La
Librería de El Sueño Igualitario
Vicent Olmos.
Trenta anys editant història en català
Vicent Olmos (Catarroja, 1954) és editor. Fa trenta anys —el 1984— va
fundar l’editorial Afers, que dirigeix des d’aleshores, i en fa gairebé vint
que és editor a Publicacions de la Universitat de València. És el responsable
de l’edició d’uns quants centenars de títols, sobretot d’història, però no
només. És historiador, però diu que cada vegada ho és menys en la mesura que li
ha anat ocupant la vida la feina d’editor. A més dels llibres, és l’editor de
diverses revistes de prestigi i forma part —o n’ha format— del consell assessor
o de redacció de moltes altres (Afers,
Caràcters, El Contemporani, L’Espill,
Mirmanda, Plecs d’Història Local, Journal
of Catalan Intellectual History/Revista
d’Història de la Filosofia Catalana, Transfer).
Però la que més temps i esforços li ha ocupat al llarg de les darreres tres dècades
ha estat, sens dubte, Afers, una revista
que fa fundar el 1985 i que ha esdevingut un referent entre les publicacions
periòdiques d’investigació històrica en català, i no només en català.
Cazarabet conversa amb Vicent Olmos, de Editorial Afers
—Presenta’ns l’editorial Afers...
—Afers és una editorial menuda, independent, que fa trenta anys que començà
editant una revista d’història, Afers.
Fulls de recerca i pensament, per continuar pocs anys després editant
diverses col·leccions de llibres, fonamentalment d’història i d’assaig. I
algunes revistes més, la majoria de les quals hem hagut de deixar de publicar
per motius diversos, però sobretot perquè la nostra cultura —el nostre mercat
cultural, si ho vols dir així— no té la potència suficient per mantenir aquesta
mena de revistes, i tot just per fer possible l’edició de la mena de llibres
que nosaltres posem a l’abast. Val a dir que la majoria de publicacions
periòdiques com les que nosaltres editem, vull dir les revistes amb un
contingut acadèmic, científic, solen ser publicacions pagades o molt
subvencionades amb diners públic: per les institucions, per les universitats, o
per qui siga. Però tenim la pell dura després de tants anys i tenim la voluntat
de continuar editant revistes i llibres en català. I tenim la intenció que,
malgrat les dificultats de tota mena que pateix el sector editorial —la pèrdua
de lectors o la crisi de les llibreries, per posar dos exemples especialment
sagnants—, el nostre segell editorial continue sent visible als aparadors i a
les taules de novetats de les llibreries. De les llibreries dels Països
Catalans, si més no...
—Quines revistes publiques i
quines has deixat de publicar?
—Ara mateix, podríem dir que el buc insígnia de l’editorial és Afers. Fulls de recerca i pensament. El
primer número, crec que ja ho he dit, va aparèixer el 1985 dirigit per Sebastià
Garcia Martínez fins a la seua mort (1986), i a partir d’aleshores per Manuel
Ardit, també fins a la seua mort (2014). La vaig fundar amb un grup d’amics
(Cristòfor Aguado, Joan Iborra, Antoni López i Josep Sargues) i aviat em vaig
convertir, fins ara, en l’editor i cap de redacció. Enguany arribarem al número
79 i, no sé si m’està bé dir-ho a mi, és la revista en català (o una de les
poques revistes, si voleu) més valorada als diferents barems d’avaluació
acadèmics internacionals.
A més d’Afers,
publiquem Segle XX. Revista Catalana d’Història que, a partir del número 6 (2013),
només s’edita en format electrònic. És una esplèndida revista, dirigida pel
professor de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo, que s’editava amb el
suport de la Fundació Cipriano García de Comissions Obreres de Catalunya. Les
retallades pressupostàries, però, han condemnat l’edició en paper.
