l’Estat la protegeix i els representants polítics li han de
resoldre els problemes. Som una societat que delega les responsabilitats i quan
comprova que la corrupció, el crim i la mentida envaeix les esferes de poder
que amb el seu vot ha fet possible, s’indigna, protesta, surt al carrer i, en
constatar la dificultat que comporta mantenir-se en la lluita i sense
alternativa immediata, se’n cansa i abandona per tornar a confiar en nous
representants que la tornaran a decebre. Aquests dies veiem a Ucraïna, com hem
vist en les revoltes àrabs, que sempre s’acaba entropessant en la mateixa
pedra.
-Per què el treballador
i la treballadora industrial, certs autònoms, llauradors….tenen aquest alè de
dependència i de plena conformitat…?
- És una mostra del que acabo de dir. La
dependència i la conformitat són el resultat d’aquesta política de falsa
participació en què s’ha incorregut, millor dit, en què hem incorregut, perquè
el més fàcil és buscar la culpabilitat fora de nosaltres. Tant és així que ens
considerem víctimes d’un sistema que, malgrat tot, no gosem rebutjar. Es
protesta contra les retallades, es demana tornar als anys de consum desenfrenat
i si per aconseguir-ho cal treballar moltes més hores, una majoria ho farà. Els
països d’economia emergent ho han aconseguit aplicant mètodes d’explotació de
semiesclavitud i sembla que, a mig termini, el futur d’Europa passa per una
nova industrialització basada en el mateix model. És l’antic sistema de
bastonada al cap i safranòria a la boca, d’excel·lents resultats en la creació
de generacions apàtiques i acrítiques. Ara bé, comença a haver-hi gent que hi
veu clar i no espera que el sistema li resolga la vida, lluita, s’arrisca i
assaja maneres de subsistir lliures de dependència salarial. És el vostre cas,
no?
Cazarabet conversa amb Jordi Solé,
de Voliana Edicions
- Jordi, per què et vas ficar a fundar i treballar
amb una editorial com Voliana, tenint en compte que és una editorial
petita...?Per cert, per què Voliana?. Què significa per a tu Voliana?
Durant
molts anys he escrit llibres, en porto 18 de publicats i havia estat
coordinador d’una col·lecció a 3i4 de València i he publicat centenars
d’articles i moltes ressenyes de llibres. Finalment vaig creure que em tocava
deixar de ser el centre i mirar d’ajudar la gent que vol publicar els seus
llibres i no ho té fàcil, però no ho volia fer dependent d’un amo sinó fent jo
de director, per això vaig fundar Voliana, que a les comarques nord occidentals
vol dir papallona, i ja sabeu que quan una voliana mou les ales suaus i belles
provoca tempestes a l’altra banda del món.
-Per què et vas plantejar des d´un primer moment
que la teva seria una editorial de llengua catalana?
Des
que tinc ús de raó cultural i política he treballat per a la llengua catalana,
per a la comunitat lingüística, la nació lingüística. La llengua és la meva
nació.
-Per què no ens presentes a Voliana Edicions?
És una
editorial independent, de Països Catalans, sense complexos, sense
autolimitacions, oberta a la bellesa, la bondat i la veritat.
-Amb quins medis vas partir perquè no té que ser
gens fàcil?
No
tinc problemes de diners, disposo d’un bon coixí gràcies als estalvis.
-Quin és l’equip humà de Voliana?
Un
maquetista, un dissenyador i ara un informàtic. I el director amb la seva
companya Mercè, i de vegades amb una filla l’Estel que és una gran correctora.
-Des de quina filosofia neix o sigui quina és la
vostra idiosincràsia?
-L’eclecticisme,
treure el bo i millor de qualsevol visió humana interessant. No estem tancats
en cap ideologia excloent.
-Sota quines il·lusions surt al carrer?
-La
il·lusió és per a il·lusos, a Voliana ens agrada més la feina ben feta,
treballar al costat de l’autor i tenir bon nas editorial, ensumar allò
d’interessant, com Bales de cotó.