La Revista d’Història de la Filosofia
Catalana, que s’edita en català (en paper) i en anglès en format electrònic
(Journal of Catalan Intellectual History),
és una altra publicació periòdica (en aquest cas anual) que comencem a editar
nosaltres a partir d’enguany, a partir del número 7/8 (2014). És una publicació
d’Afers, de la Societat Catalana de Filosofia i de l’Institut d’Estudis
Catalans, amb un comitè editorial format pels filòsofs Pompeu Casanovas, Joan
Cuscó, Josep Monserrat i Xavier Serra.
I distribuïm Mirmanda. Revista de
Cultura, un projecte d’un grup d’intel·lectuals joves que han elaborat una
revista diferent, molt dinàmica i transversal quant als temes que tracta i amb
un interès palès. La dirigeixen Òscar Jané i Èric Forcada, i la seua idea
primigènia era fer una publicació periòdica de cultura que s’inserís en les
comarques del nord dels Països Catalans (a banda i banda de les Alberes), però
que ha anat ampliant els seus objectius i les seues «fronteres» per tractar
temes referits a tota la geografia de la cultura catalana. El darrer número
(2013) és precisament un monogràfic sobre els Països Catalans.
I n’he editat altres que —algunes ben dissortadament, des del meu punt de
vista— he hagut de tancat per un motiu o per un altre, tot i que en la major
part dels casos per qüestions crematístiques: El Contemporani. Arts, Història, Societat (1993-2007), que van
dirigir els historiadors Rafael Aracil i Josep Termes, que coeditàvem amb el
Centre d’Estudis Històrics Internacionals i que començà quan encara dirigia el
centre Emili Giralt.
Arxius de Sociologia, la revista del Departament de
Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, la vam editar
uns quants anys, des de primer número (1997-2008). A partir del número 19 vam
deixar de fer-ho, entre altres coses perquè el català va gairebé desaparèixer
de la publicació, per no dir que va desaparèixer del tot. Des d’aleshores, la
revista ha esdevingut invisible a les llibreries.
I vam editar també tres números (10/12) de Fonaments. Prehistòria i món antic als Països Catalans (2003-2005),
la revista que el 1978 havia fundat Miquel Tarradell i que un comitè de
direcció format pels professors Marc Mayer, Josep Padró, Núria Rafel, Joan
Sanmartí i Núria Tarradell-Font, van voler recuperar després d’uns quants anys
sense sortir. La vaig editar amb molt de gust perquè era una publicació de gran
interès que, lamentablement, també va deixar de publicar-se per problemes
econòmics.
Tot amb tot, les dues revistes que més directament pertanyen a la idea
primigènia de l’editorial són Afers,
lligada a la col·lecció de llibres «Recerca i pensament» que va dirigir Manuel
Ardit fins a la seua mort, enguany, i que ara dirigesc jo, i El Contemporani, estretament lligada a
la col·lecció «Els llibres del Contemporani», que dirigeix el meu amic Agustí
Colomines.
—I ja que parles de col·leccions de llibres, quines són les que edites?
A més de les que et comentava: «Recerca i pensament», i «Els llibres del
contemporani», la primera d’investigació històrica molt lligada als
plantejaments de la revista Afers, i
la segona, com la revista El Contemporani,
amb una voluntat d’incidir en la vida cultural, política, intel·lectual i amb
uns volums més assagístics, editem «Personatges», que es deté en les biografies
de personatges importants de la política o de la cultura (Ferran Soldevila,
Josep Renau, Francesc Layret, Pere Coromines o Alexandre Cirici Pellicer, per
posar uns quants exemples) i que també dirigesc jo, «El món de les nacions»,
amb un consell assessor format per Manuel Ardit (†), Agustí Colomines, Alfons
Cucó (†), Antoni Furió, Joan Francesc Mira, Gustau Muñoz i jo mateix, és ara
com ara, i no crec exagerar, la millor col·lecció de llibres en català d’estudis
sobre la qüestió nacional, amb alguns títols que han tingut un gran èxit. Et
posaré un exemple: del llibre Nacionalisme
banal de Michael Billig, que vam editar el 2006, arribarem a vendre aquest
any prop de dos mil exemplars. I hem editat
també Liah Greenfield, Miroslav Hroch, Anthony Smith, Josep Ramon Llobera o
Benedict Anderson, per posar només alguns noms rellevants.
«Textos Clàssics», «Actes de congressos», «Literatures», «Mirmanda»,
dirigida per Òscar Jané i per mi i relacionada amb les preocupacions i les
reflexions de la revista del mateix nom, «Estudis locals», «Biografies parcials»,
una col·lecció d’un únic autor, Xavier Serra, o «Els papers del Pavelló de la
República», coeditada amb El Centre d’Estudis Històrics Internacionals, on
recuperem i posem a la disposició del públic interessat els fons documentals,
riquíssims, del CEHI, són altres col·leccions que tirem endavant. En total diria,
parlant de memòria, que ja hem editat més de tres-cents volums. I els que
editarem si no hi ha cap desastre que ens ho impedesca.
—Per què et vas fer editor? Com
fou que vas posar en marxa una editorial com Afers?
— Van ser una conjunció de coses... Jo pertanyia a una generació molt
polititzada que havia viscut encara el franquisme, que encara arribà a temps de
participar en els moviments polítics que acabaren amb el règim i que va viure
la transició en plena joventut (quan va morir Franco jo tenia vint-i-un anys, i
feia el servei militar). Recorda que jo vaig nàixer el 1954. Una joventut
polititzada i amb una consciència nacional en revisió o, fins i tot i en certa
manera, en procés de revisió que bullia en certs ambients culturals i,
fonamentalment, en la universitat. Sense aquesta militància, sense aquesta
adscripció política i, sobretot, nacional, catalanista si vols, no es podria
entendre Afers —ni la revista ni l’editorial—, com no es podrien entendre
moltes iniciatives d’aquells anys. Algunes han quallat, altres menys, però fou
una època en què van aparèixer arreu del País Valencià, dels Països Catalans,
revistes d’història, editorials, llibreries, músics, companyies de teatre... en
català, una època en què van començar a prendre volada els estudis d’història
local, les assemblees d’història locals i comarcals..., un moment en què a les
facultats d’història no cabíem més estudiants. Això i la idea que la història,
la reflexió política, la cultura, era important per avançar en la democràcia i
en la construcció nacional dels valencians en particular i dels catalans en
general, i s’havia de divulgar. No es podia deixar relegada la lectura i la discussió
estrictament als àmbits diguem-me acadèmics. Calia donar a conèixer el que es
produïa a les facultats d’història, de sociologia, de geografia... Jo, de fet,
vaig començar investigant i escrivint llibres d’història... Però, a poc a poc,
vaig anar sent menys historiador, per dir-ho d’alguna manera, per esdevenir més
editor, si és que això és pot destriar amb facilitat, que
crec que no. En definitiva, he continuat «fent» llibres, però d’altres.
—Com van ser els inicis? No
degueren ser gaire fàcils...!
— No van ser gens fàcils per les condicions del
país, per les condicions en què el franquisme, que no havia passat debades,
havia deixat el país i la cultura, especialment la catalana... No hi havia
gairebé ningú escolaritzat en català a Catalunya, i menys a les Illes Balears i
al País Valencià. Editar en català era una aventura i va costar
estabilitzar-se, però vam posar ganes i esforç... Moltes ganes i molta feina,
en pots estar ben segura... No jo, no només jo, evidentment... Seria
interminable la llista de gent, d’amics, que ens van ajudar en els inicis. No
podria anomenar-los tots, però si algú es para a llegir, els membres dels
consells de redacció de les revistes, o els autors que van omplir les pàgines
dels primers n úmeros o d’autors dels primers
llibres de les diferents col·leccions, se’n podrà fer una idea... Per no parlar
que la gent interessada en les nostres publicacions llegia més llibres que ara,
o em fa aquest efecte... El món i els «negocis» editorials han canviat i molt. Han canviat molt,
però ens hem anat adaptant... I si ho vols dir així, resistint...