-Amb quines perspectives?
-No
tenim cap autolimitació, volem fer feina cada vegada amb més força però
tranquil·lament, sense descans però sense estrès ni mals rotllos. No volem fer
la competència a ningú però sempre mirarem de superar-nos.
- Jordi ,Voliana
es va mirar en algun mirall o en alguna altra editorial …et vas inspirar
en algú?
-En
moltes editorials i en cap en concret, és foc nou.
-En pots contar com ha sigut, des de la vostra
fundació ,el camí com a editor i com està anant aquests, tenint en compte el
temps que estem vivint i que amb això del llibre i de l’ofici d’editor
tot és molt, molt difícil?
-Vam
néixer a mitjans del 2010, per tant és poca història per explicar: un llibreter
de Figueres que no ens va voler pagar els 25 llibres que havia venut, una
primera distribuïdora que va plegar, molta gent que fa la feina ben feta, grans
autors, amics nous, sorpreses positives constants i la dificultat extrema de
vendre llibres. Autors que són alhora dinamitzadors dels seus llibres. No parem
de fer presentacions i d’aparèixer a les xarxes socials
-Quines temàtiques vol o acaricia Voliana?
-Voliac
és una col·lecció de ficció; Voliac Retorn al sol de literatura especulativa; Entrevol és assaig,
també tenim Memòria i Poesia. Autors dels Països Catalans.
-Jordi, des del compromís, qualsevol compromís fins
el tan senzill com és el d’escriure sobre la vida quotidiana d’uns treballadors
i treballadores, es poden editar bons llibres de narrativa d’assaig, pensament,
historia?
-Des
del compromís i des de la voluntat de fer bona feina.
-Quina tirada teniu per cada títol?
-Depèn
de cada llibre. Però la majoria dels nostres llibres es reediten, sempre en
tiratges petits.
-Ja sabem que els peixets grans es mengen als xicotets i el mercat
editorial no es lliura, per a res, d’aquest fet…així la desfeta amb els grans
grups editorials és bestial….Ací és on la premsa deuria de jugar un paper més
que important, però sovint fa costat , encara més, al més poderós. Com vos
tracta la premsa , Jordi ?
-Fem
el possible perquè la premsa ens tracti bé, si fem una comparació històrica cada vegada apareixem més a la premsa. No tenim res a veure
amb les editorials grans.
- Jordi , explica’ns com tries allò que vas
editant?. Com et planteges el tractament del material?
-Jo li
dic nas editorial, valentia i seny. Si tinc alguna cosa a dir-li a l’autor
establim un diàleg productiu.
-Què és allò que et motiva d’una ploma? I d’un
llibre, teu pregunto com a lector i com a editor?
-Ja ho
he dit, em motiva la bellesa de les paraules usades, la bondat dels
plantejaments i la veritat d’allò que s’hi explica.
-Què et va motivar a l´hora de publicar i
apropar-te a L´OBRA DE Neus Olives, Bales de Cotó?
-Bales
de cotó de Neus Olives ho té tot: bellesa literària, llengua, memòria històrica
i veritat sociocultural. I Països Catalans.