—Per quin motiu et vas plantejar des d’un primer moment editar en català?
I perquè decidires editar, fonamentalment, llibres d’història i d’assaig
polític o de temàtica nacional?
—Crec que aquesta resposta ja està contestada...
La politització, la militància antifranquista i una florida nacionalista
encapçalada pel pensament de Joan Fuster, van ser fonamentals. En el meu cas i
en el de tota una generació... Ara, hi ha qui diu que ens vam equivocar, que
Fuster es va equivocar en les seues propostes nacionals. Fins i tot hi ha qui
practica l’equidistància entre els nacionalistes (en diuen fusterians) i els
altres (fins i tot la dreta més antivalenciana). És un parany i una mentida:
sense aquell esclat, sense aquella florida nacional, ara aquest país —el País
Valencià però també tots els Països Catalans— estaria absolutament anorreat. No
existiria... Vulguen els qui opinen això o no vulguen... Ni existiria Afers, ni
hi hauria editorial on poder editar els llibres que escriuen, els que
n’escriuen... I el mateix passa amb el model de llengua que fem servir... Ara
hi ha qui propugna una «regionalització lingüística» i la volen portar fins als
límits més extremats... Un altre error: els models lingü,ire fem ser Ara hi ha quits queoris...ls ling fem servir...
Ara hi ha molts que propugnen una «regionalitzaciçístics que fem servir
ja els han —els hem, si vols— anat establint els qui hem
fet servir el català (escriptors, editors, mestres, etc.). Cal trobar un model
que siga útil a tothom i a tots els territoris... I cal tenir present què s’edita i per a quins lectors...
—Quan vas començar tenies algun model? Hi havia alguna editorial que et
servís d’inspiració?
—Quan vaig començar volia publicar història,
volia publicar bons treballs d’història, i volia donar ressò, per dir-ho
d’alguna manera, a una nova generació d’historiadors, de pensadors, d’assagistes,
que havia de créixer a recer dels mestres, d’una generació anterior sense la
qual no hauríem avançat gens en el coneixement històric. Parlava abans de Joan
Fuster, però per al cas valencià també ho hauria de fer de Joan Reglà, d’Emili
Girat, de Miquel Tarradell, o una mica més tard de Josep Fontana o d’Ernest
Lluch. Vaig llegir moltes històries d’editors que pots dir que eren per a mi
com una mena d’herois (Einaudi, Feltrinelli, Gallimard, Rowohlt, Seix Barral,
Weidenfeld). I altres, que juntament amb els grans segells universitaris (les university press anglosaxones o les presses universitaires franceses) em
feien pensar en les possibilitats per a la cultura de l’edició de llibres... I
volia editar en català...!
—Qui creus que són els destinataris dels llibres que edites a Afers?
—Són els historiadors: els professors i els
estudiants d’història, però també molta gent interessada per la cultura i per
la història que, sense ser especialistes, s’interessen pel seu país o per les
reflexions sobre diverses qüestions lligades al món de la cultura, del
nacionalisme, del pensament... Això en general, concretament, depèn del llibre,
depèn de l’autor... És curiós veure com la gent que s’interessa per un llibre
en concret varia. Es veu en les presentacions, en les ressenyes que surten a la
premsa o a les revistes de cultura... Més o menys coneixes el teu públic, el
que et segueix, però mai no arribes a tots els que podrien tenir interès pels
títols que publiques... Per això cal estar present als mitjans, a les xarxes socials... Nosaltres
ho fem en la mesura del possible i hi dediquem temps... Cal arribar al públic,
fer-li conèixer els llibres que edites. És l’única manera que en tenir-ne
coneixement puguen prendre la decisió de comprar, o no, un llibre, una revista.
—Quanta gent i qui són els que feu possible que Afers tire endavant?