Saber més del llibre i del seu entorn:
http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Col%C3%B2nia_la_F%C3%A0brica
http://www.artesadesegre.net/Pobles/fabrica/centenarilacolonia.pdf
Una entrevista que val molt la pena:
Nosaltres, també vos apropem a una entrevista que li va realizar la amiga i
companya Alicia Coscollano per a la seva web , La Calamanda. Val la pena
llegir-la i val la pena, també permetiu-me la llibertat del momento,
apropar-vos a la web i xafardetjar una miqueta…hi gaudireu…
‘Bales de cotó’,
aproximació de Neus Olives a l’època industrial del franquisme
Entrevista de Alicia Coscollano a Neus Olives (publicada a La Calamanda)
Olives realitza un retrat de les relacions laborals i humanes sota la presencia
omnipresent de la fàbrica tèxtil
Filatures del Segre i la seua urbanització satèl·lit: La Colònia
Neus Olives va néixer a un poble petit,
Baldomar, pròxim a la fàbrica tèxtil Filatures del Segre, i a la constel·lació
d’habitatges satèl·lit que l’envoltava coneguda com La Colònia. A aquest lloc
transcorreria gran part de la seua vida de infantesa i de l’adolescència. El
primer record de Neus vinculat a La
Colònia se situa al moment de l’arribada i la primera visió de la
construcció. “Em va impressionar moltíssim, tenia uns finestrals enormes”. “Vam
arribar amb carro. El meu pare anava al davant amb els mobles i va deixar-los
al pis, però els estris de cuina i les peces de roba els portava el meu padrí,
que era un pagès important de Baldomar”. Així, una Neus petita va obtenir la
primera impressió del que seria el seu entorn durant els pròxims anys des de la
part superior del carro del seu padrí, “anava seguda dalt de la màquina de
cosir, bastant moderna, de la meua mare”, precisa. Un període de la vida que,
com a tants altres, l’ha marcat i que ara forma part d’una història. Es tracta
del seu primer llibre, i es titula Bales de cotó.
- Pel que contes, la fabrica tèxtil
repetia el model de fàbrica que explicaven en el seu moment els emigrants que
van treballar a Alemanya, o l’actual a la Xina, amb urbanitzacions creixent al
costat de les fàbriques perquè la gent no dediqués temps a anar i vindre de la
seua vida privada.
- L’únic avantatge d’aquest tipus de fàbriques,
com ara la que jo vaig viure, és que estaven ubicades en un ambient rural, i
per tant vivíem en plena natura, i tot i que la fàbrica era molt sorollosa,
pesada i molt lletja per dins, per fora és preciosa, ja que es tracta d’un
edifici amb característiques modernistes i noucentistes. Està construït amb
rajoleta torrada, pedra natural i adorns de ceràmica, una mica avançant-se al
que seria posteriorment el modernisme.
- Com era La Colònia, quin record tens?
- La Colònia on vivíem tenia un gran atractiu,
perquè disposava de molta vegetació, estàvem en mig del riu Segre i el Canal de
l’Urgell. La fàbrica prenia l’aigua d’un salt d’aigua del Canal de l’Urgell, i
aquesta energia hidràulica era la que feia funcionar la fàbrica.
- Quants anys tenies en arribar a viure a La Colònia?
- Tenia 4 anys, tan sols. El meu pare era un
persona amb ofici, era ebenista, i en principi va continuar desenvolupant el
seu ofici, així que vaig traslladar-me amb la meua mare i les meues germanes
per motius laborals. La meua germana gran llavors tenia 16 anys, i la segona 14
anys. Van incorporar-se al treball de la
fàbrica immediatament. Vaig arribar a conèixer, però, xiquetes que havien
entrat a treballar amb 11 anys. La mà d’obra important a aquella fàbrica era la
femenina, buscaven bàsicament dones. Hi havia famílies que tenien moltes
filles, en el cas dels meus pares, van tenir-ne cinc.
- Éreu una família plena de dones.
- La fàbrica acollia a famílies amb moltes
filles, el xics, alguns d’ells, treballaven a la fàbrica, però els altres
treballaven al poble molt proper, anomenat Vilves, molt bonic i emplaçat al
costat del canal. En un principi la fàbrica va pertànyer a aquest municipi,
però sembla que posteriorment es va annexionar a Artesa de Segre, que és la
capital de la subcomarca, perquè la capitalitat de la comarca de La Noguera
l’ostenta Balaguer.
- Quants anys vas passar vivint a La Colònia?
- Dels 4 fins als 16, exceptuant un
període de dos anys durant els quals vaig estudiar el Batxillerat interna a un
col·legi de Lleida. Posteriorment, jo ja tenia 16 anys, arribaríem a Vinaròs.
- Com va estar l'elecció del títol?