—Si vols dir directament, és a dir quanta gent
treballem a l’editorial, només som tres persones: una administrativa (Marta
Rodrigo), un corrector lingüístic (Ramon Ramon) i l’editor. Ara bé, si et
refereixes a quanta gent fa possible l’editorial Afers, els llibres i les
revistes, en són molts més. Saps a quanta gent hem editat al llarg de la nostra
història? Si comptes els autors dels llibres i els dels articles de les
revistes, pots estar segura que en són més d’un miler, per dir una xifra. I hi
ha, dissenyadors, maquetadors, impressors, distribuïdors, llibreters... La gent
potser no hi pensa, però el món editorial mou molt de treball i molts oficis...,
tots ells ben engrescadors... Llàstima que siga tan poc considerat i tan poc
tingut en compte per les institucions públiques.
—Qui són els autors d’Afers? Quina relació mantens amb ells?
—Els autors d’Afers són tots els que han publicat
algun «paper» a l’editorial. Generalment són historiadors, però també geògrafs,
sociòlegs, filòsofs, etc. Mantinc una bona relació amb ells, i no només jo;
tots els que treballem a l’editorial ho fem. Jo tinc molt de respecte pels
autors perquè fan un gran esforç intel·lectual i de vegades físic i tot per
produir els seus llibres i els seus articles. Això vol dir que intente mantenir
sempre molt bona relació amb ells, però sobretot llegir tots els treballs que
em lliuren i respondre’ls amb arguments, tant el fet de publicar-los com el de
rebutjar els seus treballs... I m’agrada intervenir en els textos, vull dir
opinar i «aconsellar» els autors si crec que cal fer canvis en els seus escrits:
formals o de contingut.... Això sí, la darrera paraula sempre és la seua... Jo
—els qui han publicat a Afers ho saben—, podríem dir que sóc un editor molt «liberal»:
si el treball em sembla bo i que aporta qüestions i perspectives interessants,
no cal que jo estiga d’acord amb ells en tot per publicar-lo... Vull dir que els
deixe tota llibertat i mai no exercesc cap tipus de, diguem-ne, «censura», si
ho vols dir així... I puc dir que molts dels qui han publicat a Afers han
esdevingut bons amics meus...
—Certament, corren temps difícils
per als llibres i per als editors. Com ha estat el camí de l’editorial? Com
has recorregut el camí?
—Ja hem parlat d’això. No és fàcil editar llibres
sense pertànyer a un gran grup editorial, però dóna moltes possibilitats fer-ho
i et permet fer tries molt afinades, editar els llibres que t’interessen. No em
cal publicar best-sellers, ni ho pretenc. Els meus interessos són uns altres.
Vull editar el que vull editar. I és clar, vull vendre llibres, cosa gens fàcil... Fins ara, ho he anat
fent i me n’he —ens n’hem— sortit... Són trenta
anys i molts títols. Malgrat les poques ajudes institucionals... Això també ho
havia dit abans... I la conversa s’ha fet llarga, però parlar del suport de les
institucions al sector del llibre, del suport a la cultura, però també des del
punt de vista econòmic, donaria per una altra conversa igual o més llarga que
aquesta. Algun dia ho podem fer...
—Els grans segells editorials sembla que es mengen el mercat editorial. No
només pel fet d’editar molt més i de tenir més mitjans, sinó perquè, sovint,
els mitjans de comunicació privilegien aquests grans pools en detriment de les editorials independents, de les més
petites... Com us tracta a vosaltres la premsa o les revistes de cultura?
—Els grans segells editorials es mengen el
mercat, això és cert, però només en part. Sempre hi ha espai per a les petites
editorials, per als editors independents. Et fas els teus lectors i fidelitzes gent que et segueix. Que
segueix el que edites, independentment de l’autor, o no només per l’autor, però
també per aquests motius. Vull dir que si t’esforces i ho fas mitjanament bé,
pots aconseguir unes petites quotes de lectors que et permeten editar i vendre
els llibres, i que et permeten sobreviure sense perdre diners, o sense perdre’n
massa... Sense grans guanys... Una altra cosa és la crítica. Com ens tracta la
premsa o les revistes de cultura als petits editors? Malament, molt malament...