- El títol fa referència a les bales de cotó que veiem entrar totes les
criatures periòdicament per una porta lateral de la fàbrica. Eren unes bales
enormes de forma triangular de cotó molt premsat envoltat amb volanderes
metàl·liques. Les bales entraven per una porta de grans dimensions i sortien
convertides en el que s’anomenaven bitlles. Eren de cartró premsat i servien de
jocs infantils, jugàvem molt amb aquelles bitlles.
-
La fàbrica també era el centre dels jocs.
- Sí, perquè la fàbrica era un element
omnipresent en la vida de les persones. Era tant forta la relació... Crec que
totes les persones que hem viscut en un lloc així hem quedat marcades.
- Retrates una època industrial, concreta, a principis del segle XX.
- La fàbrica es va obrir l’any 1906, però la
meua família va traslladar-se a viure l’any 1950.
- Quina relació laboral imperava?
- Una explotació terrible, total i absoluta,
laboral i personal. Quin era l’objectiu d’aquestes fàbriques? Sens dubte era
doble, i la jugada era perfecta. A la Revolució Industrial, que es produeix al
segle XIX, comencen a proliferar les grans fàbriques seguint el model
d’Anglaterra, sobretot en l’àmbit tèxtil, un model que es copia. Primer les
fàbriques estaven al costat dels nuclis urbans, però això generava conflicte,
aleshores els empresaris van pensar en comprar terrenys barats a pobles petits,
amb un riu a la vora per tal d’aprofitar l’energia. Llavors es creen entorns en
els quals les persones tenen resoltes les necessitats bàsiques.
- ...I es crea, també, una dependència absoluta, i aquí resideix el
problema.
- Exacte, allí existia la fàbrica i tot el que
suposava, els pisos dels treballadors, l’economat, l’escola, la capella, el
local d’esbarjo, amb servei de bar, cinema i ball. Recordo haver vist
pel·lícules, en un principi, sent molt menuda. Recordo especialment una que
tenia com a protagonista a Gregory Peck.
- I, quan relacions humanes, se establien relacions especials?
- Eren unes relacions molt bones. Eren
fantàstiques. Tot resulta contradictori a la vida. L’única cosa bona era que
vivíem molt junts, tot i que cadascú vivia a casa seua, compartíem moltes
coses. Sabíem que guanyàvem el mateix, a banda dels encarregats, que es
mantenien a distància. Nosaltres érem una família obrera i no hi havia secrets.
Tothom vivia les mateixes misèries, i tothom treballava molt i guanyava poc.
Però teníem un hortet, un corral amb gallines, disposàvem de verdures i fruits.
- A La Colònia disposàveu d’hort, el treballàveu vosaltres?
- Sí, l’empresa et donava una parcel·la amb
moltíssima aigua, cultivaves la teua terreta, i tenies queviures, de manera que
no tenies que sortir d’allà.... I no t’assabentaves del que passava pel món,
com he dit abans, era una jugada perfecta.
-
Era un aïllament absolut. Vosaltres éreu conscients d’això?
- La gent estava molt enfadada. La gent que vivia allà era gent vinguda
d’Andalusia i de Castella. De famílies catalanes hi havia molt poques.
Aleshores arribaven allà, i no era un poble, era una cosa estranya. Molts
havien deixat la seua casa, la família i els amics, i es trobàvem desposseïts
de tot, i obligats a viure en un pis. Els costava d’aclimatar-se, a més a més
també entraven en contacte amb una llengua que no era la seua, tot i que es
parlava prou castellà. Els meus jocs, per exemple, els recordo en castellà.
- Les relacions socials les fèieu en castellà.
- Les famílies catalanes eren poques.
Evidentment, a casa sempre parlava en català. Però les relacions eren
bàsicament en castellà. Per això al llibre, per aquestes coses dels infants,
que recorden les frases textuals, he reproduït algunes d’elles i apareixen
publicades en castellà.
- Quina ha segut la teua vivència personal mentre has estat escrivint
aquesta història amb trets autobiogràfics?
- Sentia de vegades com un alliberament. I la
sensació, bàsicament, que deixava per escrit coses que no es quedarien escrites
si no duia a terme jo aquest treball. Ho vaig fer molt a gust, i molt a poc a poc. Escrivia durant les vacances. Aquest llibre fa que està escrit i finalitzat
7 o 8 anys.
- Has tornat a La Colònia?
- Si, però prefereixo les visites personals, per
trobar-me a mi mateixa, que els encontres programats. M’agrada visitar els
racons que recordo, m’agrada anar-hi. En iniciar l’escriptura del llibre, vaig
sentir què allò que semblava una pàgina de la història desconeguda, devia de
tenir una mica de relleu, si més no reviure una mica aquella vivència.
-
Però aquest acte comporta una estima.
- Sí, evidentment, una estima molt gran. Pensa
que al llibre hi ha moltes anècdotes protagonitzades per la meua família, per
les meues germanes, per la meua mare, el meu pare no hi surt tant. Però hi són
plasmades lliçons d’humanitat de la meua mare, i també personatges, perquè els
hi havia de molt curiosos, molt interesants. A la meua ment de xiqueta, em van
influir moltes persones, que són els que apareixen al capítol dedicat als
personatges. M ‘agradat fer-los viure una mica, encara que siga.
- Pel que contes, a Bales de cotó la dona és un element clau amb una forta
presència.
- Sí, crec que a la fàbrica les dones
treballaven molt, desenvolupaven jornades amb moltes hores extres, i després hi
havia altres tasques per a fer, com rentar al safareig. Quan al mes de febrer
l’aigua s’estroncava, retiraven l’aigua del canal per tal de fer reparacions, i
la fàbrica s’aturava, i anaven a rentar al riu. De fet, les vacances es feien
al mes de febrer. Era una vida molt dura. Aquestes dones, que se sabien pilar
fonamental de la família, que prenien decisions, que estaven molt explotades, a
casa tenien veu i vot. Jo es recordo com a pilars fonamentals de la família i
del lloc. I tant.
- Aquesta fàbrica d’una incipient vida industrialitzada podria també ser un
exemple de capitalisme, sinó tant salvatge com els últims temps, sí que un
tast.
- Clar, evidentment. L’explotació era molt
forta. Qualsevol festa acabava sent recuperable, no hi havia conveni laboral.
Era ple franquisme. A més, el director era una figura omnipresent a la vida del
treballador. Exercia un gran control.
- Quin paral·lelisme es pot efectuar? Creus que les relacions laborals han
canviat molt?
- No crec que hagi existit cap època de canvi.
Sí que em viscut una il·lusió de canvi, fictici.
- Un mirall.
- Sí, ha segut un emmirallament. Jo ho veig
absolutament igual.
- Es tracta d’un llibre crític.
- Sí,
evidentment, crític amb les relacions laborals, bàsicament amb la relació
jeràrquica que hi existia. Conté molta crítica a la industrialització, també,
sí, clar. Així ho vivíem, La gent era molt conscient de la situació
d’explotació en la qual vivia. La gent sabia que allò no era un poble, i que
segurament allí no moririen, i que algun dia haurien de marxar, i que si podien
marxarien, comprens? Però, clar, les expectatives no eren molt bones. La
majoria venien del món rural, amb oficis de pagès i no sabien fer un altra
cosa. Algú va tornar al seu poble. Curiosament, aquí a Vinaròs va traslladar-se
molt gent de Santaella. Doncs a La Colònia va arribar molta gent de Piedrahita,
i concretament tenia una amiga que em deia ‘esto es muy feo, comparado con mi
pueblo es un corral de vacas’. Jo li preguntava, ‘¿y porqué viniste, si no te
gusta?’. Per curiositat vaig apropar-me una vegada a Piedrahita, i el cert es
que sí que era un poble bonic. La gent de Piedrahita va arribar a La Colònia
fugint d’una gelada important. L’expressió generalitzada que millor reflecteix
aquest sentiment és quan els habitants de La Colònia es lamentaven dient “es
que vivim en un racó de món”.