Però més que als editors menuts, jo crec que es tracta malament l’edició en
català. Si algú fa una estadística dels llibres ressenyats o comentats als
suplements culturals dels diaris o a les revistes de cultura, estic segur que
els grans pools editorials tenen la
majoria de l’espai, però no és menys cert que en tenen més els llibres editats
en castellà que no pas els editats en català, fins i tot en les publicacions en
català... Això s’ho haurien de fer mirar. No passa en cap cultura del món si no
és subsidiària... Com a mínim ens hauria de fer reflexionar, i hauria de fer
reflexionar als editors d’aquests mitjans.
—Com fas la tria dels llibres que edites? Com és el procés d’edició en una
editorial de les característiques d’Afers. Què és el que et motiva com a editor
(i com a lector) a acceptar editar un llibre? Quants exemplars editeu de cada
títol?
—En el meu cas, la tria dels llibres que edite a
Afers és molt personalitzada. Sempre prenc jo la decisió. Puc demanar opinió a
algú que entenga del tema o escoltar els suggeriments dels assessors o dels
directors de les col·leccions, però jo sempre em llegesc els originals i si no hi
estic d’acord no els publique. Els motius per acceptar un llibre? Una conjunció
de coses: que t’agrade, que estiga ben escrit, que tracte un tema que ha estat
poc estudiat o que aporta llum i raons al que estudia. En el cas d’Afers podeu
dir que els encerts i els errors es poden atribuir absolutament a l’editor...
Això sí, he de dir que tinc un bon assessorament quan m’és necessari i els
directors de col·leccions o els consells editorials ja saben de quin peu
coixege, per dir-ho d’alguna manera...
—Quines són les perspectives a
mitjà i llarg termini de la teua editorial? Com us adaptareu als nous formats
de llibres electrònics, ebooks, etc.?
—Les perspectives no són bones, però no són tan
dolentes com per deixar d’editar... Continuarem immersos en una crisi que mai
no s’acaba —atàvica, diria jo, en el món editorial— i continuarem editant
llibres. En el meu cas, editaré en paper. Crec que hem trobat els nostres
lectors i editem llibres que no edita ningú, o pocs editors... I hem fet un
esforç per ser visibles. Crec que podrem mantenir-ho editant en paper encara
uns anys... Fins que em jubile? Però no estem tancats a les noves tecnologies
ni als nous suports, només cal que s’aclaresca aquest mercat que, cal dir-ho,
ha esdevingut ja un monopoli en mans de quatre plataformes que són els que faran
els «negocis»... I sobretot que es pose solució a la pirateria que és
imparable... Jo diria que insoluble...
—Per
acabar: tu també ets editor a Publicacions de la Universitat de València, on fa
anys que hi treballes. Quins llibres edites? Quines col·leccions? Quants títols
l’any?
—Sí, fa anys, potser disset o divuit, que
sóc editor a Publicacions de la Universitat de València. M’encarregue,
fonamentalment, de les col·leccions relacionades amb la història: «Història», «Història
i memòria del franquisme», «Fonts històriques valencianes», «Biblioteca de
estudios moriscos», «Cinc Segles» i algunes coses més, com ara una col·lecció
de «Pensament científic». Vaig començar quan era director de publicacions
Antoni Furió, i hi continue. En un primer moment editava llibres més, diguem-ne,
institucionals, de gran format, amb molt de color i moltes il·lustracions, però
ja fa anys que sóc l’editor d’història, o el que més història edita de PUV... En
definitiva, edite molts llibres l’any i em passe la vida llegint originals i
convertint-los en llibre. Però crec que per parlar de Publicacions seria millor
continuar en una altra ocasió. Si ho fem massa llarg potser ningú no ens llegirà...
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069