- Com veus la situació actual?
- La situació actual és el resultat del període
de la pseudodemocràcia que hem viscut i que encara vivim. S’ha enganyat el
poble totalment. Les persones que vam nàixer durant la dictadura, i que vam
lluitar contra la dictadura en prendre consciencia, lluitàvem per un món
diferent, tot i que no teníem les idees mot clares. Però l’observació de la
realitat et fa evolucionar i t’adones que com a persones lluitadores estem en
una de les pitjors èpoques de la historia perquè la voluntat de millorar-te a
tu com a persona i millorar el món que t’envolta ara no existeix. Ara, l'única
lluita que queda és la lluita reivindicativa, la lluita per les reformes. A les
acaballes del franquisme, quan discutíem la lluita per les reformes, alguns no
estàvem d’acord, perquè pensàvem que reformar no era lluitar contra l’arrel del
problema, i és el que finalment s’ha imposat. Un exemple és el Castor. La gent
ha sortit al carrer en sentir-se agitada. No van enganyar a ningú. El poder mai
no enganya, perquè mai no diu la veritat. Ara s’ha vist. Actualment hi ha
accions reivindicatives, però no posen en qüestió el sistema, ni el
capitalista, ni el de vida.
- El model és el que falla.
- Si, i ningú no el qüestiona. Crec que ara s’ha
de lluitar contra el poder, siga quin siga. De fet, els pocs canvis que han
existit a la societat els ha dut a terme la mateixa societat civil. Si van hi
haure lleis proteccionistes per a les dones és perquè moltes dones van sortir
al carrer per lluitar, i ara el feminisme s’ha acabat, la lluita per
l’emancipació i l’alliberament de la dona s’ha acabat. Tenim lleis protectores
que l’únic que fan es situar-nos en el mateix lloc que estàvem i convertir-.nos
en éssers necessitats de protecció, quan no tenim perquè ser-ho, sinó ser
persones autònomes independentment del sexe. Ara tenim un estat feminista. Bé, més que un estat feminista, un feminisme
d’estat.
15661
Bales de cotó. Neus Olives Pardo
272 páginas 21 x 14 cms.
15,00 euros
Voliana
La colònia obrera de la fàbrica
Hilaturas del Segre va aplegar famílies d’arreu del territori peninsular des de
principis del s. Xx fins la dècada dels 60 en què es la indústria, abans
competitiva, deixà de ser-ho. L’obra present rememora l’últim període, dels
anys 50 fins al tancament, tot cedint protagonisme a les angoixes, somnis,
alegries, conflictes i treballs dels qui passaren en aquell indret una part
entranyable de les seues vides. Persones anònimes, que compartiren horaris i
escarràs en un entorn de producció sorollós i inhòspit, però embolcallades de
caliu humà i un paisatge natural de gran bellesa.
Famílies desposseïdes de béns, però riques en descendència, amb vigoria de
braços i grandesa de cor són protagonistes anònimes d’aquest recull de records.
Traslladades des de qualsevol punt de la geografia peninsular, arribaren a la
Colònia amb l’esperança d’assegurar-se el futur que en els seus llocs d’origen
se’ls negava. Eren els anys difícils de la postguerra i, a toc de sirena,
soroll infernal, vacances minses i hores extres, plantaren cara a la vida tot
creant un univers de fecundes relacions humanes. Escola, economat, casino obrer,
safareig, horts, penes i alegries sota l’ombra indefugible de la fàbrica,
sempre omnipresent.
Neus Olives Pardo va nàixer l’any 1946 a Baldomar (la Noguera). Quan
tenia quatre anys, la seva família es va traslladar a viure i treballar a
la Colònia de la fàbrica tèxtil Filatures del Segre d’Artesa de Segre, on va
romandre fins l’any 1962. Ha treballat de professora de català. Actualment viu
a Vinaròs.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol